«La meitat dels nens que neixen a Espanya estan criats amb la nostra llet de biberó»

Va ser un mal assumpte per al sector lacti. A Espanya li posen una quota que venia a representar entre el 60 i el 70 per cent del nostre consum. És a dir, havíem de comprar-los a ells aquest 30 per cent que faltava.

Quin efecte va produir en la seva empresa?

El de dir: «Això no hi ha qui ho aguanti i hem de fer coses a l’exterior, perquè, si no, no és possible créixer». La internacionalització comença aquí, si la quota ens impedia produir havíem d’anar-nos-en a fora. Els ramaders no podien créixer. I si ells no creixen, nosaltres tampoc. Vam anar a Mèxic, on seguim fent sèrum, formatges, llet en pols i butteroil, a Chihuahua, a tres-cents quilòmetres de la frontera sud dels Estats Units. És aquest mateix país, prop de Chicago, vam comprar una fàbrica que feia llet esterilitzada. La vam transformar en una fàbrica de formatge camembert i brie per al mercat nord-americà. Ens va anar meravellosament. I d’aquí, a França, a la Xina, a Portugal, a Polònia...

Quin potencial de creixement han restat les quotes?

És difícil de suposar. Per cobrir el consum intern espanyol, ens han faltat dos mil milions de litres de llet cada any. Ho multipliques per trenta anys i és una quantitat tremenda.

I ho multipliques pel preu i et fa un forat a la balança comercial.

Hi ha un fet que encara fa més greu aquest assumpte i és que, durant aquest període, no hem pogut exportar. Ho hem fet alguns. Nosaltres, per exemple, mantega. Però en termes nets, no. Si ens cal un 30 per cent de producció, el que nosaltres exportem ho importa un altre de més, o sigui que, en termes nets, ha estat un desastre. No hem pogut fer un mercat exterior. I ara ens trobem que desapareixen les quotes i els que tenen el mercat exterior -és a dir, el de tots els països tercers- són els socis comunitaris que tenien quotes tres o cinc o deu vegades superiors al seu consum intern. Va ser una jugada absolutament pèssima. Jo puc reconèixer i entendre que, en termes globals, nacionals, el ministre d’Agricultura i el president del Govern diguessin: «Anem a sacrificar els productes de la ramaderia en favor dels vins, l’oli, de les llimones o les taronges». Però la veritat és que la sacrificada, en termes agraris, va ser la part nord d’Espanya. Nosaltres, com que estem en altres països, hem compensat i el grup en el seu conjunt s’ha salvat. És un dels més grans grups lactis del país, però ho és gràcies al seu mercat exterior.

Treballen amb llet i tots els seus derivats?

Excepte iogurt, tot l’imaginable.

Fan fins i tot gelats per a importants grups multinacionals.

És veritat. Nosaltres ens ajustem al que ells volen i ho canvien quan els sembla. Fem també alimentació infantil, llet per als biberons. Un 50 per cent dels nens que neixen a Espanya estan criats als nostres pits.

Quines són les dificultats de l’alimentació infantil?

D’ordre científic. És un producte molt delicat, perquè hi ha al·lèrgies i pot haver-hi problemes bacteriològics, com les salmonel·les. Cal tenir molta cura. En aquesta branca, és una indústria quasi, quasi farmacèutica.

Se sotmeten a una intensa supervisió?

Tremenda. Però, o saps tu el que fas a casa teva i poses mitjans per controlar-ho -no només per investigar-, o... Si la supervisió ha de venir de fora, malament. Els teus laboratoris han de ser el principal porter de la producció abans que surti al carrer.

Però a Espanya no hi ha alimentació infantil Reny Picot.

Tenim relacions amb gairebé totes les marques de productes infantils. Amb la nostra també fabriquem aquest tipus de productes, però com que no podem ser a la processó i al campanar alhora, aquí no fem marca pròpia.

I cap a on va la innovació?

Aquí, estem permanentment alerta. El nostre esforç es dirigeix ??ara al fet que comencin a consumir-se productes d’alimentació infantil líquids, que són estèrils perquè pots escalfar-los a molt altes temperatures i envasar-los en condicions estèrils, en comptes de en pols. Aquí h iha el futur de la seguretat. Aquest canvi no és fàcil, perquè cal trencar amb el costum. Cal explicar-ho al farmacèutic, al pediatre i, després, a la mare.

Incrementarà els costos i, per tant, el preu.

Incrementa els costos de transport. I d’envasat també, perquè, en ser líquid, el volum és deu vegades superior. Però els que els comercialitzen tenen marge que poden ajustar.

La innovació se centra només en la llet?

La llet és una matèria primera de la qual es deriven infinits productes. La quantitat de formatges, per exemple, és immensa. Ningú coneix tots els del món. De manera que innovar en llet, encara que no sigui només en el capítol dels formatges, és fàcil. Es poden fer infinits productes de la llet.

Tenen formatges premiats. Això es tradueix en vendes?

A la llarga sí, però, o li dones suport amb publicitat, o té un coneixement relatiu per part del mercat. I nosaltres no fem publicitat.

Com ha evolucionat el consumidor espanyol?

En els formatges, per exemple, estem ancorats en els vuit quilos per habitant i any des de fa trenta anys. I la indústria aquí no hi té responsabilitat. Fa més de trenta anys que està oberta la frontera i bona part dels formatges que es consumeixen aquí són d’importació. Aquí es va quedar ancorada la producció espanyola de formatges, probablement per qüestions d’ordre econòmic, i fins ara no hi ha hagut manera de superar aquesta situació. Seguim amb vuit quilos per habitant i any, procedents de totes les parts d’Europa.

Potser el nostre paladar no estigui fet a aquest sabor.

Als nens els agraden els plàtans. Tot formatge té un sabor molt més fort que un plàtan. Si des que són petits no els ensenyes, el seu paladar no s’acostuma al consum. Probablement sigui una causa. I també que, com en el cas de la mantega, se’ls identifica com a productes que són molt bons però no són saludables. Parlen de colesterol, del greix, i com que tothom opina de tot... En algunes pàgines web es troben veritables aberracions. I, en canvi, quan viatges en algun avió procedent de París, en arribar a Barajas, quan es comencen a obrir els maleters, s’omple d’olor a formatge. Això demostra que als espanyols els agrada, però a l’hora de comprar... En el cas dels restaurants, si bé és cert que hi ha una tendència a incloure la taula de formatges com a postres o aperitiu, no és una pràctica tan estesa com en altres països.

Demanda el consumidor cada vegada més informació?

Sí. Hi ha dos elements que intervenen en l’alimentació i que han estat objecte d’un coneixement científic relativament recent, que són el gluten i la lactosa. Un afecta els cereals i l’altre a la llet. Són dos fenòmens nous. En aquest moment, hi ha moltíssima gent que llegeix amb molta cura les etiquetes per saber si el producte té o no gluten o si la llet està lliure de lactosa. La lactosa és un carbohidrat magnífic que els pediatres aconsellen al nen, més que els altres sucres. Aquesta es compon de glucosa i galactosa. La galactosa és essencial per a la formació de galactolípids cerebrals i presenta a més un efecte mínim sobre la càries dental, en comparació amb altres sucres.

Hi ha gran confusió.

Sí. La gent vol estar informada, però ha de tenir cura, perquè s’estan llançant missatges perillosíssims. Si es pregunta per la lactosa, alguns diran que és verí, uns altres que és una part dolentíssima de la llet i d’altres que són intolerants. I no saben que és saníssim, sobretot per als nens. La indústria té moltíssima part de culpa en el que ha passat, perquè han descobert que el valor afegit d’una llet sense lactosa és més alt que el de la llet normal, i s’està fent publicitat a favor de la llet sense lactosa per una qüestió comercial. No és intel·ligent fer-ho, perquè s’està creant una imatge de la lactosa molt negativa. I les persones estan modificant la seva dieta i la de la seva família pensant que és molt més sa prendre productes sense gluten i sense lactosa.

En detriment de la seva salut?

Totalment, perquè si deixes de prendre lactosa el teu cos deixa de segregar lactasa i deixa d’assimilar-la. El problema és que el coneixement dels efectes de la nutrició és encara molt limitat. Sí que se sap que, per exemple, la població xinesa no coneixia pràcticament la llet. I es deia que no la bevien perquè eren intolerants. Com que no tenien costum de beure llet, la glàndula endocrina que segrega la lactasa no funciona. Però això no és veritat. Quan nosaltres fèiem a la Xina llet simple, llet esterilitzada senzilla, ni tan sols els nostres operaris la tocaven. Però, quan vam començar a fer llet amb cacau i sucre, això va ser una altra cosa. De fet, el Govern està promovent el consum de llet entre les noves generacions.

I quin impacte tenen productes que es comercialitzen com llet, com la de soja o ametlles?

Per ara, molt petit, de l’ordre del 2 o 3 per cent. El que passa és que aquests s’aprofiten comercialment del nom «llet» per denominar productes que no tenen absolutament res a veure amb la llet. Això és un frau. La legislació europea ja prohibeix utilitzar aquesta paraula. Què té a veure la soja amb la llet? O l’ametlla? Són astúcies comercials, però fan mal. Aquesta moda del que és vegà comença a provocar casos seriosos d’osteoporosi en nens de 10 anys. Si no prenen llet, no prenen calci. I també sorgeixen casos -inconcebible a hores d’ara- de raquitisme. Els nens necessiten ingerir proteïnes d’origen animal. Una cosa similar ha passat amb la margarina i la mantega. Les dues coses han estat en lluita durant tota la meva vida i, ara, comença a decantar-se el consum a favor de la mantega perquè abans o després la veritat resplendeix. La margarina és un greix al qual li falta una molècula per ser plàstic. Això no pot comparar-se amb la mantega absolutament en res. Però hem passat gairebé cent anys creient que la margarina era més saludable.

Hi ha un altre factor rellevant: la sostenibilitat ambiental.

És una estratègia de màrqueting, i la sensibilitat humana és important pel que fa al tracte que cal donar als animals. És evident en el gos. I si aconseguim transmetre la mateixa sensibilitat que desperta el gos cap a la vaca, per aquí pot venir un nou negoci amb el qual ningú no comptava. Hi ha gent que es guia per aquestes corrents i a mi em sembla molt bé.

A vostès els ho demanen?

No. I es pot demanar, però no hi ha ningú que ho faci espontàniament. Sí que sembla que hi ha una preocupació important amb el plàstic. Els professionals ja sabíem que no és bo per als aliments, perquè els degrada. No obstant això, aquesta no ha estat la raó per la qual la gent ha reaccionat. Ha estat conseqüència d’una campanya dels ecologistes. I no n’hi ha cap que digui: no consumeixi vostè pernil envasat en plàstic. Al darrere de tot això també hi ha interessos. Hi ha els cartrons, el vidre..., molts interessos per substituir el plàstic. Com n’hi ha per substituir els quilowatts de carbó pels d’energia eòlica. I qui finança Greenpeace? La gran pregunta que ningú contesta.

El marc laboral, fiscal, regulador que hi ha a Espanya afavoreix el creixement?

Això que es diu Estat del benestar és una característica molt europea. I cal enllaçar-lo amb un pensament que, en el polític, es diu socialdemocràcia, que té dos aspectes. Un, amb el que tothom hi ha d’estar d’acord, que és aquesta part del socialisme que tendeix al benestar de l’ésser humà. Qui pot estar en desacord amb això? Però l’altre aspecte, del qual no se’n parla, és el que hi ha al darrere del que passa, sobretot a través de polítiques fiscals. Quan estableixes un increment dels impostos, redunda en major consum, perquè tot impost, al final, és consum. L’Estat recapta més i ho reparteix en tot el seu àmbit. Al final, s’incorporen al consum persones que abans no podien comprar determinades coses. En augmentar el consum, ha d’augmentar la producció. I què passa? Que els que produeixen més guanyen més. I, per tant, tot impost, al final, acaba sent un negoci per a algú.

I la legislació laboral?

Els sindicats, els cridats a cridar, criden. Compleixen el seu paper. Però et dic el mateix: tot augment dels salaris redunda en major consum i tot major consum redunda en major producció.

Si pogués triar, tornaria a fer el mateix?

Probablement, sí, el que passa és que, en comptes de dedicar-me a la llet, em dedicaria al vi, perquè m’agrada més.

Però seguiria sent empresari?

Això, segur. És la meva manera de concebre la manera de guanyar-me la vida. Podria dir-te que m’agradaria fer una oposició. Doncs no, no m’agradaria gens.

Aquesta entrevista forma part de la sèrie «Els que deixen empremta», un projecte conjunt de Prensa Ibérica i KPMG per donar a conèixer les opinions de destacats empresaris familiars del país i que culminarà amb la publicació d’un llibre.