Com la major part de les persones que entrenen per participar en una marató, Joan Carles Repullo (Sant Joan les Fonts, 1967) és un corredor que no guanyarà la medalla d’or en una olimpíada perquè, entre el seu treball de pintor i els entrenaments finalitzada la jornada laboral, la vida li passa massa de pressa. Després de la feina, al vespre o a primera hora del matí, es posa el xandall per anar a les instal·lacions del Club Natació Banyoles on segueix les indicacions de l’atleta Esther Guerrero Puigdevall (Banyoles, 1990), que ha participat en els campionats del Món d’Atletisme del 2015, els d’Europa del 2015 i en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro del 2016.
Repullo ha acabat tres maratons, quinze mitges maratons i més de cent proves de cross de més de 10 quilòmetres. Ha fet maratons amb menys de tres hores i ha guanyat una elevada quantitat de curses de cross en totes les categories de la vida. De fet, es pot dir que guanya curses camp a través des de la primera vegada que va participar en una quan era un nen d’onze anys. Potser no hauria participat mai en cap cursa, ni hauria tingut la il·lusió que l’empeny a trepitjar el carrer cada dia per sentir com l’aire li colpeja el rostre i la sang se li mou per les venes mentre la suor li baixa pel front, si no s’hagués apuntat a la secció d’atletisme del club poliesportiu del seu poble, Sant Joan les Fonts.
Fa aproximadament uns quaranta anys va començar a córrer més enllà de l’espontaneïtat infantil. A la sortida de l’escola, va aprendre a trepitjar, a alçar les cames i moure els braços. Va participar en una cursa de cross. Per damunt de l’herba i a través del fang va córrer enllà. Va sentir com els pulmons se li omplien de l’aire fred i com el cor li bategava amb força. L’esbufec i les trepitjades dels que el perseguien i va ser el primer en creuar la línia d’arribada. Després, la cerimònia de pujar damunt d’un podi per recollir el trofeu i la medalla es va convertir en quasi un costum que li va durar tota la infància.
L’ajudava un físic fora del normal. Segons explica, quan va ser gran va passar una revisió mèdica i van comprovar que el seu cos només té feixos d’entre un 3% i un 5% de greix. Es tracta dels mateixos percentatges dels corredors africans que acaparen les primers posicions en les curses pedestres de fons que es fan arreu del món.
Va córrer curses pedestres fins a l’edat de junior. Llavors amb el seu amic Carles Colomer es va aficionar al ciclisme de muntanya. Eren els inicis de la competició amb bicicletes tot terreny. Explica que amb bicicleta de muntanya va ser campió de Catalunya de crono-escalada i va obtenir la quarta posició al campionat estatal. El ciclisme de muntanya va suposar-li el pas a les curses de carretera.
Tenia un veí, Carles Torrent Tarrés (Sarria de Ter, 1974) que era un especialista en ciclisme en pista. És a dir, disposava del domini absolut d’una bicicleta de les que en diríem de carreres. Torrent va aconseguir la medalla de bronze en la prova de persecució per equips en els Jocs Olímpics d’estiu del 2004 realitzats a Atenes (Grècia) i una medalla de bronze al Campionat del Món de ciclisme en Pista. En ciclisme en ruta va guanyar la Volta a la Rioja, una etapa de la Volta a Castella i Lleó i una de la Volta a Burgos. Va participar en quatre voltes a Espanya.
Torrent i altres ciclistes de la Garrotxa van aconsellar a Carles Repullo que participés en proves de carretera. Damunt de l’asfalt, va demostrar tenir qualitats en les curses d’un dia amb pujades de grans desnivells. Entre moltes altres proves va guanyar l’escalada a Montjuïc. La prova de la muntanya de Barcelona és un dels clàssics del ciclisme peninsular. Pels seus pendents han passat tots els grans noms del ciclisme: Federico Martín Bahamontes, Eddy Merckx, Vicent Belda, Lauren Jalabert... Es disputa a finals d’octubre com a final de temporada per a totes les categories.
Ja lluny del període vital considerat de màxim rendiment, va sentir una altra vegada la necessitat de competir i va pensar que el millor era fer-ho de la manera amb la qual havia començar la vida esportiva, la cursa pedestre. Va sentir la necessitat d’experimentar la marató.
La prova atlètica més clàssica de les olimpíades en els últims anys ha aconseguit molta popularitat. Molta gent converteix en un somni repetir la gesta de Filípides, qui segons la llegenda l’any 490 aC va morir de fatiga després d’haver corregut 42 quilòmetres des de la ciutat de Marató (Grècia) fins a Atenes per anunciar una victòria dels grecs sobre l’exèrcit persa. Cada any en fan a les ciutats de Londres, Boston, Chicago, Nova York, Tòquio, Barcelona... Centenars de milers de persones recorren el món per participar a les maratons. La prova s’ha convertit en una excusa per viatjar i viatjar en una excusa per córrer. La gent vol sentir-se viva mentre corre a través de les principals avingudes i pel costat dels grans monuments de les grans ciutats amb l’escalf dels centenars de milers de ciutadans que animen els participants. És una manera més de sobreviure en la lluita de la vida dels temps moderns.
L’home no és l’animal del món que corre més de pressa però sí el que resisteix més temps el ritme de carrera. Es tracta d’una circumstància que ha estat clau per a la supremacia de la humanitat en l’ordre de les especies animals. L’home antic caçava les preses per resistència. Perseguien durant hores i fins i tot dies un animal fins aconseguir caçar-lo i així alimentar els seus. Potser hi ha una crida ancestral que empeny els humans a repetir el que els seus avantpassats feien cada dia durant desenes de milers d’anys.
El repte dels atletes
En tot cas, Joan Carles Repullo va preparar per la marató de Barcelona. Ell defineix la marató com el repte dels atletes. «T’has de preparar de manera especial durant molts mesos abans per estar al 100% un dia», explica.
El 17 de març del 2013 va sortir enmig de la multitud de persones que com ell havien pres el repte de fer la prova reina de l’atletisme de fons. A Barcelona, va sortir enmig d’una multitud de dones i homes que com ell corrien. En tenia al davant, al darrere i pels costats. Fins que es va sentir dins d’un espai propi i va començar a córrer sol. No baixar el ritme i vigilar les pulsacions era el que li passava per la ment mentre passava els quilòmetres de la marató de Barcelona. Cada quilòmetre li durava quatre minuts. Movia els braços en coordinació amb les cames i entrava les petjades amb la punta del peu sense quasi fer servir els talons. Així, el cos quedava un instant suspès en l’aire. És una tècnica que s’aprèn amb anys de pràctica i per a la qual es necessita un físic d’atleta. No va sentir la famosa crisi que esgota els corredors del quilòmetre 30 fins al 35, va patir per mantenir el ritme després de la plaça de Colom fins a l’arribada a la plaça d’Espanya per causa de la pujada final. Va veure com la silueta de l’arc de plàstic de l’arribada s’apropava cap a les seves petjades fins que es va adonar que havia acabat la marató de Barcelona amb un temps de 2 hores i 54 minuts, en el lloc 323 de la general i el 36 de la seva categoria per edat, unes classificacions assolides entre 12.000 participants. Va tenir temps de pensar en el que havia fet i gaudir dels resultats mentre li feien massatges damunt d’una de les lliteres preparades per als participants. La marató de Barcelona del 2013 va quedar com un dels millors records de Joan Carles Repullo.
Dos anys després, el 15 de març de 2015, va haver d’abandonar la marató de Barcelona en el quilòmetre 28 per culpa d’un refredat. En la marató d’enguany va sortir amb el dorsal 10.995. A partir del quilòmetre 28 va sentir una sobrecàrrega en l’adductor de la cama dreta. És el múscul del costat de la cuixa que alça la cama, hi circulen l’artèria femoral i la vena femoral. Se sent com s’estira i poc a poc l’estirada es converteix en un dolor que avança amb intensitat. A la pràctica, es tracta que el múscul cansat es nega a obeir les ordres del cervell. L’única solució és afluixar el ritme, aturar-se o plegar.
Una situació comparable en la distància a la de la suïssa Gabriela Andersen a la primera marató femenina de la història de les Olimpíades. Va ser el 1984 a Los Àngeles, un diumenge d’estiu a la tarda. Completament deshidratada i desorientada per la calor va començar a patir atacs de rampa a la cama. Va entrar a l’estadi amb les mans al cap i als costats. Mentre arrossegava la cama esquerra anava d’un cantó a l’altre. El públic la va enfocar i les càmeres també. Totes les televisions del món van transmetre la imatge del sofriment d’una dona que vagava perduda enmig del dolor i de l’esgotament per la pista. Va necessitar set minuts per acabar els darrers 500 metres. Només tenia consciència per rebutjar l’assistència mèdica i seguir els crits d’ànim i de sorpresa del públic. Va creuar la línia d’arribada i va caure inconscient. Llavors, li van mesurar 41, 2 graus de temperatura corporal. Les imatges d’aquella arribada van obrir els telenotícies de totes les televisions del món i la fotografia de Gabriela Andersen va ocupar totes les portades dels diaris. Es va generar un debat sobre el fet que els jutges esportius i mèdics no haguessin tret Gabriela de la cursa.
A la marató de Barcelona d’enguany, Repullo va sentir el que devia haver sentit Gabriela i com ells centenars de milers d’atletes que es troben en una situació similar. Va saber afluixar, superar els dolors i acabar els 42 quilòmetres en 3 hores, 41 minuts i 40 segons.
Unes setmanes abans havia corregut i acabat la mitja marató de Barcelona en 1 hora 24 minuts amb un ritme de 4,02 minuts per quilòmetre, en el lloc 48 de la categoria de més de 50 anys. Hi van participar 19.000 persones.
En aquesta segona ocasió potser es va poder arribar a sentir com Abebe Bikila. Una de les imatges més conegudes de les maratons olímpiques és la de l’etíop Abebe Bikila. A l’Olimpíada de Roma del 1960 no el coneixien més enllà d’uns quants de la delegació del seu país. Estava a la línia de sortida en substitució d’un company lesionat. Com que no es trobava bé amb les sabatilles que li havien preparat va decidir córrer descalç. En una nit romana il·luminada amb torxes, en els quilòmetres finals de la marató dos atletes africans van passar per sota de l’Arc de Sant Sebastià tot davant dels atletes que fins al moment havien marcat la història mundial de les curses pedestres de fons.
En el que encara és definit com la nit fantàstica, l’atleta descalç i desconegut va passar sol entre la multitud asseguda a les graderies que ocupaven les dues bandes de la calçada. Al fons, els focus il·luminaven l’Arc de Constantí. Els motoristes obrien el pas i al darrere vehicles tot terreny sostenien les càmeres i els focus del cinema i la televisió. L’atleta descalç va creuar la línia d’arribada sense quasi alçar els braços com submergit dins d’un somni. Hi va estar 2 hores 15 minuts i 16 segons, el segon va ser el marroquí Rhadi Ben Abdesselam. El pas de l’atleta descalç per la nit romana i olímpica va ser vist arreu del món a través de la televisió i en els noticiaris del cinema. La fotografia de l’arribada va va ser portada a tots els diaris del món; esportius i no esportius. Va ser el primer africà a guanyar una medalla d’or olímpica.
Potser el mes gran bon record de Joan Carles Repullo està en el Mundial Master d’Atletisme de Torremolinos, el 6 de setembre de 2018. Amb una temperatura ambient de 33 graus, la prova de cross va acollir 82 atletes que buscaven motius per continuar entrenant. A la línia de sortida gent amb currículum esportiu: antics campions d’Europa i de l’Estat, atletes africans i americans. Després de vuit quilòmetres i mig va arribar en el lloc 25 i va ser el novè en la categoria de masters 50 i va guanyar per equips amb la selecció estatal. Va fer els vuit quilòmetres en 30 minuts i 43 segons. El guanyador va ser l’alemany Miguel Molero-Eichein amb 25 minuts 42 segons. En el mateix dia, l’atleta de Porqueres Anna Martínez va aconseguir la medalla de plata per equips amb al selecció estatal. Martínez va acabar en desena posició amb un temps de 34 minuts i 3 segons. Les curses de fons són un compendi d’esforç, esperit de superació i intel·ligència però sobretot són il·lusió i ganes de superar la vida.
