Com a expert en gestió d’energia, quin és per a vostè el model més eficient?

La cogeneració és el model més eficient i amb menys emissions en aquest moment. La combustió del gas alimenta d’electricitat i el residu que genera aquest procés es captura i es fa servir també com a energia tèrmica que escalfa a l’hivern i refrigera a l’estiu. Va ser un arquitecte anglès, Richard Rogers, qui ens va ensenyar a fer-ho i és el més eficient que pot haver-hi, econòmica i mediambientalment, això ningú ho discuteix. Nosaltres en som experts, hem desenvolupat plantes en aeroports com el de Barajas, Panamà o Cancún o en hotels a República Dominicana o Jamaica. Les renovables estan molt bé, és l’ideal, però són incontrolables. Cal comptar amb una font que garanteixi el subministrament quan no hi ha sol o vent i no està resolt el problema de l’emmagatzematge en bateries, la tecnologia actual no ho permet, són encara molt grans i no poden unir-se. Nosaltres tenim plaques a la teulada i el que no fem servir l’hem de bolcar a la xarxa perquè no podem guardar-ho per a la nit. Es pot treure hidrogen de l’aigua, però és tan car que al final gastes més energia de la que generes en extreure’l. Com que les nuclears tenen un horitzó temporal molt curt, només ens queden els combustibles fòssils, el gas com a suport a les energies renovables. És el millor que tenim fins que es desenvolupi la fusió entre el deuteri i el triti, que generarà molta energia. Però no se sap encara com fer-ho, trigarà uns quinze o vint anys. En els nostres projectes, fem un mix de cogeneració i renovable de biomassa i fotovoltaica. L’eficiència és d’un 80%, quan en un cicle normal ronda el 40%.

No obstant això, el Pla de Descarbonització del Govern vol acabar amb els combustibles fòssils, almenys en l’automoció.

Per al 2030, que és el primer horitzó temporal important d’aquest pla, falten deu anys i la tecnologia avança moltíssim. De moment, no pots esperar que faci sol per posar la rentadora o per posar en marxa processos en una fàbrica. El que cal intentar, el bàsic, és emmagatzemar l’energia. La biomassa dels boscos o l’aigua són grans reserves, però, per exemple, a Mallorca no hi ha aigua, no és tan fàcil. Crec que el que vol fer el govern és apretar perquè ens posem les piles. En general, anem molt còmodes. Al final, es va a allò pràctic, a endollar-se a la companyia i punt. Fem el que sabem fer. Al nord d’Europa, a Suècia, Noruega o Finlàndia, la cogeneració està a l’ordre del dia, tots els barris compten amb una petita planta i allà produeixen la seva electricitat i la calor de calefacció. Nosaltres, a Espanya, hem estat pioners.

Per què si, segons vostè, és la forma de generació més eficient?

Perquè aquest sistema de producció d’energia perjudica les grans companyies. Elles poden fer una gran central de 800 o 1.000 megawatts i això no està al nostre abast. La cogeneració, que és pura enginyeria, sí que ho està. Ho fem al Carib i tenim també una central a Roma, però a Espanya està marginada, no en surt cap projecte. Vam guanyar el concurs de l’hospital de Son Llàzter, a Mallorca, i la central dóna calefacció tot l’hivern i climatitza a l’estiu amb un estalvi considerable, energètic i econòmic. A l’aeroport de Barajas, l’estalvi és de 20.000 tones de CO2 a l’any. De tota manera, cal diferenciar Balears i Canàries de la resta d’Espanya. A les zones extrapeninsulars, els costos són més grans. Per això, a Mallorca, el quilowatt que es produeix amb carbó està més subvencionat que la cogeneració. Per això ens queixem, perquè creiem que també ho hauria d’estar. A les illes ens sentim una mica desemparats, no som molt importants per als polítics, tot i que tothom ve a estiuejar aquí.

Es queixen de l’administració central. I l’autonòmica?

No depèn només d’ells, no és fàcil. A Mallorca només hi ha una central, que va amb carbó. Els governs de les Balears diuen que cal treure aquesta central per les seves emissions, però, abans de fer-ho, hauran d’aprovar un pla, que és el que demanem. Haurien d’oblidar-se de les macrocentrals, de les línies d’alta tensió amb pals de cinquanta metres que, a més de les pèrdues que es produeixen en el transport, tenen un gran impacte ambiental i la gent no les vol. L’ideal és que hi hagués petites plantes de cinquanta a setanta megawatts ubicades dins de cada poble.

Vostès es queixen de les grans centrals i en volen de petites perquè aquest és el seu negoci.

És molt més eficient. Les grans plantes a les Balears i les Canàries són a les ciutats. Contaminen i després refrigeren amb aigua, estan escalfant el mar. Això no pot ser. Nosaltres tenim un control, diem el mateix que Greenpeace, que no té per què haver-hi pèrdues d’energia. Produïm electricitat igual que ells, però la calor que es desprèn de les camises del motor o el tub d’escapament l’agafem i, sense cremar res més, la fem servir per escalfar aigua, la calefacció o l’aire condicionat. Per a les fàbriques és fabulós. En comptes d’expulsar calor a l’atmosfera, la fem servir per fer energia tèrmica, per això és més eficient i per això els ecologistes donen suport a aquestes minicentrals. Des del punt de vista econòmic, és un avantatge per a les illes, on els costos de producció són superiors als de la península. No obstant això, no estan potenciant aquesta energia. Les renovables tenen un pes creixent en la generació d’energia elèctrica, però ronda el 40% i les fàbriques han de funcionar i als hospitals cal seguir operant els pacients, encara que el dia estigui ennuvolat.

No obstant això, tenim més capacitat de producció que la que demanda l’economia.

Sí, molta més, però algunes plantes estan obsoletes, sobretot a les Balears i les Canàries, on hi ha motors vells que han complert la seva vida útil, estan amortitzats. El govern central no convoca subhastes. Hem preguntat a la Comissió Nacional de Competència i ens remet a Brussel·les. Estem esperant un informe de la Comissió Europea que no arriba mai i, mentrestant, han prorrogat durant cinc anys aquestes màquines que emeten moltíssim CO2 i diòxid de nitrogen. Mediambientalment, estaria prohibit, però no es poden apagar les illes. Sampol ha tocat totes les portes, però no hi ha manera. A Eivissa i Fuerteventura hi ha projectes hotelers aturats perquè no hi ha capacitat energètica per abastir-los. Vam aconseguir l’autorització per a alimentar-los d’energia, però la competència es va moure i ens ho van anul·lar. Unit al canvi de llei, va treure el poder a les comunitats autònomes per centralitzar-lo a Madrid, tot i que el mercat elèctric es va liberalitzar el 2005. En la transició, fins que tot sigui renovable, hauríem de buscar l’eficiència. No està clar que es puguin fer bateries, Ford ho està estudiant a València, però és necessari el liti i s’està acabant. L’única cosa que tenim amb seguretat per cinquanta anys és el gas.

A més de la gestió energètica, vostès treballen també en la digitalització d’infraestructures industrials o hoteleres.

Som un referent mundial, hem estat pioners en canviar el cable de coure per la fibra òptica als hotels. Per això, el 2018 Huawei ens va concedir el premi Partner Solution of the Year. També treballem intel·ligència artificial o «big data». A Mèxic, a Chihuahua, vam guanyar el concurs per a la policia. Vam construir una plataforma en la qual vam combinar set-centes càmeres distribuïdes per tota la ciutat, amb les tauletes que porta cada patrulla i una petita càmera que cada agent porta a la solapa. Des que està en marxa, el temps de resposta a un delicte s’ha reduït de deu a dos minuts. I, també a Mèxic, gestionem les llars d’infants. La mare, el pare o l’àvia que tenen permís, han de de registrar la seva empremta dactilar quan deixen el nen i també quan van a recollir-lo. Si no estan autoritzats, no se’l poden emportar. Així s’eviten raptes. A més, el metge els revisa per detectar maltractaments. I, si algú té un refredat, per exemple, introdueix les dades al sistema. Tota aquesta informació s’envia a Ciutat de Mèxic i, si salten moltes alertes, per exemple, de molts refredats, es detecten brots de malalties molt ràpid. El concurs va sortir fa uns anys, després d’un incendi en una guarderia i el projecte que hem implantat introdueix alarmes diferents. En l’últim sisme, va alertar totes les llars d’infants i van poder evacuar a temps els nens, va ser un èxit pel qual ens van donar públicament l’enhorabona. Aquesta gestió de la informació és la que estem donant també als nostres clients hotelers. Ens demanen dades sobre l’hora a la qual els clients anglesos van al bar o els alemanys a la platja i, gràcies a aquests projectes, sabem si són dins o fora de la instal·lació, està tothom controlat.

Això pot violar la intimitat de les persones. Fins a quin punt ho permet la normativa de protecció de dades?

Nosaltres només fem el projecte, la protecció de dades és responsabilitat seva. Els desenvolupaments d’aquest tipus també ens ajuden a nosaltres, tenim controlades les nostres plantes de cogeneració a Mèxic, República Dominicana, Espanya o Itàlia fins al punt que sabem que hi passa gairebé a l’instant. I ara estem treballant el control digital. En un ordinador paral·lel al real, fem simulacions per gestionar millor.

Amb l’ús d’aquesta tecnologia, la ciberseguretat és imprescindible. Estem protegits?

Mai estem prou protegits, en som conscients. Tots els nostres projectes són al núvol i això ens ha ajudat moltíssim. Abans, els enginyers havien de volar a les obres i ara les càmeres li mostren el que està passant. Ens estalviem molts viatges. Abans, les diferents versions dels projectes havien de viatjar i mai sabies on era l’última, ara tothom agafa aquesta última versió del núvol. Suposo que els que ens venen això ens han de cuidar. La ciberseguretat és transversal a tota la companyia, és un tema que ens preocupa.

Fan també obres de transport. La situació economicopolítica, per la qual el país porta anys paralitzat i no es liciten obres, com els afecta?

Som fora. Hem sortit. El 2018, el vuitanta per cent de la contractació és a l’estranger. Espanya es mou molt poquet, hauria d’haver-hi una mica més. Ara vindrà un pla d’actualització important en trens, un pla de corredor mediterrani. Va haver-hi uns anys de moltíssima obra pública i ara hi ha una aturada important i no acaba d’arrencar. I a més la competència està anant a baix cost. Hi ha subhastes i les empreses, per sobreviure, perquè és pa per avui i gana per demà, estan llençant els preus. Això empobreix el teixit empresarial. No pots donar qualitat, ni de materials ni al personal. I a Espanya està baixant molt la qualitat. En canvi, a l’estranger paguen l’enginyeria, paguen la qualitat. Som al Carib. El salt és molt dur, treballant a casa s’està molt còmode, però fer-ho implica anar a baixos preus. El mercat està trencat, paralitzat. On sí podem treballar és a les illes. Les empreses de la península no les coneixen i nosaltres ho coneixem molt bé, ens especialitzarem en arxipèlags, perquè tenim un know how que creiem que valoren.

La insularitat es paga?

És clar. És molt més car Mallorca en habitatge o educació, ens costa molt portar enginyers aquí, no tenim habitatge per a ells. El català no ajuda, la gent que ve de fora es troba que als col·legis públics els nens no poden estudiar en castellà.

Està passant aquí el que va passar a Catalunya fa deu anys?

Sí, estan intentant fer el mateix. Per a les empreses és un problema. A Barcelona, ??ho està pagant l’empresariat i segueix així de cec i així de sord. Ens vindria molt bé anar-nos a Miami, la feina és a fora, però la central és aquí perquè es viu molt bé a Mallorca i ens enviem els plànols a través d’Internet. Ens hem acostumat a treballar a fora, ens ha fet més eficients també com a empresaris.

Els impostos són raonables?

Nosaltres creiem que la càrrega impositiva és molt alta. La filosofia hauria de ser incentivar les empreses a generar ocupació, que és el que veritablement produeix riquesa en un país. Apostar per les petites, mitjanes empreses i autònoms és el camí.

Malgrat tot, tornaria a ser empresari?

És clar, perquè això ens ha donat vida i alegria. Som el que som gràcies a l’empresa.

Aquesta entrevista forma part de la sèrie «Els que deixen empremta», un projecte conjunt de Prensa Ibérica i KPMG per donar a conèixer sles opinions de destacats empresaris familiars del país i que culminarà amb la publicació d’un llibre.