Així com nosaltres, a Hong Kong, fa anys que vivim el dia a dia amb mascareta com un fet molt normal, sobretot per la contaminació, als països occidentals haver-ne de portar és un canvi bastant radical per a la majoria de la gent, perquè no n’hi ha costum». Mariona Isern és una empresària de Sant Joan de Mollet que fa dotze anys que viu a Hong Kong, on es dedica a la distribució de productes alimentaris i ara també de material sanitari. La crisi del coronavirus ha suposat un repte i una oportunitat de negoci, que l’ha obligat a adaptar-se a una situació canviant per moments, i a estones molt intensa: «El govern xinès canviava constantment la normativa per a l’exportació d’aquests productes mentre vèiem que començava a haver-hi una certa desesperació per part de clients per trobar producte de qualitat i que arribés de mans fiables».

El farmacèutic gironí Francesc Folch confirma aquesta desesperació que es va arribar a viure: «Quan va venir la patacada ens vam trobar que no hi havia mascaretes perquè per a nosaltres era un producte residual i l’estoc que n’hi havia era ridícul». Ell, com altres farmacèutics, es va haver d’espavilar per aconseguir aquest producte que només uns dies abans pràcticament ningú no comprava, que en aquell moment s’havia convertit en una necessitat de primer ordre i que avui (amb la distribució i la comercialització ja normalitzades) s’ha incorporat al paisatge quotidià: «La primera cosa que vam aconseguir en aquells inicis de la crisi van ser unes mascaretes tèxtils que fabricava una empresa valenciana que s’havia dedicat a l’elaboració de complements per a moda infantil i que havia reprès l’activitat a petició d’alguns centres sanitaris per fabricar aquests productes».

Una petició similar va rebre l’emprenedora gironina Sílvia Castelló, directora de l’escola de disseny, patronatge i confecció Qstura i presidenta de l’Associació gironina per a la promoció de la moda (Agimod), que en els primers dies del confinament va coordinar un equip de desenes de voluntaris que van confeccionar unes 40.000 mascaretes tèxtils, diversos milers de les quals per encàrrec de Dipsalut, l’organisme de salut púb lica de la Diputació de Girona.

Castelló ha aprofitat aquesta experiència per posar en marxa amb els dissenyadors Lichis Blancos i Carme Puigdevall i Plantés una línia de mascaretes i altre material sanitari elaborat amb material tèxtil homologat: «L’ús de la mascareta ha passat a ser obligatori, i així com en els inicis de la crisi, per la urgència, et posaves qualsevol cosa que trobaves, ara potser penses que si l’has de portar molt de temps, millor que sigui reutilitzable encara que t’hi hagis de gastar una mica més».

UN NOU NEGOCI

Mariona Isern va crear fa uns deu anys a Hong Kong l’empresa Eurolink Global Limited, dedicada a la distribució de productes alimentaris, però també hi ha desenvolupat altres negocis, la qual cosa l’ha portat a tenir un bon coneixement del sistema de producció de la Xina. Això li ha permès, amb la seva sòcia Elisabeth Parera (també catalana), obrir una nova via de negoci en el sector sanitari, que les ha portat a distribuir en les últimes setmanes milions de mascaretes i de bastonets per a tests de detecció del coronavirus, i també guants de nitril, en països com Espanya, Mèxic, Colòmbia o els Estats Units.

La decisió de Mariona Isern i Elisabeth Parera d’introduir-se en el mercat sanitari neix de la percepció que a Catalunya no hi havia prou consciència del problema que s’acostava: «Vèiem que a Hong Kong el govern es preparava molt ràpidament per a la crisi, i en canvi a Catalunya, si es parlava del coronavirus, se’n parlava com d’una cosa molt llunyana i sense excessiva importància, com si fos una simple grip».

La seva primera opció davant d’aquests fets va ser mirar d’ajudar fent donacions a Catalunya: «Vam recaptar diners gràcies a la comunitat catalana que hi ha aquí i ens vam posar en contacte amb Acció i el Departament de Salut de la Generalitat. I els vam donar màscares de protecció civil d’un sol ús i mascaretes KN95 de protecció FFP2». Però elles mateixes eren conscients que «amb les nostres donacions no anàvem enlloc. A Hong Kong portem una mascareta nova cada dia o dues cada dia quan fa humitat. Si hi ha més de set milions d’habitants a Catalunya, quantes mascaretes feien falta? No podíem assumir tot el cost».

