Un aiguat global

Una situació similar, salvant les distàncies, es va produir a les comarques gironines el mes d’octubre del 1940, quan l’anomenat aiguat de Sant Lluc (perquè es va produir en aquesta data, el dia 18) va generar un paisatge dantesc a la capital, Girona, i destrosses gravíssimes en el conjunt de la província, de manera especial en aquesta ocasió al Ripollès i a la Garrotxa: «Una desena de persones mortes, rius desbordats, camps anegats, carrers i establiments comercials inundats, talls en carreteres i vies ferroviàries, desenes de fàbriques i cases destrossades, milers d’obrers sense feina...». És el resum que es feia en un reportatge publicat en aquest suplement Dominical l’octubre de 2015, quan es complien setanta-cinc anys d’aquelles inundacions catastròfiques, considerades les més importants del segle XX.

De fet, com ja es recordava en aquell reportatge, Anna Ribas i David Saurí havien precisat en el seu treball L’aiguat d’octubre de 1940 a les conques dels rius Ter, Fluvià i Muga (1993) que «l’informe redactat tres anys més tard per la Comisaría General de Regiones Inundadas, xifra en 90 les víctimes humanes, 58 els ponts destruïts, 25 els km de carretera desapareguts i 12 els km de ferrocarril danyats, a més de 165 indústries, 149 comerços, 230 finques urbanes i unes 174.192 ha de terres de conreu afectades. En conjunt, unes pèrdues que aquest informe valora en uns 120 milions de pessetes». Una part important de les víctimes mortals i de les destrosses es van produir a Osona, però comarques gironines com el Gironès, la Garrotxa, el Ripollès, la Selva i l’Alt i el Baix Empordà es van veure molt afectades i en totes elles s’hi van produir greus afectacions, que incloïen des de la mort de personatges tan emblemàtics com l’Alferes Huarte de Girona, a l’ensorrament literal de fàbriques i edificis a la Garrotxa i el Ripollès. Els desbordaments simultanis de rius com el Fluvià, el Daró, la Muga, el Manol i tot d’afluents va negar àmplies zones de l’Empordà, mentre que la crescuda del Ter causava també problemes en municipis com Sant Julià del Llor, Bonmatí, la Cellera, Anglès, Amer...

Potser en aquella ocasió, a diferència del què ha passat ara amb Gloria, la zona de la demarcació que es va veure menys afectada va ser la costa. Perquè el que va caracteritzar aquell aiguat va ser la pluja intensíssima que va caure: es van arribar a comptabilitzar vuit-cents litres per metre quadrat en un sol dia -una quantitat absolutament excepcional-, i en alguns indrets es van acumular fins a 2.000 litres d’aigua durant tot aquell període de pluges de tres o quatre dies. Tot plegat va provocar uns augments de cabal insospitats en els rius de la demarcació; el Ter va arribar a baixar per Torroella, per exemple, amb un cabal de prop de 2.500 metres cúbics per segon. I segons publicava el diari El Pirineo, de Girona, «la altura máxima que llegaron a alcanzar las aguas del Ter al pasar por nuestra ciudad era de más de siete metros sobre el nivel ordinario, abarcando una anchura de tres kilómetros». El centre de la ciutat i altres zones van quedar del tot inundades, aquell cop.

Precisament El Pirineo va donar molta informació dels aiguats a Girona durant els primers dies del temporal. De fet, com que era un diari vespertí, el mateix dia que els rius de la ciutat es desbordaven ja en portava notícies. Però l’abast de l’aiguat, l’absència dels actuals avenços tecnològics, i la precarietat general que es vivia al país quan tot just feia uns mesos que s’havia acabat la guerra, va provocar que la informació sobre el que havia passat a la resta de la demarcació trigués a arribar a la capital. És significativa, en aquest sentit, una crònica que el diari va incloure en la seva edició del dimecres 23 d’octubre, titulada «Lodo y lágrimas en la comarca de Olot», i que signava R. Guardiola Rovira, que començava amb un advertiment: «Por mucho que la prensa haya hablado estos días de la catástrofe producida por el desbordamiento de los ríos de esta provincia, nunca se podrá dar perfecta cuenta el lector de lo que en realidad son los destrozos ocasionados. Es algo tan grande que sólo puede conocerse de visu, ya que es totalmente imposible poder detallar y escudriñar la tragedia de cada pueblo y el aspecto de cada casa y cada industria perjudicada, en muchos de los casos destruidas, cuando no desaparecidas por completo».

En la mateixa crònica, el periodista apuntava que «la catástrofe es de tal magnitud que el problema tiene tres aspectos: industrial, social y agrícola. El primero representa la destrucción de grandes centros de producción que han quedado inutilizados; la desolación sembrada en las grandes fábricas e industrias, que bajo el apoyo moral y material se han de reparar o reconstruir rápidamente para poder normalizar la vida en las zonas afectadais. Se nos presenta el segundo problema; de cariz social. En la sola zona de Olot nos encontramos con un paro de cinco mil obreros; algunos de los cuales han quedado también sin hogar. Problema que en toda la provincia, probablemente, arrojará un total de cifras de once mil productores. Vimos en una de las fábricas medio destruidas, frente a una mesa, colocada en el rincón de un desván que pudo habilitarse, como hombres y mujeres formaban para cobrar sus jornales que de la última semana tenían pendientes. Aquellas personas ­-dolor en el rostro y lágrimas en los ojos- producían el efecto de un condenado que espera la sentencia; y mientras esperaban la entrega de unas pesetas, tenían que pisotear amasijos de lodo y escombros en los cuales habían cifrado sus esperanzas de vida, y la promesa de un trabajo. ¡Pobres hermanos!... Que a nuestra compasión se una también una aportación generosa en la medida de nuestras fuerzas. Pero, a pesar de la gravedad de los problemas citados, queda todavía también otro de grandes proporciones, el problema agrícola; con sus cosechas arrasadas, sus campos convertidos en enormes barrizales, bosques arrollados por las corrientes, animales muertos, y por encima de todo la perspectiva poco halagüeña de un agro que ha quedado destrozado».

RECONSTRUCCIÓ IMPRESCINDIBLE

Aquest fragment de l’escrit de Guardiola Rovira resumeix clarament la situació que es va haver d’afrontar a les comarques gironines a conseqüència de l’anomenat aiguat de Sant Lluc del 1940. La mateixa situació de destrucció de fàbriques es va viure al Ripollès, mentre que els camps i els boscos havien patit destrosses arreu de la demarcació. El Pirineo anava publicant aquells dies informacions relatives a aquests problemes a mesura que els ajuntaments o els particulars podien valorar els danys: «Aumenta el número de víctimas y las pérdidas materiales ascienden a muchos millones», publicava el rotatiu el mateix 23 d’octubre, i en paral·lel anunciava les iniciatives solidàries que anaven apareixent, algunes impulsades des de la mateixa societat civil, i altres per part de les autoritats, molt interessades en la recuperació de l’activitat industrial en un moment, just després de la guerra, en què aquesta resultava imprescindible per als plans que s’havien fet de reactivació de l’activitat econòmica per a la reconstrucció de tot allò que el conflicte havia destruït.

Xocava amb aquesta pretensió que, com apuntaven Ribas i Saurí en el seu estudi sobre els efectes de l’aiguat de Sant Lluc, «les pèrdues més quantioses es produïren en el capítol industrial. La indústria tèxtil, en la seva condició de sector productiu més important i que ocupava un major nombre de persones a final del 1940, en fou la més perjudicada. Resultaren malmesos els edificis industrials, la maquinària i les primeres matèries, però també moltes de les preses i canals que movien les turbines que permetien la transformació d’energia hidràulica en energia elèctrica. Poblacions com Torelló, Manlleu, Ripoll, Olot, etc., veieren com les seves fàbriques de filats i gèneres de punt, però també d’unes altres d’importància local ([...] la metal·lúrgica a Manlleu i Ripoll, la imatgeria religiosa, els adobats i l’alimentària a Olot, per exemple) patien l’acció de l’aigua. En definitiva, uns danys industrials que s’avaluaren en uns 36 milions de pessetes i 7.500 obrers en atur».

També va resultar molt afectada l’activitat agrícola, amb àmplies zones de conreu inundades per les sortides de mare de la majoria de rius de la província: «En Peralada se ha perdido totalmente la cosecha de maíz», «En Vilamacolum se registran enormes pérdidas agrícolas y grandes averías en las carreteras y caminos», «En Camprodon las casas averiadas en proporción importante son 94. Destruida, una. En los pueblos de aquella comarca ha sido casi total la desaparición de las tierra de cultivo». Notícies similars apareixien aquells dies a El Pirineo, relatives a un gran nombre de municipis de la demarcació: Cabanes, Mollet de Peralada, Arbúcies, Bellcaire, Flaçà, Pals, Bàscara, Bonmatí, Sant Pau de Seguries, Salt, Ribes de Freser, Torroella de Fluvià, Vilamaniscle, Rabós d’Empordà, Ogassa, Sant Joan de les Abadesses, Sant Climent Sescebes... Una altra notícia: «En Colomers, donde las pérdidas agrícolas son casi absolutas, se han encontrado en la orilla del río grandes cantidades de madera». A més, en moltes granges el bestiar va morir ofegat; ponts van quedar destrossats (el de pedra de Castellfollit de la Roca mai més no seria reconstruït), carreteres enfonsades, vies de ferrocarril tallades, carrers plens de runa i de fang,...

A la ciutat de Girona, on s’han produït 123 aiguats, segons es detalla al llibre Girona: rius, ponts i aiguats (1982), el de Sant Lluc del 1940 es continua trobant entre els més recordats per diversos motius. En primer lloc, per les víctimes mortals que va produir, però també perquè la crescuda dels rius causada per les intenses pluges dels dies anteriors va provocar que es desbordessin al mateix temps el Ter, l’Onyar i el Güell: el Ter va inundar tota la Devesa i el carrer de Figuerola; el Güell va ser el responsable de l’ensorrament del pont de pedra situat al capdavall de la Ronda Ferran Puig, conegut com Pont de Mart o pont de CanVidal (per la proximitat d’una empresa de gasoses), i l’Onyar va arribar als dos metres d’alçada en determinats indrets del nucli urbà, com ara els carrers Ballesteries, Calderers i Barca, generant les conseqüents destrosses en cases i comerços.

PÈRDUES HUMANES

Va ser una autèntica tragèdia, per les víctimes mortals que es van produir», assegurava el cronista oficial de la ciutat de Girona, Enric Mirambell, l’any 2015, quan es commemoraven els 75 anys de l’aiguat de Sant Lluc del 1940. Si la tempesta Gloria ha provocat la mort d’una persona i la desaparició d’una altra a les comarques gironines, l’aiguat de Sant Lluc va ser més dramàtic, en aquest sentit, causant la mort d’al­menys una desena de persones a la demarcació, i moltes més a Osona (fins a sumar unes noranta).

A la ciutat de Girona, les víctimes mortals es van produir sobretot a conseqüència de l’esfondrament del pont de Can Vidal. I entre aquestes víctimes hi havia un personatge il·lustre, l’alferes Huarte, que dirigia els treballs per intentar rescatar les persones que havien caigut al riu.

«Aquest dia [el de Sant Lluc] i els següents, foren força funestos -escrivia Jordi Vilamitjana (EPD) a Diari de Girona l’octubre de 2010. Foren dies funestos i macabres. Aquell mateix dia foren trobats cinc cadàvers al riu Ter provinents del pont del Güell: a l’alçada dels Salesians, el de Joan Palahí, veí de Sant Daniel; el del soldat Ramon Heras Ventura; i el d’una dona no identificada; a Celrà, el d’una nena de 7 anys; a Medinyà, el d’un home no identificat».

Altres fonts apunten que l’enfonsament del pont podria haver provocat alguna víctima més. A la Garrotxa també hi va haver víctimes mortals, i com en el cas de Girona tampoc no se sap del cert quantes van ser, tot i que s’apunta que sis: un taxista d’Olot que va morir negat a les Preses perquè se li va parar el motor del cotxe i no va tenir temps de fugir de la zona, que va quedar inundada de cop, i alguns habitants (entre cinc i vuit) del molí del Collell, que van desaparèixer aigües avall.

El dimecres 30 d’octubre es va celebrar a la Catedral de Girona un funeral per les víctimes dels aiguats, que va ser presidit pel bisbe Josep Cartañà i al qual hi van assistir autoritats civils, militars i religioses, i una gran quantitat de veïns.