05 de juliol de 2019
05.07.2019

Quan el carbó vegetal servia d'adob i de medicina

A més de produir calor, aquest material es feia servir per curar el còlera, per preparar els cultius de raïms i per propiciar un bon vi

05.07.2019 | 11:57
Dos homes controlant la pila on es feia el carbó

Durant segles, el carbó vegetal va ser un element indispensable per la vida de les persones. A més de les seves funcions principals de convertir-se en carboncle per produir calor, escalfar la gent i coure els aliments, el carbó servia de medicina per curar el còlera, per preparar els cultius de raïms i propiciar un bon vi. Fet cendra, servia d'adob. Al seu voltant girava tot un sistema ecònomic amb permisos d'explotació, impostos i sancions que regien l'activitat dels propietaris dels boscos, dels comerciants, dels traginers i dels carboners.

El de carboner era un ofici per a persones fortes que suportaven la solitud i les inclemències de la natura. El perill els podia venir de l'activitat de l'ofici o de la solitud. El fum de les carboneres era un imant per a fugitius de tota mena que buscaven refugi en el bosc. Si parlaven de les converses que mantenien amb desconeguts, els desconeguts tornaven i els tallaven la llengua i si donaven asil als fugitius els vigilants de l'ordre els afusellaven.

Tot i semblar l'exemple de l'home lliure, el carboner no escollia l'espai al seu gust. Abans que pogués fer la pila, els propietaris forestals havien contractat perits agrònoms perquè marquessin els llocs on es podien fer les piles i les cabanes. L'Estat també establia llicències i normes per fer carbó. Per exemple, les normes establien que s'havia de separar l'escorça dels troncs perquè pogués ser aprofitada per les adoberies.

Hi havia persones que establien la pila sense permís del propietari del bosc. Llavors eren arrestats per la Guàrdia Civil. El carbó vegetal era un bé de consum que es posava al costat del pa, la farina i altres aliments en els llistats de necessitats bàsiques per això estava sotmès a arbitris. El 1859, els ajuntaments s'havien d'encarregar de cobrar un ral per cada càrrega de carbó vegetal destinat al consum domèstic i a les indústries. El 1910, l'Ajuntament de Girona va ingressar 10.950 pessetes per l'arbitri sobre carbó vegetal, més o menys el mateix que va ingressar sobre l'arbitri de la llet. A finals del segle XIX, el preu del carbó vegetal oscil·lava entre els 20 i els 22 cèntims el quilo. Era un preu més estable que el del carbó mineral que depenia de les exportacions. El preu del carbó mineral anava dels 8 cèntims fins als 22 cèntims. Hi havia robatoris de carbó vegetal, a les notícies de l'època sovint informaven de la detenció d'un home carregat amb un sac de carbó robat. Els carboners es consideraven mal pagats en una època en la qual tot treball humil era mal pagat. Per a molts fer carbó era l'única alternativa que tenien per dur diners a cases que sobrevivien de l'agricultura de subsistència. Molts aprofitaven l'estada al bosc per parar trampes i obtenir peces de caça, cosa que estava prohibida.

Una alternativa econòmica

Durant centúries, l'elaboració del carbó vegetal va ser una alternativa econòmica per a les famílies que vivien del cicle de la terra i dels animals en les moltíssimes masies disseminades. En els mesos improductius, l'home deixava la casa i s'endinsava dins del bosc on creava una espai net, sobre el qual construïa una pila de llenya que cobria de sorra. Quan tenia la pila feta i preparada per encendre-la i fer carbó, construïa una cabana al costat.

Cabanya on vivien els carboners durant mig any per controlar les piles · Conxi Molons

Allà es quedava a viure durant mesos a treballar la pila fins que havia fer prou carbó per vendre'l i portar els diners cap a casa. Un cop havien fet el carbó, el transportaven als pobles més pròxims al bosc on treballaven. Per exemple Oix, Sant Aniol de Finestres, Mieres i Besalú a la Garrotxa. Albanyà a l'Alt Empordà o Ribes de Freser (Ripollès). Després el traslladaven cap a Olot, Figueres, Girona o Sant Feliu de Guixols. De carbó vegetal, en sortia i n'arribava per mar. Les exportacions i les importacions depenien dels aranzels. Segons les necessitats de mantenir els boscos, l'estat gravava o desgravava les exportacions. Així, quan el carbó de fora sortia més barat, els carboners autòctons tenien més dificultats en donar sortida al seu producte.

Segons l'anuari Riera, el 1899 el tractant de carbó de Mieres era Antoni Serrat; els de Besalú eren Miquel Carig, Jaume Duran, Francesc Siqués i Pere Vilanova; els de Sant Aniol de Finestres eren Joan Fàbregues, Joan Jordà, Josep Llorenç i Bonaventura Masdevall; els d'Olot eren Josep Ayats, Jaume Batlle, Víuda Bretxa, Joan Feixas, Joan Torrentà i Ferran Trias; els de Ribes de Freser eren Francesc Carbonell i Francesc Marcé; els de Figueres eren els germans Capdevila, Joan Coll, Marti Estartús, Joaquim Guillamet, Rafel Planas, Vídua Ferriol Ramis, Pere Roca i Rafel Sabater; els de Girona eren Fidel Aguilar, Maria Batlló, Joan Butina, Jaume Casadevall, Josep Duran, Martirià Montserrat, Maria Negre, Joan Oliveras, Catalina Parés, Esteve Pellicer, Maria Ribot i Jaume Roure. Eren uns establiments que solien compartir la venda de carbó i llenya amb la de vi. El principal perill que tenien eren els incendis.

