«La meitat de les joieries van tancar i la bijuteria viu una puja tremenda: un mercat és inversió, l'altra moda»

En el món d'internet segueix funcionant la venda per catàleg?

Internet és la substitució. El que et permetia el catàleg és entrar a cada casa, avui hi entres a través de qualsevol aparell, és l'evolució de la venda directa. Seguim tenint intermediaris, es ven a través dels nostres propis clients. Ens queda fer el salt a la venda en línia, tot i que és on hem tingut més desenvolupament en els últims cinc anys. És el futur de CL, sense abandonar el que tenim.

És molt sensible el mercat al preu del producte?

Sí, sí. És luxe... El preu en els últims vuit anys s'ha multiplicat per tres, no és un producte tan assequible com podia ser-ho fa vuit anys.

Quin impacte ha tingut la crisi en l'empresa?

A Espanya ha tancat el cinquanta per cent de la joieria dedicada a la venda d'or. Abans passaves pel carrer, hi havia una joieria, una altra... Van començar després el «compro or» en comptes del «venc or». Es ven, però no en les quantitats anteriors. Simplement, és un assumpte sensible pel preu.

El substitut és la bijuteria?

Ara estem en un mercat de consum, on t'agrada canviar i estar a la moda. La proporció del que ha pujat la bijuteria és tremenda. Però es tracta de dos mercats diferents. El de la joieria és, entre cometes, més d'inversió i més de llarg termini. La bijuteria és moda.

Quin és el perfil de comprador de joies?

Pot comprar-ne qualsevol. No és ara mateix la gent jove la més compradora, però si a una persona jove li regales una peça li agradarà. La joieria, l'or i les pedres precioses, li agraden a tothom.

Els gustos canvien.

Els dissenys canvien, però una perla, des de l'època dels romans, segueix sent una perla. I una aiguamarina se segueix portant. Ho pots canviar, però tampoc permet molt i segueixen sent peces senzilles. Quan vols alguna cosa més elaborada passes a bijuteria, però és diferent. Jo diria que canvien les modes, però tampoc molt. Un brillant és un brillant i ho serà tota la vida. Li pots fer la muntura d'una manera, amb quatre urpes, amb cinc o amb set. Pots afegir més brillants o ­menys brillants, però al final tampoc tens moltes alternatives. La bijuteria o la plata permeten més innovacions.

Vostè segueix el dia a dia de l'empresa des de dalt o també està al cas dels petits detalls propis de l'ofici del joier?

No. El que és la part de la joieria CL suposa un deu per cent del grup, amb la qual cosa, no. Sí que és al que li hem dedicat temps i el que ens ha fet créixer.

El grup també té perfums, energia, química, envasos...

Res a veure amb la joieria. Un salt al buit? No, al buit no. Lògicament, es pensa bé. Amb CL vam començar a créixer, però després vam anar desenvolupant la part industrial, de producció. Vam començar per fabricar joieria, després cosmètica, perfumeria, que és una mica el que venem. Això ens permet subministrar a tercers.

I els envasos?

De l'envàs que produïm no consumim res, perquè el que fem és PET. És una oportunitat d'invertir i hi vam entrar, un tema possiblement de confiança en les persones que ens van proposar el negoci. Però no té res a veure amb el que estava fent. Hi ha una part que sí, l'envàs de cartró ondulat. Vam analitzar quines fàbriques hi ha a Extremadura, quines possibilitats hi havia de desenvolupar una indústria i també de diversificar. Estàvem en el sector de consum, la part de packaging va ser per fer coses diferents. Tampoc hi havia res a la comarca. Això ens va anar portant a convertir-nos en un grup industrial.

I té acords amb Inditex, El Corte Inglés...

Nosaltres tenim una unitat de negoci. Una unitat de negoci és la fàbrica de perfumeria, i del seu producte ha de viure. Podem comercialitzar una part, però, si produïm més del que necessitem, hem de vendre-ho. Al final, tens una capacitat instal·lada i busques altres canals. Potser la part d'higiene o de tractament. Consumim d'aquí una porció petita per al que arribem realment a produir i la resta ho col·loquem al mercat.

I el proper negoci de diversificació?

No estem pensant invertir en altres sectors. Tenim un procés de desenvolupament de les pròpies companyies. En el que és la indústria, la química i el que és el renovable. També la part de Gas Extremadura. En un moment donat, vam començar perquè els socis nostres eren les caixes i Endesa, quan era Endesa. Després a Endesa la van comprar els italians i van desinvertir i ho vam adquirir nosaltres. Les caixes van desaparèixer, i va passar el mateix. Al final ens vam quedar amb el cent per cent de Gas Extremadura, el que és la distribució i el transport. Tot el gas dels extremenys passa per les nostres canonades.

Com veu el mercat de l'energia a Espanya?

Hi ha empreses, com Alcoa, que tanquen fàbriques a causa dels preus. El que fem és distribuir, no ens afecta per a res. Tenim les canonades i l'empresa que vulgui el gas ens paga el peatge.

És un mercat regulat.

Home, et poden canviar, i de fet hi ha vegades que ho fan, les circumstàncies. Amb un nou impost, per exemple. En un moment determinat van crear l'impost al sol i ara el treuen. Doncs benvingut. Tot va al propi client, perquè, si s'instaura un impost al sol, al final es repercuteix al client.

Això no genera incertesa?

T'afecta. Podem recórrer contra l'Administració, presentar plets, però al final és la regulació. Apliquen un impost, el tornen a treure, pugem, baixem, pugem... Aquesta inseguretat jurídica fa mal i és una por que sempre tenim, però és el que hi ha. Forma part del nostre ADN d'inversors saber que hi ha moltes coses que no surten com un les té previstes. Per això també és bo diversificar. Si un sector no va tan bé com hauria de fer-ho, et dediques a un altre. La reconversió que s'ha patit a Espanya amb la joieria, amb la rellotgeria, és tremenda. No ens afecta tant a l'estar en altres sectors.

Una cosa és el mercat i una altra la regulació, que depèn del Govern. Afecta la política a la inversió?

Afecta. Nosaltres, des del 2008, no hem generat inversió perquè en energies renovables pràcticament es va congelar tot. S'atura si veus que hi ha unes circumstàncies desfavorables i que al final ja no et donarà ni per recuperar allò invertit. No és que ho faci jo. A Espanya es va aturar tot en renovables. Ara sembla que arrencarem una altra vegada. És el lògic, i eliminar tot l'efecte hivernacle. Quan hem estat aquí malament, ens n'hem anat a Mèxic, a altres països on podíem operar d'una altra manera. Que hi ha un canvi regulatori i que depens de l'Administració? Doncs sí. A Mèxic ens canvien el president i ja veurem què passa. Al Brasil, també. Això és així.

La fragmentació política espanyola condiciona?

Tranquil·litat no en tens. Però dins del nostre ADN està que has d'invertir, has d'innovar. Perquè si no ho fem nosaltres, ho faran els xinesos, els indis, els americans. Hi ha sempre gent al món que intenta progressar. Si ens parem, estem morts. O millores o millores. O et milloren, perquè estem oberts al món. Jo crec que la política, vulguis o no, et provoca una inquietud tremenda. Què passarà, com quedarà tot això... Però ja, com que tens experiència, al final t'acostumes a viure sense polítics i, mira, als italians no els ha anat tan malament.

Però hi ha temes que depenen dels polítics.

A Extremadura, el ferrocarril. És la teva circumstància, tu l'has de salvar. A mi m'encantaria disposar d'un AVE i ser a Madrid en dues hores, però la realitat que tenim és una altra. Tampoc comptem, potser, amb una població suficient per permetre aquest tipus de trens. Necessitem tenir els mateix mitjans que la resta dels mortals, com qualsevol altra regió.

Està Extremadura més abandonada que altres zones?

Sí. Som una regió molt poc poblada, amb un milió d'habitants i gairebé com Catalunya de gran.

És un cercle viciós: com menys serveis, menys població hi haurà?

Això és: menys-menys o més-més. Si tens més serveis, seria més còmode tot. Visc aquí perquè sóc de Jerez de los Caballeros, hem documentat que des del 1700 som d'aquí. Seria complicat pensar en tenir aquí l'empresa o venir-hi si no fos de Jerez. Ens falta indústria, que és el que mouria població. Madrid creix moltíssim.

Les grans ciutats absorbeixen. Perquè tens un munt de mitjans. Com li dones la volta a això?

És complicat. Aquí passem dificultats, però a Lleó, Zamora i per aquí desapareixen pobles. La manca de serveis és clau, cal comptar amb un hospital a prop. Nosaltres tenim a Zafra el més proper, de qualitat regular, i després hi ha el de Badajoz, a una hora per carreteres que no són autopistes. Tenir un tren, un tren digne, com diu el nostre President, és el mínim que podríem demanar.

Se senten discriminats?

Es pensava unir Madrid i Lisboa per aquí, el lògic seria haver-ho fet fa molt de temps. Al final veus llocs amb una autopista i al costat, en paral·lel, una autovia i altres on només tenim una bona autovia. Per a mi és un problema de població, de quantitat de persones.

Tots els indicadors apunten a una desacceleració.

Econòmicament, hem sortit de la crisi. Socialment, no ho sé. Què ha fet molt bé l'empresariat espanyol? Ens hem posat a treballar, a exportar. La crisi va fer que les empreses fossin més competitives i realment hem donat un impuls. Quan deixem d'invertir per ser competitius, quan deixem de fer les coses bé a la part empresarial, tornarem a patir una crisi. Però arribarà perquè no siguem competitius.

Els van donar eines com una reforma laboral que ara volen revertir.

No sé per on sortiran. Ha d'implementar-se el seny, no pot ser d'una altra manera.

I què és el seny? Què necessita un empresari per competir en un món global?

El cost de l'energia és car. No es pot utilitzar la llum per recaptar impostos. S'ha de pensar com aconseguir que les nostres empreses siguin competitives. Comptem amb el turisme. Ens ha anat molt bé i ens anirà bé. Hem de tenir cura de la indústria, si no ho tindrem complicat, augmentarà l'atur. Caldria analitzar bé com estem, on anem, amb quins països treballem. Som bons en la branca química, de l'automòbil... Cal analitzar sector per sector. El que val per a un, no encaixa en un altre. Tanca Alcoa? És un problema. Exporten un munt i ara tot això es queda aquí. Necessitem conservar les empreses.

No es tracta bé la figura de l'empresari?

Depèn del partit. I no en la seva totalitat, hi ha qui parla d'una manera i qui parla d'una altra.

No em refereixo només als polítics, sinó a la societat.

Als Estats Units, la figura de l'empresari té un realç especial. Perquè s'ha venut com una explotació. En la societat americana la persona és lliure i prima més preparar-se i buscar una feina avui i una altra demà sobre el sindical. Comença també a passar a Espanya. La mentalitat dels espanyols ha canviat. Hi ha un munt de gent treballant per tot el món que està aconseguint una obertura mental. Ho veig de meravella.

Seria més fàcil la rotació si hi hagués plena ocupació.

És clar, però aquí calia canviar tota l'educació. Hem de formar les persones per a l'any 2025 o 2030. No és que jo tingui una carrera d'Història, però gent preparada en temes tècnics, de manteniment, no trobes a ningú. Ens manquen un munt de serveis necessaris. Cal formar-nos per al que necessitem, no per al que no fem falta. Cal educar les persones no perquè hagin d'anar a classe, no per escolaritzar-les fins als 16 anys, sinó per preparar-les per al futur. Els ho hem d'explicar. I no obstant això, et trobes molta gent que és mà d'obra poc qualificada mentre l'automatització avança.

Els robots ens treuran la feina?

Complementaran la feina. Tot el que sigui mà d'obra repetitiva anirà desapareixent. Doncs aprenguem a reparar aquests robots.

Si pogués tornar enrere faria el mateix?

Sí. M'ho he passat molt bé. M'agrada el que faig. Vinc d'hora perquè gaudeixo amb la meva feina. La feina és bonica perquè estàs sempre creant, millorant, crees valor per a la societat. És com estar tot el dia competint, no ja amb ningú, sinó amb tu mateix, anar superant dificultats. Faria el mateix i ho faig perquè m'agrada.

No es vol jubilar...

Una de les coses que he de fer és jubilar-me. Jo no hi seré perquè faria un flac favor a la companyia. No ja als meus fills, sinó a la companyia.

Deixar anar les regnes és fàcil?

El més fàcil que hi ha, me'n vaig i adéu. T'ho puc assegurar. I aquí queden els problemes. Però cal pensar també en les 2.000 famílies a les que pagues tots els mesos. Hi ha una responsabilitat que intentes inculcar i no pots tirar això per la borda. El meu objectiu principal en aquests moments és fer una transició en la qual continuem en progressió, que d'aquí a deu o quinze anys, el grup s'hagi duplicat o triplicat. Però no aspiro a ser-hi, perquè com més anys, pitjor. Seria la meva satisfacció més gran.

Aquesta entrevista forma part de la sèrie «Els que deixen empremta», un projecte conjunt de Prensa Ibérica i KPMG per donar a conèixer les opinions de destacats empresaris familiars del país i que culminarà amb la publicació d'un llibre.