Isozaki a Blanes, una «obra única»

«L’illa Isozaki, segons el seu creador, vol ser ‘una obra única al món’ que avanci els conceptes del que ha de ser l’arquitectura del segle XXI», continuava relatant la informació, acompanyada per una fotografia d’Isozaki mostrant un d’aquests esbossos al costat del llavors alcalde de Blanes, Ramon Ramos (CiU), en un acte celebrat a l’Ajuntament de la localitat. Aquella imatge s’ha tornat a posar d’actualitat aquesta setmana, tot i que ja té divuit anys d’història, en anunciar-se que el veterà arquitecte japonès, autor entre d’altres del Palau Sant Jordi de Barcelona (1990), un dels equipaments emblemàtics dels Jocs Olímpics del 92, i també d’un pavelló poliesportiu a Palafolls, ha estat guardonat amb el premi Pritzker, considerat el Nobel de l’arquitectura.

La primera vegada que es va parlar de la relació entre Arata Isozaki i Blanes va ser cap a finals del 1998: l’arquitecte s’havia d’encarregar de dissenyar a la localitat un palau de gel i els serveis complementaris corresponents. La iniciativa la impulsava un grup inversor de Barcelona, que estava disposat a gastar-s’hi més de 500 milions de pessetes, i que assegurava que podia donar resposta a les veus que en aquells moments demanaven des de la Costa Brava un projecte que tingués efectes paral·lels als de PortAventura, que havia entrat en servei el 1995 a Vilaseca i Salou, generant una mena de febre generalitzada pels parcs temàtics.

De fet, en els mesos posteriors el plantejament del projecte va canviar, i a mitjans del 1999 ja es parlava obertament d’un centre lúdic, esportiu i cultural. Isozaki es va comprometre a dissenyar-lo durant la reunió que va mantenir el mes de juliol al Japó amb l’alcalde de Blanes, Ramon Ramos, el director general d’Urbanisme de la Generalitat, Antoni Solans, i l’empresari promotor del projecte, Salvador Tresserras, que s’havien desplaçat expressament al país per convèncer l’arquitecte perquè s’hi impliqués.

Uns mesos més tard, l’octubre del 1999, l’arquitecte va mantenir una reunió molt discreta a Barcelona amb representants municipals, de la Generalitat i dels promotors, en la qual encara no els mostrava cap esbós del projecte, però se’n començaven a perfilar els continguts: «L’illa Isozaki se situarà en uns terrenys cedits per l’Ajuntament a l’illa que actualment ocupa la zona esportiva municipal. L’empresa promotora s’ha compromès a construir un complex lúdic de 8.000 metres quadrats, una part esportiva de 12.000 metres quadrats i una de cultural de 10.000 metres quadrats. La part esportiva inclourà, a més del palau de gel, nous pavellons poliesportius i una piscina coberta. La part cultural és la que ha d’acollir la futura Biblioteca Comarcal de la Selva, i als soterranis de l’illa s’hi podria construir un parc subterrani», explicava Diari de Girona.

Però aquella reunió havia servit per a alguna cosa més, com es va saber uns dies més tard. En plena efervescència dels parcs temàtics, el llavors director general de Turisme, Josep Cortadellas, revelava que l’Illa Isozaki de Blanes seria el gran parc temàtic que reclamava la Costa Brava per compensar l’atracció de Port Aventura. Segons publicava aquest diari, «el projecte de l’Ila Isozaki de Blanes preveu construir un Centre europeu d’art virtual, dissenyat per l’arquitecte japonès, que suposarà la inversió de 12.000 milions de pessetes (...). L’arquitecte va condicionar la seva acceptació al projecte al fet que ‘fos un centre únic a Europa, i ho serà’, va explicar Cortadellas».

I finalment va arribar el dimecres 16 de febrer de 2000, el dia en què Arata Isozaki va mostrar a Blanes i al món les primeres imatges del seu projecte: «Els esbossos presentats ahir per Arata Isozaki permeten veure dues grans veles metàl·liques, ondulants, que cobriran un solar triangular de cinquanta-mil metres quadrats, amb el vèrtex més agut assenyalant les roques de Sa Palomera», escrivia Martí Batlle, i afegia que «Isozaki va exposar ahir que ‘la idea que coneixem és que Blanes és la primera ciutat de la Costa Brava i té unes roques (Sa Palomera) que li són un símbol’. L’arquitecte vol jugar amb el contrast entre ‘una tela molt suau, ondulada com si caigués del cel, que es contraposa amb la rugositat d’aquesta roca’».

L’alcalde de Blanes, Ramon Ramos, es va mostrar eufòric, aquell dia, tot i admetre que encara s’estava treballant en definir els espais i els continguts d’un projecte que ja es calculava que podria superar els 20.000 milions de pessetes d’inversió. En tot cas, Ramos es declarava convençut que el projecte seria el símbol del Blanes del segle XXI: «Les obres del senyor Isozaki fan posar la pell de gallina, i aquest projecte suposarà una gran transformació per a la ciutat, segur», al marge de referir-se al revulsiu econòmic que comportaria, i la projecció internacional que li donaria el projecte d’Isozaki.

En aquell moment, s’explicava que «els inversors privats que volen aixecar l’Illa Isozaki, i que tindran la concessió de l’espai per un termini de cinquanta anys, amortitzaran la inversió amb l’explotació d’un hotel de cinc estrelles, un mini-casino de màquines escurabutxaques, un bowling i, possiblement, un Centre Europeu d’Art Virtual, dissenyat per l’arquitecte japonès».

Però la idea d’aquell centre d’art virtual va durar molt poc temps. En el procés de redefinició d’espais i continguts, va caure del projecte definitiu, que es va presentar de manera solemne el 4 d’octubre de 2002, al Palau de la Generalitat, com un «nou concepte d’espai d’oci i de cultura». El mateix Arata Isozaki va explicar al llavors president Jordi Pujol i a autoritats autonòmiques, municipals i provincials que havia dissenyat una estructura «gaudiniana digitalitzada». El complex lúdic, creatiu i cultural llavors ja tenia una temàtica mediterrània, un cost d’uns 195 milions d’euros i s’havia d’inaugurar a finals de l’any 2006. Amb una superfície de 80.000 metres quadrats al front marítim de Blanes, s’esperava que rebés anualment 1,1 milions de visites i que generés uns 1.000 llocs de treball, segons la informació de Jordi Caupena que publicava Diari de Girona.

Isozaki va detallar aquell dia que havia projectat una estructura que recordava el drac de Gaudí allargant-se cap a la roca blanenca de Sa Palomera, de ciment armat i amb una coberta ondulada de metall. L’arquitecte va comentar que el complex havia estat projectat com un «portal» tant per la seva situació geogràfica, a la porta sud de la Costa Brava, com pels seus continguts, que pretenien afavorir l’entrada de «noves formes de viure i gaudir de l’oci, la cultura , el coneixement i la creativitat». En aquest sentit, segons s’informava, «la Mediterrània, les noves tecnologies i la innovació tècnica estaran en el rerefons de tots els continguts lúdics i culturals de l’Illa Blanes, que inclourà tres espais diferenciats. El primer d’ells, anomenat Open Park, disposarà d’un hotel amb 250 habitacions, un escenari per a actuacions, terrasses, restaurants, comerços, un gran llac, jardins, cafeteries, jocs infantils i un auditori amb capacitat per a 500 persones, entre d’altres equipaments. El nucli central del projecte el constitueix el segon espai, anomenat Experience Park, dedicat a l’oci relacionat amb els grans temes de la Mediterrània. El Creative Park serà un espai d’innovació i creació que inclourà un centre d’exposicions i un altre de creació interdisciplinària en què s’organitzaran trobades de creadors internacionals». Els promotors asseguraven que l’afluència a l’illa no col·lapsaria Blanes perquè es preveia que el 2006 ja estarien en servei tant el desdoblament de la N-II (sic) com la prolongació de l’autopista del Maresme.

De la Glòria a les reformes

Aquella presentació a Barcelona va ser el gran moment de glòria del projecte de l’anomenada Illa Isozaki de Blanes. En les setmanes i mesos posteriors se’n va continuar parlant amb insistència, encara que l’abril de 2003, el dia que es va posar la primera pedra de la Ciutat Esportiva (el projecte que s’executaria no és de l’arquitecte japonès), el mateix Isozaki ja anunciava una reforma de l’hotel per reduir-ne l’alçada. En els mesos posteriors hi va haver eleccions municipals i el nou govern, del PSC, aviat va insinuar que no veia clar aquell projecte tan ambiciós. La febrada dels parcs temàtics anava de baixa i ja quedava molt luny l’efecte post-olímpoic que segurament havia contribuït a portar Isozaki a Blanes. Poc a poc el projecte d’aquell hotel, d’aquella coberta metàl·lica, d’aquell complex de temàtica mediterrània, van deixar d’aparèixer als mitjans, fins que es va acabar convertint només en la ciutat esportiva, ja sense cap presència d’Isozaki.

El 23 abril de 2006, Ramon Iglesias ja escrivia al Diari de Girona, sobre tot l’episodi, que «Blanes s’ha deslliurat d’una amenaça anomenada Illa Isozaki. El projecte faraònic ideat per l’anterior govern local i impulsat ideològicament, i amb diners, per l’anterior govern de la Generalitat, ha acabat essent un projecte més racional. Urbanisme ha aprovat un pla que repensa aquesta privilegiat territori entre la façana litoral i l’eixample blanenc. La idea primitiva era impulsar una mena de parc temàtic. De fet existia un avantprojecte del mediàtic arquitecte nipó, Arata Isozaki, que delimitava les tres grans àrees del parc.

El pas del temps, dels governs i la falta d’inversió, ha evitat que una de les ciutats amb més projecció de les comarques de Girona quedi hipotecada per un parc temàtic. El temps ha demostrat que la febre dels parcs va ser en realitat una febrada. Moltes d’aquestes iniciatives han acabat per arruïnar poblacions i avergonyir administracions, com és el cas de la valenciana. Amb això no vull dir que els anteriors gestors de Blanes i de la Generalitat estiguessin equivocats o actuessin amb mala fe. En aquells moments no existia la còmode perspectiva d’avui i eren molts els que creien que aquest era un instrument vàlid per activar econòmicament zones turístiques. Sortosament el temps i, com deia, la falta d’inversors, ha jugat a favor de Blanes i l’illa ha esdevingut illot».

L’any 2011, i en aquest mateix diari, Jordi Vera resumia el que va passar en els anys posteriors: «El projecte inicial va anar mutant i canviant a mesura que canviaven de color els governs municipals i de la Generalitat. Amb l’arribada de Josep Marigó (PSC) a l’alcaldia i el tripartit al govern català, el projecte de l’Illa es va convertir en l’oportunitat per fer un gran balneari, mantenint l’objectiu de cercle virtuós per a la vila. La crisi econòmica i l’arribada d’un nou govern municipal, liderat per l’actual alcalde, Josep Trias (CiU), va tornar a fer canvis i descartar la idea del balneari. L’illa de Blanes va quedar en suspens i tant Marigó com Trias van seguir apostant per finalitzar la nova Ciutat Esportiva, això sí, amb alguns canvis.

En el primer projecte estava previst la construcció d’un alberg, els pavellons i els camps de futbol. L’alberg, però, es va descartar i es va decidir apostar per la construcció d’una piscina. A les instal·lacions que s’inauguraran el dia 20 faltaran els camps de futbol i la piscina, que s’hauran de construir en un futur». Un camp de futbol sí que es va acabar construint, i des de fa pocs mesos es parla de recuperar la piscina, però no hi ha res decidit. I tampoc no s’han aclarit els comptes de tot plegat.