11 de novembre de 2019
11.11.2019
ELS QUE DEIXEN EMPREMTA | 35 · KPMG-Prensa Ibérica

«Lliurem i instal·lem màquines de tractament renal a pacients als seus domicilis»

Ángel Lozano, president i fundador de Redur, afirma que tenen «un control en temps real de la ubicació exacta i de la temperatura de cada paquet a través d'un sistema de sondes situades en tota la nostra cadena de transport»

11.11.2019 | 13:38
«Lliurem i instal·lem màquines de tractament renal a pacients als seus domicilis»

El gran salt de Redur es produeix quan comença a tenir de peces les fàbriques d'automòbil. Va ser fortuït o buscat?
Ángel Lozano: Baixava de Saragossa a Madrid amb el meu R5 i es va trencar el radiador. Van trigar tres dies a portar-me'l. Així que vaig anar a la Renault a queixar-me i a dir-los que jo els donava la solució. Vaig haver de fer moltíssimes visites, però, a la fi, els vaig convèncer. I, quan van veure que, a les vuit del matí -que era el nostre compromís com a empresa- tenien la mercaderia cada dia en els seus concessionaris, el director comercial em va trucar i em va demanar que els fes tot Espanya. Vam començar a tenir un nom i clients, vam arribar a tenir pràcticament el sector. Vam buscar empreses a tot el país.

Així van crear la primera xarxa de transport urgent?
Ángel Lozano: Sí, es deia Red Urgente i transportàvem de tot, era l'única xarxa de transport urgent de mercaderia general. Seur transportava ràpid, però peces molt petites. I un radiador d'un cotxe, per exemple, necessitava un servei com aquest. És el que ens va donar un gran creixement. Ens vam separar, per desgràcia, quan l'empresa que cobria la ruta de Catalunya volia acceptar una oferta molt barata de Ford. Jo no podia fer-ho. Així que el 1998 el «pool» es va trencar. Ens dèiem Lozano Transportes i aquí va néixer Redur com a marca comercial, ve precisament de Red Urgente.

I va anar ocupant el mercat que abans cobrien els seus socis?
Ángel Lozano: Avui cap d'aquestes empreses viu. De vegades, els problemes són positius, fan que et plantegis com pots millorar. Quan ens vam quedar sols, va caldre muntar tota la infraestructura fora d'Aragó i Madrid. I vaig haver de fer-ho en una setmana. En dos anys es va crear la xarxa de delegacions que tenim avui. Llavors ningú pensava en la logística. En els vuitanta ja ens vam proposar crear el centre logístic més gran d'Espanya, amb connexions internacionals. El meu objectiu era controlar tot el cicle. Lògicament, quan somies alguna cosa, has de posar-te en marxa, perquè, si ho somies i et quedes assegut, mai arribes a res. Ja teníem una nau bastant gran, de 3.000 metres, a Legazpi, a Madrid. Però, per a mi, el lloc ideal era el triangle entre l'N-I i l'N-II. Vam trobar un terreny a Barajas d'un milió de metres quadrats i el vam comprar. Quan ho teníem tot preparat, es va aprovar l'ampliació de l'aeroport. Ni ens ho deixaven fer ni ens el van comprar. I vam decidir buscar el terreny en el qual estem ara.

Quants vehicles entren i surten d'aquí cada dia?
Ángel Lozano: A tot Espanya, diàriament, tenim 1.500 vehicles. Molts són empleats i treballem també amb autònoms en exclusivitat.

Quan i per què es produeix el salt internacional?
Ángel Lozano: El 1992. Treballàvem amb Iveco i, aquell any, va comprar Pegaso. Em van demanar que expliqués als empresaris d'Europa com s'havia fet aquesta empresa. Amb ells, vam començar a crear una xarxa per a tot el mercat comú. Vam ser socis fundadors, treballàvem amb corresponsals en exclusiva a tot Europa. A Alemanya es deia German Parcel i aquí, General Parcel. Els alemanys la van vendre als correus anglesos i es va crear el que avui és GLS. A nosaltres ens van preguntar, però no vaig voler vendre. Aquesta va ser la primera empresa que vam tenir amb Europa i funcionava de meravella. Després, ja va venir Eurodis, són ja els fills els que la van crear amb altres socis.

Va canviar el negoci?
Alberto Lozano: Ha augmentat l'exigència, s'ha reduït el termini de lliurament. Abans, 48 ??hores no era greu, ara te n'exigeixen 24. També van baixar els marges operatius. I la demanda d'informació és enorme. En el sector farmacèutic, per exemple, no només coneixem la posició del vehicle, estem controlant la temperatura «en línia». Som capaços de saber a quina temperatura ha estat cada paquet durant tot el procés. A través d'un sistema de codis de barres, sabem en quin camió va o en quina part del magatzem està.

Ángel Lozano: La temperatura dels nostres vehicles que transporten productes farmacèutics ha d'estar entre 15 i 25 graus.

Alberto Lozano: A més, a Madrid, fem una fotografia de cada paquet, per saber en quin estat està.

Hi ha més persones controlant els paquets que transportant-los?
Alberto Lozano: Si tens bons sistemes informàtics no cal, però sí has ??de tenir gent analitzant els indicadors i prenent decisions per millorar el procés.

Raúl Lozano: El nostre client sempre ha tingut un servei de 24 hores, que realment són menys. Agafem una mercaderia a qualsevol hora i fem el repartiment a les vuit del matí. Sempre ens hem basat en això. Ara, hi ha més empreses que ho fan, però aquest ha estat des del començament el nostre servei. Abans, els nostres competidors eren petites empreses espanyoles. Ara, el competidor és globalitzat, multinacional. I cada empresa tenim una cosa que agrada a cada client.

Què tenen vostès?
Ángel Lozano: Les nostres persones. Són diferents. El meu avi em va ensenyar que el primer són les persones i el compromís. El segon, la humilitat. Sé que n'hi ha molts que han treballat amb nosaltres, al nostre voltant, han estat ells els que han tret aquest projecte endavant. I, el tercer, l'amor. Quan deia això en els anys vuitanta, reien, em deien que així no portava una empresa. Però, avui, a cada nou empleat que arriba segueixo ensenyant-li personalment les nostres instal·lacions, li explico què esperem d'ell i quins són els nostres valors. Aquesta és la nostra diferència amb una multinacional.

Raúl Lozano: Sempre hem estat unes persones molt properes. Nosaltres vam començar al magatzem, descarregant camions, fent les funcions més bàsiques. Hem passat pràcticament per tots els llocs.

Quants lliuraments fan, de mitjana, al dia?
Raúl Lozano: Entre 40.000 i 50.000. Però un lliurament no és un paquetet, és una mitjana de tres o quatre. I pot ser fins a mig camió. Lliurem a les grans empreses de distribució, de venda minorista. El nostre client és el fabricant, som molt forts en màquina i eina, al sector tèxtil i en el farmacèutic. Crec que és un dels sectors on més creixerem.

El futur passa per l'especialització?
Raúl Lozano: Per a nosaltres, sí. El nostre model no és generalista, no és de grans volums. El nostre client és aquell que necessiti servei i estigui disposat a pagar una mica més. Per exemple, els centres comercials necessiten lliuraments urgents al matí i en determinades franges horàries, en molts casos abans de les vuit. Això és valor afegit. El mateix passa amb els hospitals. Una vacuna no pot esperar tres dies, cal lliurar-la en un temps. O un sèrum per a hemodiàlisi. Amb el transport passa una cosa similar als hotels. Si tens un 98% d'ocupació, caldran clients que vulguin entrar a dormir una nit i no puguin, perquè està ple. Si la teva xarxa té un 90% d'ocupació, el nivell de servei puja moltíssim, però has d'aplicar uns preus més alts per aquest 10% de diferència de baixa ocupació. Nosaltres, en un servei de temperatura controlada, estem lliurant als pacients amb deficiències renals un tractament a casa. Per ordre de l'hospital, els portem la màquina i els consumibles perquè puguin fer-ho a casa seva. Aquest tipus de servei és el que hem triat. Veiem que el client té, cada vegada amb més freqüència, una creixent necessitat de serveis especialitzats. Si podem fer-los, estem, al mateix temps, col·locant una barrera d'entrada als competidors. O vens un servei barat, d'alt volum i molt accessible o et diferencies amb un servei diferent pel qual realment pots cobrar un valor afegit en el preu.

I aquest és el seu model?
Alberto Lozano: Ho és des que l'empresa va néixer, des que el meu pare va començar a treballar amb el sector de l'automòbil.

Raúl Lozano: Una cosa que a la resta li resulti complicat fer.

Ángel Lozano: La història de la nostra empresa ha estat la de fer alguna cosa diferent. Ens hem distanciat de la resta quan calia fer alguna cosa nova. Ara, pel que els meus fills han vist a Alemanya, tocava fer alguna cosa en el sector farmacèutic. El que hi ha allà, tard o d'hora passarà aquí.

Alberto Lozano: Fa uns quatre anys, van començar a aprovar-se les BDP (Bones Pràctiques de Distribució de Medicaments). Abans, excepte determinats productes, els medicaments es transportaven a temperatura ambient. Però la nova legislació obligava a fer un control de temperatura en totes les fases.

Com els han afectat els talls de carreteres de les últimes setmanes a Catalunya?
Raúl Lozano: M'imagino que exactament igual que a la resta d'empreses del sector. Hi ha hagut algun dia que no hem pogut lliurar i ho hem suplert l'endemà amb més vehicles.

Alberto Lozano: Té un impacte econòmic, és clar. Però no s'ha ressentit la imatge de l'empresa, perquè no depèn de nosaltres. Ho hem revisat tot i hem mantingut permanentment informats els nostres clients. En situacions forçoses com aquestes, poc podem fer.

Raúl Lozano: No busquem l'enfrontament o la confrontació, a l'inrevés. El primer és la seguretat del nostre personal, que la gent que treballa amb nosaltres no pateixi accidents. El segon és el medi ambient.

S'han plantejat transportar per ferrocarril?
Ángel Lozano: En un moment determinat, si considerem que era interessant fer el transport intermodal. Treballem en això, però falta molt per fer. Arribaven els contenidors a les estacions i no es complia l'horari de sortida. Per a un servei urgent, com el nostre, no era vàlid. El ferrocarril seria una solució si, com passa en altres països, poguéssim pujar el camió complet al tren. Si esperes a que treguin el contenidor...

Raúl Lozano: Tant de bo ens posessin sobre la taula una solució potent per usar-lo. Seria molt més barat.

Ángel Lozano: Arribarà el moment en què ho faran. Per exemple, les vies de l'AVE, a la nit, estan buides. Des que es va fundar l'empresa, hem procurat fer el menor mal possible a l'entorn. Tota la coberta de les nostres naus té placa fotovoltaica, fabriquem electricitat per a una ciutat de 25.000 habitants. És la instal·lació fotovoltaica en coberta més gran d'Espanya, la segona d'Europa.

És per compensar el combustible que cremen?
Raúl Lozano: Mesurem la petjada de carboni i som capaços de dir, client a client, expedició a expedició, quin impacte té cada enviament. A més, hem començat a fer servir camions de gas a la distribució en grans ciutats com Madrid o Barcelona, ??que emeten una mica menys de CO2 i, sobretot, no deixen partícules de nitrogen. El que canviaria tot seria el camió elèctric i ja hi ha un fabricant que els té, però només amb una autonomia de cent quilòmetres.

Acabaran treballant amb drons?
Alberto Lozano: Algun dels nostres socis està fent proves. A Àustria, en zones rurals. El problema que tenen els drons és, primer, que van molt limitats en el pes. I, segon, la meteorologia. Amb vent és difícil que volin.

Raúl Lozano: Per al nostre negoci és més màrqueting que una altra cosa. Potser demà pugui ser una solució, però la nostra mercaderia pot ser tant un paquetet com un palet.

Alberto Lozano: En els magatzems sí que hi ha operacions amb un alt nivell d'automatització. Per a la logística estem muntant el voice-picking per veu. En comptes d'anar amb una llista o una PDA, els empleats porten un altaveu per interactuar amb la màquina, així tenen les dues mans lliures.

Raúl, vostè va decidir participar en un «reality» deixant veure els problemes de la seva empresa.

Raúl Lozano: Una experiència increïble. Va ser la productora la que ens va cridar per a El jefe infiltrado. Primer penses que és tot un conte. Però ens van garantir que seria cent per cent real. Vam signar i, des d'aquest moment, els empleats amb els quals m'infiltro els tria la productora. Van estar aquí durant un mes abans de la gravació, parlant amb uns i altres, per seleccionar-los. Era un interrogant molt gran. Graves durant moltíssimes hores i el 95% del temps no passa res, però, com que són professionals, emeten l'important.

Quin impacte va tenir a l'empresa?
Raúl Lozano: Aquella setmana, vam batre el rècord d'ofertes que es van presentar als clients. Va repercutir en la nostra imatge i també en les persones. La pitjor zona de repartiment de Madrid s'ha convertit en la millor. El comercial amb el qual vaig estar, entre els tres pitjors de la xarxa, s'ha convertit en un dels tres millors. Van ocórrer durant el programa petites coses que després han tingut un impacte important. Per exemple, anàvem pel magatzem i vaig veure un empleat que portava unes sabates que no són les que li lliura l'empresa com a calçat de seguretat. Li ho pregunto i em diu: «Com m'hagi de posar les de l'empresa, a l'estiu em rosteixo de calor i a l'hivern em gelo, i amb la roba que portem passa el mateix». Nosaltres som els que vam prendre aquesta decisió, pensem que vam triar el millor, ens vam gastar un dineral en vestuari laboral i ens vam adonar que era el contrari del que percep l'empleat. I aquesta informació mai ens havia arribat.

Com ho han resolt?
Raúl Lozano: Hem canviat completament els materials del vestuari i el proveïdor. Vam crear un comitè en la companyia en què incloem la persona amb la qual em vaig infiltrar, la que em va parlar del problema. Els llocs claus de l'empresa són els dels repartidors, que són els que porten el paquet al client. D'ells fins al meu germà Alberto, hi ha set graons. Com que el repartidor amb el qual vaig estar va identificar moltíssims problemes dels quals no teníem ni idea, hem facilitat la comunicació amb ells. Aquesta persona parla directament amb el director general. Per exemple, si volem implantar un nou software per escanejar els paquets, el prova durant dues setmanes i ell mateix ens informa del funcionament saltant-se els intermediaris. Un segon que optimitzis és moltíssim temps. Després de l'emissió del programa, les centraletes de tota la xarxa van estar col·lapsades, repartidors de tot el sector volien venir a treballar amb nosaltres.

Aquesta entrevista forma part de la sèrie «Els que deixen empremta», un projecte conjunt de Prensa Ibérica i KPMG per donar a conèixer les opinions de destacats empresaris familiars del país i que culminarà amb la publicació d'un llibre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook