Quatre cascades

- Dettifoss: Hem aterrat a Reykjavik amb una boira densíssima. Ningú ha controlat, ni ho faran enlloc al llarg de la nostra estada, la identitat dels viatgers. I ara que som a l’agost jo sento un vent tallant i un clima desagradable...

Arnaldur Indridason, un dels escriptors islandesos més venuts, crea un personatge, l’inspector Erlendur, un home turmentat perquè de petit, amb tot just deu anys, perd al seu germà menor en una tempesta de neu. I és que aquí l’infern és de gel no de foc. També en la novel·la d’aquest autor que vaig llegint, Hivern àrtic, el fred és un dels protagonistes.

Després de dos dies a la capital d’Islàndia, una ciutat d’uns 180.000 habitants, emprenem una excursió d’una setmana per fer la volta a l’illa. El nostre primer destí important són les cascades de Dettifoss, situades al parc nacional Jökulsárgljúfur (els noms islandesos em semblen endimoniats). Són una esquerda en el terreny a causa de la falla meso-atlàntica que travessa, o origina, segons es vegi, Islàndia. Aquesta falla, que tornarem a trobar moltes vegades en el nostre recorregut, separa, geològicament parlant, Europa d’Amèrica, i la seva activitat és la que ha creat l’illa en la qual estem. Cada any les seves ribes se separen uns dos centímetres allunyant Amèrica d’Europa.

Les aigües que es precipiten a Dettifoss són les del riu Jökulsá á Fjöllum, que neix a la glacera Vatnajokull i, per tant, és a l’agost, moment del màxim desglaç, quan porta més aigua, gairebé 500 metres cúbics per segon, convertint-la en la cascada de més cabal del Vell Continent. Té 100 metres d’ample i una caiguda de 44 metres fins el canó Jökulsárgljúfur.

Aturats a la riba dreta veiem un torrent d’aigües molt tèrboles, d’un color marró brut, precipitar-se amb gran soroll i produint una enorme quantitat de boira i aigua esquitxada. Estem sols perquè el turisme a Islàndia són «faves comptades». No tenen infraestructura per acollir molts viatgers. Nosaltres dormirem algun dia en habitacions de les escoles que durant les vacances les cedeixen per a aquests menesters. El paisatge és dur, gairebé sense vegetació, amb alguna casa de pagès amb vaques o cavalls de tant en tant però solemne i grandiós. Ve de gust veure’l però no, almenys a mi, quedar-se a viure aquí.

En la volta a l’illa que anem a completar veurem altres cascades, guèisers (paraula islandesa), glaceres, farallons i ... molt poca gent. Ens banyarem en llacunes d’aigües càlides i menjarem bacallà gairebé cada dia (hi ha un cuiner espanyol que per la televisió islandesa ensenya a cuinar aquest peix de diferents formes, ells acostumen a prendre’l bullit, amb patates).

A qui agradi d’un turisme de natura i el senderisme, aquesta és una destinació inexcusable sempre que pugui deixar la diversió, la gastronomia i la cultura per a altres ocasions. I vagin abrigats, no vull que em donin la culpa si passen fred.

- Niàgara: Aquest cop arribem des de Toronto, un parell d’hores de carretera. Venim, en una excursió grupal, d’un petit tour per l’est del Canadà que acabarem amb aquesta visita a les cascades del Niàgara abans de seguir cap a Nova York. Mentre viatjo vaig recordant la pel·lícula homònima de Marilyn Monroe que la va encimbellar a la fama i en la qual ella feia de «dolenta» (per molt bona que ens pogués semblar a molts). És, sens dubte, un clàssic del cinema.

Parem primer a Clifton Hill, on passegem per un carrer amb botigues turístiques i prenem cafè acompanyat d’un bagel amb formatge fos.

La vista des del costat canadenc (el riu Niàgara marca frontera entre els dos països), en què hi ha diversos miradors, és impressionant. Pugem després a un vaixell, potser som unes cent persones, el Maid of the Mist, proveïts d’un ponxo de plàstic blau, d’aquests que et donen aspecte de bossa d’escombraries errant, que ens protegirà de l’aigua que esquitxen les cascades. Ens anem acostant a la caiguda d’aigua principal, Horseshoe Falls, i la cosa es va posant espinosa però amb una sensació d’aventura plaent, potser una mica infantil, de la qual em va agradar gaudir.

Aquestes cascades són importants en la història de l’electricitat ja que va ser en aquest salt d’aigua on primer es va voler aprofitar el seu potencial per construir una gran central elèctrica que havia de servir per donar llum a Nova York. Es va generar una pugna entre Edison i General Electric, per una banda, que propugnaven fer-ho amb corrent continu, i Tesla amb Westinghouse, per altra, que apostaven pel corrent altern, que com sabem va acabar imposant-se.

Després pregunto al nostre guia si podem prendre el telefèric, l’Spanish Aerocar, que va instal·lar fa cent anys l’enginyer espanyol Leonardo Torres-Quevedo. He llegit que sobrevola la cascada en un recorregut de gairebé un quilòmetre amb unes vistes precioses. La resposta és que sí, que el podríem prendre ... però que no tenim temps. És el peatge que es paga per viatjar en grup. Això sí, el ponxo amb el logotip de les cascades el conservo encara i m’ha salvat d’algun refredat.

