L'últim afusellat a Girona

Un memorial recorda avui al cementiri de Girona aquelles persones que van ser víctimes de la repressió en els inicis de la postguerra. En un llarg plafó metàl·lic hi ha escrits els seus noms, les seves edats, les seves poblacions i la data d'execució, i és habitual veure-hi flors que dipositen familiars o visitants del recinte. Inaugurat l'any 2011, aquest memorial (on també hi ha un monument «Als morts en defensa de la República. 1939-1945» i la placa de la Creu de Sant Jordi que va rebre de la Generalitat, el 2006, l'Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme) està situat a l'espai on hi havia hagut la fossa comuna on eren abocades les restes de les persones executades. Les famílies mai no en rebien les restes, un grau més de crueltat.

Al memorial hi ha els noms de 510 persones afusellades a les tàpies del cementiri de Girona entre el 8 de març del 1939 i el 19 de gener del 1945. Són les dades que consten a l'Arxiu Municipal de la ciutat, si bé hi ha altres recomptes, tots similars: Josep Maria Solé i Sabaté diu que van ser 519, Josep Clara, 514, i un treball estadístic de l'Arxiu Nacional de Catalunya apunta la xifra de 517 executats a Girona. També han fet recerca sobre aquesta matèria Aïda Lorenzo i Esther Llorenç, que en el seu treball La llarga repressió franquista a les comarques gironines. De 1938 a 1952 (2015) incloïen un llistat de les persones afusellades a les comarques gironines (526) i també dels gironins executats en altres indrets: segons elles, una setantena en diferents llocs de Catalunya i 36 a Lleó.

En qualsevol cas, les dades sí que evidencien que la repressió va ser especialment intensa en els primers anys després de la guerra, i que més tard es va reduir el nombre d'afusellaments. El 1939 hi va haver 369 execucions a les tàpies del cementiri de Girona (segons dades de l'Arxiu Municipal), 99 el 1940, 10 el 1941, 16 el 1942, 12 el 1943, 3 el 1944 i una el 1945. De totes aquestes persones assassinades, només dues eren dones, Salvadora Catà i Matilde Sabaté.

Pel que fa a les edats dels executats, al mateix web s'hi apunta que «amb només 18 anys, Joan Rodó (o Radó) i Cruañas, barber de Cadaqués, i Josep Piqueras Canet, nascut a Palafrugell i resident a Sant Feliu de Guíxols, i treballador del suro, foren les dues persones més joves afusellades (...). La persona de més edat fou Miquel Castey i Rovira, de 78 anys, de les Preses, població de la qual fou alcalde per Esquerra Republicana de Catalunya, motiu pel qual fou condemnat a mort i executat el 11 de maig de 1939». La mitjana d'edat, però, se situava en els 35 anys. Sobre les ocupacions i procedències, els responsables de l'arxiu assenyalen que «la documentació demostra que era ben diversa: jornalers, agents d'assegurances, paletes, roders, comerciants, xofers, carrabiners, guàrdies civil, metres, obrers, picapedrers, estudiants, etc. Però una clara majoria procedia d'entorns rurals i la principal ocupació era la pagesia: 4 de cada 10 persones afusellades s'hi dedicaven».

Els afusellaments tenien l'empara legal d'un decret aprovat per l'anomenada Junta de Defensa Nacional, que va ser el primer organisme governamental dels sublevats. Establerta a Burgos, aquesta Junta va declarar l'estat de guerra en tot el territori espanyol el 26 de juliol del 1936, només sis dies després de l'Alzamiento liderat pel general Francisco Franco. Aquest decret, com explicava el periodista gironí J. Victor gay en l'article La darrera sentència de mort a Girona, publicat el 2016 a Revista de Girona, «establia la prioritat del Codi i la jurisdicció militar per sobre de la justícia ordinària, fet que, 'traduït', significava que es podia condemnar, com efectivament es va fer, els que no s'adherissin a la insurrecció i restessin fidels a la República. Eren considerats presumptes autors de delictes de rebel·lió militar i d'ajut als pretesos insurrectes». Gay afegia que els processos judicials en virtut d'aquest decret «tenien caràcter sumaríssim, que permetia actuar ràpidament i abreujava escandalosament la tramitació de les causes. Igualment, limitava les possibilitats de la defensa dels encausats, i sempre anava a càrrec de militars que en comptades ocasions eren del Cos Jurídic i que havien de 'defensar' els seus 'clients' davant d'un tribunal integrat per oficials de grau superior al defensor».

Aquell decret de la Junta de Burgos va ser derogat l'any 1940, però l'estat de guerra es mantindria fins el 1948 i la pena de mort seria la condemna habitual per a tots els acusats d'«adhesión a la rebelión militar», precisament el càrrec pel qual va ser detingut Josep Carrés de la Iglesia. Ell va ser, l'any 1945, l'únic executat al cementiri, però en els primers anys de la repressió havien estat habituals les execucions massives a les tàpies del recinte: «Al 1939 foren habituals els afusellaments massius en grups de 20, 30 o 40 persones, i amb dades tan colpidores com les del 28 de juliol de 1939: 69 persones afusellades en un sol dia. Al llarg d'aquest primer any de postguerra -afegeix l'Arxiu de Girona- només en un cas s'afusellà una persona de forma individualitzada, fou el 15 de març i la víctima en Carles Rahola i Llorens, periodista, editor i escriptor».

El cementiri de Girona centralitzava els afusellaments que es feien a la província, de manera que aquí van ser executats sobretot veïns de la ciutat i d'altres municipis gironins. Abans, els acusats estaven tancats, a Girona, al Seminari Diocesà (que va funcionar com a presó entre 1939 i 1942) o al Convent de les Monges de Santa Clara de Salt, que va fer funcions de presidi fins el 1967. Els arrestats procedents d'altres comarques gironines passaven uns dies en presons més properes al seu domicili abans de ser portats a la capital.

Al Convent de Santa Clara, precisament, estaria tancat Josep Carrés de la Iglesia. J. Victor Gay va reconstruir el procés que acabaria amb la seva mort: «El 25 d'octubre de 1944, el funcionari de la presó de Girona Amalio Sierra ressenya l'ingrés en el centre situat a l'antic convent de les religioses clarisses del Veïnat de Salt del presoner Josep Carrés de la Yglesia (en altres documents Iglesia), de 54 anys, nascut a Reus (Tarragona) i de professió 'comercio'. No cal dir que l'havien detingut per 'adhesión a la rebelión' i que en l'apartat d'antecedents figura aquesta lacònica anotació: 'Última pena'». Gay afegeix sobre Carrés de la Iglesia que «en les llistes de represaliats sempre hi figura amb l'afegit 'ungüent de la serp', sens dubte relacionat amb una possible activitat de venda ambulant d'aquell popular producte (és del 'comercio') en els mercats». El famós ungüent de la serp és un clàssic dels remeis populars, un producte que serveix per curar-ho gairebé tot.

Aïda Lorenzo i Esther Llorenç també van investigar sobre Carrés de la Iglesia i al seu treball abans esmentat expliquen que era afiliat a la UGT i que «el juliol del 1936 és requisat pel comitè per fer de xòfer». Les dues impulsores de l'Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme hi inclouen una breu però interessant fixa biogràfica: «Va ser detingut a França per la Gestapo i retornat a les autoritats franquistes, empresonat el 9 de novembre de 1943 a la presó de Figueres. Va ser jutjat el 25 de febrer de 1944, a la sala de plens de l'Ajuntament de Figueres. El seu consell de guerra té més de 300 pàgines. Arriba a Figueres el mes de novembre de 1935. Es dedica a vendre al mercat d'aquesta ciutat i en els pobles de la comarca productes farmacèutics. El setembre de 1936, marxa voluntari al front. A la retirada no va fugir, va tornar a casa seva, on la seva muller l'esperava, a França. És l'última persona a ser afusellada amb consell de guerra a les tàpies del cementiri de Girona».

Abans de l'execució, però, segons Gay, «el seu expedient s'allarga fins a tres mesos, per raó dels recursos presentats i demanda d'indult. Però en la seva fitxa penitenciària i en l'apartat Historia Judicial y observaciones s'inclou un altre breu i sinistre text: Sancionada por la justicia, amb data 19 de gener de 1945. Aquella matinada seria afusellat en el cementiri de Girona Josep Carrés de la Iglesia». En la inscripció de la seva mort al Registre Civil de Girona, que segons Gay es retarda fins a quatre dies respecte de la «defunció», s'hi fa constar «la fórmula habitual en l'apartat de causa de la mort: colapso cardíaco (en algunes inscripcions d'afusellats s'afegia: provocado por arma de fuego), un col·lapse degudament documentat per la certificació facultativa. Tampoc no s'oblida d'afegir que se ignoran las demás circunstancias. Com a sepultura s'assenyala el cementiri de Girona. I un detall final: Esta certificación se practica en virtud de comunicación de juzgado Militar nº 1 de liquidación (quin nom més adient) de fecha de hoy».