És dur, però com que m'agrada... Jo faig el que calgui per la gimnàstica rítmica». Qui s'expressa amb aquesta contundència és una nena d'11 anys, Mila Riembau Collell, que de la mà de la seva entrenadora Gisela Camarero ha competit quatre vegades als campionats d'Espanya de gimnàstica rítmica i ha estat campiona de Catalunya en nivell 7. «La meva mare era jutge de gimnàstica rítmica, un dia vaig anar a veure una competició, em va agradar el que feien les nenes i em vaig apuntar, a Palafrugell, amb l'Esther Hidalgo». Mila Riembau Collell tenia cinc anys quan va començar a practicar aquest esport que ja no ha abandonat. Ara ho fa a Vilablareix i com que el seu nivell és molt alt, també ho és la dedicació: «Ens entrenem tres hores quatre dies a la setmana, i un dia fem una hora de ballet... I a vegades també els diumenges...». I com que sap que «si els estudis no van bé no em deixen entrenar», busca qualsevol moment per fer els deures: «M'organitzo molt bé, faig els deures a l'hora del pati, o al migdia, i així a les tardes puc entrenar».

Mila Riembau Collell és una de les protagonistes de l'esclat que la gimnàstica rítmica ha experimentat en els últims anys a les comarques gironines, aconseguint més d'un miler de practicants i provocant que els recintes on se celebren les competicions s'omplin. La passió que expressa aquesta jove gimnasta és la mateixa que mostren entrenadores i responsables tècnics de les competicions, i les persones del seu entorn. Cati Garcia, per exemple, és la mare de Núria Rizos, una gimnasta de 12 anys del Club Rítmica Girona que també s'entrena moltes hores a la setmana i assumeix sense recança els sacrificis que això comporta: «Per a les nenes que viuen la rítmica a aquest nivell és una passió, i no els importa no poder anar a festes d'aniversari, o no poder quedar amb les amigues, perquè han d'anar a entrenar-se; el que volen és fer rítmica».

Mila Riembau i Núria Rizos no es marquen objectius però volen arribar el més lluny possible en el món de la gimnàstica rítmica. I destaquen la importància que en aquest procés hi té el grup de gimnastes que entrenen plegades: «Ens portem molt bé entre nosaltres, tenim molta amistat i ens preocupem molt l'una per l'altra. No hi ha enveges, al contrari, si una ho fa bé, la felicitem, i si no li han sortit les coses com esperava, l'animem», assegura Mila Riembau. «El grup és molt important perquè totes comparteixen la mateixa passió», afegeix Cati Garcia.

Núria Rizos va començar a practicar gimnàstica rítmica «perquè les cosines en feien». I segons la seva mare aquesta pràctica li ha aportat coses que van més enllà de l'esport: «Són nenes que ho planifiquen tot molt bé, molt responsables i molt autoexigents. Estimen tant la rítmica que per poder entrenar setze hores a la setmana estudien i fan els deures de seguida per poder anar a entrenar. Perquè a més tenen clar que primer són els estudis, i si no van bé, no hi ha rítmica». Cati Garcia afegeix un altre valor que, segons ella, implica aquest esport: «Tenen molta capacitat per acceptar que les coses poden anar malament, i si passa, aixecar-se i tornar-ho a provar. Tenen un gran ­afany de superació i són molt resistents a la frustració en bona part perquè no lluiten contra altres gimnastes, sinó que ho fan contra elles mateixes. Volen millorar cada dia, i en això cadascú depèn d'un mateix».

La gimnàstica rítmica és un esport que es pot practicar de manera individual o en conjunt i que consisteix en la realització d'uns exercicis acompanyats per música amb cinc aparells: cèrcol, maces, soga, cinta i pilota. Tot i que tradicionalment ha estat una disciplina femenina, en els últims temps també hi ha nois que la practiquen, i ja hi ha algunes competicions masculines. «Espanya és el primer país del món que l'ha reconegut i ja hi ha campionat d'Espanya masculí», assenyala Esther Hidalgo, que aquest any per primera vegada està entrenant dos nois.

Esther Hidalgo coneix molt bé l'evolució que ha experimentat la gimnàstica rítmica gironina perquè ha estat de les pioneres d'aquest esport. Va començar a entrenar a Palafrugell l'any 1992 amb un grup de 14 nenes i en l'actualitat en tenen 104. Hidalgo, que és entrenadora nacional de gimnàstica rítmica, jutge internacional, membre del comitè tècnic de la Federació Catalana de Gimnàstica i també de la junta directiva de la Federació, atribueix el creixement d'aquesta disciplina «a la generalització de les noves tecnologies i d'internet, d'una banda, perquè s'hi pot veure tot , tots els campionats, etc., i de l'altra als èxits esportius, i de manera especial a la medalla de plata que l'equip espanyol va obtenir als Jocs de Rio, el 2016».

La pràctica de la gimnàstica rítmica a les comarques gironines es pot fer a diferents nivells, segons l'edat i les capacitats de les gimnastes. Hi ha l'esport de base, de caràcter no competitiu, sobretot per a la mainada que comença; hi ha una lliga territorial escolar, que s'acaba amb unes finals en els Jocs Emporion (l'edició d'aquest any es va celebrar fa unes setmanes a Ripoll); i hi les competicions organitzades per la Federació Catalana de Gimnàstica, amb diferents nivells, també, i que poden donar accés als campionats de Catalunya i als campionats d'Espanya.

Xevi Gamero, director tècnic del Consell Esportiu del Baix Empordà, és el responsable de la lliga territorial, que va néixer el 2014 amb sis proves i 566 gimnastes, i que en aquesta última edició ha tingut nou proves i prop de 900 gimnastes. La lliga territorial, que organitzen plegats els consells comarcals gironins (n'hi ha que també munten alguna competició pròpia), precedeix les finals nacionals escolars de gimnàstica rítmica que seran els dos propers caps de setmana a Reus i Igualada.

La creixent presència de gimnastes en aquestes competicions ha comportat també un increment del nombre d'assistents a les proves, de manera que els recintes on es disputen s'omplen i fins i tot arriben a quedar petits, la qual cosa ha obligat a buscar solucions: «Hem agrupat competicions i lliuraments de premis perquè no hi hagi pares que s'hagin de passar quatre o cinc hores asseguts per veure la seva filla un minut i mig o dos. Ara veuen la competició i el lliurament de premis de la categoria corresponent, i ja poden marxar, si volen, i això a més afavoreix que pugui anar entrant més gent als recintes».

I és que la gimnàstica rítmica s'ha convertit, amb el hip-hop, en la pràctica esportiva amb més èxit de les lligues territorials escolars, que també inclouen natació, gimnàstica artística, patinatge i volei. Segons Xevi Gamero, «la gimnàstica rítmica té cada cop més repercussió mediàtica, hi ha més esportistes de renom i èxits en competicions com els Jocs, campionats estatals... I tot plegat fa créixer el nombre de gimnastes». En l'última edició de la lliga territorial gironina van competir 26 entitats, mentre que una quinzena de clubs ho van fer en les proves de la Federació.

El que no ha canviat amb l'increment de la pràctica de la gimnàstica és l'estret vincle que s'estableix entre la gimnasta i la seva entrenadora, que Esther Hidalgo resumeix de manera molt gràfica:«Has de saber parlar a la nena, arribar-hi... I així acabes fent de psicòloga, de mare, d'amiga, de DJ perquè selecciones la música de l'exercici, de dissenyadora del mallot que porta, d'infermera si es fa mal...».

Dues entrenadores més avalen les paraules d'Esther Hidaldo. Gemma Torrent, entrenadora nacional que havia estat jutge i que és la responsable del Club Gimnàstica Rítmica Figueres apunta que «estem amb elles des que són molt petites i les acompanyem mentre es van fent grans, passant moltes hores plegades, compartint moltes coses, veiem com passen de nenes a la preadolescència... I fins i tot n'hi ha que ja adultes et continuen trucant...». Per a ella, el vincle respon a l'exigència d'aquest esport:«Suposa un esforç molt important per a elles, i hi acabes passant tantes hores que et converteixes en una referència».

Gemma Agustí és la coordinadora de la secció de gimnàstica rítmica del GEiEG i també entrenadora, i defensa la rellevància d'aquesta figura en el creixement d'aquest esport: «Al GEiEG ham estat pioners en la gimnàstica rítmica, i s'hi va generar una fornada molt potent d'entrenadores que després han anat a altres clubs i han afavorit el bon moment de la gimnàstica rítmica a les comarques gironines».

Un bon moment que es tradueix en l'elevat nombre de gimnastes i de clubs que s'hi dediquen, i també en els èxits d'algunes gimnastes gironines:«El nivell és molt bo», assegura Esther Hidalgo. Però hi ha tres gimnastes que sobresurten: Emma Reyes, de Lloret, que aspira a classificar-se per als Jocs Olímpics de Tòquio amb el conjunt sènior espanyol; Uma Méndez, de Figueres, que acaba de quedar quarta d'Europa, a Bakú, amb el conjunt junior espanyol; i Carla Deixt, del Palafrugell, que està al Centre d'Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat.

Quan se li demana què requereix la pràctica de la gimnàstica artística, Esther Hidalgo explica que «el que predomina és la flexibilitat. Com que tots els moviments que es fan són per estirar fa que les gimnastes siguin més estilitzades, i com que la base de la rítmica és el ballet, també és molt important la col·locació corporal». En aquest sentit, comenta que «a vegades veus nens pel carrer que per la manera de moure's ja queda clar que fan rítmica o ballet». Al marge d'això, hi ha altres requeriments que no són físics:«La rítmica requereix molta disciplina i molt sacrifici; els ha d'agradar molt. Mentre són petites és evident que el que has de fer és que gaudeixin, que s'ho passin bé practicant un esport, que tinguin consciència de la importància d'una vida sana, però des del moment que comencen amb la competició ho han de tenir molt clar perquè la prioritat passa a ser la competició, i això vol dir no saltar-se els entrenaments, renunciar a festes d'aniversari o altres activitats socials si són incompatibles coordinar les vacances amb el calendari competitiu... És un esport dur, però força addictiu».

Gimnastes de dotze països a Figueres

El 28 i el 29 de setembre se celebrarà la setena edició de la International Figueres Cup, una competició organitzada pel Club Gimnàstica Rítmica Figueres amb el suport de l'Ajuntament i de la Diputació, que reunirà equips procedents d'una dotzena de països, entre els quals hi ha Israel, Mònaco, França, Anglaterra, Lituània, Rússia, Bèlgica, Polònia, Ucraïna... «Hi participaran unes 700 gimnastes i ja tenim confirmada la presència de clubs de fins a dotze països, encara que n'hi podria haver més», explica Gemma Torrent, responsable de l'organització. L'edició de 2019 de la International Figueres Cup dedicarà el dissabte a la competició de conjunts i el diumenge a la individual, però ha programat moltes altres activitats relacionades amb aquest esport:«Volem que sigui tot un cap de setmana dedicat a la gimnàstica rítmica, i per això dissabte a la nit hi haurà una gala-xou amb presència dels diferents països participants; el conjunt espanyol subcampió olímpic a Rio farà master-classes enfocades a tots els nivells; farem un clínic per a entrenadores....». Al marge de les activitats que han estat programades perquè gimnastes i acompanyants puguin conèixer Figueres, el Teatre-Museu Dalí...

«No hi ha cap iniciativa com aquesta en tot l'Estat espanyol», assegura Gemma Torrent, que explica que la Copa Figueres va néixer com una competició local per ampliar el calendari de competicions i poder fer proves i assajos abans d'afrontar-les. «El primer any hi havia 50 atletes i la prova va durar dos hores», apunta Torrent. L'any següent la participació ja es va incrementar fins a les 300 gimnastes i va continuar creixent en els anys posteriors. Fins que el 2018 va fer el salt internacional: «Vam enviar informació de la prova a federacions de diferents països i vam aconseguir una presència d'equips de set nacionalitats diferents, al marge dels espanyols i catalans, amb un total de 63 clubs representats».

Segons Torrent, més enllà del vessant esportiu, «la International Figueres Cup ja s'ha convertit en un gran esdeveniment social per a Figueres, perquè hi porta moltíssima gent durant un cap de setmana». A més, «quan són aquí els tractem molt bé, i tots volen repetir...».