16 de agost de 2019
16.08.2019

La Garrotxa de Josep Pla

L'escriptor de Palafrugell va visitar la comarca l'any 1971, hi va fer diverses excursions, es va relacionar amb personatges de la zona i hi va escriure el volum «Un petit món del Pirineu»

16.08.2019 | 11:46
Josep Pla amb els arqueòlegs Miquel Oliva (a l'esquerra) i Miquel Tarradell (al centre)

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981) va escriure: «Les muntanyes per a la gent del litoral són una cosa insuportable quan no existeix un esnobisme determinat. Nosaltres creiem que les muntanyes són sempre massa altes». Algun bon gust va atraure Josep Pla a la Garrotxa la tardor del 1971, on va escriure 40 pàgines del volum Un petit món del Pirineu (volum 27 de l'obra completa). Pla va arribar a la Garrotxa des de Cadaqués en un viatge que va fer al costat del conductor i encarat a la finestra per no perdre detall dels canvis en el paisatge. Una vista que entusiasmava un viatger de tota la vida. Entre el 1920 i el 1927 havia estat corresponsal a París, Gènova, Berlín i Londres i, en el moment de fer camí cap a la Garrotxa, feia poc dels viatges als Estats Units, els Balcans, Orient Mitjà i Amèrica del Sud, que li van servir per fer reportatges a la revista Destino.

Josep Pla tenia en el paisatge una de les bases de la seva escriptura i de fet la descripció de les vistes que es veuen des del far de Sant Sebastià, a Palafrugell, va ser el primer que va posar amb voluntat de fer carrera damunt d'un full blanc. «Vaig començar a posar adjectius darrere de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d'escriure els sentiments que em produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada». Quan ho va fer tenia disset anys i ho va deixar escrit a El geni del país i altres proses.

Pla era un home de mar que mai havia posat gaire interès en l'interior, on, segons ell, hi havia llocs des dels quals es podia veure bona part d'un petit país que si s'estirés i es fes planer, seria molt gran. Sí que havia estat de pas a Olot per anar a la casa de Rafael Puget (1873-1951) de Manlleu, a escriure Un senyor de Barcelona, una obra que descriu la vida dels amos i dels obrers de mitjans i finals del segle XIX des d'una perspectiva liberal. Rafel Puget li va explicar el llarg que es feia anar de Manlleu a Olot amb un carruatge de passatgers i que a Olot havien trobat per casualitat un quadre del Greco. També li va parlar de les aventures i desventures de la Tercera Carlinada.

Els carlins els va tornar a trobar al Mieres del 1971, on el metge Miquel Verdaguer li va explicar i li va proporcionar material per poder tractar la història del país des del segle XV. El metge de Mieres va ser considerat durant anys com un home que tenia el do de curar el que els altres metges no podien. Era més aviat baix, prim i bru, vestia una bata blanca i de fet va salvar molta gent. Era un metge de poble que anava a visitar els malalts per les cases i a vegades havia d'aplicar solucions d'emergència. Per exemple, el 5 de desembre del 1943 va anar a atendre un part a una masia de Sant Miquel de Campmajor. El nadó va sortir prematur i no resistia el món. El metge se'n va anar al galliner, va arrencar quatre teules i les va escalfar a la vora del foc. Va fer embolicar el nadó amb cotó fluix i el va posar damunt d'una teula i a sobre del nadó hi va posar l'altra. Van haver d'escalfar teules durant una setmana però el nadó va viure, va créixer i va esdevenir el pintor Lluís Roura.

El metge sabia molt de la Tercera Carlinada perquè un seu avantpassat havia estat un oficial del general Francesc Savalls. Això no obstant, a Josep Pla li va agradar descriure l'experiència de l'escriptor Carles Bosch de la Trincheria, que va ser pres d'hostatge al seu poble La Jonquera i traslladat a peu fins a Mieres.

Excursió a Sant Aniol

Des de la finestra de la casa del metge, Pla observava que Mieres era com una cassola en la qual les muntanyes feien de murs. Considerava la cassola com un amagatall que havia servit per amagar exèrcits en tots els conflictes de la història de Catalunya. Estava molt interessat en les restes del castell i del Santuari de Santa Maria de Finestres. Va voler veure de prop els paisatges de la finestra i va fer excursions. El 9 de setembre de 1971 es va reunir a l'aparcament de can Xel, a Santa Pau, amb Jaume Reixach, director de l'escola del Collell, considerada llavors com una de les millors de Catalunya, el metge Miquel Verdaguer i l'arqueòleg Miquel Oliva. Van pujar a un Land Rover conduït per en Paulí de Santa Pau. Van travessar, la Cot, una vall ancorada en el segle XIX, presidida per una església de pedra amb campanar de punxa i amb una rectoria immensa. Al voltant, prats, boscos i pujols coberts per boscos d'alzines i pins.

Van arribar a Sant Aniol a les tres de la tarda i es van posar a dinar. Pla era un gastrònom que descrivia el suquet de peix, les anxoves de l'Escala, el platillo, els estofats, els braços de gitano, la ratafia... Van fer un àpat de cigrons bullits, costelles a la brasa, postres, cafè i licors. Van fer una gran sobretaula, amb una conversa sobre els clergues de l'època i l'art que encara és escrita.

De Mieres se'n va anar a Castellfollit de la Roca, on tenia amistat amb Ramon Sala. El que havia de ser un dels principals polítics convergents durant la vora de 30 anys, era un home inquiet que també s'havia format a l'escola del Collell i era amic de l'arqueòleg Miquel Oliva. El 1971 tenia 37 anys, es dedicava a la fabricació d'embotits i era una persona inquieta per la cultura i pel futur de Catalunya. Llavors començava a manifestar un gran interès en donar a conèixer l'Alta Garrotxa. La gent vivia a l'Alta Garrotxa com si els segles i els seus avenços tecnològics no haguessin arribat. Sense llum, sense aigua corrent i amb un mulat per transportar el necessari per sobreviure. A més de Pla, va portar a l'Alta Garrotxa el filòleg Joan Coromines, l'editor i polític Max Cahner, el bisbe Jaume Camprodon, i tothom qui estava interessat en veure el final d'un sistema de vida que finia perquè la gent marxava a Olot i als pobles per tenir llum, aigua corrent i cotxe.

La coneixença entre Pla i Sala s'havia establert el 1964 quan el pintor olotí Josep Pujol i Ripoll va portar Sala al mas Llofriu, on vivia Pla. Pujol era un paisatgista que havia après d'Iu Pascual, el director de l'Escola Superior del Paisatge de Catalunya establerta a Olot fins a l'inici de la Guerra Civil. Després de la guerra, va ser marginat però poc a poc es va refer. Va guanyar el premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona i el 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi.

L'amistat amb Ramon Sala

Sala i Pla es van fer amics molt aviat perquè tenien interessos comuns: eren dues persones interessades en la recuperació de la memòria col·lectiva i en explicar-la d'una manera propera a la parla quotidiana. Sala el va convidar a Castellfollit i l'escriptor va començar a fer estades a la casa dels Sala i la fonda ca la Paula. Sala va escriure que l'escriptor anava a tallar-se els cabells a la barberia del carrer Vell. Pla deia que el barber semblava un italià del sud però sense estar proveït de l'art líric de la gent de Sorrento. El barber sabia qui era Pla, es va posar nerviós i es va fer un tall, l'escriptor ho va notar i no es va deixar afaitar. Sala sabia que era un bon barber i el va fer tornar a la barberia. Al final el barber va poder fer la feina, com sempre molt bé. Acabat, el barber satisfet va oferir un conyac a Pla. L'escriptor li va dir que un conyac no li era suficient per la por que havia passat i li va deixar anar que en veritat menjaria una llagosta. El barber li va respondre que haurien de ser dues de petites que tenia a la nevera i si les volia bullides o a la brasa. Pla va quedar parat i va parlar de l'elevat nivell de vida que hi havia a la Garrotxa (Ramon Sala, Convivències amb Josep Pla).

Josep Pla es va interessar per la Garrotxa, que ell mostrava com a terra de traspàs entre l'alta muntanya i la plana de l'Empordà. Estava molt interessat en la ruta del temps de la romanització que ajuntava el port d'Empúries amb l'interior i la muntanya.

També volia saber del patrimoni d'una cuina antiga que sabia d'estofats, d'arròs de muntanya i bunyols de pagès. Des de Castellfollit, Pla es mantenia en contacte amb amistats de la indústria i la cultura del Collsacabra que havia conegut en la seva estada a Manlleu. «A Castellfollit l'aire és fresc i molt agradable. El senyor Sala posseix una casa a Castellfollit d'estil no precisament rústic, sinó muntanyenc, d'acord amb els principis dels arquitectes de quaranta anys enrere, de la qual l'única cosa que diré és que, davant de la calor que fa és fresquíssima. Conté moltes pintures de l'Escola d'Olot, de la més gran qualitat: pintures dels senyors Vayreda i Berga, típiques d'aquest país. Conté, a més, molts de llibres: sobre la Garrotxa. Tot plegat fa que per a mi la casa sigui una delícia. Pel meu gust, no es pot demanar més. De vegades penso en la quantitat de llibres. Potser no hauria pogut fer-ho mai, i el meu agraïment és real. La casa del senyor Sala està envoltada d'un jardí prou gran. A l'hora de sopar m'ofereix un paté d'Estrasburg autèntic i de gran qualitat», va escriure. A can Sala, l'escriptor llegia llibres d'història que només trobava a la Garrotxa i segurament que només a casa de Ramon Sala hi tenia accés. Es tractava de les obres de Joaquim Danés, Francesc Caula, Joaquim Miret, Ramon Grabolosa, Josep Berga i Boix, Francesc Montsavatge i Joaquim Vayreda.

Més tard, Ramon Sala va escriure els llibres Convivències amb Josep Pla i Josep Pla i els pagesos. Hi explica que Pla va ser sempre un noctàmbul. Segons Sala, era una persona que tenia per costum ficar-se al llit a la matinada i llevar-se tard. De fet, Pla va fer molt de temps de periodista, per tant els diaris solen tancar tard i les notícies tenen el costum de passar tard o a la nit.

Des de Castellfollit, Pla anava a Olot on amb Sala. Visitava pintors i escultors. Pla era un admirador de l'escultor Lluís Curós. En aquell temps, Curós tenia el taller al carrer Macarnau, darrere el Firal d'Olot. Es dedicava a modelar figures per als tallers de sants. A més de sants, feia figures de terracota de temàtica femenina i retrats de personatges com el bust de Joaquim Danés, el pare Nolasc del Molar i també va fer el de Josep Pla. En aquell Olot, va conèixer Rosa Serra, l'alumna de Lluís Curós. Pla va fer escrits sobre Rosa Serra, la qual començava a interessar-se per l'obra de l'escultor anglès Henry Spencer Moore. De fet, va anar a Anglaterra per conèixer de prop l'obra de l'escultor britànic.

A Olot, Pla s'entrevistava amb el Pare Nolasc del Molar, caputxí investigador de la història i les tradicions de la Garrotxa. Eren els darrers temps del franquisme, s'albirava una nova època ben diferent. Existia un revifament de la catalanitat que era tímid però que semblava una gran cosa. Després d'una temporada tant llarga de franquisme, semblava impossible que Catalunya emergís d'aquella cendra, però ho feia i els que bufaven el caliu eren els membres de les generacions joves que Pla va conèixer de la mà del jove Sala de Castellfollit. Més tard, Sala havia de defensar Josep Pla del fet que cada any se n'oblidessin de manera intencionada a l'hora d'escollir l'escriptor guardonat amb el Premi d'Honor a les Lletres Catalanes. Pla va morir el 23 d'abril del 1981 a Llofriu i Sala el va recordar sempre fins que va morir el 13 de juliol del 2008.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook