Sobre els seus caps, un comboi del Regional, a la plataforma de l'estació de trens de Renfe. Sobre l'asfalt que trepitgen, moda, amistat, enginy. El lloc de trobada és al Parc Central, en una immensa platja de ciment que conté uns quants graons com a grades. Només això necessiten. Allà es reuneixen, cada dos dissabtes, entre concursants i públic, al voltant de cent a dos-cents cinquanta joves, entre rapers, freestylers i públic que, arribats de diferents punts de la província de Girona, participen en les anomenades «baralles de galls». Fins i tot als mateixos organitzadors, assenyalen, els sembla increïble la gran convocatòria del rap, en un clima d'amistat i «bon rotllo».
Tot va començar quan uns pocs d'ells, farts de passar-se el dia tancats a casa entre jocs de realitat virtual i xarxes, van decidir baixar al carrer i rapejar. Llavors no eren més que quatre xavals d'institut i allò passava les barriades de Salt, bressol de diverses generacions de rapers que es van coure en els seus carrers. Un contingent inicial al qual, dia rere dia, s'hi va anar sumant gent. Quan el nombre va superar el mig centenar, van decidir localitzar l'esdeveniment al Parc Central, que facilitava l'accés als qui venien de més lluny. Idea que va situar la ciutat de Girona com a epicentre geogràfic del moviment.
Qualsevol s'hi podia sumar, no hi havia classes, races, referències polítiques, escoles: el rap esborrava totes les diferències agermanant-los al seu propi país, el de la música desafiant, el de les lletres aconseguides, poètiques algunes, corrosives les que més. Lletres en les quals es veien reflectits, bolcaven els seus problemes i crítiques a la societat i amb les quals, sobre totes les coses, passaven una bona estona, coneixien gent i es divertien. I de manera gratuïta.
{C}
La forma utilitzada eren les anomenades «baralles de galls», com es van donar conèixer com a part de la cultura hip-hop, moviment urbà que neix al Bronx de Nova York a finals de la dècada de 1970, en resposta a la segregació i discriminació cap a la població afroamericana. Tot va començar com una festa al gueto on els joves del barri es reunien als carrers a ballar i a expressar un missatge d'inconformitat i resistència al sistema. El rap reuneix les sigles de rhythm and poetry (ritme i poesia) i això mateix és el que passa avui dia al Parc Central de Girona, a milers de quilòmetres del seu bressol d'origen. Ritme i poesia.
Qui pensi que, per la seva joventut -l'edat mitjana són els disset anys-, no estan organitzats, s'equivoca de ple. El primer gall comença amb el seu atac durant un minut, orgullós i intentant fer quedar en ridícul (encara que de manera intel·ligent) al seu oponent. No sempre és un atac, de vegades pot ser, si el rival li cau bé, un elogi. El rival li respon i ataca durant un minut més. Acaba, canvia el beat (ritme sobre el qual es construeixen les rimes del rap) i arrenca de nou un altre atac durant un altre minut. Amb la resposta corresponent. El jurat, compost per tres rapers respectats per l'escena, avalua qui ha tingut la millor fluïdesa, actitud i les millors rimes per alçar-se com el gall vencedor. Tot això dona punts que se sumen a les trobades. Al final de la temporada (són dues temporades per any), qui hagi aconseguit més punts és el vencedor. Al Parc Central hi acostuma a haver entre trenta i quaranta «galls» que es disputen el primer lloc. Acabades les «baralles», diversos d'ells es queden per recollir i netejar la zona.
Els protagonistes
Oscar Reyes (18), àlies Kaoz, un dels principals organitzadors de les «baralles (o batalles) de galls», no és un desconegut en el món del rap gironí. Veí de Salt, va emigrar d'Hondures amb tan sols 16 anys i aviat es va fer conèixer en el circuit. Guanyador d'una de les «batalles de galls» de Stay Post l'any 2017, va aprofitar les dues cultures per tirar endavant una rima personal, barreja del català amb el castellà del seu país d'origen que li dona un tret original i únic.
Reyes assegura que, gràcies a l'esdeveniment del Parc Central, «estem donant a conèixer moltes veus noves i, pel que fa a mi a nivell personal, se m'estan obrint portes en un sector tan competitiu com ho és la música rap», assegura.
Brahim Zenbovi (17), àlies Sentido, un altre dels organitzadors de les «batalles», és nascut a Gibraltar i és veí de Girona des que tota la seva família s'hi va traslladar quan ell tenia només dotze anys. «Vam començar per simple diversió, a Salt, amb la nostra mini organització anomenada Nova Frontera, fèiem 'batalles de galls' entre nosaltres mateixos», comenta. «Vam començar sent cinc, d'una trobada a l'altra érem trenta i a la següent, cent, fins a arribar en la final passada a reunir fins a 250 nois, entre concursants i públic, tot per les xarxes, per on es va córrer la veu», afegeix Zenbovi.
«Ve gent de Sils, de Caldes de Malavella, de Vidreres, d'Anglès, de Salt, de Figueres i de la resta de les comarques gironines», explica Sentido, que assegura que «tot ho fem per amor al rap, i mai vam pensar que seríem tants, que la cosa es transformaria en un fenomen».
Brahim Zenbovi comenta que moltes vegades va la policia a veure què estan fent i «es queden flipant». «Vam triar aquest lloc i així la gent que ve de fora ho té a mà, baixa del tren i ens veu».
Les lletres dels raps que s'improvisen en aquestes «baralles» moltes vegades acostumen a ser dures. Aquesta duresa que li atorga l'experiència de carrer. «Les lletres depenen del rival que et toqui. Si et cau bé, no fem sang, però després em pot tocar amb algú a qui no conegui de res i llavors sí, tirem a sang. I encara hi ha qui sí que et cau malament, amb qui es fa el que es diu sang bruta. Després no hi ha rancor, el rap és unió, després de les 'batalles', una abraçada. A qui es guarda rancor i es baralla, se li perd el respecte», afirma Oscar Reyes.
Alan Trias (17), àlies Danger, nascut a Salt, és un dels jurats que els dissabtes decideix qui serà el guanyador entre més de trenta participants. Va començar a assistir a les «baralles de galls» gràcies a amics de l'escola que seguien aquella música. Va ser l'inici, però després va venir escoltar tot el rap possible i informar-se del tema. Trias ha estat participant i com a tal sap bé com valorar a l'hora d'emetre la seva decisió. Si bé es dedica al rap com a hobby, creu tenir el necessari per, en un futur, poder-s'hi dedicar més seriosament. «És molt difícil, pel nivell que hi ha a Catalunya i a tot Espanya, amb els anys s'ha professionalitzat molt», assenyala.
Trias, com diversos dels seus companys, rebutja la idea que als joves de la seva edat els costa participar en activitats: «Si és una cosa que t'agrada, no has de tenir dificultat en fer-ho, aquí pot venir qualsevol, tothom és benvingut, és gratis». En la mateixa línia, diu que «als meus pares els agrada si a mi m'agrada. El rap és deixar d'estar tancat a casa davant dels videojocs i sortir al carrer, a conèixer gent. Això és el que més em crida, la gent. Ens tractem tots com una família, som una pinya, vinguin d'on vinguin tots».
Sona el xiulet d'un comboi. De fons, dos galls rapegen entre una marea de públic enardit. L'enginy es guanya el pa al costat del ritme de carrer, sense més normes que el respecte i la diversió. D'això, diuen, es tracta el rap.
Oscar Reyes rapeja de de manera improvisada: «Es que realmente, algo que me emociona, que crezco con esto y que día a día me apasiona, nunca pensé ser conocido en la zona, y gracias a oportunidades como el Diari de Girona. La ciudad que vivo se llama Salt, y me representa, gracias a Dios podemos tener el 17190, pero bueno, yo tengo algo mejor, aquí no tengo ciudad, todos tenemos el hip-hop!».
