L'any 1319 va canviar la història de Blanes. Aquell any es va erigir la parròquia de la localitat, que fins aquell moment depenia en matèria religiosa de Tordera, la qual cosa complicava de manera notable el compliment amb determinats preceptes, en una època en la qual la religiositat hi tenia un protagonisme destacat: «Per a qualsevol sagrament, per als enterraments, per a tot, s'havia d'anar a Tordera, i les comunicacions no eren les que hi ha ara, i hi havia una riera que no estava canalitzada i que sovint es desbordava i complicava encara més els trasllats». Ho explica Aitor Roger, tècnic de l'Arxiu Municipal de Blanes, que dona més detalls encara sobre la situació que es vivia: «Era una època en la qual, per exemple, hi havia molta mortalitat infantil, i morir sense haver estat batejat era un autèntic drama...». Per si no n'hi havia prou, Blanes era en aquell moment una localitat que es trobava en expansió gràcies al seu port, la qual cosa implicava que més persones necessitaven complir amb les seves obligacions amb l'església... Encara que de fet aquella expansió acabaria afavorint que el Bisbat aprovés l'erecció de la nova parròquia de Blanes, i de retruc va provocar que la localitat es convertís en la «capital comercial» del vescomtat de Cabrera, i que els seus titulars abandonessin el castell de Montsoriu, a Arbúcies, i s'hi instal·lessin. Començava, així, una relació que ja fa set-cents anys que dura i que ha anat molt més enllà de l'àmbit estrictament religiós, perquè la parròquia ha tingut un paper determinant en la vida social i cultural de Blanes, i és per això que la localitat s'ha bolcat en la commemoració d'aquella efemèride, que es porta a terme aquest 2019 amb una gran diversitat d'actes.
«Estem molt satisfets de comprovar com tot el poble s'ha implicat en la celebració», comenten Pere Reixach, membre de la comissió organitzadora dels actes commemoratius i mossèn Enric Roura, rector de la parròquia i membre també de la comissió. «S'ha convertit en una autèntica festa del poble», afegeix Reixach, que es mostra especialment satisfet de les activitats organitzades per entitats locals diverses per recaptar fons per contribuir al finançament dels actes centrals de la commemoració.
Uns actes centrals que van començar el mes de juny amb un concert de l'Escolania de Montserrat i han continuat amb, entre d'altres, un cicle de conferències, la representació de l'obra Santa Maria, ora pro omnibus, del col·laborador de Diari de Girona Josep Alum, celebracions religioses, catifes de Corpus, murals de Sant Jordi, etc... Per avui, 24 de novembre, s'ha organitzat una baixada de torxes des de diferents punts del municipi que s'acabarà a la plaça de l'Església i que vol rememorar el vot de Santa Caterina, i també s'està treballant en un pessebre monumental en el qual es recrearan alguns dels edificis més emblemàtics que va tenir el vescomtat de Cabrera. I encara per a l'any que ve s'anuncia la publicació d'un llibre que es vol que sigui un testimoni de la celebració i del vincle que durant aquests set-cents anys hi ha hagut entre la parròquia i la localitat.
Segons Aitor Roger (que actua com a enllaç entre l'Ajuntament i la comissió organitzadora de la commemoració), aquest vincle començaria aviat, perquè encara que l'erecció de la parròquia s'aprovà el 1319, no seria fins un temps després que es començaria a construir el seu edifici, que amb el temps acabaria sent molt més que això. «En aquell moment, els vescomtes de Cabrera tenien la seva residència al castell de Montsoriu, a Arbúcies, que era la capital militar del vescomtat, com Breda n'era la capital religiosa i Hostalric la capital administrativa». Però Blanes començava a emergir amb força en aquell mapa: «El port de Blanes estava afavorint un considerable trànsit comercial que només es veia destorbat per la presència de pirates a la zona. És per això que els vescomtes de Cabrera decideixen fortificar la localitat i aixecar-hi un Palau-Castell al qual, al cap de poc temps, s'acabaran traslladant». I l'edifici de la nova parròquia compartirà espai amb aquest Palau-Castell, de manera que en serà una de les dependències.
UN CASTELL «QUE IMPACTAVA»
Tot i que la parròquia de Santa Maria data del 1319, el Palau-Castell dels Cabrera a Blanes no es començarà a construir fins a finals del segle XV, i quedarà enllestit uns anys més tard. Era, segons Aitor Roger, un edifici «que impactava», amb dues torres de planta quadrada a la banda de muntanya (una de les quals, l'única que segueix dempeus, fa en l'actualitat les funcions de campanar) i dues torres de planta rodona a la banda de mar. La part edificada i la zona enrunada que se'n conserven permeten fer-se una idea del volum de la fortificació i de la superfície que ocupava, si bé els avatars històrics que ha anat afrontant l'han fet arribar fins al present notablement mutilada.
En una entrevista publicada aquest novembre a la publicació La Marina, Joan Llinàs, arqueòleg i historiador que guia visites a la parròquia de Santa Maria, explicava sobre l'edifici que «l'època més important i de més activitat va ser el segle XV. En aquell moment era la residència dels vescomtes de Cabrera, uns senyors feudals importantíssims dins l'administració i el món militar del regne. A finals del segle XIV el vescomte Bernat trasllada la residència principal dels vescomtes a Blanes i fa construir aquest edifici».
Al marge de la funció com a parròquia, el Palau-Castell dels Cabrera tenia funció administrativa, hi havia una presó, i acollia personatges destacats convidats pels vescomtes. Hi ha el rumor que s'hi va allotjar el papa Luna en el seu trajecte cap a Peníscola, i se sap del cert que a l'església hi va ser enterrat Jaume Ferrer de Blanes, navegant, cosmògraf i expert en pedres precioses, que va assessorar els Reis Catòlics i Cristòfor Colom i de qui es diu que va participar en l'elaboració del Tractat de Tordesillas (1494), pel qual es va decidir quins països del Nou Món eren per a Espanya i quins eren per a Portugal.
Des del primer moment, la parròquia de Santa Maria de Blanes va tenir una influència important en la localitat, no només des del punt de vista religiós, sinó també assistencial i sanitari, pel seu paper en la creació al segle XV de l'hospital. Era una època en la qual el poder econòmic i militar dels vescomtes de Cabrera no parava de créixer, fins a convertir-se en «els almiralls que va tenir Catalunya per fer la seva expansió per la Mediterrània», segons Roger. Encara que això acabaria provocant que la seva presència al Palau-Castell de Blanes fos cada vegada menor, fins que el van abandonar definitivament. Com explica Llinàs, «a partir de finals del segle XV, a l'època dels Reis Catòlics, els vescomtes comencen a marxar del vescomtat perquè s'entronquen amb famílies nobles castellanes, els Enríquez i els almiralls de Castella i ja no apareixen pràcticament mai pel vescomtat. A partir dels segles XVI i XVII, passa a ser una casa buida».
Una casa buida que, a més, va ser objecte d'un bombardeig des de la costa, l'any 1694, per part de les tropes franceses que combatien en la guerra dels Nou Anys. L'edifici va perdre tres de les quatre torres i bona part de la seva construcció original, que ja no seria reconstruïda. De la destrossa se'n va acabar beneficiant la parròquia, que va poder ampliar l'església de Santa Maria en dependències de l'immoble que abans eren ocupades per estances dels Cabrera. De fet, l'actual façana del temple i el campanar procedeixen de l'edificació original gòtica de finals del segle XIV.
La parròquia de Santa Maria de Blanes va continuar en les dècades posteriors amb la seva activitat religiosa, assistencial, social i cultural, fins que va tornar a ser víctima de la destrucció en els primers dies de la Guerra Civil Espanyola: l'edifici va ser incendiat el 22 de juliol del 1936 i va patir danys irreparables, entre els quals la destrucció absoluta del retaule barroc, i també de les trones per al cor que havia dissenyat Antoni Gaudí a principis del segle XX. L'incendi pràcticament va ensorrar del tot l'edifici, fins al punt que bona part de les parets van haver de ser reconstruïdes seguint el projecte que van elaborar els arquitectes Francesc Folguera i Lluís Bonet, i que es va desenvolupar durant deu anys, entre 1939 i 1949. L'església actual és pràcticament com va quedar després d'aquella intervenció, en la qual no es van restaurar parts de l'antic palau que encara es veuen en ruïnes al voltant del temple, i es va reconvertir com a sagristia una antiga dependència. Aquesta cambra permet fer-se una idea de la magnificència que havia de tenir aquell edifici: és una sala molt alta, sobre la qual hi havia un segon pis de la mateixa alçada.
Fos com fos, a partir de la restauració, la parròquia de Santa Maria va continuar amb la seva funció religiosa i també amb la tasca social, cultural i assistencial. Al marge de la reconstrucció del temple, es va habilitar un espai anomenat Esbarjo parroquial, que ha estat utilitzat per a tota mena d'activitats: projeccions de cinema, obres de teatre, locals parroquials, espais per als agrupaments escoltes... El testimoni de la presència habitual dels escoltes és fàcilment apreciable en les construccions adossades a l'església que usen. És una zona, entre els murs exteriors del recinte i les parets del temple, on hi ha restes d'arcades esfondrades d'antigues capelles, escuts, pedres venerables... «Tot això requereix un manteniment per evitar hi hagi despreniments de pedres», explica mossèn Enric Roura.
El rector i Pere Reixach apunten que els agradaria que en el futur es puguessin dignificar alguns d'aquests espais en ruïnes i que es pugués museïtzar l'edifici. Joan Llinàs està convençut que unes excavacions a la zona treurien a la llum molts vestigis interessants. També aposten, Roura i Reixach, per una operació que permetés crear un pas per voltar a peu tot l'edifici, per apreciar-lo en la seva magnitud, encara que per fer-ho caldria enderrocar algunes edificacions posteriors. De projectes n'hi ha, i la celebració ha revifat l'interès per aquest històric immoble.
Quan se li demana com voldria que fos d'aquí a cent anys, mossèn Roura que «m'agradaria que es conservés tot el que es pugués del que era el Palau, i que es fes lluir. Com que és història de Banes, es mereix ser mantingut, conservat i explicat de la millor manera possible».
