29 de maig de 2020
29.05.2020
Diari de Girona

Cinquanta anys de l'explosió a la Grober que va sacsejar tot Girona

L'esclat d'una caldera de vapor que va provocar la mort de quatre treballadors; va ser l'últim accident greu en una fàbrica al centre de la ciutat i va influir en el posterior trasllat de la producció a Bescanó

29.05.2020 | 21:52
L'accident va generar molta expectació i van ser nombrosos els curiosos que es van acostar a la zona per veure'n els efectes.

El 29 de maig del 1970, cap a les onze del matí, l'explosió d'una caldera de vapor a la fàbrica Grober de Girona va provocar la mort gairebé immediata d'un treballador i ferides greus a cinc més, tres dels quals moririen en els dies posteriors al centre sanitari de Barcelona al qual havien estat traslladats. La violenta deflagració, a més de causar greus destrosses a la factoria, situada al centre de la ciutat i que donava feina en aquell moment a un miler de persones, va provocar ferides més lleus a veïns que es trobaven a prop de l'edifici, i danys en comerços i establiments igualment propers. L'expectació que va generar el sinistre es va traduir en una gran quantitat de gent que es va acostar a la zona per poder contemplar en directe els efectes de l'últim gran accident en una fàbrica al centre de la ciutat de Girona, que a més va tornar a posar sobre la taula el debat sobre els riscos de la presència de factories tan importants en ple nucli urbà. L'any 1978, els propietaris de la Grober acordaven el trasllat de la producció a Bescanó, on tenien una altra factoria que també acabaria tancant l'any 2014, mesos abans que l'empresa entrés en liquidació.

«Durant molts anys, quan un operari gironí deia que treballava a la fàbrica, ja s'entenia que es referia a la Grober, ubicada entre el carrer Nou, el de la Indústria, el del Perill i la plaça del Molí. Aquesta era la indústria més important de la ciutat i la que ocupava un més que considerable nombre de treballadors, que en algun moment arribaren a ser uns mil cinc-cents». El cronista oficial de la ciutat de Girona, Enric Mirambell (1926-2020), resumia amb aquestes paraules, en un article publicat al Diari de Girona el mes d'abril del 2015, la importància que havia tingut per a Girona la fàbrica Grober, i l'estret vincle que hi havia entre l'empresa i la ciutat. Per aquest motiu, l'accident que es va produir ara fa cinquanta anys va tenir encara més repercussió i va suposar una autèntica commoció en la Girona de l'època, en la qual tothom (o gairebé) coneixia algú que hi treballava. En la crònica del sinistre que Jaume Sureda Prat va publicar l'endemà al diari Los Sitios, ja explicava que «en la calle se apiñaron los transeúntes, curiosos unos, asustados otros, y los vecinos, indignados. Había comentarios para todos los gustos, aunque todos coincidían en el hecho de que resulta peligroso, como así se ha demostrado, la vecindad de cualquier factoría».

L'empresa tèxtil Grober, especialitzada en botons, cordons i cintes, va ser fundada l'any 1890 pel ciutadà italià Cristòfol Grober. La va instal·lar al barri del Mercadal, que, com explicava l'exalcalde i historiador Joaquim Nadal en un article publicat al Diari de Girona el mes juny del 2018, «va tenir des de mitjan segle XIX fins a finals de la dècada dels anys setanta del segle XX un component industrial molt intens. La desamortització havia alliberat molts terrenys urbans i la desaparició del convent de Sant Francesc va propiciar un canvi en la fesomia urbana de Girona que duraria moltes dècades». Mirambell apuntava sobre el naixement de l'empresa que Cristòfol Grober «intuí l'eficàcia d'instal·lar-se a Girona, i concretament en aquella zona, entorn del carrer Nou. Els avantatges que hi veia eren la possibilitat de servir-se de l'aigua de la séquia Monar, la facilitat de trobar mà d'obra entre els ciutadans de Girona. I també ajudà a decidir-se la presència a la ciutat d'altres famílies italianes que hi havien muntat els seus respectius negocis».

Imatge de les destrosses que va provocar l'explosió d'una caldera de vapor a la fàbrica Grober de Girona, el 29 de maig del 1970. ajuntament de girona/CRDI/Salvador Crescenti Miró

El cronista oficial de la ciutat detallava en el seu escrit quina havia estat l'evolució de l'empresa en els seus primers anys d'existència: «Presa la decisió, d'entrada aprofità l'ocasió de comprar els edificis de les ­anti­gues empreses Bosc i Barrau. L'any 1893, mitjançant una ampliació de capital, compra extensos terrenys a la veïna població de Bescanó on construeix una nova fàbrica i una central hidroelèctrica que alimentarà les factories de Girona i de Bescanó. L'any 1906 amplia la producció i adquireix nous edificis al carrer de Sant Francesc. Compra també la Casa Pastors de la plaça de la Catedral, el que li permet fer una permuta amb l'Ajuntament, entrant en possessió de l'edifici de la plaça del Molí on estaven ubicats els serveis de Justícia. L'any 1910 compra l'edifici que havia ocupat la foneria Planas. El 1912 compra al Ram de Guerra una extensa parcel·la resultant de l'enderroc de la muralla de la Gran Via. Totes aquestes operacions permeten disposar d'un extens complex industrial en el mateix centre urbà, que comprèn una considerable part de la Girona que encara aparentava ser la ciutat secularment emmurallada, que ara estava començant a transformar-se, per iniciar la seva expansió pel pla».

MÉS QUE UNA FÀBRICA


En les dècades posteriors, la vida a la fàbrica va estar molt relacionada amb la vida en general a la ciutat i al país: va gaudir d'un moment d'expansió durant la Primera Guerra Mundial, va resultar afectada per conflictes laborals i socials (vagues, manifestacions, aldarulls...) un cop acabat el conflicte (que fins i tot van conduir al seu tancament durant un temps l'any 1920), va quedar destruïda durant la Guerra Civil, però en molt pocs mesos va ser reconstruïda i modernitzada i va recuperar l'activitat... Una activitat que transcendia l'estrictament productiva i econòmica, perquè, tal com assenyalava Joaquim Nadal, «més enllà del pes de la Grober en el teixit industrial de Girona i la seva importància per a l'economia de molts centenars de famílies gironines, hem de destacar la seva tasca social canalitzada a través d'una Escola-bressol, una escola i el Foment de Cultura que aglutinava la Fundació i el Patronat de l'empresa Grober. Des d'aquí a principis del segle XX es va crear una entitat coral (orfeó Unión y Concordia) que l'any 1922 esdevindria l'orfeó Cants de Pàtria».

Tot plegat explica la commoció que va provocar aquella explosió del 29 de maig del 1970: «L'alarma es registrà no només en l'àmbit de la fàbrica, sinó que també en l'entorn urbà i en tota la ciutat. Prova del que la Grober representava per Girona», escrivia Mirambell.

La deflagració es va produir en una caldera de vapor que, segons la crònica dels fets que va difondre l'agència de notícies Cifra, tenia uns tres anys d'antiguitat: «Es del llamado tipo horizontal y trabajaba a una presión de ocho atmósferas. Estaba destinada al tinte de botones, una de las actividades más importantes de la fábrica siniestrada, que tiene un censo laboral de más de mil productores, en jornada ininterrumpida, de día y noche». L'explosió va provocar que la tapa de la caldera i el dipòsit de combustible sortissin disparats cap a un taller proper de la mateixa fàbrica, que va quedar gairebé destruït i on es trobaven els ferits més greus; el combustible, a més, es va encendre.

Diversos treballadors de la Grober seguint els treballs de rescat després del sinistre. ajuntament de girona/CRDI

Pablo Cruz Guillén, de 43 anys i veí de Girona, era just al costat de la caldera en el moment de l'explosió i va morir poca estona després del sinistre a la Clínica Muñoz de Girona, a la qual inicialment havien estat traslladats tots els ferits. Però donada la gravetat de les seves lesions, Antonio Fernández Manzanares (de Santa Eugènia, Girona), Emilio Aramayo Andrés (Salt), Emilio Gimbernat Estrach (Girona), Manuel Casadevall Adell (Salt) i José Turró Barneda (Girona) van ser portats a la unitat de cremats de la Residència Francisco Franco de Barcelona. Malgrat que inicialment es va informar d'una evolució favorable del seu pronòstic, en els dies posteriors tres d'ells acabarien perdent la vida: Emilio Gimbernat, de 61 anys, el 30 de maig; José Turró, de 49 anys, el 3 de juny; i Manuel Casadevall, de 50 anys, el 4 de juny.

Precisament a principis del mes de juny, l'empresa havia fet públic un comunicat en el qual agraïa les mostres de condol i de suport, i també les ofertes d'ajuda, que havia rebut després de l'accident, i donava les gràcies als veïns de Girona i a les institucions locals «que, con su interés, asistencia y colaboración nos han ayudado a sobrellevar tan doloroso suceso».

El cert, però, és que malgrat aquesta solidaritat i aquestes ofertes d'ajuda, l'accident havia generat malestar a la ciutat, i també inquietud, i al marge del debat sobre els riscos que suposava la presència de la fàbrica al centre urbà, va afavorir que ressorgís la conflictivitat laboral que havia caracteritzat bona part de la història de la factoria. Així, el sindicat Comissions Obreres va repartir fulletons en els quals feia una crida a una vaga de treball lent i a un boicot a les hores extres; però la convocatòria no va tenir èxit.

Després d'aquell accident, la Grober encara funcionaria uns anys més al centre de Girona, però aviat es començaria a estudiar el trasllat de la seva producció a la factoria que l'empresa ja tenia a Bescanó, i que es va fer efectiu a finals de la dècada de 1970. Les naus que havia ocupat al Mercadal van ser enderrocades i tota la zona va ser objecte d'un ambiciós projecte d'urbanització amb la construcció de blocs d'habitatges, la transformació dels carrers Sèquia i Cristòfol Grober i la configuració de les places de Josep Pla i de la Constitució, avui de l'U d'octubre de 2017.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook