Malgrat semblar un edifici tancat en si mateix ha sigut un contenidor de vida al llarg de tota la seva història i al servei de la societat. En l'actualitat hi ha el COAC i altres institucions, però també hi hagué vida durant l'època en què fou escola i, molt probablement també en els seus inici com a punt de beneficència». La frase la pronuncia Adriana Vázquez, una de les responsables de l'Arxiu de la Demarcació de Girona del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), i fa referència a la Pia Almoina, un edifici emblemàtic de Girona, situat al costat de les escales de la Catedral, i que en l'actualitat és precisament la seu gironina de l'organització col·legial dels arquitectes catalans. Al marge de treballar-hi, Vázquez ha aprofundit en la història i les característiques de la Pia Almoina perquè ha estat la coordinadora d'una exposició permanent dedicada a l'edifici que s'inaugurava aquest estiu a la seva quarta planta, i en la qual es repassa amb plafons, textos, fotografies, documents i altres elements una història que arrenca l'any 1228, quan Arnau d'Escala, administrador de la comunitat canònica de la Catedral de Girona, va crear l'entitat caritativa del Pa de la Seu, encara que no va ser fins gairebé dos segles després quan es va començar a construir l'edifici actual (1416).
L'exposició parteix del llibre La Pia Almoina, de la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona, que van escriure l'any 2011 Gemma Domènech i Rosa M. Gil. De fet, bona part dels materials que apareixen en els plafons que formen la mostra procedeixen d'aquell treball, que reprodueix plànols, fotografies i altra documentació sobre la història de l'immoble. Una història de la qual han format part, al marge dels pobres que hi anaven a buscar pa, artistes com Fidel Aguilar, que hi va tenir el seu taller, els alumnes de l'escola de les Escolàpies, els estudiants de belles arts durant la Guerra civil, els arquitectes gironins... I encara podia haver tingut més utilitats si haguessin quallat alguns dels projectes que es van posar sobre la taula l'any 1973, quan va tancar el col·legi. Com s'apunta en l'exposició del COAC, «són diversos els projectes que aleshores es plantegen per a l'edifici: delegació provincial de la Secció Femenina, parador nacional de turisme, escola de belles arts i conservatori de música, etc. Fins que a finals de gener del 1974 s'anuncia l'adquisició de la Pia Almoina per part del Col·legi d'Arquitectes com a nova seu a Girona. Tot seguit s'emprenen unes llargues obres de rehabilitació, que acaben l'any 1983».
Aquelles obres no serien les úniques de què seria objecte l'edifici en els anys posteriors: s'hi han fet «altres projectes de reforma i millora de l'edifici per adaptar-lo a les noves necessitats i als nous serveis que han aparegut, com la biblioteca, la sala d'actes, el vestíbul o l'arxiu, i també s'hi han incorporant altres espais, com l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural o l'empresa Girona Guide Services». D'aquesta manera, tot i que la façana de l'edifici continua mantenint el seu aspecte majestuós al costat de les escales de la Catedral, com poden comprovar els centenars de turistes que hi passen cada dia, el seu interior sí que té ben poc a veure amb el que hi havia dècades o segles enrere.
«L'embrió de les dependències de la Pia Almoina és l'immoble del forn de la Ruca», expliquen els responsables de l'exposició al COAC, que afegeixen que «a poc a poc s'hi aniran incorporant les finques veïnes en un procés lent, que culminarà el 6 d'abril del 1416 amb la compra de la casa de la cantonada del carrer de la Força i la plaça de la Catedral». A partir d'aquell moment comencen les obres del que avui és l'edifici, una construcció imponent en ple Barri Vell.
La Pia Almoina va fer aquesta funció fins al 1776, i va continuar en mans de l'església fins al 1842, quan amb la desamortització de béns eclesiàstics, «fou subhastat, dividit i adquirit per diversos particulars. Bona part de les finques foren comprades l'any 1856 per les religioses escolàpies per instal·lar-hi la seva escola. El 8 de desembre del 1857, les germanes escolàpies obrien les portes del nou col·legi i internat femení. Funcionà fins al 1973, amb l'única interrupció dels tres anys de la Guerra Civil, període durant el qual s'utilitzà com a escola de belles arts municipal».
L'exalcalde de Girona Joaquim Nadal, en un article publicat al Diari de Girona el juliol passat, recordava que havia fet el parvulari a les Escolàpies: «La madre Candelària i la Rosa Maria Puig tenien cura de nosaltres, infants ingenus, que ens miràvem les noies que pujaven les escales del pati cap a les aules. La nostàlgia del pati, dels peixos de la font, del passamà de formigó de l'escala simulant branques d'arbre, el record de les primeres comunions i de la religiositat impostada dels anys cinquanta, les festes acadèmiques, les representacions teatrals o les exhibicions de patinatge. El pati de dalt i el menjador, avui de fet desapareguts, eren un món màgic i gairebé inaccessible amb l'excepció dels dies que per alguna raó extraordinària ens quedàvem a dinar».
Un altre gironí il·lustre que va sovintejar l'edifici, molt abans que Nadal, va ser l'artista Fidel Aguilar i Marcó (1894-1917), que va tenir el seu taller a la finca de la cantonada del carrer de la Força amb la plaça de la Catedral abans que passés a formar part del col·legi de les Escolàpies, l'any 1916. Adriana Vázquez alerta que és probable que la dada sigui verídica, però «no se sap del cert».
En tot cas, va ser aquell any 1916 que «les germanes escolàpies encarreguen la reforma de la nova finca per adequar-la a la funció educativa a l'arquitecte Miquel Madurell Rius, que construeix noves aules i organitza l'espai del vestíbul i l'entrada. En els anys vint encarreguen a Josep Maria Busquets la reforma i restauració de la capella neoclàssica del col·legi. El projecte suposa la remodelació total de l'espai amb el disseny de nous vitralls i mobiliari, a més de la decoració mural. Josep Maria Busquets compta amb la col·laboració de dos dels seus germans: mossèn Narcís, en la direcció litúrgica, i Lluís, en els treballs d'orfebreria. El resultat és una obra abastament lloada a la premsa de l'època pel seu caràcter innovador».
Tot i això, la reforma més important de l'edifici, almenys en l'aspecte exterior, «fou la realitzada entre el 1926 i el 1929. Josep Danés i Torras emprèn el projecte de restauració de la façana i reforma de l'interior, amb la clara intenció de recuperar l'aspecte gòtic original. Obre les finestres coronelles fins aleshores cegades i cega les obertures més modernes de la façana; suprimeix un pis intermedi, transformant els tres nivells que hi havia en els dos originals, però, per no perdre superfície construïda, aixeca un nou pis, que remata amb merlets; canvia la inclinació de la coberta per tal de dirigir les aigües pluvials cap a l'interior del pati i poder suprimir les canals de la façana, i també elimina la torre de la dreta, a la confluència del carrer de la Força i la plaça de la Catedral, per emfatitzar la torre central. La restauració, no exempta de polèmica, va ser premiada per la Cambra de la Propietat Urbana».
Més canvis el 1945, quan «les germanes escolàpies encarreguen a l'arquitecte Bartomeu Llongueras la reforma de l'espai de les antigues golfes de l'angle nord-est de l'edifici per ubicar-hi quatre noves aules. Dos anys després, l'abril del 1947, el mateix arquitecte reforma la planta baixa i el soterrani d'aquesta mateixa ala nord-est per habilitar-lo com a sala d'actes».
I a partir de l'adquisició de l'edifici, l'any 1973, per part del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears, s'hi han fet diverses intervencions: «El 1974 es va iniciar un primer projecte de rehabilitació, redactat per Benet Cervera, Jeroni Moner, Carles Bosch, Joan Tarrús i Arcadi Pla, que va consistir a netejar dependències i modificar la distribució interior per poder-hi instal·lar els serveis col·legials. Finalment es va concloure que es necessitava una intervenció més ambiciosa, en què no van participar Joan Tarrús ni Carles Bosch. En el moment de l'adquisició de l'immoble de les escoles pies, la Pia Almoina tenia dos patis. El projecte va plantejar la unificació de l'alçada dels dos patis per aprofitar l'espai resultant com a aparcament i sala d'actes i exposicions. Pel que fa al programa d'usos, es va dividir l'immoble en quatre zones, que acollirien diverses funcions. A la planta baixa, l'àmbit de projecció pública de la institució; l'escala com a eix de l'edifici; els serveis col·legials a les diferents plantes, i l'aparcament. L'estructura de la nova escala va resultar ser una intervenció contemporània i polèmica, però que ha acabat donant identitat a la façana sud. Des del 1983 fins a l'actualitat han tingut lloc altres projectes de reforma i millora de l'edifici (...)».
I n'hi podia haver hagut més perquè l'any 2007 es va convocar un concurs d'ampliació que va guanyar Fuses-Viader Arquitectes, però que no es va arribar a executar. L'exposició en mostra imatges virtuals.