Un altre problema va arribar al voltant del 1842, quan tothom va pensar que a Catalunya hi hauria mines de carbó que servirien per alimentar les calderes de vapor que feien anar les màquines de les fàbriques. Van fer forats per la Vall de Ribes, Ogassa, l'Alta Garrotxa i Sant Ferriol però només van trobar-ne a Ogassa. El carbó de les mines d'Ogassa va ser insuficient, almenys per treure les piles carboneres de la muntanya, i tot va continuar més o menys igual.

Una medicina que curava el còlera

Més enllà de fer energia i escalfar, el carbó estava considerat com una medicina que curava el còlera. Llavors les epidèmies del còlera generades a partir de la brutícia i de la mala alimentació causaven estralls entre la població. Van observar que entre les víctimes de les epidemies no hi havia carboners. Un metge jove de Girona, Alfons Gay, va observar que el carbó vegetal reduïa la mala olor dels animals morts i que convertia les aigües en potables. Llavors creien que les malalties provenien dels gasos de la terra i de les aigües (teoria miasmàtica) encara no creien en els microbis.

La pila on es feia el carbó, feta de troncs i coberta de terra · Marc Martí

En aquell 1837, van fer un remei que consistia en 40 grams o mitja unsa de carbó vegetal reduït a pols fina i barrejat amb dos lliures d'aigua. Se l'havien de beure i després, per fer-lo baixar, beure un vas d'aigua tèbia. D'aquesta manera intentaven curar el còlera. Eren temps molt durs.

A més d'una medicina, també va ser considerat un antidot contra el verí. Un metge va comprovar que un home de 40 anys enverinat amb un derivat del mercuri reaccionava bé sobre la base de la ingesta de carbó vegetal molt fina. El malalt havia tret molt de verí amb un purgant però no se'n sortia. Després de mesos de ser tractat amb carbó vegetal, l'home va millorar. L'enverinament no el va matar de cop però el va deixar molt malament. De tota manera, el metge va considerar que si hagués estat tractat amb pols de carbó des d'un inici, hauria anat millor (Repertori Mèdic Estranger, 1832).

La indústria del segle XIX feia servir el poder d'absorció del carbó. Una revista científica d'aquell temps observava que «si hom dissol en aigua un colorant i hom introdueix dins d'aquesta solució un tros de carbó vegetal, el colorant és immediatament absorbit pel carbó». Dins de l'àmbit de la indústria del sucre, aquesta propietat absorbent del carbó era utilitzada per eliminar les dissolucions sucroses abans de la seva cristalització.

El braser i el son de la mort

Sobretot a les ciutats, la gent s'escalfava amb un braser. En aquells pisos de portes altes, tancaments de fusta, vidres febles i sostres alts feia molta fred. Ja hi havia estufes de llenya i focs a terra però com és sabut per escalfar-se s'havia d'estar a tocar. Molta gent feia ús del braser. Era una espècie de safata gran i fonda d'aram que s'omplia de caliu i es posava sota d'una taula i donava una sensació d'escalfor que pujava de baix cap a dalt i refeia les persones. El problema era que el fum adormia la gent que s'hi escalfava. Llavors, el caliu es menjava l'oxigen i la gent queia en el son de la mort. Així cada hivern morien famílies enteres. Aquests accidents i suïcidis col·lectius eren difosos per la boca i pel paper i la gent s'esgarrifava però quan arribaven els mesos freds, les persones tornaven a treure el braser i clamaven atenció i cura però sempre n'hi havia que quedaven adormits. Calmar el fred era i és una primera necessitat.

Els brasers, les estufes i els focs deixaven cendres que eren aprofitades per adobar la terra. Les cendres escampades en dies de pluja eren considerades molt útils sobretot pels cultius de patates, blat de moro, blat i remolatxa. Era sabut que en comarques on la temperatura només permetia collites de raïms que derivaven en vins fluixos i massa àcids, després de cobrir el terra amb una capa de carbó vegetal, obtenien vins de millor gust i més riquesa alcohòlica. El motiu era que la capa sobreposada de carbó afavoria favorablement en l'absorció del calor i influïa en la vegetació i la qualitat del vi. A més, era considerat com una prevenció de les malalties dels ceps i les parres.

La cendra també servia per fer adob · Marc Martí

El 1901, l'Institut Català de Sant Isidre (una associació molt poderosa de grans propietars de terres agrícoles i boscos) va programar un concurs sobre les innovacions en l'aprofitament dels productes forestals i un concurs sobre els diferents sistemes coneguts per l'explotació del carbó.

El primer impacte negatiu per les feines relacionades amb el carbó vegetal va ser l'electricitat. L'energia elèctrica feia anar les màquines i no hi havia tanta necessitat de les calderes de vapor alimentades amb carbó. Això no obstant, no hi havia prou energia elèctrica i el carbó va continuar en el seu paper de necessitat. Els carboners van treballar els boscos d'alzines fins que el carbó vegetal no va ser necessari per cuinar. Llavors es va desfer una activitat que durant segles havia donat vida als carboners, els traginers i els comerciants que venien carbó a les viles. De moment, encara queden testimonis de l'ofici que reprodueixen les piles i les cabanes en les fires populars però cada vegada ­menys.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook