No és segur, com s’ha publicat, que captés la seva primera fotografia l’any 1902, al portal de la muralla del Pes de la Palla, amb una càmera fabricada per ell mateix; ni que el 1904 fotografiés el rei Alfons XIII durant la visita que va fer a Girona, i que arran d’això fos distingit com a proveïdor de la Casa Reial, i que en virtut d’aquesta distinció fos convocat al casament del monarca amb Victòria Eugènia, el 1906; ni tampoc que viatgés a l’Argentina el 1907, segons alguns, o el 1910, segons altres. El que sí se sap del cert és que Valentí Fargnoli Iannetta (Barcelona, 1885 - Girona, 1944) va ser el gran cronista gràfic de les comarques gironines en les primeres dècades del segle XX, i que les seves fotografies suposen un testimoni impagable de com era la vida quotidiana, i el paisatge, i els pobles i ciutats, en aquest territori en aquella època.

En canvi, hi ha considerables dubtes sobre la primera etapa de la seva vida, alguns dels quals ha intentat aclarir l’arxiver municipal i director del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de l’Ajuntament de Girona, Joan Boadas i Rasset, autor dels textos i de la selecció de les fotografies del llibre Girona. Fargnoli, editat per l’Ajuntament en ocasió de les Fires de Sant Narcís d’aquest any. Encara que, com passa amb aquells anys de la vida de Fargnoli, aquestes Fires també hagin passat força entre ombres.

Lluny dels dubtes, se sap amb seguretat, com apunta Boadas, que Valentí Fargnoli va néixer «per accident» a Barcelona el 12 d’abril del 1885, perquè els seus pares, Antonio Fargnoli Brossi i Maria Iannetta Vettraino, emigrants italians que havien vingut a Catalunya a buscar fortuna, volien tenir-lo a Itàlia, a Belmonte Castello, el poble d’on procedien. I al qual van retornar efectivament amb el seu fill primogènit, i on va néixer el segon fill, Benet. Però el 1890 ja tornaven a ser a les comarques gironines, en concret a la Bisbal, on va nèixer Adolf, i encara dos germans més de Valentí Fargnoli naixerien a Figueres. «I el 1898 ja trobem la família instal·lada a Girona, al carrer de les Olles».

Tot seguit, Joan Boadas apunta que hi ha moltes incerteses sobre els primers anys de la vida de Fargnoli, i sobre els seus inicis en l’activitat fotogràfica. Les informacions apuntades en l’inici d’aquest reportatge, per exemple, publicades i acceptades com a certes en segons quins àmbits, són desmuntades en canvi per l’historiador i arxiver, per a qui «caldrà dedicar molts més esforços a esbrinar la vida de Valentí Fargnoli durant aquella primera dècada del segle XX». En aquest sentit, un altre dubte i una altra certesa assenyalats per Boadas: «De moment, ens hem de resignar a no conèixer quina fou, i amb qui, la formació rebuda per Valentí Fargnoli, que li va permetre exercir, ara sí a partir del 1910, com a fotògraf professional, i aparèixer ­l’any següent com a ‘redactor’ artístic del suplement literari del diari El Autonomista, tot i que amb molt poca continuïtat».

Valentí Fargnoli es va casar el 2 de maig del 1912 amb Rosa Vilaseca, de Maçanet de la Selva. La parella tindria quatre filles i quatre fills entre 1913 i 1931. «Els dos últims ja varen poder néixer a la nova casa, estrenada el 1928, a partir d’un projecte de Rafael Masó (un dels seus grans valedors), que va suposar el trasllat de la família del carrer de Santa Eugènia al carrer de la Séquia, també a Girona».

Al marge de proporcionar aquesta informació sobre la vida familiar de Valentí Fargnoli, Joan Boadas ha incorporat en el llibre Girona. Fargnoli un apartat anomenat «Àlbum de família» en el qual s’inclouen imatges, en general poc conegudes, d’aquesta vida familiar del fotògraf, algunes de les quals es reprodueixen en aquestes pàgines. S’hi poden veure els pares de Valentí Fargnoli retratats pel seu fill; un jove Fargnoli dibuixant i algunes de les seves obres: la foto oficial del casament celebrat al cafè de cal Bisbe, a la plaça de l’església de Maçanet de la Selva; Valentí Fargnoli i Rosa Vilaseca a la font de la Puda de Banyoles, i una àmplia selecció de fotos des fills de la parella: en retrats individuals, vestits per a la primera comunió, amb el pare o la mare, amb alguns germans més... Però no hi ha cap imatge de tota la família plegada: la que en mostra més membres és una de sis fills de Fargnoli i la seva dona, inclosa, per cert, en aquest reportatge.

A partir de la segona dècada del segle XX, Valentí Fargnoli va iniciar una intensa activitat com a fotògraf ambulant a les comarques gironines, que va compaginar amb la col·laboració amb diferents publicacions (com ara el llibre La Costa Brava. Àlbum guia, del 1925, editat per l’Ateneu Empordanès de Barcelona; o tres llibres sobre Girona dels anys 1925, 1927 i 1929 obra de Carles Rahola), la participació en concursos i premis, les feines per encàrrec d’institucions i particulars (com ara l’Ajuntament de Girona, l’arquitecte Rafael Masó, la Diputació o les orquestres gironines), i l’elaboració de targetes postals. De fet, «la major part de la seva obra la va difondre a partir de postals fotogràfiques (9x14 cm) -apunta Joan Boadas-, que exposava i venia a l’aparador de diversos comerços, com ara la farmàcia Pérez-Xifra, a Girona, l’hostal de ca l’Orench, a Maçanet de la Selva, o bé a la sastreria de Begur o mitjançant el mateix capellà, al santuari de Rocacorba (Canet d’Adri, Gironès).

Tot plegat va afavorir la seva popularitat i que la seva obra fos molt coneguda i divulgada. A més, ha arribat fins al dia d’avui molt ben conservada, tant per la quantitat d’imatges com per l’estat en què es troben. Joan Boadas assenyala sobre la seva activitat professional que «Fargnoli sempre va ser un fotògraf ambulant. Potser per vocació, però segur que per obligació. Mai no va estar al seu abast l’esforç econòmic que suposava la creació d’un estudi-galeria fotogràfic, i sembla improbable que la naturalesa del seu caràcter l’hagués permés d’exercir d’ajudant subaltern en algun laboratori. Afortunadament, la seva professionalitat i el seu ventall de registres li van permetre donar resposta a multitud d’encàrrecs que van molt més enllà de la fotografia patrimonial i abracen l’àmbit del retrat, individual i col·lectiu, la fotografia publicitària o el reportatge social».

Més enllà de la seva activitat com a fotògraf, Valentí Fargnoli «era un home sec i escanyolit», segons un text que recupera Joan Boadas, que va aparèixer el 1981 al Punt Diari signat per «Palau del Vent», pseudònim que correspondria a Manel Pont i Bosch, periodista i exsacerdot que va morir a Banyoles el 2010. En el mateix escrit s’hi diu sobre el fotògraf que «normalment portava la gorra una mica decantada cap al costat dret. Era de mena xerraire i en la conversa quan se li portava la contrària, fugia de mare espectacularment. Es vanava de la seva procedència italiana i, moltes vegades, discutia la grafia del seu cognom perquè molts l’anomenaven ‘Fragnoli’ (...). Era un home genuïnament gasiu. Més que estalviador, avar».

Valentí Fargnoli va morir a Girona el 7 d’abril del 1944, cinc dies abans de complir els 59 anys. I ho va fer sense atorgar testament, la qual cosa, segons Joan Boadas, també ha generat especulacions sobre el destí final del seu arxiu fotogràfic. Se sap, apunta l’arxiver, que el mateix Fargnoli va dipositar el 15 d’octubre del 1936, a l’inici de la Guerra Civil, 463 negatius al Servei de Monuments de la Comissaria Delegada de la Generalitat de Catalunya; també hi ha constància, afegeix, que «una petita part dels seus clixés de vidre passà a mans d’un fotògraf de la ciutat, que en continuà la comercialització (no exempta de manipulació per fer-ne desaparèixer la signatura original) i que finalment foren ingressats per la Diputació de Girona». I encara una altra part de 288 negatius i la càmera del fotògraf van ser adquirits el 1980 per Ramon Mascort Amigó a Genoveva Fargnoli, filla del fotògraf: «En resten, això sí, milers de postals fotogràfiques vinculades al conjunt de les comarques de Girona, que reflecteixen més de trenta anys de l’activitat d’un fotògraf excepcional», postil·la Boadas.