Més llum a la investigació del segrest d'Olot

Olot. Crónica de un secuestro (Ediciones del Serbal) és el títol de la traducció al castellà recentment editada del llibre que Jacinto Vicente Hernández (Nüremberg, Alemanya, 1966) va publicar l’any passat, quan es complien 25 anys de l’alliberament de Maria Àngels Feliu, i en el qual aporta noves informacions sobre la investigació que va conduir a la detenció dels segrestadors. En forma de novel·la molt fidel a la realitat («hi ha un 5% de ficció i un 95% de fets purs i durs», assegura l’autor), el volum revela detalls poc coneguts d’una recerca policial i judicial que es va iniciar cinc anys després del final del que ha estat el segrest més llarg a l’Estat espanyol sense motivacions polítiques i que va acabar amb el judici a l’Audiència de Girona de vuit persones, cinc de les quals (Antoni Guirado, Ramon Ullastre, Montserrat Teixidor, Josep Lluís Paz ‘Pato’i Sebastià Comas ‘Iñaki’) van ser condemnades a penes de presó que ja han complert.

Policies segrestadors

Maria Àngels Feliu, filla del destacat empresari Tomàs Feliu i Cendra, va ser segrestada el 20 de novembre del 1992 al vespre, quan acabava de tancar la farmàcia familiar d’Olot. Dos policies locals de la mateixa ciutat, Antoni Guirado i Josep Zambrano (que va morir el 1997), i Josep Lluís Paz, un conegut seu de Camprodon amb antecedents penals, la van esperar encaputxats, la van introduir en un vehicle, i la van portar a casa de Ramon Ullastre (considerat el cervell de la trama, implicat en diverses activitats il·lícites) i Montserrat Teixidor, a Sant Pere de Torelló. Al soterrani d’aquella casa hi havien habilitat un zulo molt petit, molt estret, humit, sense ventilació ni llum, on Maria Àngels Feliu (que llavors tenia 34 anys i tres fills d’entre tres i cinc anys) va haver de passar 492 dies, fins que un altre dels segrestadors, ‘Iñaki’, que havia mirat de fer-li menys dur el captiveri proporcionant-li per exemple espelmes primer i després llum elèctrica o deixant-la que caminés vint minuts al dia, la va alliberar, segons sembla pel seu compte, en una gasolinera de Lliçà de Vall.

En aquell moment hi havia dos detinguts pel segrest, Joan Casals i Xavier Bassa, als quals un informant havia acusat del rapte i de l’assassinat de la farmacèutica; tots dos serien absolts en el judici a l’Audiència. I encara que no se’n va deixar de parlar, la investigació del segrest va quedar cinc anys en punt mort.

Tot va canviar el 1999. Feia uns mesos que havia arribat a Olot de la jutgessa Pilar Castillo i més o menys al mateix temps hi van començar a treballar com a secretaris judicials Jacinto Vicente i Flora Ventolà. I un dels primers afers que van haver de resoldre va ser la petició per arxivar el sumari del segrest de Maria Àngels Feliu. Començaven uns mesos trepidants que Vicente ha novel·lat en resposta a un repte que li va plantejar la seva filla: «Em deia que havia participat en afers importants i que mai no havia escrit cap llibre, que havia de fer-ho... I a base d’insistir, vaig acabar cedint». Aquesta decisió es va produir quan s’acostava el 25è aniversari de l’alliberament de Maria Àngels Feliu, i va decidir que ja tenia tema perquè, a més, «em va marcar molt, personalment». Però el procés no resultaria fàcil: «Hi ha un exercici de memòria del que jo recordava, i també de recopilació d’informació antiga i de recerca de nova» que el va portar, per exemple, a entrevistar-se amb ‘Iñaki’.

Jacinto Vicente va néixer a Alemanya perquè els seus pares, de Salamanca i Almeria, hi havien anat a treballar. Però quan tenia pocs anys la família va tornar i es va instal·lar a Cornellà de Llobregat. Ell va estudiar dret perquè tenia la intenció de ser jutge, encara que mentre preparava les oposicions va aconseguir plaça de secretari judicial primer a Santa Coloma de Farners i després a Olot, ciutat on portava pocs mesos quan es va produir l’escena que es descriu en l’inici d’aquest reportatge, que també va haver de viure de manera similar la jutgessa Pilar Castillo, una persona «molt reservada i que no volia notorietat».

«Quan es va demanar l’arxiu de la causa del segrest, la jutgessa va dir que per respecte a la víctima i a la seva pròpia feina no podia adoptar aquesta decisió sense haver fet cap diligència, i ens va demanar a Flora Ventolà i a mi que ens repartíssim el sumari, el llegíssim, miréssim si hi havia alguna porta oberta per continuar la investigació, i decidir llavors sí amb coneixement de causa». Jacinto Vicente explica d’aquesta manera l’inici de la segona investigació del segrest d’Olot, després d’una primera en la qual d’entrada per la implicació en l’afer de policies locals d’Olot, i també perquè hi havien intervingut sense coordinació diversos cossos policials, no havia arribat a bon port.

D’aquella lectura, però, no en va sortir res: «Com a última opció, la jutgessa va decidir cridar la Guàrdia civil, que havia estat l’última a investigar l’afer, per veure si hi veien alguna nova possibilitat. Si no, arxivaria el cas, com havia demanat la fiscalia». I es va produir la gran sorpresa: «La Guàrdia civil ens comunica que hi ha una pista que mai no s’havia investigat. ‘I com és que no surt al sumari?’, vam demanar. I ens responen que havia arribat quan Feliu ja havia estat alliberada, que semblava rocambolesca perquè implicava policies locals, que el fiscal no la veia clara...». Vicente es mostra comprensiu amb aquesta manera de fer: «Ells arrossegaven una motxilla d’anys de recerca que nosaltres no arrossegàvem».

Moments àlgids de la investigació

La pista es basava en el testimoni d’un policia local d’Olot que explicava que dos companys li havien proposat fer un seguiment de dues persones, una de les quals era Maria Àngels Feliu. «Érem conscients que es podia muntar un cacau considerable, i vam decidir citar el policia a declarar a veure si es ratificava en el que havia dit, abans de posar en marxa cap operació. El vam citar i no només es va ratificar, sinó que es va mostrar convençut que Guirado i Zambrano (que ja era mort) eren els segrestadors». Es va decretar secret de sumari i la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia civil va reobrir la investigació: «Estaven encantats, perquè tenien una espina clavada».

La recerca va acabar donant fruits, però pel camí es van produir diversos moments impactants. Jacinto Vicente recorda per exemple que «per fer el seguiment de Guirado, es va decidir posar-li una balisa al cotxe, en concret un dia que havia anat a una gran superfície. Però com que és policia, la gent el coneix, i una dona el va avisar que hi havia tres homes que li estaven posant alguna cosa al cotxe, a l’aparcament. En Guirado va sortir corrents, els altres tres també, però ell es va quedar amb la matrícula i va esbrinar que es tractava d’un vehicle policial. Quan ho va dir al seu cap, Josep Torrent, que estava informat de l’operació, aquest va mirar de dissimular dient-li que allò tenia a veure amb una investigació sobre drogues relacionada amb Zambrano».

Pocs dies després, la revista Interviu publicava que hi havia implicats policies locals d’Olot en el segrest de Maria Àngels Feliu. Allò va precipitar els fets. «A les tres de la matinada em van picar a la porta perquè Antoni Guirado volia confessar -recorda Vicente-, i van començar unes hores frenètiques. Vam trobar un advocat d’ofici que va venir molt aviat al jutjat, Guirado hi va arribar a les vuit i ja era ple de premsa i de veïns, i va començar una declaració que es va allargar més de dotze hores».