- Victòria: Entrem al parc de les cascades Victòria per un elemental «centre de visitants» on s’exhibeixen uns cartells d’informació sobre les dimensions, gairebé dos quilòmetres d’ample i 108 metres de caiguda, d’història, o del descobriment per a Europa realitzat per Livingstone el 1855, i també de la fauna i la flora del lloc. El dia anterior havíem fet una excursió en vaixell pel Zambeze, el riu que dóna origen a les cascades, i vist cocodrils, hipopòtams i elefants així com els magnífics arbres que adornen les ribes i des de quatre o cinc quilòmetres de distància divisàvem l’aigua que es polvoritza en aquests salts amb el que anàvem preparats per a la nostra visita d’avui.

Abans d’arribar als miradors de la cascada ens trobem amb un monument aixecat a David Livingstone, el missioner i metge britànic que va batejar amb el nom de l’emperadriu Victòria aquells salts d’aigua que els indígenes coneixien com Mosi-oa-Tunya, «el fum que trona».

Livingstone va ser un escriptor d’èxit i relata les seves experiències d’aquesta exploració en els seus diaris. Jo he llegit Viatges i exploracions a l’Àfrica del Sud, on recorda que a l’explicar el cristianisme entre les tribus de la zona els cacics acceptaven, en general, la bondat del sistema que els proposava. Els agradava, igualment, que cada home només es pogués casar amb una dona, sempre que d’aquesta regla n’estiguessin ells mateixos exempts, com havien de renunciar a les seves quinze o vint dones actuals? Són els problemes, i no el menor, d’adaptar-se a la cultura victoriana que els volien imposar. Com és sabut Livingstone va estar diversos anys sense donar senyals de vida i es va enviar a Henry Stanley a que trobés al missioner extraviat i quan va ensopegar amb ell al mig de les selves africanes va pronunciar la famosa frase: «Doctor Livingstone, I presume».

En endinsar-nos a les cascades, estem en el moment anual de màxim cabal, ens veiem embolicats en una pluja persistent. És l’aigua que després d’ascendir gairebé quatre-cents metres per la força de l’impacte cau sobre els incauts vianants que proveïts per un impermeable bàsic es creuen fora de perill de quedar xops. Les vistes són precioses des de la nostra riba, a Zimbabwe. A l’altra banda, a Zàmbia, sembla que es veu millor el tall en el terreny però per problemes de visats no hi anirem. El passeig és tan llarg com vulguem fer-lo i quan, tres hores després, sortim del parc, el primer que faig és comprar-me unes sandàlies que substitueixin les meves sabates i els mitjons, ben xops.

Arribar fins a aquestes cascades ha suposat un vol des de Johannesburg de gairebé tres hores que haurem de repetir al revés per continuar després cap a París ja que no hi ha enllaços directes cap a Europa des Zimbabwe. L’hotel on ens allotgem per tres nits, «El pujol dels elefants», està en plena natura i al seu jardí, amb uns exemplars enormes de baobabs, hi campen al seu aire micos, facoquers i altres animals que m’imposen un respecte. És selva en estat pur.

- Iguazú: Arribar-hi des de Buenos Aires ens ha costat «suor i llàgrimes». Vam embarcar a la tarda cap a Iguazú i quan estàvem sobrevolant l’aeroport l’avió va tornar a la capital argentina per una tempesta d’aigua que va inundar les instal·lacions. La companyia aèria ens va allotjar a la una de la matinada en un hotel(ot) per passar la nit i a les cinc de la matinada ens van tornar a l’aeroport i vam arribar, per fi!, a Iguazú. Era tan d’hora que encara vam poder esmorzar a l’hotel al qual havíem d’haver arribat la tarda anterior abans de sortir per veure les cascades que són el «top» mundial de la seva classe.

A l’entrar vam pujar en un trenet que ens va a portar fins a «la Gola del Diable», el salt de més alçada, 80 metres, i el més espectacular dels molts que veurem aquests dos dies que dedicarem a mullar-nos amb les aigües del riu Iguazú. Som al costat argentí de les cascades que són la frontera amb Brasil. També, ens diuen, des d’aquí es veu el Paraguai. Són tres països amb potència hidrològica i aquests salts que estem veient des d’unes còmodes passarel·les que recorren la major part dels més de dos quilòmetres que tenen les cascades ho demostren.

Arriba l’hora de dinar i en un quiosc comprem uns entrepans i refrescos i al seure la meva dona deixa per un moment el seu entrepà a la taula i un coatí, que n’hi ha per centenars a tot el recinte, li pren el menjar. El meu intent d’allunyar la família, són almenys vuit, és rebuda amb mostres de resistència. Ens rendim i busquem una zona més protegida per menjar en pau. Aquests animals, de musell punxegut i una gran cua, són més grans que un gat i s’han fet els amos d’aquest espai que comparteixen amb els humans. No em fan gràcia.

Cansats pel viatge no estem d’humor per ficar-nos en una barca, potents però barques no vaixells com el de Niàgara, que porten als turistes al peu de les cascades.

L’endemà el dediquem a la riba brasilera. Cal passar la frontera passaport en mà per arribar-hi. La vista dels salts és similar i les instal·lacions semblants. De tornada parem en un centre comercial a la frontera «lliure d’impostos». No compro res ja que els preus i els productes que s’ofereixen no em semblen atractius.

Aquestes cascades eren escenari de la pel·lícula que van rodar Robert De Niro i Jeremy Irons sobre les missions jesuítiques, la província argentina a la qual estem es diu Misiones, que es van establir a la zona i que en realitat s’hauria d’haver filmat a la desembocadura del Riu de la Plata que és on, més o menys, van discórrer els fets que relata. També nosaltres hem recorregut aquest estuari i, tot i que grandiós per l’enorme cabal d’aigua que porta, no és comparable amb aquest espectacle eixordador i inoblidable que ens ofereixen les catarates d’Iguazú.