31 de juliol de 2020
31.07.2020
Diari de Girona

El magnetisme de Modest Urgell

Una exposició al Museu d'Art de Girona revela aspectes poc coneguts d'un artista que va viure en aquesta ciutat els seus anys «més tranquils», que va aconseguir un èxit considerable en vida i que va influir en molts creadors

31.07.2020 | 12:36

Els anys més tranquils de la meva vida son, potser, els que vaig passar á Girona, en aquell tercer pis del carrer de la Forsa; ab el cap ple d'ilusions y sense un ral á la butxaca. Encara'm sembla que'l veig aquell quarto, ahont me tancava de sol á sol pera pintar, escriure, fumar, descansar á ratos y somniar á tota hora, sobre tot cap al vespre, quan el sol, ponentse darrera'ls arbres sechs de la Devesa, deixava á mitja llum las montanyas llunyanas». El pintor Modest Urgell (Barcelona, 1839-1919) va escriure aquestes paraules l'any 1902 a la revista Joventut, i és precisament a Girona, i en concret al seu Museu d'Art, on es pot visitar, fins el 27 de setembre, l'exposició Modest Urgell, més enllà de l'horitzó, organitzada per commemorar el centenari de la seva mort i amb la voluntat d'aprofundir en el coneixement sobre la seva vida i la seva obra, que encara ofereixen nombroses llacunes per als experts.

Retrat de Modest Urgell pintat el 1889 per Agustí Robert Surís

De fet, el coronavirus va impedir durant moltes setmanes, amb el tancament del museu, que el públic en general també s'acostés a conèixer de prop la pintura d'Urgell, que establia, des de l'interior del recinte tancat de la pujada de la Catedral, un particular diàleg amb la realitat que es vivia a l'exterior: els quadres crepusculars de l'artista, els seus paisatges solitaris, les seves barques abandonades a la sorra, reflectien amb una insòlita connexió els paisatges d'aquells dies en tants i tants indrets. Ara el museu ha reobert i els interessats poden tornar-se a acostar (amb les mesures de seguretat necessàries, és clar) a contemplar aquestes obres pintades sobretot al segle XIX, però que en ple segle XXI han semblat tan actuals.

Com expliquen els responsables de l'exposició, comissariada per la directora del Museu d'Art, Carme Clusellas, i l'historiador de l'art Miquel-Àngel Codes Luna, «Modest Urgell va ser un dels pintors amb més èxit a finals del segle XIX i principis del XX. Va exposar assíduament, d'ençà dels anys 1870, en exposicions nacionals (Barcelona, Olot, Girona o les Nacionals de Belles Arts de Madrid) i internacionals (a París, Munic, Brussel·les, Berlín, Chicago o Filadèlfia). Va guanyar fama i reconeixement i va saber impulsar i mantenir una sòlida carrera, fent del seu art un mitjà de vida. Admirat i criticat intensament, la seva obra es va mantenir en una temàtica constant: marines, carrers de poble, ermites i cementiris, paisatges desolats, ruïnes, bruixes, ratpenats, capvespres, quietud i solitud. Amb tot, la seva pintura va anar evolucionant des d'escenes costumistes cap a evocadors paisatges imbuïts de llum crepuscular, dels quals va acabar fent versions i variacions. Aquesta reiteració li va valdre el qualificatiu de pintar 'més del mateix' o 'el de sempre', que Urgell va justificar com una cerca constant per pintar el paisatge definitiu: 'per no haver encara realitzat el de sempre tal com jo voldria, tal com ho somio'». I no només això: demostrant un particular sentit de l'humor, va arribar a titular algunes de les seves obres com Lo de siempre.

L'objectiu de l'exposició, impulsada des del Museu d'Art de Girona, la ciutat on va començar a aconseguir el reconeixement i un dels museus que més obra seva conserva, és recuperar i difondre al figura de l'artista «posant en relleu totes les cares d'Urgell, més enllà dels seus horitzons crepusculars: la de l'etern nòmada que es plantà a París dècades abans que ho fessin els modernistes, la de l'artista irreverent, la del pintor d'èxit comercial, la del dramaturg frustrat i, sobretot, la del mestre inspirador de joves artistes i pintor admirat, entre d'altres, per Joan Miró, Salvador Dalí o Joan Hernández Pijuan».

