La megafonia del tren anuncia el final del trajecte: Portbou. És un assolellat dia de setembre i amb prou feines una desena de persones baixen en l'última localitat catalana; a partir d'aquí, el paisatge és administrativament francès. Alguns passatgers són veïns jubilats del poble que arrosseguen carros de la compra i es barregen amb personatges típicament transfronterers de cabell hirsut i bíceps tatuats.
La imponent estructura metàl·lica de l'estació, construïda el 1929 per Joan Torres i Guardiola (l'Eiffel català), provoca l'estupefacció del visitant novell. Els fantasmes de milers d'exiliats i refugiats que fugien del franquisme i del nazisme, i també dels seus botxins, semblen vagar per les andanes i l'antiga sala de duanes.
Dit en les poètiques paraules de Walter Benjamin, en aquest lloc «ens frega un alè de l'aire que envoltava als que vivien abans que nosaltres». Aquí es pot sentir a la pell una de les principals tesis del lúcid pensador alemany: la història de la humanitat es reprodueix en qualsevol instant del present.
En les seves millors èpoques d'estació ferroviària internacional, a Portbou hi vivien més de 4.000 persones. Però desaparegudes les lucratives duanes, la població s'ha quedat en poc més de mil. Al 2019 hi van morir 13 persones i en van néixer només dues. Un caòtic urbanisme en pendent contrasta amb la bellíssima badia. Però malgrat la seva inesgotable capacitat d'observació, és poc probable que Benjamin caigués sota la influència de la mística de Portbou.
El 25 de setembre del 1940 (la setmana que ve en fa 80 anys) va creuar a peu la serralada pirinenca de l'Albera des de la localitat francesa de Banyuls, sempre aferrat al seu mític maletí negre. Apàtrida, jueu i d'esquerres, fugia dels nazis i tenia l'esperança d'embarcar a Lisboa rumb a Nova York. Tenia 48 anys, una cardiopatia i sobrepès. Les 12 hores de penosa caminada per un sender de contrabandistes, inclosa una nit al ras, el va deixar malalt i extenuat.
FATALITAT COMPARTIDA
A l'arribar a la gendarmeria de Portbou va mostrar els seus documents en regla, però els funcionaris del règim franquista li van informar que un recent decret prohibia l'entrada a Espanya a les persones sense nacionalitat. Com moltes vegades en la seva vida, havia arribat tard per molt poc.
Aquesta fatalitat és compartida amb la localitat empordanesa. «Portbou sempre ha arribat tard a tot», escriu el periodista portbouenc Ramon Iglesias a les seves Cròniques des del centre de l'univers. Iglesias acostuma a fer broma dient que Portbou és «l'Hospitalet de l'Empordà» per la seva barreja «de fills de policies, de guàrdies civils, de ferroviaris, d'empleats de banca i de rics del poble», un perfil sociològic molt benjaminià.
El prolífic escriptor berlinès va ser escortat per la policia, al costat de la fotògrafa Henny Gurland i el fill d'aquesta, fins a l'Hotel de França, al centre del poble. L'endemà seria deportat a l'altra banda de la frontera, on l'esperava un camp de concentració.
L'edifici de l'Hotel de França pertany a la família Vilarrasa, que el tenia llogat. «La meva mare i dos germans grans hi van néixer -explica Toni Bulbena Vilarrasa-. Quan vam recuperar l'edifici, el vam oferir per crear una casa-museu Walter Benjamin, però la proposta no va prosperar».
Abans de reformar l'edifici per a ús familiar, Bulbena va fer fotos de la petita habitació on el pensador es va allotjar per unes hores i en va guardar la porta, la número 5. També va fer col·locar una placa a la façana amb una de les seves cites més cèlebres: «Tot el coneixement humà pren forma d'interpretació».
Segons Gurland, a les set del matí del dia 26, Benjamin la va fer cridar. Li va confessar que la nit anterior havia ingerit una sobredosi de morfina i li va lliurar una carta: «En una situació sense sortida, no tinc més opció que posar-li fi. Serà en un petit poble dels Pirineus, en el qual ningú em coneix, on la meva vida acabarà ». Va morir a les 22 hores.
No tothom comparteix la tesi majoritària del suicidi. Bulbena, que és metge i catedràtic de Psiquiatria, considera que «és més probable que patís una aturada cardíaca i a l'administrar-li morfina fes un edema de pulmó». Altres veus apunten a la Gestapo o agents estalinistes.
Júlia Fernández, exregidora de Cultura, recorda que la seva sogra li explicava que estava comprant verdures al mercat quan va veure com treien la llitera amb el cos tapat del misteriós estranger. Així va ser com un dels pensadors més influents de segle XX va acabar els seus dies en un nínxol sense marcar al cementiri catòlic d'un petit poble costaner català. Cinc anys després, les seves restes van ser dipositades a la fossa comuna.
Als anys 60, la Fundació Aski d'Alemanya va començar a indagar sobre el seu parador i el 1979 el primer ajuntament democràtic va posar una placa amb el seu nom a la façana del cementiri. El 1994 es va inaugurar el memorial Passatges, una escultura ambiental de l'artista israelià Dani Karavan.
CULTURA I BARBÀRIE
Al final d'un túnel de metall inserit a la roca que va a donar al mar i que transporta l'espectador de la foscor a la llum, hi ha un vidre on està gravada una de les frases més reproduïdes del pensador: «La construcció històrica es consagra a la memòria dels que no tenen nom». Un altre dels seus grans aforismes, adaptat de l'original inclòs a Sobre el concepte d'història, un dels seus llibres més influents, es troba al cementiri: «No hi ha cap document de la cultura que no sigui també de la barbàrie».
Joan Gubert, el cronista oficial de Portbou, va ser regidor entre 2007 i 2011 i revela que van haver de canviar el vidre blindat de l'escultura perquè s'havia esquerdat: «Ens van dir havia estat per un tret».
Una de les persones atrapades «en l'abisme romàntic de Benjamin» (segons les seves pròpies paraules) és la historiadora i crítica d'art Pilar Parcerisas, una persona clau en el binomi Benjamin-Portbou. El 1991 va escriure el guió de la pel·lícula La última frontera i explica que durant la seva investigació va trobar documents que van ajudar a localitzar el lloc on es trobaven les restes de l'intel·lectual.
El 2009 va tornar a el poble i, des de llavors, ha organitzat visites guiades i l'Escola d'Estiu Walter Benjamin. Va crear l'associació cultural Passatges i presideix la Fundació Angelus Novus, que pretén ressuscitar el projecte de centre de pensament i creació Casa Benjamin, paralitzat des de fa anys per falta de finançament. «Sembla que l'Empordà s'acaba a Llançà i tots els diners van a parar a Girona i rodalies -lamenta-. Tenim una obligació com a país de prestar atenció a la memòria, l'experiència internacional de l'exili i el pensament contemporani».
En un assolellat dia de setembre, cinc policies de l'estació de Portbou demanen la documentació a un adult negre i un grup d'adolescents de pell lleument fosca. Com un llampec, un altre dels pensaments de Benjamin il·lumina l'escena: «La tradició dels oprimits ens ensenya que l'estat d'excepció en què vivim és la regla».
