La Girona màgica de Steiner

Nascut a París l’any 1929 en una família de jueus de parla alemanya, George Steiner va ser educat al Liceu francès de Manhattan i més endavant estudiaria a les universitats de Harvard i d’Oxford. Ha fet classes de literatura comparada en universitats britàniques i nord-americanes i ha estat considerat un dels intel·lectuals europeus més lúcids dels segles XX i XXI. En la seva obra, que abasta la crítica literària, l’assaig i la narrativa, Steiner analitza la repercussió que les humanitats, la creació artística i el coneixement científic tenen en la configuració de l’esperit humà.

Errata és un resum de bona part d’aquestes qüestions que més van interessar l’humanista francès al llarg de la seva vida. Girona apareix en aquest llibre, en un peculiar paral·lelisme, just després que Steiner hagi descrit algunes vivències al carrer 47 de Nova York, entre les avingudes cinquena i sisena, al centre de la ciutat: és la zona on es concentren una gran quantitat de comerços de joies i metalls precisos regentats per jueus, en general ortodoxos i conservadors, i per tant fàcilment distingibles pel seu aspecte físic o la seva manera de vestir: «Des de sobris casquets discrets de paisà fins a la llarga gavardina negra, els negres barrets d’ala ampla o les gorres de pell i els tefilim (els filacteris talismànics amb inscripcions rituals) dels hassidim. Alguns homes van ben afaitats, un bon nombre moderadament barbats i els germans hassídics es complauen en unes barbes i rínxols profètics».

No hi cap d’aquests personatges en la descripció que, unes línies després, Steiner fa de la seva estada a Girona: «Quan la pluja travessa la llum de gairell, pot realçar. En uns murs romànics vermell gris teixeix una teranyina de nusos i fils de plata. En tot cas seria difícil imaginar un temps en què Girona, a Catalunya, no pugui desplegar el seu encant. Les riqueses hi són pròdigues: els convents de la Mercè, Sant Domènec, Sant Francesc, l’església de Sant Feliu; les capelles de Sant Jaume i Sant Miquel, per sobre de tot, la Seu, la massissa fortalesa-basílica a Déu. Que acull el sepulcre de la comtessa Ermessenda, anno 1385. Aquest és un dels cims, poc coneguts però absolut, de l’art gòtic, de tots els arts purs i simples. Tallada en alabastre, la cara és la d’una dorment, d’una acollida solemnitat de repòs, darrere les parpelles tancades i la boca respirant de la qual l’escultor va insinuar un somriure incipient. Però ‘somriure’ potser és una paraula equivocada. És de dintre la pedra esculpida que brilla un secret de llum, de comiat reticent. L’economia de línies, l’anatomia de l’abstracció sensible, fins i tot sensual, no s’han tornat a igualar fins a Brancusi. Si la bellesa absoluta és ja el convidat de la mort, la figura de Guillem Morell n’és la prova». Guillem Morell és l’escultor a qui s’atribueix l’escultura del sepulcre, que data del segle XIV.

Després de la visita a la Catedral, Steiner s’endinsa pel Barri Vell: «Vaig separar-me del nostre grup. Em vaig trobar als carrerons atapeïts i els amagats patis interiors del call medieval, desconcertantment i alhora lògicament a prop del recinte de la catedral (els eclesiàstics medievals oferien protecció intermitent, extorsionadora, als ‘seus’ jueus). Espesses ombres i la pluja banyaven les baixes arcades i l’empedrat. Un rètol indicava l’estret passatge com el del cèlebre cabalista Issac el Cec. En algun lloc per allà a prop el vident invident havia practicat els seus misteris ocults. Un grapat de deixebles -els cabalistes només acceptaven instruir dos o tres adeptes- havia vingut a aquell barri silenciós. Devien haver sentit, com sentia ara jo, les campanades a vespres de la Seu enmig dels seus arts arcans». El pensador francès afegeix tot seguit un cert punt de misteri al seu relat: «Mirant els gastats esglaons que portaven a un amagatall més recòndit, vaig veure la silueta d’un home molt vell, amb una taca de llum vespral a la seva barba bífida, tornant-me la mirada des d’uns ulls morts. La fantasia i el lloc havien creat un espectre, una reunió i concurrència momentània del temps en la forma. Llavors l’ombra va dissoldre’s en ombres més espesses i la foscor va emportar-se el punt de llum».

La trobada amb aquest personatge li permetia a George Steiner trenar una reflexió sobre la manera de ser d’Europa i els europeus, que comparava amb la d’Amèrica i els americans, i que culminava retornant al rostre de l’Ermessenda de la Catedral de Girona: «És, crec, aquest pinzell conformador de la mà del temps, de les tensions de la història, la majoria de vegades tràgica, sentides inconscientment sobre els entorns físics, sobre els perfils dels terrats i el paisatge, fins i tot, en moments enigmàtics, sobre els rius i els vents, el que és més viu a Europa. Sense aquesta presència palpable de la temporalitat humana, no podríem tenir la geografia insondable, aquells turons plens de vinyes, els pobles emmurallats, els cels habitats, els panorames de torres i campanars als rerefons de passions del Renaixement o darrer les finestres de Van Eyck. En canvi, gran part de l’espai americà, i d’aquí la seva seductora liberalitat, és, encara ara, extraterritorial al pensament i el dolor humà. És la atemporalitat en la seva indiferència misericordiosa. El temps europeu, aquest paper de vidre, com si diguéssim, d’història inextingida, està en joc en l’alabastre de Girona, al perfil d’un Brancusi o el crit d’un Bacon, com aquests no ho estan respecte al vol lliure d’un Calder, el seu casual envolament de la mortalitat».

En el paràgraf següent, tornava a usar referents gironins per explicar la diferent concepció del temps als EUA i a Europa: «El ‘temps americà’ i les inversions americanes en l’immediat, el ‘happening’ i el seu rebuig juganer de la memòria, ara estan en alça. Les relacions entre temps i mort individual, relacions tant socials com metafòriques, tant biomèdiques com al·legòriques, que han estat el calendari del pensament, l’estètica i les convencions socials clàssiques europees, s’estan alterant. La paciència orgullosa, l’aposta per la perdurabilitat, per la durada, que de maneres diferents però afins inspiraven la tomba de la comtessa i i les acrobàcies a vegades boges de l’especulació (‘emmirallament’) numerològica, alquímica, gramatològica a l’habitació d’Isaac el Cec, ja no són vigents. De manera encara incalculable, aquest canvi sísmic cap al ‘present futur’, el temps verbal nord-americà i, probablement, est-asiàtic determinant, transformarà no solament les nostres tecnologies, sinó també les arts i els hàbits de la mateixa consciència. Un Picasso continua orgànicament a prop dels mestres de cases i talladors de Girona. Duchamp i Tinguely, l’object trouvé i l’’autodestrucció’, no. Isaac el Cec s’hauria dedicat amb fascinació a estudiar Finnegans Wake. El ciberespai és d’un altre món».

Retorn a Girona amb expectació

L’interès que Steiner va demostrar per Girona en aquest llibre va portar la Càtedra de Cultura i Art Contemporani de la UdG a convidar-lo, a mitjans de l’any 2000, a participar en un curs o impartir una conferència a la ciutat. L’humanista francès va acceptar la proposta, encara que va dir que no podria viatjar-hi fins a l’abril del 2001, i que només hi faria una conferència. I efectivament, el 4 d’abril de 2001, l’Aula Magna de la UdG, a Sant Domènec, es va omplir per escoltar la intervenció de Steiner, que va alertar del risc de la desaparició de les llengües («cada llengua és un món, no hi ha llengües petites al planeta», va defensar), va denunciar que amb les noves tecnologies «cada dia parlem més però diguem menys», i va dibuixar un futur lingüístic basat en l’angloamericà, un idioma que segons ell s’estava imposant perquè «conté dins seu una promesa de progrés humà i si el parles estàs dins de la comunitat de l’esperança». En la mateixa conferència, Steiner, tot i ser un políglota exemplar -parlava francès, anglès, alemany i rus-, es va disculpar perquè no podia parlar en català i castellà (la universitat va muntar un sistema de traducció simultània que molts dels assistents a l’acte van utilitzar).

George Steiner va aprofitar la seva estada a Girona per tornar a visitar alguns dels seus llocs més característics: va anar a la Catedral, hi va veure de nou el sepulcre d’Ermessenda, va passejar pel Barri Vell, va entrar al claustre de Sant Pere de Galligans, va pujar al Museu d’Art... Les persones que el van acompanyar en aquest periple el definien com «amable, atent, carinyós, agraït i definitivament encantador», segons la crònica que en va publicar Imma Merino a El País. En la mateixa informació s’hi podia llegir que «Steiner no només va gaudir de la ciutat, sinó també dels seus nous amics, que van creure veure en ell un dels últims representants de la cultura humanista, un heroi savi i crepuscular, cansat i amb ferides, però irònic i que gaudeix dels plaers de la vida. Amb ells va conversar en francès en dinars i sopars que van alterar el seu anglosaxó horari habitual i on va demostrar que aprecia el bon vi i el menjar saborós. Davant d’un plat de carn, va ser inevitable la referència al problema de les vaques boges. ‘Sembla una plaga medieval. De la manera com hem tractat els animals, no m’estranya’, va comentar Steiner».

Aprofitant la seva visita a Girona, els responsables del cinema Truffaut li van demanar que triés una pel·lícula i que la presentés. Àngel Quintana, degà de la Facultat de Lletres de la UdG i membre del Col·lectiu de Crítics de Girona, que gestiona el Truffaut, recordava aquesta setmana a Facebook aquella elecció: «Steiner, el gran humanista i una figura marcada pel pensament al voltant d’Auschwitz, va triar The Searchers [Centauros del desierto] de John Ford. La història d’Ethan Edwards buscant la seva neboda segrestada pels indis parlava de com la violència racial és capaç d’engendrar una violència primària. Auschwitz no estava tan lluny...».

Pocs dies després d’haver estat a Girona, George Steiner era guardonat aquell 2001 amb el Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats, com a reconeixement a una obra «extensa i variada» i que «ha il·luminat aspectes essencials de la cultura».

Uns anys més tard, el 2012, la Universitat de Girona també va voler reconèixer la trajectòria de Steiner, i la seva vinculació amb la ciutat, i el va nomenar doctor honoris causa (juntament amb Josep Havel, un destacat químic txec molt relacionat amb la UdG per la seva participació en seminaris i conferències). Però l’intel·lectual francès no va poder assistir, per problemes de salut, a la solemne cerimònia de reconeixement celebrada el 26 d’octubre, que no va generar una excessiva expectació a la ciutat i només va omplir la meitat de l’auditori de la Mercè. En aquell acte, la professora de la UdG Maria Josep Balsach, padrina del professor Steiner, el va definir com «el darrer gran humanista del segle XX», que ha estat capaç «d’humanitzar el present per fer-nos mes lliures». Balsach, historiadora de l’art, també va recordar que Steiner ha deixat per escrit la fascinació que sent per la ciutat de Girona.

Malgrat no ser-hi físicament present, el pensador francès va tornar a donar mostres d’aquesta fascinació en el missatge que va fer arribar a la UdG com a resposta d’acceptació del títol de doctor honoris causa: «Girona és màgica. Els seus silencis són incomparables. Aquí hi va viure el gran cabalista Isaac el Cec, en aquest carrer encantat prop del qual vaig tenir el privilegi d’allotjar-me com a convidat vostre. Era cec, però la saviesa li va afinar la visió. Durant segles, mestres i erudits de Girona van ensenyar en aquestes magnífiques aules, experts en les arts de l’ensenyament, de la transmissió, de les quals depèn la fràgil supervivència de les litterae humaniores -quin nom tan gloriós! Girona ha travessat moments difícils en capítols recents, i cruels, de la història. Però avui floreix tant en les ciències socials com en les ciències pures, i en química analítica no menys que en història de l’art i en literatura. Els estudiants hi venen de prop i de lluny, igual que els pelegrins en cerca de saviesa a l’edat mitjana».