Rere les ulleres grogues i el somriure murri d'en Toti Toronell s'hi amaga una olla en ebullició d'idees, un autèntic creador. En Toti ens rep a casa seva, un antic molí que funcionava com a fàbrica tèxtil, als afores de Sant Joan les Fonts. Avui, s'hi amaga el seu estudi, un espai creatiu en majúscules, a vessar d'autòmats, joguines de fusta, decorats, maquetes, disfresses€ I és que en Toti, que es defineix a si mateix com «un home amb el lliri a la mà i la flor al cul», és, abans que res, un inventor. Un inventor autodidacte, que mai s'atura, i que dorm una mitjana de 4,5 hores al dia. «M'agrada molt que la gent vegi i entengui el procés de creació», expressa, orgullós de la feina feta.
En Toti de 44 anys porta des del 1992 en l'ofici de pallasso i ja ha representat més de 40 espectacles diferents. De fet, explica que des dels 14 ja creava i amb 17 anys cobrava com a companyia, juntament amb els seus col·legues. No tenia un pla B, el seu objectiu era «trobar la manera que això funcionés, de guanyar-m'hi les garrofes». A més, Toronell declara que «va tenir la sort» de poder treballar amb «els grans», com en Tortell Poltrona i la Pepa Plana, que tot i no impartir cursos, assegura que li han fet de mestres al llarg de la seva trajectòria.
L'essència del pallasso
Filosofant sobre la figura del pallasso, Toti trenca esquemes: «No busco fer riure, busco emocionar», repeteix una vegada i una altra. «La clau és ser transparent, deixar-te veure des de l'essència: que sigui veritat i no quedi fingit. L'única manera d'emocionar és emocionar-me jo». I crea una imatge paradigmàtica del que ell anomena «la lògica il·lògica del pallasso». «Quan el pallasso veu algú que passa, obre la finestra i el saluda, però en aquell moment s'adona que fa fred, i tanca la finestra ràpidament. Però s'oblida d'un pas: que té el braç a fora», diu, divertit. «Tots els passos són lògics. És això el que busco: mantenir la veritat per sobre de tot».
Després d'un estiu intens amb una llarga gira pel territori català i per Europa, ara el pallasso olotí representarà el seu nou espectacle «Dioptries» a la Fira de Tàrrega, els dies 5, 6 i 8 de setembre. Aquesta exhibició, de mitjà format, ha estat fruit d'una coproducció de la Companyia Toti Toronell, Trapezi i La Fira del Circ de Catalunya, on a més d'en Toti, hi participen els comediants Pere Hosta, Jessica Arpin, Mon Mató i Maria Palma. «Tàrrega és una finestra, un aparador; la intenció és que a partir d'aquí surtin més coses, tot i que no se sap mai cap on ens portarà el vent», expressa.
«Dioptries és la mesura de la vista i volíem jugar amb això, que l'espectador tingués diverses visions d'un mateix fet», explica Toronell. I puntualitza: «dins del Dioptries -sense accent- hi entra el tries: entre el circ clàssic i el contemporani». El públic es divideix en dos grups: els espectadors estan ubicats uns enfront dels altres i l'escenari se situa al centre, separat en dos per una cortina i on transcorren dos espectacles simultanis, que «funcionen com un espectacle únic».
Per tant, cada grup tan sols presencia una de les actuacions. «En realitat, però, no hi ha dos espectacles, sinó que n'hi ha tres: el d'una banda, el de l'altra i el que l'espectador s'imagina que està succeint a l'altre costat de la cortina», assenyala Toronell. Tot es resumeix en una única idea: el joc com a forma d'interactuar amb el públic. «El que vull transmetre és que hi ha diferents maneres de fer circ, per això la distinció entre circ clàssic i contemporani, així com la impossibilitat de ser a dos llocs alhora».
Llenguatge universal
Dioptries és un «show» «gairebé» mut: tot i que a l'inici de l'espectacle hi ha una part en francès, Toronell assegura que el llenguatge «no és transcendent». Per davant de tot, el pallasso reivindica l'emoció com a forma de llenguatge universal. «L'emoció és la mateixa aquí que a la Xina. Allà quan riuen es tapen la boca i, en canvi, a Finlàndia no riuen, però després et feliciten entusiasmats. Però el que realment canvia no és l'emoció, sinó la manera d'expressar-la», conclou. A partir d'aquí, en Toti estableix una relació de vaivé amb el públic, com un «pim-pom», per entendre'l, moure les emocions i, adaptar-s'hi.
Quan aquesta periodista li pregunta per l'associació entre els pallassos i els nens, Toronell explica que els seus espectacles «no són per nens, sinó que també són per a nens», i els defineix com «una cosa familiar». Per ell, si els espectacles estan ben fets, funcionen per a tothom, de la mateixa manera que ho fa un conte: quan ets nen en fas una lectura, quan ets adult una altra i si ets especialista en literatura, encara una de diferent. «Avui dia, el pallasso és la figura de les festes infantils i dels McDonalds, s'ha importat de Sud-amèrica, però els orígens són uns altres», argumenta. De fet, apunta que la figura del pallasso ve d'Itàlia i la paraula pallasso de pagliaccio, que significa «home de palla».
En els espectacles de circ, hi havia gent del poble, molts cops borratxos, que entre número i número entraven a posar bé la palla. A vegades s'entrebancaven i feien riure a la gent. El nas vermell era el del borratxo. Així va ser com els empresaris van veure que això era divertit i que es podien incloure en els números de circ, explica en Toti. «En aquella època -època romana- els circs anaven dirigits als adults, que hi anaven per veure les calces de les trapezistes», assegura.
I continua: «No obstant això, sí que és cert que els nens es veuen identificats amb els pallassos, ja que són una muntanya russa d'emocions. Quan creixem, amaguem les emocions: a mesura que anem rebent hòsties, ens protegim i no ens deixem sorprendre». Posa l'exemple d'un dels exercicis que fa en els tallers de clown que exerceix: «Em situo a una distància d'algú i li dic que tanqui els ulls i comenci a córrer tant de pressa com pugui, que jo ja l'avisaré quan ha de parar. Els adults es posen a córrer i a la meitat ja han parat. En canvi, els nens no tenen por, creuen amb tu, i ho fan». Així, en Toti adult reivindica la figura del nen, i explica com combina aquests dos Totis: el retorn del nen en determinades ocasions, amb el coneixement que t'aporta l'edat i el joc que et permet crear aquesta experiència. Però sempre establint certs límits: «si saps on són els límits te'ls pots saltar, però si ho desconeixes, pots caure sense saber-ho», apunta. L'espontaneïtat i emotivitat d'un nen atrapat en el cos i el cervell d'un adult de nas vermell.
