La calidesa de la llum al costat del mar al quadre A l'aigua. Platja de València, de Joaquín Sorolla, contrasta vivament amb la fredor amb què el britànic Julian Opie retrata un paisatge marítim amb onades i petjades a la sorra de la platja. Entre els dos quadres hi ha, al marge dels quilòmetres de distància entre els paisatges que els van inspirar, i els més de cent anys que separen el moment en què van ser creats (Sorolla pinta la seva peça el 1908, Opie el 2005), la diferència que dona la diversa manera de mirar el seu entorn que tenien el seus respectius creadors, el bagatge particular que posseïa cadascun, els referents artístics i personals que havien tingut... És un exemple del «joc» que es planteja aquesta vegada en l'exposició que cada estiu, des de ja en fa uns quants (el primer va ser el 2012), es presenta a l'Espai Thyssen de Sant Feliu de Guíxols, que està cada vegada més a prop d'esdevenir un museu (les obres per construir-lo, pressupostades en uns 6 milions d'euros, podrien començar l'any que ve). Aquest any, a més, l'Espai Thyssen deixa per primera vegada de basar la seva exposició estiuenca en l'espectacular col·lecció de la baronessa Carmen (Cervera) Thyssen, sinó que obre les portes a la molt destacada col·lecció de la Fundació Bancaixa, formada per obres que van des del segle XV fins a l'actualitat, tant d'artistes espanyols com d'altres països, i que és especialment rica en obres de creadors valencians, amb una especial presència de Joaquín Sorolla, i en l'obra gràfica de Pablo Picasso. La mostra, formada per 46 obres (entre pintures, escultures, dibuixos i linogravats) de 21 artistes diferents, es podrà visitar a l'Espai Thyssen fins el 13 d'octubre i després no farà cap itinerància; només es veurà a Sant Feliu.

«Una de les premisses que es planteja en la present exposició (...) és proposar a l'espectador l'experiència de poder apropar-se a la diversitat de llenguatges i relats que es desenvolupen des de la mirada analítica i sensible, en el transcurs del segle XX. Defugint, però, d'un relat historicista de pautes cronològiques per posar de relleu els contrapunts d'influències i intercanvis entre autors, estils i èpoques». Els responsables de l'exposició expliquen amb aquestes paraules aquell «joc» que busquen plantejar al visitant, que a través d'obres datades entre el segle XIX i l'any 2005 (tot un segle llarg d'art) pot veure com artistes d'escoles, estils i nacionalitats diverses plasmen en la seva obra la seva particular visió del seu entorn, de les influències que han rebut o elements que consideren especialment icònics.

Precisament el títol de l'exposició, Iconografies. De Sorolla a Picasso i Valdés, «es refereix als diferents models iconogràfics que representen les obres d'art i que mostren maneres diverses de veure, sentir i analitzar i que configuren la nostra visió del món». En aquest sentit, la comissària de la mostra, Pilar Giró, afirma en el text que escriu per al catàleg que en una societat on és evident el predomini del llenguatge de la imatge, «les obres dels artistes esdevenen models de representació i entre ells s'ha utilitzat com a referent, ja sigui per apropar llenguatges, per explorar, o per desenvolupar estètiques oposades».

Joaquín Sorolla, Pablo Picasso i Manolo Valdés, que n'apareixen al títol són, efectivament, tres dels artistes representats en aquesta exposició, que també inclou obres de creadors tan reconeguts com el nord-americà Sean Scully, dues vegades candidat al prestigiós Premi Turner, o el britànic Julian Opie, que ha creat una obra molt personal estretament vinculada amb el pop-art. Al seu costat hi ha una àmplia representació de pintors valencians de diferents èpoques, perquè al cap i a la fi aquests artistes tenen un pes molt important en la col·lecció Bancaixa. Però que són en aquesta exposició perquè la seva obra té a veure amb el missatge que intenten transmetre els responsables. Així, l'exposició pretén establir un diàleg entre dos grans representants del modernisme en la pintura valenciana, Joaquín Sorolla i Ignacio Pinazo, i artistes per als quals van ser referents, com Alberto Pla, José Mongrell i José Navarro, i d'altres que «intenten allunyar-se del sorollisme», com Genaro Lahuerta, Francisco Lozano, Luis Arcas i Rosa Torres.

De Rosa Torres, a més, s'exposa un paisatge en el qual homenatja Cézanne, i la manera com els artistes porten a la seva obra les seves influències artístiques i personals és un altre dels motius de l'exposició. Així, segons els responsables de la mostra, «Juan Navarro Baldeweg i Sean Scully estan fascinats per Matisse, mentre que Jordi Teixidor i també Scully prenen com a referents a Mark Rothko i Ad Reinhardt. En canvi, Josep Renau i Rafael Benimodo Armengol revisen la representació de la mitologia clàssica».

A més d'aquesta voluntat de mostrar maneres diferents de presentar, des de l'art, tant l'entorn com els referents i el bagatge de cada artista, l'exposició dedica uns espais a revisar de manera monogràfica l'obra de tres artistes, Picasso, Valdés i Opie. Ho fa amb unes sales dedicades de manera específica a cadascun d'ells, per motius diversos.

El primer és Picasso, a qui es dediquen dues sales: «Una dedicada a Jacqueline, amb sis linogravats del 1963 que retraten a la que va ser la darrera esposa del pintor, i una altra sala centrada en la representació de la casa-taller de La Californie, en els dibuixos del Carnet de La Californie, realitzats el 1955 en el moment en què l'artista adquireix la casa». Una casa, situada a Cannes (França), que té història, tal com expliquen els responsables de l'exposició, que recorden que Picasso la va adquirir el 1955, «fascinat per la lluminositat de l'interior de la casa, que convertiria en el seu estudi, i per l'amplitud del jardí ple de palmeres». A La Californie «hi van residir fins el 1961 i va representar una de les èpoques més felices de la vida de Picasso». Els organitzadors de l'exposició afegeixen que «tant per fotografies com per obres, com el mateix Cahier de La Californie (1955), les imatges de l'interior d'aquesta casa senyorial de sostres alts i parets blanques, que serà estudi i residència al mateix temps, són molt conegudes. És remarcable la influència de Matisse en aquestes peces, que pot ser interpretada com un homenatge de Picasso a Matisse, sobretot tenint en compte l'impacte que va causar la mort d'aquest al cap de poc temps d'instal·lar-se Picasso a la nova casa. Un espai que sense cap mena de dubte li recordava al seu amic personal i rival artístic, en el sentit que els enormes finestrals evocaven aquells paisatges entre l'interior i l'exterior que tant interessaven a Matisse».

La mostra de l'Espai Thyssen dedica un altre espaí monogràfic a un altre destacat artista valencià, Manolo Valdés, excomponent de l'Equipo Crónica, i de qui s'hi mostren «dues escultures -una d'elles de bronze, que representa la Infanta Margarita velazquiana, una figura que ha esdevingut una icona de l'art de l'artista- i tres pintures».

El recorregut per Iconografies. De Sorolla a Picasso i Valdés es tanca amb una sala dedicada a l'artista britànic Julian Opie, «conegut pel seu estil sintètic en la frontera de la tradició del pop-art, el geometrisme i el minimalisme, i l'ús de les noves tecnologies. D'aquest autor, s'exposen dos paisatges i un retrat del pilot d'automobilisme Jenson Button, del 2004, l'única peça de l'exposició que pertany a la Col·lecció Carmen Thyssen».

En la recent presentació de la mostra, la seva comissària, Pilar Giró, va declarar que «sempre s'ha posat de relleu el caràcter pedagògic de l'Espai Thyssen, per això es va iniciar plantejant exposicions en les que la pintura catalana ha estat posada en context amb la pintura internacional. En el transcurs de les exposicions també s'ha volgut mostrar al públic que comptar amb una col·lecció tan excepcional com la Col·lecció Carmen Thyssen, ens obre les portes al diàleg amb col·leccions d'institucions culturals de reconegut prestigi internacional. En aquest sentit l'any passat teníem com a convidat al MNAC i al Cercle del Liceu, i enguany el nostre públic podrà gaudir d'una selecció d'obres mestres de la col·lecció de la Fundació Bancaixa de València».