En la ciutat tradicional, la forma dels carrers depèn de les façanes, el paviment l'embelleix el seu entorn», defensa l'arquitecte Eduard Callís (Olot, 1977). És per això que quan ell i Guillem Moliner (Olot, 1979), també arquitecte i amb qui comparteix a la capital de la Garrotxa l'estudi unparelld'arquitectes, van rebre l'encàrrec per condicionar com a plaça un solar a tocar de l'església del Tura, al barri vell d'Olot, resultant de l'enderrocament de Can Sau, una casa antiga, el primer que van fer va ser mirar enlaire. I el que van veure va ser la paret mitgera de la casa que havia estat enderrocada, i els contraforts que s'havien bastit per evitar l'esfondrament de la construcció veïna. I van decidir que era en aquest espai on s'havia de fer el gruix de la intervenció generant-hi una façana que «en realitat és una escenografia, perquè no té res al darrere».
El seu projecte, batejat precisament amb el nom de Can Sau. Escenografia d'urgència, va rebre de seguida l'aprovació dels veïns, els primers que havien reclamat el condicionament d'un espai fins llavors desordenat, que s'havia usat com a aparcament i que deslluïa l'entorn: «De seguida s'hi van fer les primeres activitats», explicava aquesta setmana Eduard Callís, encara que després el confinament per la COVID-19 ha reduït l'ús popular de la plaça. En tot cas, i al marge de l'acceptació dels veïns, el projecte va ser inclòs fa unes setmanes entre els finalistes dels premis FAD 2020 d'arquitectura i interiorisme. I només uns dies després apareixia en el llistat «The world's top 10 new architecture projects» (Els deu millors projectes d'arquitectura del món) que publicava el crític Rowan Moore al prestigiós diari britànic The Guardian.
Rowan Moore és un reconegut crític d'arquitectura que va ser elegit «Crític de l'any» en els premis de la premsa britànica del 2014. A «The world's top 10 new architecture projects», publicat a principis del maig passat, explicava que durant els últims mesos, per culpa del coronavirus, no havia pogut viatjar a veure sobre el terreny nous projectes arquitectònics, però que n'havia aconseguir informació a través de nombrosos webs especialitzats en la matèria. I a partir d'aquesta informació, i de les imatges que n'havia vist, feia la seva selecció, que inclou, a més del projecte olotí, d'altres com un museu d'art a Cáceres, una casa a Novelda (Alacant), un allotjament turístic a Bèlgica, una llar d'infants al Vietnam, una sinagoga al Paraguai, una escola al Senegal, etc.
D'aquesta revisió de l'arquitectura del moment, Rowan Moore en destaca, entre d'altres elements, que «el millor d'aquests projectes són els teatres per a la vida, ja sigui que es tracti de veure art, viure a casa, anar a l'escola o reunir-se amb amics, i on sigui que tingui lloc: en una ciutat antiga, en un camp de refugiats, al camp profund. El seu objectiu és fer que aquesta vida sigui més rica, més plena i més sorprenent». Un concepte, aquest dels teatres per a la vida, que lliga molt bé amb la proposta d'unparelld'arquitectes, que genera un espai per a la convivència ciutadana a partir d'un enderrocament.
En el cas concret de Can Sau. Escenografia d'urgència, el crític d'arquitectura de The Guardian comenta el projecte amb aquestes paraules: «En un punt cru deixat per la demolició d'una casa, es crea un arc triple de grandesa prima, com una versió secular del pòrtic d'una església. Combina materials sòlids i lleugers, i reutilitzats i nous. No hi ha molt que s'hi pugui fer, a part de seure o actuar en els seus graons de pedra. Depèn del seu poder de proposició: suggereix que el petit quadrat que té al davant és un lloc on una cosa d'interès o una altra, el que queda per descobrir, podria succeir».
«UN SOLAR ESTRANY»
L'origen del projecte es troba en l'enderrocament de Can Sau, una casa situada al carrer Proa i que, segons Eduard Callís, «s'acostava molt a l'església del Tura i deixava un petit passatge. El pla general preveia tallar-la per la meitat perquè se seguís l'alineació de les cases que van cap al riu, però la casa es va haver d'enderrocar tota, la qual cosa va generar un espai que va servir per ampliar del carrer i un altre que era una mena de solar edificable de titularitat pública». Al mateix temps, «quan es van enderrocar la casa es van haver de construir uns contraforts perquè no caigués la casa veïna». Tot plegat va generar «un solar estrany, amb una paret mitgera a la vista, uns contraforts, un espai amb terra de sauló que a vegades s'usava d'aparcament... I tot això al costat de l'església de la patrona». De fet, just al davant de l'antiga portalada romànica del santuari, avui tapiada.
Les demandes dels veïns perquè l'espai fos condicionat com una plaça va rebre una resposta positiva per part de l'Ajuntament, que en va encarregar el projecte a unparelld'arquitectes, l'estudi d'Eduard Callís i Guillem Moliner a Olot: «La nostra decisió va ser invertir el gruix dels recursos en el pla vertical, perquè entenem que són les façanes, les que donen la forma al carrer». D'aquesta manera, «vam optar per un paviment de formigó rentat a l'àcid, molt econòmic, i vam destinar la resta dels diners a crear aquesta façana, per a la qual vam aprofitar el que ja hi havia, com els contraforts, que es completen amb els tres nous arcs, fets amb maó perquè també resulta econòmic, i amb uns forats que tenen com a funció permetre la visió de part de la paret mitgera, que puntualment té coses boniques de les traces domèstiques de les habitacions i els colors». I també a petició dels veïns s'hi incorporen els graons: «Ens havien demanat una mínima graderia, un lloc que no fos un banc però que servís per seure».
«En part la funció d'aquesta intervenció és fer una mica de façana per a un espai molt representatiu per als olotins; l'església de la patrona fins ara no tenia plaça i ara, per casualitats de la vida, n'ha acabat tenint una al costat». Aquesta funció que explica Eduard Callís s'acaba de completar amb unes creacions de l'artista Quim Domene, també d'Olot: «Va fer unes intervencions artístiques als panells de vidre que s'han col·locat a la nova façana que recuperen la tradició de l'artesanat del barri, fan referència als comerços de la zona i utilitzen també patrons de les indianes que es conserven de l'època de la industrialització. És part de la memòria d'aquest indret transformada en intervenció artística».
Les obres per transformar l'espai de Can Sau es van acabar l'estiu de l'any passat, «i al cap d'un mes ja hi va haver alguna entitat que hi feia un sopar popular, o alguna altra activitat». L'indret també va ser l'escenari per a la presentació de l'edició de 2019 del Festival del foc i la llum Lluèrnia.
Pel que fa al futur de la intervenció, Eduard Callís explica que «en teoria el solar és edificable, però no se sap què hi acabarà passant. En el planejament urbanístic hi ha dues velocitats: d'una banda la del mig i llarg termini, que és la que determina si un espai com aquest algun dia serà edificat, una decisió per a la qual poden passar sis o set anys, o més; però de l'altra hi ha la necessitat immediata de donar resposta a un espai com aquest, i a les demandes dels veïns, la qual cosa reclama un canvi de rumb ràpid, que és el que hem fet, amb pocs recursos...».
Eduard Callís confia, però, que malgrat l'apel·latiu d'Escenografia d'urgència, aquest espai s'acabi consolidant per a l'ús públic: «Parlem d'urgència, no de provisionalitat, perquè de fet ens agradaria que pogués ser una plaça. En realitat és el que la gent hi veu, la persona que hi passa veu una plaça, no un espai edificable segons el planejament urbanístic».
Eduard Callís és doctor arquitecte per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), professor de projectes a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, anteriorment a la Universitat de Girona i a l'Escola d'Arquitectura de Vallès. Guillem Moliner és arquitecte per la UPC i professor a la Universitat de Girona i a l'Escola d'Arts d'Olot. L'obra d'un parell d'arquitectes ha estat exposada en esdeveniments i galeries d'art com la Biennal d'Arquitectura de Sao Paulo (2019), la Biennal de Venècia (2012), Aedes Berlin (2011) o Nogo Lisboa (2010), i ha estat premiada a la Biennal Espanyola de Arquitectura i Urbanisme (2018), Palmarès Technal (2018), Premis d'Arquitectura de les comarques de Girona (2019/2017/2016/2004), Premi Ajac (2016/2012), Darc Awards (2016), a més de ser finalista en altres convocatòries.
«RCR és una altra història!»
"RCR són al top mundial, és una altra història", exclama Eduard Callís quan se li comenta la coincidència que també estigui situat a Olot el reconegut despatx dels arquitectes Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, que ha rebut nombroses distincions, que té projectes en diferents indrets del món (i molts també a la Garrotxa) i que el 2017 va ser guardonat amb el premi Pritzker, considerat una mena de Nobel de l'arquitectura.
Malgrat rebutjar la comparació, Eduard Callís sí que admet que «al final fa molta il·lusió, que passin coses com aquesta del The Guardian, encara que nosaltres en el seu moment el que estàvem era concentrats en com dignificar aquell espai, en com fer aquella construcció... Tot el que ve després és un regal».
En aquest cas, explica que «des de The Guardian ens van enviar un correu demanant una foto del projecte, però no sabíem de què anava. Després ho vam veure i sempre fa il·lusió, la veritat». A més, arran d'aquesta publicació «han sortit altres interessats en el projecte, com ara el Col·legi d'Arquitectes del Regne Unit, que ens ha demanat informació per a la seva revista. Les coses van corrent, es veu...».
