La persecució dels jueus de Girona abans dels Reis Catòlics

Humiliacions, maltractaments i assassinats com els que s'havien produït, per exemple, aquell any 1391 esmentat, en el qual «va desfermar-se bàrbarament l'odi popular contra els jueus», segons escrivia Carles Rahola en el capítol «Les matances de jueus» del llibre Els jueus a Catalunya (1929), en el qual detallava què havia passat el 1391 a la seva ciutat: «A Girona, el 10 d'agost, amb motiu de la fira de Sant Llorenç una munió de pagesos armats, dels pobles dels encontorns i fins tot d'altres de llunyans, segons sembla amb alguns individus de la ciutat, varen cremar el portal del Call i entraren a la jueria on degollaren els jueus i robaren i saquejaren les cases». No va ser l'únic episodi d'aquesta mena, al Call jueu de Girona. Ramon Alberch i Narcís-Jordi Aragó apuntaven en el seu llibre Els jueus a les terres gironines (Quaderns de la Revista de Girona, 1985) que hi ha notícies documentades d'assalts contra la comunitat jueva de la ciutat, i per tant d'atacs contra els seus habitants, els seus béns i les seves propietats, els anys 1276, 1278, 1285, 1331, 1348, 1391, 1413, 1416, 1418 i 1456.

Totes aquestes manifestacions de violència contra els jueus es van produir abans de l'any 1492, quan els Reis Catòlics van decretar la seva expulsió d'Espanya. Una data i una decisió de Ferran i Isabel que han tornat a l'actualitat aquesta setmana perquè la flamant eurodiputada Clara Ponsatí de Junts per Catalunya, en la seva primera intervenció al Parlament europeu, les recordava per assegurar que «aquest primer episodi d'antisemitisme d'Estat, admirat per Adolf Hitler i que va intentar superar, és la pedra angular del tràgic historial espanyol d'intolerància». I afegia que «avui aquesta intolerància pren forma de menyspreu davant dels drets de la minoria catalana».

Els oblits de Ponsatí

És possible que Hitler fos un admirador dels Reis Catòlics, i és del tot lamentable que Ferran i Isabel decidissin expulsar els jueus l'any 1492. I hi haurà qui compartirà que aquell esperit autoritari es manté avui dia en les autoritats espanyoles, i que la manera com han tractat els dirigents independentistes catalans n'és un exemple. Això és el que va venir a dir Clara Ponsatí, encara que en el seu discurs va obviar, no és agosarat pensar que de manera interessada, que molts altres governants europeus abans que els Reis Catòlics havien decidit expulsar els jueus dels seus països (i no se sap si Hitler també els admirava) i que abans d'aquella expulsió d'Espanya, diversos reis catalans, i nobles i religiosos del país, i capes àmplies de la població, havien protagonitzat una sagnant persecució contra els jueus, que van ser víctimes d'abusos de tota mena, fins arribar al seu assassinat pel simple fet de ser jueus.

Diari de Girona publicava l'endemà del discurs de Ponsatí que havia estat objecte de crítiques, algunes de les quals «van aflorar des de les xarxes, on diversos usuaris li van recordar que a tot Europa es van donar episodis d'expulsió dels jueus fins i tot abans que a Espanya. Entre ells, van fer referència a Eduard I, que els va expulsar d'Anglaterra el 1290, o els monarques francesos el 1306 i el 1394, així com en diferents moments dels segles XI i XIV, quan van ser expulsats de ciutats alemanyes. A més, Hongria, Itàlia, Àustria o Lituània també van viure ordres d'expulsió de la comunitat jueva durant l'edat mitjana». De fet, Manuel Forcano recorda en el seu llibre que «Catalunya va acollir una bona part dels jueus expulsats de França el 1306».

Els jueus són presents a Catalunya des de l'època romana o abans fins i tot, segons Manuel Forcano, i al segle XII van arribar al zènit del seu poder i influència. «Adinerats gràcies a les seves activitats comercials, i alguns amb un alt nivell cultural i domini de diversos idiomes (català, hebreu, àrab, llatí), fàcilment accediran a alts càrrecs dins la cort i treballaran com a funcionaris a sou i molt a prop dels comtes reis catalans», explica. Tot i que les autoritats locals de l'Església catòlica, sempre en contra dels jueus, lamentaven aquesta situació, i alertaven de les seves conseqüències, «els comtes reis contractaven els jueus com a tresorers, secretaris, ambaixadors, metges, escrivans, consellers econòmics, banquers o notaris». El moment de màxim esplendor de la influència jueva en els centres de poder catalans es produirà durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1208-1276).

Malgrat això, la disposició del Concili del Laterà del 1179 que obligava els jueus a viure dins dels seus barris, els calls, va provocar, segons Manuel Forcano, que els jueus, «que durant segles havien format part de la naixent societat catalana comencessin a ser vistos com a gent diferent, forana i estrangera». Poc a poc, l'animadversió de l'Església contra els jueus va anar fent forat en diversos sectors de la societat catalana del moment, que recelaven d'aquesta comunitat per diversos motius. Com assenyalen Ramon Alberch i Narcís-Jordi Aragó, d'una banda hi havia enveja per la potència econòmica que havien aconseguit; de l'altra voluntat de revenja per part de ciutadans que havien estat burlats per jueus prestamistes, o que veien en la violència contra la comunitat la manera de liquidar deutes pendents; i finalment «el fanatisme exaltat dels clergues que són sovint els instigadors i fins els protagonistes directes de molts dels aldarulls».

El costum de «matar jueus»

En aquest sentit, Alberch i Aragó escriuen que «els dies de setmana santa són especialment perillosos per als jueus, perquè en els sermons s'acusa els hebreus de la crucifixió de Jesús i el zel fanàtic dels predicadors excita els fidels, ja predisposats a l'atac per altres raons, o mancats del degut discerniment i propensos per tant a desfogar-se amb els anomenats deïcides. A partir del segle XIII s'implanta a Catalunya el costum de 'matar jueus' a la sortida dels oficis de Setmana Santa, fórmula simbòlica que en alguns casos pot esdevenir real i que degudament atenuada, però no menys significativa, arriba fins a ben entrat el segle XXè com un ritual de cops, sorolls i llums apagats que corona la litúrgia de l'anomenat Ofici de Tenebres». Tot plegat genera un clima antijueu que comença a transcendir la ciutadania i l'església, i arriba als nobles i als reis que fins llavors havien estat aliats de la comunitat jueva. Així, les mesures contra els jueus comencen a proliferar al segle XIV, i segons en quins llocs de Catalunya se'ls prohibeix tocar amb les mans la fruita i la verdura als mercats, se'ls obliga a portar senyals identificadors (rodelles) a la roba, se'ls limiten les activitats a què es poden dedicar, són acusats de causar desgràcies diverses...

Hi ha diversos exemples, a finals del segle XIV i principis del XV, del canvi d'actitud dels monarques catalans cap als jueus. Durant els atacs que pateix la comunitat de Girona el 1391, els Jurats de la ciutat els confinen a Torre Gironella per mirar de protegir-los (ja hi ha hagut desenes de morts) i demanen la intervenció del rei Joan. Alberch i Aragó informen que aquest «aporta contingents armats per contenir els aldarulls i sembla donar a entendre que vindrà a Girona per tal de fer un escarment. Però s'entreté caçant pels boscos propers i així, al cap d'un mes, els jueus encara continuen confinats a la Gironella».

També Martí l'Humà va mantenir una actitud molt poc amistosa amb els jueus, més enllà d'obligar-los de nou a portar la rodella distintiva a la roba. Segons Manuel Forcano, «el rei Martí i la reina Maria de Sicília continuaren extorquint-los i gravant-los d'impostos fins al capdamunt. L'aljama de Castelló d'Empúries fins i tot va arribar a queixar-se a la reina; la comunitat havia perdut tants efectius i s'havia empobrit tant que 'no podien respirar ni romandre en aquell call' si se'ls obligava a pagar tributs tan alts. La reina no va cedir pas, i el 1406 va obligar-los a pagar fins l'últim sou sota l'amenaça d'embargar-los béns i propietats». Forcano afegeix que «amb l'afany de recaptar més tributs dels seus jueus, el rei Martí va concedir permisos perquè els jueus s'instal·lessin en diverses viles de l'Empordà, com Figueres i Torroella de Montgrí». I també que «l'abans tan rica aljama de Girona patia llavors vexacions i extorsions per part dels oficials reials, i el 1411 els jurats de la ciutat van avisar la reina que els seus jueus vivien miserablement i que podien acabar abandonant la ciutat».

A parer de Manuel Forcano, «en la política poc amable del rei Martí l'Humà amb els jueus hi va influenciar l'antijudaisme profund del seu conseller, el frare valencià Vicent Ferrer». Aquest dominic va venir a Girona l'any 1409, i «va fer una prèdica aferrissada a la plaça Sant Domènec perquè els jueus es convertissin, i les autoritats de la ciutat van obligar la comunitat a escoltar el sermó; segons les actes municipals, per evitar que el públic ataqués els jueus presents l'acte i oferir-los protecció van ser tancats dins una gàbia de fusta fins que Vicent Ferrer acabés el seu discurs». De fet, «baptisme o mort» era el crit que se sentia a la ciutat durant l'atac contra la comunitat jueva de la nit de Sant Llorenç del 1391, i que va acabar omplint els baptisteris de conversos per la força, i els carrers de cadàvers dels que no ho acceptaven.

Al Museu d'Història dels Jueus de Girona es conserven documents i objectes que testimonien aquella persecució que van patir, durant dècades, els jueus de la ciutat, abans de la seva expulsió el 1492.