L'esport i la política són els dos àmbits en els quals les dones que han exercit de fotoperiodistes a les comarques gironines s'han trobat amb més situacions en les quals s'han sentit discriminades i fins i tot vexades per raó del seu gènere. «L'esport és l'àmbit en el qual s'han trobat amb més impediments per fer la seva feina; moltes d'elles m'han explicat que mentre treballaven en algun partit de futbol, per exemple, han hagut d'escoltar comentaris i bromes masclistes per part d'espectadors, i també d'alguns jugadors, i que algun fins i tot els havia arribat a ensenyar el cul». Ho explica la periodista Laura Cugat (Palamós, 1995), que afegeix que la política és l'altre àmbit en què les fotoperiodistes gironines s'ha sentit més incòmodes a l'hora de treballar per haver estat objecte de comentaris i comportaments inadequats: «Expliquen que n'hi ha molts, d'aquests comentaris masclistes, i n'hi ha que relaten insinuacions molt més heavies», afegeix Cugat.
Fins a vint-i-cinc fotoperiodistes gironines o que han desenvolupat la seva feina a les comarques gironines ha localitzat Laura Cugat en un treball universitari de recerca que va presentar a finals de l'any passat a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Girona i que li ha servit per fer visible una feina sobre la qual hi ha poca investigació, i sobretot per fer visibles les seves protagonistes, unes dones que segons ella han hagut de fer front als problemes generals de l'ofici de periodista gràfic (inestabilitat, precarietat, incertesa, dificultat per a la conciliació laboral...) amb els derivats de la «discriminació que han patit pel fet de ser dones: encàrrecs de feines pitjors, poca rellevància a les empreses periodístiques, etc».
Les fotoperiodistes que apareixen en el treball de Laura Cugat són Marisa Morillo, Inma Sáinz de Baranda, Maria Carme Daranas, Roser Vilallonga, Dolors Gibert, Txus Sartorio, Elena Carreras, Conxi Molons, Anna Pons, Cristina Calderer, Núria Santiago, Anna Carreras, Nuri Moreno, Carme Parramon, Iris Triola Cors, Glòria Sànchez, Sílvia Serrat, Maribel Ruiz de Erenchun, Maria Abras, Núria Forns, Rosana Vidal, Cèlia Atset, Marina Calahorra, Marta Pascual Juanola i Sara Cabarrocas. L'autora de la recerca (que entre d'altres mitjans ha treballat a Diari de Girona, TV3 i El Periòdic d'Andorra), admet que no sap si hi hagut altres fotoperiodistes gironines, ni quina va ser la primera o les primeres a dedicar-se a aquesta activita. En aquest punt, en el seu treball cita la historiadora Dolors Grau, per a la qual «la imatge dins el món de la premsa és relativament nova i no podem parlar d'un veritable fotoperiodisme fins a partir dels anys trenta del segle XX». En el cas de les comarques gironines, Grau cita com a primers fotoperiodistes Antoni Campañá i Rafael Vilarrubias, que van treballar a La Vanguardia i El Día Gráfico. En canvi, pel que fa a les dones, Cugat assenyala que «no s'ha pogut constatar amb certesa quines van ser les primeres fotoperiodistes que van exercir a les comarques gironines, tot i que la bibliografia ha permès intuir un cas particular: amb el nom d'Estela, una fotògrafa va publicar imatges a la revista La Costa Brava, Ateneu Empordanès, l'any 1925».
Laura Cugat afegeix en el seu treball que «segons Grau, 'la presència de les dones en el món de la fotografia, com en tants altres camps de l'economia, estava relegada a papers secundaris i invisibles, però tanmateix tan delicats com el de retocadores'. En aquest sentit, el nom de dones fotògrafes que es coneix venia donat perquè un familiar, fos el pare o el germà, tenia un estudi fotogràfic on elles treballaven, tot i que també hi ha casos en què és el marit qui tenia un negoci d'aquest perfil i, si aquest moria, era ella la que se n'ocupava. Així doncs, podem comptar amb diversos noms de dones gironines que tenien vinculació amb la fotografia, tot i que difícilment podem concretar si alguna d'elles va dedicar-se a la fotografia per a premsa abans dels anys 80, període en què podem ubicar a les nostres fotoperiodistes entrevistades més veteranes, com ara la Marisa Morillo o la Carme Daranas. Tot i això, els experts asseguren que abans ja hi havia fotògrafes d'aquesta índole, però la història encara no les ha reconegudes com a tals».
És a partir de la dècada de 1980 que exerceixen la seva feina les fotoperiodistes que ha localitzat Laura Cugat, algunes de les quals havien treballat (o ho continuen fent, com Conxi Molons) al Diari de Girona: Marisa Morillo, Maria Carme Daranas, Nuri Moreno, Sílvia Serrat, Iris Triola Cors, Rosana Vidal, Maribel Ruiz de Erenchun, Carme Parramon i Anna Pons. La periodista palamosina ha aconseguit entrevistar les 24 fotoperiodistes que continuen vives (Maribel Ruiz de Erenchun va morir el 2018) i és a partir d'aquestes converses que traça un retrat de l'ofici i de les circumstàncies especials en què les dones l'exerceixen.
D'entrada, Laura Cugat arriba a la conclusió que es tracta d'una «feina molt vocacional; la immensa majoria explicaven que havien convertit la seva vocació en una professió, i en molts casos, a més, al darrere hi havia un vincle familiar amb la fotografia, si bé també hi ha persones en qui la curiositat per la fotografia neix sense cap referent proper». La vocació, però, no ha estat suficient sovint per fer front als problemes derivats de l'ofici de fotoperiodista: «Moltes es van dedicar a la fotografia de premsa durant una etapa de la seva vida, però la van acabar deixant perquè s'hi trobaven els problemes generals de l'ofici, agreujats per la discriminació per ser dones».
Entre els primers problemes, Laura Cugat apunta que «la feina del fotoperiodista s'està veient danyada per les noves tecnologies; tothom té un mòbil i sembla que no es vulgui donar prou importància als fotògrafs». Això d'una banda, i de l'altra «és una feina sovint amb condicions laborals i econòmiques precàries, amb molt exercici freelance, per la qual cosa no hi ha horaris, hi has de posar el 120% i moltes vegades requereix un esforç físic important. Si a la dona a més se li exigeix ser mare, i troba dificultats per conciliar la vida laboral i la familiar i altres pressions derivades del seu gènere, moltes ho acaben deixant».
Cugat recull en aquest sentit el testimoni de Molons, «que té un fill i el primer que comenta és que es tracta d'una professió molt sacrificada, però des de la seva experiència, 'jo no he tingut problemes perquè la meva parella m'ha ajudat molt, és molt important a qui tens al costat'. Per altra banda, Molons reconeix que 'el que sí que m'he trobat és que veus poc al fill i em sap greu haver-me perdut alguns moments, com ara festes d'aniversari. És una feina una mica esclava, ja que et poden trucar a qualsevol hora i t'acostumes a no comprometre't gaire en res perquè estàs pendent de si et sorgeix alguna feina. En aquest sentit, és una professió que sí que afecta les relacions socials'».
I encara s'hi han d'afegir els comentaris i les actituds masclistes que les dones fotògrafes han de suportar en segons quins entorns. «Tot i l'evolució que ha experimentat la societat en aquest camp -denuncia Cugat-, encara hi ha moltes situacions de desigualtat de gènere, i es produeixen molts micro-masclismes. I no tant micro...». A Rosana Vidal, per exemple, segons relata Cugat, «els seus companys fotoperiodistes mai l'han fet sentir incòmode, ans al contrari». En canvi, «com la majoria de fotògrafes entrevistades, al camp de futbol és on més abunden els comentaris despectius: 'Tu nena, ja et sortiran bé les fotos?' o 'No et caurà la càmera?' són algunes de les frases que dirigien a Vidal, que al principi es posava molt nerviosa però 'al final me'n vaig cansar i els contestava amb molta ironia'. Vidal també considera que 'ser dona també té avantatges perquè, per exemple, mai he patit agressions violentes i, en canvi, tinc companys que han rebut cops en manifestacions'».
Sílvia Serrat explica els comentaris «paternalistes» que sentia quan es dedicava al fotoperiodisme, tant per ser dona com per ser jove: «Només en un cas vaig trobar-me amb un entrevistat que em va enviar una nota fent comentaris del meu aspecte físic per fer-se l'interessant o bé perquè jo m'interessés cap a ell, i en aquell moment vaig pensar que aquell fet no era professional».
Una altra fotògrafa que havia treballat al Diari de Girona, Maria Carme Daranas, «confessa que la seva etapa com a fotoperiodista ha estat breu i que no ha viscut situacions de discriminació rellevants. Tot i això, sí que afirma que ha sentit comentaris 'masclistes' i també amb certa condescendència, com ara 'deixeu passar a la nena'». Daranas, segons Cugat, també «subratlla que 'al diari ningú em va menystenir ni discriminar per ser dona'».
En tot cas, i malgrat els obstacles, «la majoria d'elles es mostren contentes de la seva trajectòria, els ha agradat molt fer de fotoperiodistes, i parlen amb passió d'aquella foto, d'aquell viatge... És una feina molt passional, tot i que algunes hagin hagut de dedicar-se a altres àmbits de la fotografia, com la d'estudi».
Laura Cugat assegura que el seu treball neix de l'interès que li desperten la fotografia en general i el fotoperiodisme en particular, i de la poca informació que hi ha encara sobre les dones que s'hi han dedicat: «Entenc que un dels valors d'aquesta recerca és poder fer visibles totes aquestes dones, i fer un homenatge a la seva tasca. La societat cada vegada fa més esforços per eliminar les situacions i les actituds masclistes, però elles n'han hagut de viure, com m'han destacat».
Igualment, Cugat vol que aquesta recerca suposi un homenatge en concret a Maribel Ruiz de Erenchun, desapareguda als 43 anys per una malaltia, i que a més de fer periodisme gràfic es va dedicar al retrat i a la fotografia de cuina (va col·laborar amb el Bulli) i de música, amb resultats sempre excel·lents.