Mariona Isern continua relatant que «vam seguir buscant suport a través d’empreses catalanes, però tampoc no aconseguíem una bona resposta, i en paral·lel hi havia altres empreses que es posaven en contacte amb nosaltres per mirar de comprar-nos aquest material. Va ser llavors quan ens vam plantejar la venda del producte, enlloc de les donacions, i això efectivament ens ha permés ser molt productives».

Així, Mariona Isern i Elisabeth Parera van posar en marxa Red Base Medical a partir de Red Base HK, una societat que Elisabeth Parera havia creat el 2007 i que funciona com a distribuïdor a tot el món de productes elaborats a la Xina: «Red Base Medical està treballant amb fàbriques amb les quals ja havíem treballat i n’hem auditat i incorporat de noves, de manera que comprem i distribuïm productes mèdics i de protecció com ara mascaretes, guants, vestuari, esterilitzadors, tovalloletes desinfectants, etc. i altres productes que ens demanen els clients. Treballem amb fàbriques autoritzades pel govern xinès i tenim un equip dedicat només a auditar les fàbriques per assegurar la qualitat del producte». Encara que la majoria dels seus proveïdors són xinesos -«després de tants anys aquí coneixem molt bé el mercat i ens hi movem amb comoditat»-, també en tenen algun a Corea del Sud.

La majoria de clients d’Isern i Parera han estat empreses: «Als governs els hem passat les nostres ofertes, però de moment només han acceptat les nostres donacions». En el cas concret de Catalunya, «estem en contacte directe amb la responsable de contractacions de l’Institut Català de Salut, que és qui gestiona les compres d’EPIs. Tenim acús de rebut del nostre catàleg per part seva. De moment no hem tancat cap operació amb ells però estem obertes a continuar ajudant en tot el que calgui».

Les responsables de Red Base Medical es van trobar en els moments àlgids de la crisi que «hi havia molta petició de producte de clients de fora de Hong Kong, però també força desinformació perquè arreu havien canviat les lleis d’importació i exportació». Les demandes que rebien procedien sobretot dels Estats Units i de països europeus i sud-americans, i en general de laboratoris farmacèutics i altres empreses.

A més, passava que «de cop i volta hi havia molta empresa que començava a vendre producte sanitari, però s’ha d’anar amb molt de compte, no és com comprar jerseis o bolígrafs. Estem parlant de productes de protecció que han d’estar avalats per uns certificats i uns tests de qualitat». En aquest sentit, afegeix que «ens hem trobat amb desenes de certificats falsificats o retirats per part de la Comissió Europea. Hi ha un llistat de fàbriques autoritzades pel govern xinès i al mateix temps hi ha un llistat d’empreses certificadores autoritzades per la UE. S’ha de fer un bon treball d’anàlisi de tests i comprovació de certificats i documents abans no es tanca una comanda. La protecció de la gent i la salut estan en joc. Tenir un equip dedicat a auditar les fàbriques i enfocat en l’autenticitat de documents i la qualitat del producte és clau».

El material per al qual ha rebut més demandes Red Base Medical són les mascaretes («d’un sol ús civils de 3 capes, d’un sol ús quirúrgiques de 3 capes -la diferències entre unes i altres és en la producció, perquè totes dues protegeixen de dins cap a fora i porten una capa externa impermeable que pot ser verda, blava, lila, etc., una capa interna que absorbeix la humitat i entremig de les dues capes hi ha el filtre protector; però les quirúrgiques es produeixen en sala blanca totalment esterilitzada i al buit mentre que les civils passen un nivell o dos d’esterilització, però no tots- i les KN95 FFP2 de cinc capes, que protegeixen de fora cap endins», guants de nitril o làtex i bastonets nasals per fer tests de COVID-19.

Sobre l’evolució del preu d’aquests productes, que en alguns casos es va disparar, «va en funció no només de la demanda, sinó també de la disponibilitat de la matèria prima. A la Xina el govern ha arribat a confiscar matèria prima a les fàbriques i això ha derivat en una pujada puntual dels preus que al cap d’uns dies s’ha rectificat».

Més que especulació, segons Mariona Isern, el que hi ha hagut en aquest mercat a causa de la crisi ha estat «desconeixement. Ens trobem amb molts clients que han comprat productes basant-se en el preu quan estem parlant d’un producte de protecció, no de jerseis; no pot passar el preu per sobre de la qualitat». Assenyala, en aquest punt, que «així com han sortit moltes empreses que han començat a comprar i a comprar per fer el negoci de l’any, ha passat el mateix amb els fabricants. Els que abans feien joguines o ulleres o altres productes i els ha baixat el negoci, ara han transformat les fàbriques en línies de producció de mascaretes que no sempre compleixen els mínims requeriments. Torno a dir que tenir una presència i poder auditar el producte i la fàbrica és clau».

Conclou, en aquest sentit, que «si coneixes bé el producte no és difícil trobar material de qualitat. Si no el coneixes, et vendran qualsevol cosa: mascaretes que es trenquen les gomes, mascaretes amb fongs pel mal empaquetat, mascaretes que els cau la peça metàlica del nas, mascaretes amb filtres que no passen les proves bàsiques del bufat, del cremat...».

MODA, DISSENY I VOLUNTARIAT

La qualitat és, precisament, un dels arguments que utilitza Sílvia Castelló per promocionar les mascaretes i les bates per a ús professional que està dissenyant i produint amb Lichis Blancos i Carme Puigdevall i Plantés. «Totes les peces estan elaborades amb material certificat, es poden rentar, i en el cas de les mascaretes es presenten en diferents dissenys i es poden personalitzar», explica l’emprenedora gironina, que considera que tot plegat les converteix en un producte idoni per a aquesta nova normalitat en la qual la mascareta passa a formar del vestuari habitual.

Sílvia Castelló i els seus socis han trobat una oportunitat de negoci en les mascaretes després d’haver-ne elaborat milers de manera voluntària en els inicis de la crisi: «Quan va esclatar l’emergència sanitària vam haver de tancar Qstura, i com que davant de la manca generalitzada de mascaretes molta gent ens demanava com fer-ne a casa, vam fer un vídeo tutorial que va córrer força per les xarxes. Al cap de poc ens van començar a trucar d’una banda institucions com ara l’Ajuntament de Girona, Dipsalut o l’Hospital Trueta que necessitaven ajuda i de l’altra persones que s’oferien voluntàries per donar un cop de mà».

L’organització de tot plegat va ser ràpida: «El primer cap de setmana ja vam fer 4.000 mascaretes». I poc a poc el moviment va anar creixent fins a disposar d’un equip de 250 persones: «S’hi van implicar l’ANC, i els Sanitaris per la República, i a més de persones que cosien disposàvem de conductors, i d’altra gent que recollia i portava el material i les mascaretes ja acabades. Va ser una experiència brutal encara que a vegades molt estressant, perquè tot corria molta pressa. Vam arribar a produir 30.000 mascaretes per a Dipsalut en una setmana», assegura Sílvia Castelló, que explica que tot aquest material (calcula que en total van elaborar unes 40.000 mascaretes) es va distribuir a centres sanitaris, a geriàtrics i a altres equipaments que en necessitaven. A més, l’emprenedora gironina va col·laborar per replicar el model d’organització que tan bon resultat havia donat a Girona en altres municipis que ho demanaven.

En paral·lel va mantenir l’activitat a l’escola Qstura: «Som un centre sobretot presencial, però ens hem hagut de reinventar per explicar les coses sense ser a prop i i oferir materials i propostes online». Una manera de treballar que creu que continuarà en el futur immediat (combinada amb els cursos presencials).

La mobilització dels voluntaris per l’emergència sanitària va durar un mes i mig, calcula Sílvia Castelló, «i al marge que hi va participar gent molt professional, també ho van fer persones que no eren del sector tèxil, que volien col·laborar, que ho van fer molt bé i a les quals segurament aquesta activitat els devia servir en aquells moments de confinament». De fet, iniciatives similars van proliferar arreu de les comarques gironines en aquells inicis de la crisi.

Però a partir de la normalització del subministrament de material sanitari, aquestes xarxes de voluntaris van deixar de ser necessàries i es començava a obrir el camí cap a la nova normalitat en la qual les mascaretes s’incorporen al dia a dia. I és en aquest punt que es comencen a plantejar altres qüestions: «Hem de fer servir mascaretes d’un sol ús o mascaretes sostenibles?», es pregunta Sílvia Castelló. I ella mateixa respon que «nosaltres sempre hem apostat per la moda sostenible i ètica, i de fet les mascaretes que sempre hem elaborat no eren d’un sol ús, sinó que es podien rentar». Per això, en col·laboració amb els dissenyadors Lichis Blancos i Carme Puigdevall i Plantés, han apostat per crear la seva pròpia línia de mascaretes reutilitzables (i també d’altres materials tèxtils de protecció, com ara bates d’ús professional o fundes per a lliteres de fisioterapeutes que igualment es poden desinfectar i fer servir més d’una vegada).

Sílvia Castelló explica sobre els seus productes que «hem trobat un material sanitari i sostenible, que es pot rentar més de cent vegades. D’aquesta manera, aconseguim un element de protecció certificat però que no només és funcional, sinó que té un disseny atractiu, perquè si l’he de fer servir sovint, i portar-la quan estigui amb clients o amb amics, vull que sigui un model xulo, personalitzat...». Les seves mascaretes, anomenades D-Mask, es poden adquirir de moment on line i segons Sílvia Castelló «ja hi ha empreses que ens estan demanant personalitzar-les».

Hi van començar a treballar fa unes quatre setmanes i de moment se senten satisfets de la resposta que han rebut. Hi ha altres empreses gironines, i de fora, que també han trobat en aquest camp una nova via de negoci: només cal sortir al carrer i veure les mascaretes que porten els vianants per adonar-se que, almenys de moment, hi ha demanda. «Molta gent del sector s’està reconvertint ­­-apunta Sílvia Castelló­- i hi ha moltes idees. El problema és després trobar gent que sàpiga cosir per portar-les a terme». Per això des de Qstura reivindiquen aquesta activitat amb un vídeo a les xarxes amb el lema Sé coser.

COM UN MERCAT ORIENTAL

El primer símptoma que en passava alguna va ser que els turistes japonesos venien a demanar mascaretes, i això no era gens habitual». El farmacèutic gironí Francesc Folch recorda aquest detall dels dies previs a l’esclat de l’emergència sanitària pel coronavirus: «De sobte va arribar la patacada i ens vam trobar desprotegits. Per a nosaltres la mascareta era un producte residual, en teníem un estoc ridícul i van desaparèixer de seguida. I feines a trobar-ne».

Aquesta situació de desproveïment en els primers dies de la crisi va ser generalitzada a les farmàcies gironines, i cadascú es va espavilar com va poder. Folch va trobar les mascaretes tèxtils que elaborava una fàbrica valenciana de complements per a moda infantil que s’havia reconvertit, i en va aconseguir algunes: «Era un bé molt preua». En paral·lel, «anàvem buscant mascaretes d’ús sanitari que fossin correctes, i el problema bàsic és que aquest material ve de la Xina i el funcionament és molt simple: quantes en vols? Doncs paga per avançat. I paga per avançat a una empresa de la qual no en saps res, ni tan sols si està homologada».

Francesc Folch va poder resoldre el problema perquè el director d’Ecocèutics, un grup de serveis farmacèutics amb el qual treballa, «tenia contactes amb gent de la Xina i a través d’un importador de material va aconseguir 4.000 mascaretes FP2 quan no n’hi havia enlloc». Les mascaretes van ser distribuïdes a les diferents farmàcies que treballen amb Ecocèutics, però «perquè t’adonis del nivell a què arribaven les coses, en aquest procés de distribució local en van desaparèixer unes quantes desenes... Veies una mascareta i n’haguessis pagat or, llavors».

Hi va haver persones que van voler aprofitar la situació per fer negoci: «Venia gent que no sabies qui era, que potser es dedicava a un negoci que no tenia res a veure amb el farmacèutic, i t’oferia mascaretes. I et demanava que paguessis per avançat. El negoci consistia a aconseguir unes quantes persones disposades, i un cop amb els diners a la mà fer la comanda a la Xina i tenir ja els diners per fer el pagament per avançat. Nosaltres no vam jugar mai a aquest joc...», un «joc» en el qual, segons ell, «molta gent s’hi va enganxar els dits: hi havia mascaretes que no arribaven, d’altres que no eren bones, i tot a uns preus que acostumaven a ser molt alts».

Ara, amb la situació normalitzada, «hi ha molts proveïdors, tens les mascaretes que vols, i el preu ha baixat molt ràpid...». Però durant unes setmanes, «el mercat sanitari, que acostuma a ser una cosa força seriosa i estandarditzada, amb preus molt controlats, es va convertir en una mena de mercat oriental. I no hi estem acostumats».

Francesc Folch encara té algunes mascaretes subministrades per Ecocèutics, però ell mateix ha trobat el seu propi proveïdor: «És un distribuïdor d’ulleres que ofereix mascaretes amb tots els controls de qualitat i homologades a Europa a un preu molt correcte. I a més no n’has de comprar milers». Segons ell, tot i la normalització del mercat, «encara hi ha moltes empreses que en venen, i reps molts correus oferint-ne. Hi ha gent que no s’hi dedicava i devia fer comandes importants en el seu moment per aprofitar l’ocasió i que ara en canvi no saben com treure-se-les de sobre»