Jacinto Vicente coneix i explica aquests detalls, que no consten al sumari del cas, perquè va fer d’enllaç del jutjat amb la Guàrdia civil i amb la premsa: «La jutgessa era molt tímida i em va dir que assumís aquests papers». Tots dos, i Flora Ventolà, eren plegats el 26 de març del 1999, quan es va procedir a la inspecció judicial de l’habitatge de Sant Pere de Torelló on Ramon Ullastre i Montserrat Teixidor feien vida normal mentre tenien, només uns metres més avall, Maria Àngels Feliu en condicions inhumanes. Durant prop d’un any i mig. «D’entrada ens va cridar l’atenció que la casa no era aïllada, com es podia pensar, sinó en ple nucli urbà. I després Ramon Ullastre ens va dir que a l’indret on hi havia hagut el zulo hi tenia ara un terrari amb serps i aranyes molt verinoses, i que no pensava treure-les... Vam fer venir un biòleg que quan va saber què hi havia no hi va voler entrar... I Ullastre no va cedir fins que la Guàrdia civil va amenaçar la seva dona, que esperava asseguda amb un gat a la falda, de fer-hi entrar el gat, ‘i que sigui el que Déu vulgui’. La dona es va encarar amb Ullastre i al final va entrar ell per arraconar els animals perillosos que efectivament hi tenia».

L’autor del pròleg del llibre és Jesús García-Fustel, tinent coronel de la UCO de la Guàrdia Civil, la unitat encarregada d’aquesta investigació. I parlant precisament d’aquest zulo escriu que «algunes de les condicions a les que va estar sotmesa Maria Àngels eren pitjors que les de les víctimes de l’holocaust: espai, il·luminació, higiene, comunicació, etc. La meva professió m’ha donat oportunitats de conèixer la capacitat humana de supervivència, però el que ella va haver de suportar supera tots els límits, i fins i tot va haver de patir la pressió psicològica de saber que els que havíem de rescatar-la la donàvem per morta. No només és sorprenent la seva fortalesa, també la seva intel·ligència per buscar solucions en què entretenir la ment i la seva gran memòria que tant ens va ajudar però, sobretot, la humanitat amb la qual va tractar a aquells que altres consideràvem que no s’ho mereixien».

En el mateix pròleg, sobre Jacinto Vicente, apunta que «algú, des de dins de la investigació, havia d’explicar algunes veritats d’aquest cas que va marcar una fita en la història de la delinqüència comuna a Espanya». Per exemple, Vicente qüestiona la versió d’‘Iñaki’ sobre el final del segrest: «Ni el lloc on la va deixar ni la manera com ho va fer tenen gaire sentit», apunta, i insinua que hi va haver algun contacte entre la família i els segrestadors a través de Control Risk, una empresa que havia estat contractada precisament per fer de mitjancera i el paper de la qual mai no va acabar de quedar clar. En la conversa que va mantenir amb ‘Iñaki’ per preparar el llibre també li va dir que va acabar fent un paper en el segrest que inicialment s’havia proposat a una altra persona: «Aquesta persona no ha sortit mai, i parlar amb ella podria donar algunes claus de l’inici del pla dels segrestadors».

Satisfacció i por

«A nivell professional va ser una satisfacció enorme viure des de dins una investigació tan complexa, i que acaba amb èxit», assegura Jacinto Vicente, encara que admet que «a nivell personal vam haver de passar por en alguns moments, i va suposar molta dedicació, perquè a la feinada que suposava aquella investigació s’hi afegia la feina habitual del jutjat...»

Olot. Crónica de un secuestro ha estat el primer llibre de Jacinto Vicente (que amb el temps va deixar de viure a Olot i va deixar d’exercir de secretari judicial per dedicar-se a l’advocacia, sobretot en dret penal i esportiu), però sembla que no serà l’últim: «Estic treballant en un altre basat també en un cas real, l’incendi de l’edifici Windsor de Madrid. M’agrada escriure sobre coses en les quals he intervingut o he conegut personalment, i com en el cas d’Olot, que vaig entrevistar ‘Iñaki’ per documentar-me, aquesta vegada he parlat amb un dels suposats autors del foc».