«Si tot fos ecològic, seria impossible alimentar bona part de la població mundial»

Durant els últims cent anys, les produccions extensives de cereal o fructícoles han estat cada vegada més intensives. Les plantes han de menjar el que tenen al terra. Si ho esgoten, la producció és mínima o de mala qualitat. Cal reposar aquests nutrients. La planta necessita nitrogen, fòsfor i potassa per desenvolupar-se, per créixer. Això, a més, facilita que la collita sigui suficient i els preus competitius. Sense fertilitzants, no es pot alimentar la població mundial, això és elemental. Les terres són les que són, a Sibèria, a l’Amazones o a Europa no pots créixer. Així que, amb les mateixes hectàrees, has de produir més, perquè la població creix i les necessitats d’alimentació també. I això només es pot aconseguir amb fertilitzants, un procés inevitable. Mentre no es pugui conrear en altres planetes, no es pot ser tan exigent amb determinades situacions.

Quins fertilitzants es necessiten?

Nitrogen, fòsfor i potassa al 95%. Són minerals, pedra, no són perniciosos en absolut. I el nitrogen prové del gas natural. A més, contenen elements macronutrients. La resta són altres micronutrients que també són necessaris perquè són correctors per a les plantes. I, efectivament, en parts molt petites, poden tenir alguna concentració de metall pesat, de cadmi o zinc, que, en determinades quantitats, pot resultar nociu, però no en les quals ens movem. Perquè una persona tingui una afecció de cadmi amb el fosfat hauria de menjar molts quilos de fosfat d’amoni. El fosfat, tal com surt de la naturalesa, no és vàlid, cal atacar-lo amb sulfúric perquè es converteixi en soluble i sigui assimilable per la planta. Sí que és cert que, en els processos industrials, químics, que s’han fet per realitzar aquesta transformació, es van generar emissions i residus durant moltíssims anys. Amb els estàndards europeus d’avui, aquest procés pot ser nociu. El problema és el procés de fabricació, els residus que genera, més que el fertilitzant en si mateix. Per això la producció s’ha traslladat als països d’origen. Això no vol dir que no es faci el mateix, que se segueix fent. No es fa ja a Espanya o a Alemanya però sí en els països que tenen les matèries primeres i ara es fabrica. En això som bastant hipòcrites. Les poques fàbriques que existeixen encara a Europa, cada vegada menys, estan sotmeses a una regulació consistent, hi ha empreses externes que ho analitzen tot cada dia. Està totalment regulat, excessivament regulat, i això incrementa els costos i baixa la competitivitat, per això moltes han de tancar.

Hem externalitzat la producció a altres països perquè no volem veure el fum de les xemeneies o els residus?

Sí, però també és més lògic fer-ho en l’origen que en la destinació. El cost logístic de transportar un producte amb un valor de quatre-cents euros per tona és percentualment menor que si en transportes un que en val cent.

La sostenibilitat mediambiental és cada vegada més rellevant?

És evident que cal racionalitzar l’ús dels fertilitzants. Partint d’aquesta premissa, innovem. La normativa europea empeny cada vegada més, acabarà per analitzar els sòls de cada agricultor i dient-li quin fertilitzant pot aplicar i quin no. Es parteix de la base que al terra hi ha recursos, però el problema és que les plantes no poden assimilar-los. La investigació va dirigida a desenvolupar bioestimulants, algues, determinats factors que mobilitzen aquests recursos del sòl perquè la planta pugui assimilar-los. D’aquesta manera, es necessitarà menys fertilitzant tradicional. Hi ha una nova llei en estudi, a punt de concloure, que té en compte aquest tipus de coses. Però a l’agricultor caldrà compensar-lo, perquè disminuirà la producció. Altrament el deixaran i la nostra producció agrària acabarà depenent d’altres països.

Els fertilitzants orgànics, la reutilització de residus, no és la resposta?

Qualsevol fertilitzant orgànic, de restes de qualsevol ciutat, que es recull i reutilitza, aquest tipus de coses que estan ara tan de moda, té moltíssims més metalls pesats que el fosfat. És el primer que li han d’explicar a la gent. Tot el que rebutgem, ho rebutgem precisament perquè no ho podem consumir. És el mateix cas que el dels purins de la cria del porc. El que passa és que les quantitats són molt petites i, aplicades a grans superfícies, no tenen una especial nocivitat. Els productes ecològics estan molt bé, perquè no fan servir pesticides, ni fertilitzants, encara que els processos de control haurien de ser molt més estrictes. Però si a tu et costa tres euros produir un tomàquet ecològic i cinquanta cèntims un de normal, ¿quin segment de població es pot permetre pagar-lo? Un cinc, un deu per cent? Si tots els productes fossin ecològics, seria impossible alimentar una bona part de la població mundial. Per tant, anem a dir-li a la gent la veritat: és molt bonic, però només ho podran pagar els rics, què menjarà el noranta per cent restant? Demagògia pura.

Afecta a la quantitat i també a la qualitat?

La qualitat, el sabor és subjectiu. Què és qualitat? És mida, el sabor, la imatge del producte? Si el tomàquet no té gust de tomàquet, no és pels fertilitzants sinó per altres qüestions. S’utilitzen varietats a les que no els afecten determinades malalties. Perden qualitat, però fan que es produeixi el doble i el preu és la meitat. Al final, hi ha d’haver un equilibri, com en tot.

En quin moment està la seva empresa, DF Grupo?

El problema de la indústria nacional és que no té matèries primeres, cal comprar-ho tot a fora i està subjecte a la cotització del dòlar-euro. Pots ser molt competitiu, però amb un canvi desfavorable i els costos energètics, laborals i mediambientals, et resulta impossible competir. Per això, sobretot a partir de 2008, els productors de matèries primeres es fan amb la indústria europea, que ha acabat gairebé tota tancada. La producció es concentra en els llocs d’origen. Nosaltres, a partir del 1987, quan van començar les importacions, treballem de la mà de l’alemanya BASF. I, des de llavors, un dels nostres actius més importants ha estat l’agilitat per adaptar-nos, perquè, per acords polítics o per normativa, podem passar d’importar el cent per cent a no poder importar res. I sempre hem sobreviscut a aquestes situacions. Avui, en un mercat europeu totalment madur, que no dóna més de si, el futur passa per l’exportació i la diversificació. Hem diversificat cap a activitats logístiques, lligades a grans granels, al que coneixem i som capaços de fer de forma eficient. I també ens internacionalitzem. A la fi dels noranta, vam començar a treballar a Portugal i avui tenim el trenta per cent de la quota de mercat. Per les seves relacions amb diferents països d’Àfrica, vam passar a Angola o Moçambic.

Per què Àfrica i no Amèrica?

Perquè hi conflueixen tres condicions estratègiques que no es donen en cap altra part del món. Abans deia que les terres cultivables són les que són, que has de fertilitzar més per obtenir més rendiment i una major producció. Àfrica és l’única excepció. Té terres cultivables, però és que, a més, allà el consum mitjà de fertilitzants per hectàrea és de vint quilos. A Espanya, Europa, Estats Units, al món en general, a Indonèsia, estem parlant de dos mil quilos en alguns casos. És cent vegades menor a l’Àfrica. Un tercer factor important: el major creixement de la població, exponencial, s’està produint a l’Àfrica. És on més necessitat de producció hi ha. I estem parlant d’alimentació, no d’elaboració, parlem de cereals o de blat de moro. El gran inconvenient és la situació geopolítica de la majoria dels països. Podem dir-ne inestabilitat, corrupció o de moltes maneres, però la situació és complicada.

Però és estratègic a llarg termini?

Està a quinze quilòmetres. Els nostres clients, agricultors i empreses d’Andalusia se n’han anat allà, al Marroc. En aquest cas ja no parlem del continent, sinó d’un país on les explotacions agrícoles són més rendibles, es pot produir més i és aquí al costat. I nosaltres hem d’anar on van els nostres clients. Marroc té un potencial de creixement molt important, una estabilitat a mig termini molt superior a la resta dels països i un pla de regadius molt important a deu o quinze anys. Està tot per fer i tu pots afegir valor i créixer. I el mateix passa amb Algèria. A Amèrica Llatina, el cost logístic és important. Allà, pràcticament no hi ha producció, només hi ha distribució, és un altre tipus de cultiu. Són propietats molt més grans, latifundis. És un negoci interessant, però crec que això ho deixem per a la següent generació.

El negoci a Espanya pesa menys en termes relatius?

Del que és el mercat accessible de fertilitzants agrícoles, a Espanya estem entre el setze i el vint per cent. És una quota important. Però és molt difícil créixer, per això estem oberts a moviments corporatius, que ens puguin permetre guanyar dimensions en un mercat madur com aquest. No hi ha altra manera, els marges són molt ajustats.

Com sorgeix el negoci logístic?

De la necessitat de diversificar. Tu pots diversificar en un sector totalment diferent, pots -com nosaltres hem fet- fabricar cases modulars o treballar a la indústria de l’automòbil o pots diversificar dins el sector que tu coneixes en diferents activitats. Nosaltres hem de donar al client un servei global. No li podem dir a l’agricultor: tens un piló a Tarragona, portes un camió i vas a buscar-lo. No, perquè ell vol un producte, un dia determinat i al millor preu possible. I tu, per fer això, has d’optimitzar tota la cadena logística. Nosaltres carreguem en qualsevol port del món. Fem tot tipus de logística. Per exemple, a Portugal, cada dia portem a una fàbrica de cotxes de VW cinc mil cinc-litres d’un «coating» per a la pintura, o sorra a Sagunt per a la indústria ceràmica o cereals per a companyies de grans pinsos o alimentació. L’únic que no tenim són vehicles, ni els volem. Els transportistes són els més eficients fent la seva, això està externalitzat.

Les decisions polítiques els condicionen?

Efectivament. He de dir, amb tot el respecte, que no tinc res contra ells. Els empresaris no podem significar-nos massa, perquè ells passen i nosaltres romanem. He assistit a alguna reunió a París de la Comissió Europea i, al final, t’adones que, malauradament, es posen en joc els diferents interessos, els de les persones que són a la comissió... Al final, són interessos comercials que castiguen, per exemple, en aquest cas, a tots els productors del nord d’Àfrica. En aquesta reunió, un ambaixador, no citaré de quin país, va dir: «Vostès no fan més que posar-nos inconvenients, després es queixen que vénen aquí, a la Unió Europea, els nostres ciutadans. Es queixen, però no ens ajuden a crear la nostra pròpia indústria, el nostre desenvolupament. Doncs sàpiguen que cada immigrant que arriba a Europa, té cinc familiars». Potser les formes no fossin les correctes, però el seu discurs tenia un fons de veritat. Al final, els polítics viuen dels vots. L’opinió general és la de les ciutats. La dels agricultors, dels professionals, té menys pes.

A Espanya, el marc legislatiu és adequat?

Per respondre a aquestes preguntes hi ha les organitzacions empresarials. Però sí vull dir que l’empresari és una figura injustament tractada i amb una imatge que no es correspon amb la realitat. Naturalment, de delinqüents i pocavergonyes n’hi ha a tot arreu. El marc legal per desenvolupar-nos a Espanya com volem és complicat. En fertilitzants tenim un marge mitjà d’un tres per cent. Si el cost energètic de quatre o cinc euros en tona és superior al que té el nostre competidor a l’altra banda de Baiona, això li dóna un avantatge decisiu. És vergonyós el cost energètic, i tot perquè al final som molt ecològics i cal consumir renovables. A la gent se li ha de dir la veritat, cal dir-li que, quan prem el botó de l’aire condicionat, l’energia eòlica i solar, que està tan subvencionada, s’està pagant amb la resta. Això sí que no és sostenible. I tot per no tenir una cistella energètica en condicions, com altres països. I, al final, si hi ha un problema en una central nuclear, que amb la tecnologia d’avui és impensable, doncs l’aire passa a través dels Pirineus. La política viu dels vots i els vots s’aconsegueixen dient-li a la gent el que vol sentir. Però digues-li el que costa, digues-li que, d’aquest rebut de cinquanta euros, quaranta paguen subvencions de determinades coses.

I la fiscalitat?

L’escenari impositiu és brutal. Els impostos que paguem les empreses se’n van al cinquanta per cent. Això és confiscatori. I se’t treuen les ganes. ¿Treballo vint-i-quatre hores per a què? ¿Divuit hores per a l’administració i sis per a mi? Escolta, doncs en treballo vuit i ja està. Aquesta mentalitat i aquesta sensació de frustració és general entre els empresaris. No necessitem que ens posin medalles, som empreses amb afany de lucre, però no es pot confiscar a la gent, perquè al final l’estàs desmotivant. Tenim una mida de despesa pública desbordada, disset països en un i un munt de coses que no són sostenibles a força de pressionar i incrementar els impostos. Ningú parla de reduir despesa, sinó d’augmentar els ingressos. I això és un desastre.

Parli del mercat laboral.

No hi ha cap empresari que prescindeixi d’una persona si té un comportament normal, racional i no té cap problema. Això no existeix. Sap el que és començar amb una persona nova, que n’aprengui, formar-la? Però, si t’estan dient: has d’agafar a algú com a mínim una setmana, no val un dia -no ho dic per nosaltres, ho dic, per exemple, per la hostaleria-, conclous: si he de pagar el cost d’una setmana , en comptes de tancar a les deu de la nit, tanco a les vuit. El registre horari a Alemanya directament no existeix. La gent vol guanyar més diners, treballar més hores, però és que al final no les pot fer. I això incrementa els costos. És tot molt complicat.

I segueix volent ser empresari.

És un gen, és una cosa que es porta dins. Treballar per a un mateix és molt bonic.

Aquesta entrevista forma part de la sèrie «Els que deixen empremta», un projecte conjunt de Prensa Ibérica i KPMG per donar a conèixer les opinions de destacats empresaris familiars del país i que culminarà amb la publicació d’un llibre.