Gironins en un món confinat

Hong Kong és, de fet, part de la Xina; és una regió administrativa especial amb més llibertats polítiques i un sistema econòmic clarament capitalista. Mariona Isern, de Sant Joan de Mollet, s'hi va instal·lar fa dotze anys, hi va posar en marxa una empresa dedicada a la distribució de productes alimentaris, Eurolink Global Limited, i des de fa un temps també comercialitza material sanitari. Segons ella, a Hong Kong la crisi del coronavirus va començar la tercera setmana de gener, «quan hi començava a haver el 'boom' de casos a Wuhan, que està a uns 900 kilòmetres d'aquí». Des que se'n van tenir les primeres notícies, assegura, «Hong Kong va prendre mesures immediatament. Jo recordo agafar el metro el dia que la notícia de l'epidèmia va sortir al diari local i veure pràcticament tothom amb mascareta. Culturalment, la mascareta s'usa molt a Hong Kong, i si tens un refredat ho veuen com un gest de consideració posar-se'n per no contagiar als altres».

Entre les primeres mesures de protecció que van adoptar les autoritats locals hi havia la neteja de les gomes de les escales mecàniques i els botons dels ascensors cada dues hores i els controls de temperatura als clients de restaurants i altres establiments: «I al cap de dues setmanes ja es tancaven fronteres, escoles, museus, cinemes, parcs infantils etc i molts treballadors treballaven des de casa».

A Hong Kong no hi ha hagut confinament, «però sí que els residents i el govern s'han pres la situació molt seriosament, molt probablement perquè Hong Kong ja va viure de primera mà el virus del SARS al 2003 i recorden les conseqüències».

Després d'haver aconseguit contenir molt bé la malaltia en els seus inicis, a mitjans de març hi va haver un repunt de la malaltia, ràpidament replicat: «El govern va imposar noves mesures de control social com ara fer tancar bars, gimnasos, parcs infantils, escoles, museus, cinemes, etc.; prohibir les reunions al carrer de més de quatre persones; moltes restriccions als restaurants i treballadors i funcionaris un altre cop a casa».

Per a Mariona Isern, «aquestes mesures han funcionat i ara tornem a tenir molt pocs casos diaris», encara que es manté la incertesa sobre el futur: «No sabem si les escoles tornaran a obrir aquest curs i segurament les mesures de distanciament social es mantindran encara unes setmanes més, però vivint a Hong Kong i havent viscut tota l'experiència de la COVID-19 des del minut 0, estic convençuda que portar mascareta, rentar-nos les mans, fer servir desinfectants i guardar distància social, ens ha salvat no només del confinament total sinó també ha salvat moltes vides».

L'empresària gironina admet que «econòmicament, la ciutat ha quedat tocada, però potser no tant com països europeus o els Estats Units. Hong Kong és molt ric i s'espera que el govern pugui sostenir la crisi».

Al Vietnam, un país del sud-est asiàtic que comparteix gairebé 1.500 quilòmetres de frontera amb la Xina, no s'havia comptabilitzat fins aquesta setmana cap víctima mortal del coronavirus, i la xifra de contagiats no arribava als 300. Miquel Àngel Pérez Martorell, gironí de Santa Eugènia que fa més de vint anys que hi viu, dedicat a la gestió hotelera, atribueix a la reacció immediata l'èxit del país en la lluita contra la COVID-19: «A finals de gener, amb les celebracions del nou any lunar, ja es va difondre la informació. I ja el gener es va cancel·lar el retorn a l'escola i a la universitat per a tothom, es va limitar l'arribada de vols al Vietnam, ja que un ampli percentatge dels casos detectats són de ciutadans d'altres països, es van tancar les fronteres i es van preparar hospitals prop de les grans ciutats per tractar les quarantenes detectades». Altres mesures adoptades han tingut una repercussió important en el turisme, un sector econòmic important al país: «Es van fer tancar tots els restaurants, cafès i sales de reunions amb capacitat per a més de deu persones, i molts hotels, sobretot els de zones costaneres basats en turisme forà, han hagut de tancar, la qual cosa ha deixat més de vint mil persones sense feina». En el cas de l'empresa hostalera per a la qual treballa Miquel Àngel Pérez, que viu a Ciutat Ho Chi Minh, l'antiga Saigon, «no hem hagut de fer fora cap treballador, ni hem hagut de tancar cap establiment, encara que hem intentat aplicar una bona política de reducció de costos, a més d'augmentar els controls i monitoratge de tots els clients i el personal, amb declaracions signades en coordinació amb les autoritats locals, per impedir qualsevol propagació».

També s'ha obligat a portar mascareta, encara que al país ja era habitual, «pel clima tropical i la pols deguda al desenvolupament i la construcció; però ara s'ha de dur a tot arreu i les autoritats, ajudades pels comitès populars i veïnals, vigilen que sigui així».

Altres mesures adoptades limiten els viatges interiors i el comerç. «En principi només poden obrir supermercats i farmàcies, tot i que veiem molts mercats tradicionals que continuen venent a diari, amb més presència de mascaretes, això sí». El que no s'ha decretat és cap confinament domiciliari de la població: «Jo surto diàriament en bicicleta, m'encanta visitar camps d'arròs, zones de verdor tropical i rius frondosos... També cada dia baixem als jardins del barri a passejar dos ànecs i un eriçó que tenim a casa, tot i que anem amb mascaretes i intentem no fer reunions grans. Als nens, a vegades, els han recordat que no poden jugar partits de futbol, em diu en Jordi Nam, de 13 anys, i la Raquel Anh, d'11, comenta que algun dia ha passat un cotxe amb altaveus recordant la no-reunió».

Amb tot, Miquel Àngel Pérez considera que «el futur és incert; les mesures es van allargant setmana a setmana, i potser les escoles començaran de nou al maig per acabar a mig estiu i recuperar els mesos perduts... Però de moment encara no és clar».

També hi ha incertesa, però acompanyada de més temor, a Escòcia, on «encara no veiem la llum al final del túnel», segons explica Xavier Donadeu, de Sant Hilari Sacalm, que fa quinze anys que és professor de veterinària a la Universitat d'Edimburg. Allà, com a la resta del Regne Unit, el confinament, que va començar fa cinc setmanes, «ha estat relativament suau». En aquest sentit, explica que «si bé es recomana el tele-treball i tots els espais d'oci i centres de comerç no essencials estan tancats, com també ho estan els centres educatius i les llars d'infants i allà on es pot es fa ensenyament on-line, com ens passa a la Universitat, se'ns permet sortir al carrer per anar al supermercat, la farmàcia o al metge, o fins i per portar el cotxe al mecànic. La gran diferència és que podem sortir a fer esport, i això vol dir caminar, córrer o anar en bici, una vegada al dia, sols o en grup familiar». Aquesta permissivitat també va provocar alguns problemes: «Al principi la policia tenia feina a controlar les aglomeracions de gent als espais verds, sobretot a Londres, però sembla que això ja no passa. La realitat és que fora de les grans ciutats no hi ha controls de policia i per tant som força lliures de moure'ns localment».

L'inici del confinament va provocar a Escòcia problemes similars als d'aquí: «També faltava el paper higiènic als supermercats, així com pasta, conserves, etc. Això ha millorat una mica però hi ha productes que es continuen trobant en quantitats reduïdes, o fins i tot són difícils de trobar, com ara el pa, que de fet ens hem acostumat a fer-lo a casa». I també com aquí, la manca de material protector per al personal sanitari ha generat polèmica: «També ha estat molt lenta la implementació de tests per detectar el virus, i encara anem al darrere d'altres països en aquest aspecte».

Segons Donadeu, «el govern està revisant el confinament cada tres setmanes, però de moment no hi ha cap previsió de quan les coses es començaran a relaxar, al contrari d'altres països que ja semblen tenir un full de ruta».

També hi ha confinament, des del 15 de març, al Perú, on fa quinze anys que viu Núria Frigola, de Besalú, dedicada a la creació audiovisual . Segons ella, «el president de la república, Martín Vizcarra, va decretar l'estat d'alarma i el confinament total, incloent totes les activitats no essencials, molt semblant al d'Espanya, però més estricte perquè des del primer moment no es treballava excepte en l'alimentació, salut, etc. Aquest confinament s'ha anat allargant i encara no se sap fins quan durarà». Núria Frigola, que resideix a la capital peruana, Lima, afegeix que «el govern també va adoptar mesures econòmiques perquè la crisi del coronavirus afecti el mínim possible la població vulnerable». Afegeix, en aquest punt, que «al Perú hi ha molta pobresa i per això també s'han buscat mecanismes per mirar de garantir el pagament dels salaris als treballadors».

La reacció enèrgica de les autoritats té a veure, segons Núria Frigola, amb el fet que «el sistema de salut del país és molt feble, amb molt pocs llits d'UCI amb ventilador, per exemple...». I encara que, segons ella, s'ha buscat crear-ne de nous en espais habilitats expressament, les notícies que arribaven aquesta setmana del Perú explicaven que s'hi ha disparat el nombre de contagiats i de víctimes mortals, i que el sistema sanitari es troba a punt del col·lapse

Núria Frigola comenta també que «tant la meva parella com jo podem fer teletreball, però s'ha de pensar que al Perú només el 30% de la població és assalariada. Hi ha molts treballadors independents, en un sistema molt menys regulat i amb molta més informalitat, la qual cosa fa que molta gent, si no treballa un dia, no té els diners necessaris per menjar aquell dia». Aquesta situació ha provocat aglomeracions en alguns mercats de Lima, una ciutat de deu milions d'habitants en la qual en canvi ha disminuït radicalment el trànsit de vehicles i la circulació dels habitants pels carrers. La manca d'estructura de l'estat també ha provocat que s'hagin adoptat fortes restriccions per intentar evitar que la malaltia arribi a les zones andines, on «els serveis sanitaris són encara més precaris... Allà el virus seria fatal», assegura Frigola.

L'olotí Xavier de Bolós, geòleg expert en vulcanologia, és investigador de la Universitat Nacional de Mèxic i fa anys que viu a Morelia, la capital de l'estat de Michoacán, on tot just aquesta setmana s'ha decretat un confinament similar al que es viu aquí: «L'estat de Michoacán és sobirà i pren mesures pròpies en la gestió d'aquesta crisi, i ha decretat que només es pugui sortir de casa per a les activitats essencials, com ara anar a comprar, encara que són habituals les trampes...». En aquest sentit, De Bolós precisa que «la situació a Mèxic és molt complicada, i molta gent, en especial a Michoacán, viu d'allò que produeix al dia, del que ven cada dia.. Hi ha molta feina amb economia submergida, en la venda de menjar o altres productes de forma ambulant, en mercats, en petits establiments o fins i tot al carrer... Per això el confinament és complicat».

Dimecres passat, segons el geòleg olotí, la xifra d'infectats a Mèxic no arribava als 10.000, amb uns 700 nous casos cada dia. «Són xifres molt inferiors a les del sud d'Europa, i ho atribueixo d'una banda al fet que es fan menys proves i hi ha menys accés a un diagnòstic correcte, i de l'altra que la crisi ha arribat més tard i per tant el temps de resposta ha estat més alt, amb més informació de la resposta d'altres països».

En el seu cas particular, compleix el confinament treballant on-line des de casa, però «es fa complicat, perquè tens un ull pendent del teu país i l'altre pendent d'aquest on vius per veure com van les coses...».

Àngels Font, de Lloret de Mar, fa més de vint anys que viu a Atlanta, als Estats Units, on treballa a la cadena de televisió CNN (en el seu servei en espanyol). El seu relat de l'evolució de la malaltia als Estats Units, que fa arribar per correu electrònic des de casa seva, on porta setmanes confinada, és eminentment periodístic, trepidant, intens... : «No va ser fins a mitjans de febrer, quan els passatgers americans d'un creuer al Japó es van infectar de coronavirus i els van repatriar a Califòrnia, que les televisions americanes no van començar a informar diàriament sobre un virus que en aquells moments només se sabia que venia de Wuhan, Xina, i que provocava un fort, i a vegades greu, refredat. Però ja a principis de març (...) els contagis van arribar en només dies a Nova York. I a partir del ràpid contagi a Nova York va ser quan les autoritats locals van començar a implementar les primeres mesures i confirmava la greu extensió global de la pandèmia. La setmana del 8 de març va ser molt intensa. Tothom seguia les notícies i parlava de com a Itàlia i a Espanya, dues de les destinacions més populars dels americans per anar de vacances, entraven en crisis pel ràpid contagi d'un virus pràcticament desconegut. A Atlanta, va ser aquell divendres 13 de març que vam rebre el primer indici que la situació no lluïa gaire bé: vam rebre una notificació que les escoles i universitats tancaven indefinidament (...). Encara que el governador no havia demanat el confinament de l'estat, les famílies van entrar literalment en pànic i van buidar tots els supermercats de menjar i de paper de vàter. (...) La setmana següent, les petites i grans empreses de la ciutat van començar a demanar que tothom treballés de casa de forma immediata i que féssim teleworking (...). La CNN i altres cadenes de televisió van començar a fer un tipus de televisió mai vista abans: televisió des de casa. A mesura que la COVID-19 guanyava terreny, el panorama ens recordava més i mes als dies després dels atacs de l 11 de Setembre. En qüestió de dies les autopistes de la ciutat d'Atlanta es van buidar, l'aeroport més transitat del món es va quedar quasi sense passatgers. La ciutat quedava en silenci. El President Trump començava a cancel·lar els vols des d'Europa. Era l'inici del confinament dels EUA. (...) A principis d'abril el governador de Geòrgia va implementar el confinament a tot l'estat: això volia dir oficialment no sortir de casa, els restaurants i les platges tancades, només sortir a caminar a la vora del veïnat i en grups de no més de 10 persones inclosos els nens, i només sortir per anar a buscar menjar o medicines. (...). Els supermercats, les farmàcies, les botigues de mascotes encara avui segueixen obertes. Les cues segueixen a fora dels supermercats i continua el racionament de paper de vàter i els esprais desinfectants. Els metges han passat a fer visites per videoconferència si no és un mal greu. Molts restaurants i cadenes de menjar ràpid continuen oberts però només oferint menjar per emportar o a domicili. La COVID-19 ja és a quasi tot el territori americà. Fa ja cinc setmanes del confinament. Una nova realitat de vida per a milions de persones als EUA que encara avui dia no saben quan acabarà i tampoc s'hi acaben d'acostumar. En un país on les llibertats personals són un dret remarcat a la Constitució, a alguns estats les persones ja es comencen a cansar del confinament i les protestes perquè s'acabi han començat. Són dies on se segueixen les notícies minut a minut, on veiem el President Trump cada dia a les sis de la tarda fent les actualitzacions ell mateix sobre la COVID-19 (o fent campanya de cara a les eleccions presidencials del novembre). Són dies plens de teleconferències o videoconferències amb els companys de feina, els pares de família fent de mestres, oferint entreteniment als fills, fent de cuiners, anant a comprar una vegada a la setmana prenent totes les mesures de seguretat possibles amb guants i mascaretes (que per cert aquí no n'hi ha enlloc i la gent se les fa a casa amb qualsevol peça de roba que tingui) i sobretot ­mantenint la comunicació amb els familiars a la distància».