Nascut a Barcelona i interessat des de molt jove pel món de l'art, Modest Urgell es va traslladar a Girona al voltant de 186o amb la seva dona, Eleonor Carreras, també artista. Ho va fer perquè a la capital catalana no se n'acabava de sortir i va pensar que a Girona les coses li podrien anar millor. I així va ser. Hi va viure uns deu anys, en una casa al carrer de la Força (una placa a la façana ho recorda). Amb el pseudònim de Katúful, es va dedicar a dibuixar auques per encàrrec de l'imatger i editor gironí Miquel Homs, i a més va donar classes de dibuix i va recórrer i pintar els pobles dels voltants. «Llavors va arribar el primer reconeixement, el 1864, amb una menció d'honor especial a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid per l'obra Costes de Catalunya».

Una placa al carrer de la Força recorda la casa de Girona on va viure Modest Urgell · Alfons Petit

L'èxit d'aquella pintura el va acabar d'animar, però se sap que abans ja havia viatjat a París, per continuar-se formant i conèixer què hi estava passant. De fet, els viatges van ser una constant en la vida d'Urgell, que va viure, a més de a Girona, Barcelona i París, a Tolosa de Llenguadoc, a Tarragona o a Arenys de Mar. A més, va voltar per tot Catalunya trobant paisatges i escenaris per als seus quadres, amb la intenció de pintar «aquesta Catalunya meva, petita, rónega, desmantelada, sense flors ni plantas, sense boscos ni montanyas, ni vernedas; aquesta Catalunya quieta, trista y solitaria, dominant aquella línea horisontal, que tant se m'ha criticat, aquella valla y aquell xipré, aquells carrerons mal empedrats y la barca abandonada...». Albons, Amer, Arbúcies, Banyoles, Bellcaire d'Empordà, Campdevànol, Camprodon, Cinc Claus, Espinelves, Flaçà, Gualta, Hostalric, Mata, Olot, Pardines, Parlavà, la Pera, Peralada, Ribes, Torroella de Montgrí, Ultramort, Viladrau... són algunes de les localitats de les comarques gironines on va trobar la inspiració.

Les obres d'Urgell acabarien aconseguint un enorme reconeixement en vida del pintor, que es va disparar a partir d'un altre guardó: «amb la medalla obtinguda per El toc d'oració a l'Exposición Nacional de Bellas Artes del 1876, a Madrid, l'estatus d'Urgell canvià definitivament. Les penúries d'èpoques passades quedaren enrere i la progressió material va ser vertiginosa: l'Estat i l'aleshores jove Museu Provincial de Girona li adquiriren obres; els encàrrecs de parents directes o indirectes de la família reial proliferaren; amplià el seu estudi (un cop va haver tornat definitivament a Barcelona); entrà en juntes directives d'entitats; sortí en nombroses portades (...) El millor resum de tot aquest auge el va fer Josep Roca i Roca quan, en un article del 1891, llançà la pregunta retòrica següent: '¿Quién no conoce en Barcelona á Modesto Urgell?'». És clar que també hi hauria qui acabaria criticant la manera de fer de l'artista: «La pintura d'Urgell agradava i ell no va voler desaprofitar l'ocasió, intentant vendre el màxim que va poder, repetint-se i ajudant-se dels alumnes que tenia al taller (...). Les crítiques negatives arribaren, però Urgell en feu cas omís: s'ho prengué amb humor, començà a titular Lo de siempre algunes de les seves obres i es defensà afirmant que com a mínim havia fet una aportació, a diferència d'altres que no havien aportat res, ni 'lo de siempre'».

Modest Urgell acabaria despertant admiració no només entre els seus deixebles i els col·leccionistes que es delien per aconseguir una de les seves obres, sinó perdurant en el temps: artistes reconeguts com Hermen Anglada Camarasa i Joan Miró es van declarar admiradors d'Urgell, i altres com Salvador Dalí, Joan Ponç o Joan Hernández Pijuan hi van fer referència en alguna obra. «Els artistes que l'admiraren després del 1919 no sabien res del seu caràcter ni tampoc de les seves anècdotes; només coneixien les seves obres, la infinita melangia que desprenien, l'obsessió temàtica d'Urgell i el seu triomf com a artista, ja que els seus quadres eren presents en gairebé totes les col·leccions del país», postil·len els responsables de la mostra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook