10 de abril de 2020
10.04.2020
Diari de Girona

Confinats en temps de guerra

Diverses persones de les comarques gironines que es van haver de protegir en refugis dels bombardejos de la Guerra Civil relaten aquella experiència i la comparen amb la situació actual, més semblant a la que vivien els anomenats emboscats, que s'amagaven en masies per no anar al front

10.04.2020 | 19:05
Participants en una visita guiada a un refugi antiaeri de Figueres durant les Fires i Festes de la Santa Creu de l'any passat.

«Ni a la guerra havíem viscut una cosa com aquesta», comentava fa uns dies l'escriptor i articulista Jordi Dalmau (Girona, 1928) quan se li demanava per l'actual situació de confinament domiciliari a causa del coronavirus. Dalmau era un nen, durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), com ho eren Maria Mauri (Sant Joan de Palamós,1923), Maria Bordas (Sant Feliu de Guíxols, 1926) i Maria Torroella (Palamós, 1933), però tots quatre en conserven records, alguns dels quals de situacions equiparables en part a les actuals: sobretot els moments en què havien de tancar-se en refugis per protegir-se dels bombardejos, ja fossin aeris o de vaixells de guerra. Eren estones molt més curtes que el confinament actual, certament, però amb molta més tensió generada per la possibilitat de morir o patir ferides greus per l'explosió d'una bomba. Una amiga de Maria Mauri, per exemple, no va arribar a temps al refugi i va morir a causa de l'impacte d'un projectil, i Maria Torroella va patir ferides en una cama durant un bombardeig que va esfondrar l'entrada a un dels refugis de Palamós.

Més semblant a la situació actual era la vida que durant un temps (dies, setmanes o mesos, segons els casos) portaven els anomenats emboscats, persones que en els inicis de la Guerra s'amagaven en masies aïllades per evitar haver d'anar al front. A les comarques gironines es van produir diversos casos a la Garrotxa i al Gironès, i almenys un dels emboscats, Xavier Turró, de Banyoles, en va deixar constància en unes memòries escrites el 1938, que va conservar la seva família, i que donar a conèixer Jordi Galofré en un article a Revista de Girona l'any 2001: «La vida dels emboscats era força monòtona. Es llevaven cap a les set i ocupaven el temps xerrant, jugant a cartes, a les dames o als escacs, prenent el sol, i fins i tot algú caçava amb trampes», es pot llegir en aquell reportatge.

I encara després de la guerra hi va haver persones que es van amagar a casa seva, o en altres indrets, per mirar d'esquivar la repressió de les noves autoritats franquistes. És la situació que retrata la pel·lícula La trinchera infinita (2019), basada en l'experiència dels anomenats «talps», que en alguns casos es van passar dècades vivint d'amagat. És probable que n'hi hagués algun a les comarques gironines, però no n'hi ha constància documental.

Sense veure el final

«Tinc la sensació que els meus pares i germans grans s'ho passaven molt malament, i que no hi veien el final», explica Jordi Dalmau, per plantejar una de les diferències que veu entre la situació actual i la de la Guerra Civil: «Ara, en canvi, serà més o menys llarg, tot plegat, però tindrà un final, i es pot intuir aquest final. En aquell temps era més fotut perquè no hi vèiem el final i a més no sabíem que encara vindria la postguerra, que fins i tot seria més llarga i en certa manera més dura», afegeix Dalmau, col·laborador de Diari de Girona.

Jordi Dalmau tenia vuit anys quan va començar la guerra i va anar a una escola situada a tocar del refugi que hi havia a l'actual carrer Hortes de Girona: «L'amenaça i el perill hi eren sempre, i alguna vegada havíem hagut de córrer per anar-hi. Allò era la fi del món, per a nosaltres, però també, com a nen, tenia un punt d'aventura». La sirena que alertava dels bombardejos era a la Torre de l'Aigua, també a la zona, i quan sonava «els nens corríem cap al refugi». Un espai que l'escriptor descriu com «una edificació feta ràpidament, que s'aguantava, amb llum d'espelmes i una mica d'electricitat, i semblant als altres refugis de Girona, el del Jardí d'Infància, el de la plaça Poeta Marquina...». Per a Dalmau, es vivia més ansietat en el temps que es trigava a arribar al refugi que un cop a dins: «Els avions portaven poques bombes, llavors, i un cop les havien llençat ja marxaven... No era tant la durada d'aquella estona com el saber que queien bombes».

Maria Mauri va viure a Palamós diversos bombardejos de les tropes franquistes i considera que «la situació actual és completament diferent a la que es va produir durant la guerra; ara la gent mor d'una malaltia, llavors la mataven». Explica que «el primer bombardeig a Palamós el va fer el vaixell Canàries: es va plantar a la badia i va començar a bombardejar. No va matar ningú, però la gent se'n va anar espantada i molta corria cap a Palafrugell, cap a la Bisbal...».

Recorda que hi havia diversos refugis, a Palamós: «N'hi havia un a prop de la platja, que havien fet aprofitant la claveguera i que arribava fins a Sota Pedró; un altre a la plaça dels arbres... I quan sonaven les sirenes tothom anava cap al refugi, encara que alguns no hi eren a temps. Una amiga meva va morir per l'explosió d'una bomba». També rememora com era l'interior del refugi, i la tensió que s'hi vivia: «Era un soterrani, com una cova, res a veure amb la situació actual, però en canvi senties les bombes com queien... Hi estaves menys estona, però amb més por».
Maria Mauri només va haver d'entrar algunes vegades al refugi perquè la seva família anava a Palamós només els caps de setmana (el seu pare era el cap de l'estació de tren de Palafrugell) i habitualment s'estaven al poble de Sant Joan. Però en alguna ocasió l'havien enxampat els bombardejos al centre de la localitat i s'havien hagut de refugiar, com la resta de veïns.

Si la situació va ser dura durant la guerra, encara ho seria pitjor en molts sentits durant la post­guerra, apunta Maria Mauri, que també va viure l'exili a França, l'any 1939: «Durant la guerra es va patir molt per poder menjar, i a la postguerra aquest problema va continuar, generant l'estraperlo, i a més no hi havia feina...».

Maria Bordas també diu haver vist el vaixell Canàries bombardejant Sant Feliu de Guíxols: «Estàvem jugant amb unes amigues al terrat de casa d'una d'elles quan vam veure un vapor molt maco davant de la costa, que de sobte va començar a disparar. Vaig anar corrent a casa i el meu pare, que era al Casino, va venir esverat, ens va agafar i ens va portar a protegir-nos a casa d'uns parents que tenien un soterrani. Jo tenia la meva nina, però vaig agafar tanta por, allà dins, escoltant les explosions i amb aquella foscor, que més endavant em va costar molt pujar a un ascensor».

«Més misèria i no podies dir res»

Al marge d'aquesta experiència, Maria Bordas relata haver anat al refugi que hi havia a l'interior del monestir de Sant Feliu de Guíxols: «Vivíem davant de l'església i quan sonava l'alarma anàvem al monestir, a un indret molt protegit perquè hi havia molta roca a sobre». Però davant del risc, «la meva mare, els meus avis i jo ens en vam anar a viure a una casa de pagès de l'interior, i el meu pare, que era dipositari de l'Ajuntament, hi venia quan acabava de treballar». En aquell mas, a diferència d'ara, «podíem fer vida normal: jo era petita i jugava amb els nens d'aquella casa i fins i tot quan era temps de bolets havia anat a buscar reigs pels voltants; la meva mare feia el dinar...». Un cop acabada la guerra, comenta, «va ser terrible perquè hi va haver més misèria, encara, hi havia menys menjar i no podies dir res, perquè un veí et podia denunciar...».

Malgrat això, afegeix sobre la crisi del coronavirus que «el que està passant ara és terrible. Tinc 93 anys i mira si n'he viscut, de coses, però una situació com aquesta, amb tants de morts... És horrorós».

Maria Toroella també recorda haver estat al refugi que hi havia a prop de la platja de Palamós, en una claveguera, però li ha quedat gravada sobretot la vegada que l'explosió d'una bomba la va ferir a ella i a la seva mare: «Palamós va ser l'objectiu de molts bombardejos per mar i per aire, tant perquè tenia port com perquè es deia que s'hi fabricava material de guerra. En un d'aquests atacs, quan anàvem cap al refugi des de casa, al carrer Mauri Vilar, jo vaig quedar ferida per l'impacte de metralla a la cuixa, i la meva mare també va patir ferides». Aquell bombardeig va esfondrar a més l'entrada del refugi per la banda de la platja: «Vam quedar atrapats i vam haver de pujar fins a sortir per l'altra banda, a Sota Pedró». Maria Torroella va ser operada uns dies després a Girona, però l'explosió no li va deixar seqüeles. Ella i la seva mare (el pare havia mort) van viure a Vulpellac fins al final de la guerra, quan van tornar a Palamós.

Amagats per no anar a la guerra

Més semblant a la situació actual de confinament domiciliari és la que van viure les persones que, en els inicis de la guerra, es van amagar en masies aïllades per esquivar la crida de les autoritats republicanes per anar al front a combatre. Els anomenats emboscats eren sobretot catalans religiosos o d'ideologia conservadora que van preferir desertar a haver d'anar a la guerra per defensar unes idees que rebutjaven. També n'hi havia que simplement rebutjaven la possibilitat d'haver d'entrar en combat. La Garrotxa, el Gironès, les Guilleries, el Montseny i el Solsonès són algunes de les zones de Catalunya on hi ha constància de la presència d'aquests emboscats, alguns testimonis dels quals va recollir la historiadora Esther Miralles en el llibre Emboscats (Ara Llibres, 2003).

Els emboscats sí que vivien situacions més semblants a la que genera el confinament actual pel coronavirus, perquè acostumaven a tancar-se en una casa, en ocasions en grup, i sense la possibilitat de sortir-ne gaire, ni de manifestar-se, pel risc de ser detectats per les autoritats. Sovint l'amagatall era en una masia aïllada situada en l'àmbit rural, sobretot en zones boscoses, però a vegades també hi havia qui s'amagava en entorns urbans, amb més riscos.

Un dels testimonis més complets dels emboscats a les comarques gironines són les memòries que va escriure Xavier Turró i Corominas (1910-1981), banyolí d'ideologia conservadora que va estar amagat a la Vall de Mieres prop de deu mesos abans de poder travessar la frontera i arribar a França, des d'on tornaria a Espanya per afegir-se al bàndol nacional. Va ser precisament cap a finals del 1938, ja en zona franquista, quan va escriure Recuerdos de un desertor. Reseña histórica, unes memòries que va conservar la seva família i que va donar a conèixer Jordi Galofré en un reportatge publicat al número 205 de Revista de Girona (2001).

En aquest article, Galofré comença explicant els motius que acostumaven a tenir les persones que decidien amagar-se per evitar anar a la guerra: «En molts casos aquesta voluntat era fruit de les idees polítiques, conservadores i dretanes, i de les creences religioses de persones que simpatitzaven més amb els revoltats que no pas amb la República. Molts d'aquests desertors acabaven per passar la frontera clandestinament i incorporar-se a les tropes del general Franco. En la majoria dels casos, però, es tractava de gent que, simplement, no volia anar al front per evitar els perills i les incomoditats de la guerra. Aquesta actitud, força comuna, feia que qui en tenia l'ocasió i la possibilitat, mirés d'escapar-se'n. També hi havia una altra mena d'amagat: les persones que s'ocultaven perquè veien perillar la seva vida. Va ser el cas de molts capellans i monges. Xavier Turró ens parla d'alguns d'ells en les seves memòries: una tia seva monja, que vivia amagada a la casa del seu germà, Miquel Verdaguer, metge de Mieres, i diversos capellans que s'estaven amagats a Mieres, entre ells el mateix rector, mossèn Anton Gratacós».

Xavier Turró va desertar per motius clarament ideològics –«no solo por mi descendencia familiar, sino por mis creencias cristianas, políticas y sociales»–, i després d'haver intentat alliberar-se de l'obligació d'allistar-se per causes mèdiques. Un cop va rebre l'ordre de presentar-se a la Caixa de Reclutes de Girona, va aconseguir a través d'un familiar un contacte que li va permetre arribar a La Casica, on va compartir amagatall amb cinc persones més. Com explica Galofré, «la Casica, situada als contraforts de la serra de Finestres, al peu de la Roca del Migdia, tenia unes condicions immillorables per refugiar-s'hi, ja que la seva situació permetia preveure amb temps qualsevol situació de perill. Normalment hi vivien l'Emili, la seva muller Quima i set fills. Per l'allotjament i manutenció, Xavier Turró va pagar 175 pessetes mensuals».

La seguretat era, precisament, una de les grans preocupacions dels emboscats: «Desenvoluparen diversos sistemes per protegir-se de les possibles batudes que periòdicament duien a terme les forces d'ordre públic de la República, bàsicament els carrabiners. Sempre hi havia algú vigilant i, quan els guàrdies arribaven al poble qui vigilava avisava una casa veïna i de casa en casa s'anaven passant l'avís, a vegades mitjançant un noiet, però sempre amb una gran rapidesa, cosa que permetia als emboscats amagar-se convenientment».

La vida dels emboscats, segons el reportatge, «era força monòtona. Es llevaven cap a les set i ocupaven el temps xerrant, jugant a cartes, a les dames o als escacs, prenent el sol, i fins i tot algú caçava amb trampes. Xavier Turró feia bastons, resolia problemes de càlcul mercantil, repassava francès... En ocasions, un dels desertors, que sabia tocar el violí, interpretava cançons, sardanes i acabava tocant l'himne nacional i el de la Falange. Fins i tot, en algunes tardes de diumenge, feien algun ball amb les noies del poble. La principal ocupació, però, era vigilar, estar sempre atent i vigilant». Jordi Galofré dóna altres detalls de la vida en aquelles circumstàncies: «Els àpats eren frugals. Per esmorzar, un bol de llet amb pa torrat, o un plat de farro, o torrades amb all i pernil. Per dinar, a les dotze, sopa i carn d'olla. Per sopar, sopa i col, mongetes o patates bullides. Normalment, hi havia vi per beure».

Un altre testimoni de les persones que s'amagaven de les tropes republicanes durant la guerra a les comarques gironines el dona, de manera indirecta, Carles Coromina Margui a La Guerra Civil a Olot. Testimonis i vivències: «El dia 7 de febrer a la tarda hi hagué l'entrada de les altre tropes del Terç i molts moros. El Parc estava ple de gent i també hi havia alguns capellans, que feia anys que no s'havien vist pels carrers».

Després de la guerra, hi va haver persones que van continuar amagades, algunes durant molts anys, però ara eren republicans que volien evitar la repressió de les noves autoritats franquistes. A les comarques gironines no hi ha constància documental d'aquestes situacions, però sí n'hi ha en altres indrets d'Espanya, on se'ls va conèixer com a «topos», i en les històries dels quals s'inspira la pel·lícula La trinchera infinita. Saturnino de Lucas, per exemple, va viure 34 anys en unes golfes de 63 centímetres d'altura, dos metres de llargada i quatre d'amplada a casa dels seus pares, a San Martín y Mudrián (Segòvia); Jesús Montero es va passar vint anys rere una falsa paret al rebost de la casa d'una antiga xicota a Sada (la Corunya); i Protasio Montalvo es va estar tota la dictadura sense sortir de la casa familiar de Cercedilla (Madrid), on cuinava, netejava i tenia cura dels seus fills mentre la seva dona treballava.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook