«La Costa Brava és senzillament meravellosa. Però m'agradaria més conèixer-la al maig o al setembre, fora d'aquest 'boom' turístic actual». La frase la va pronunciar la cantant francesa Juliette Gréco el 17 de juliol del 1969, instants després d'haver actuat al club Paladium de Platja d'Aro. El recital, un dels primers que la intèrpret francesa oferia a Catalunya, va generar una enorme expectació, i va portar una gran quantitat de públic al local, avui desaparegut. I molts dels assistents, un cop acabat el concert, van voler saludar la Gréco, o demanar-li un autògraf, i ella els va atendre des de l'espai que els responsables de l'establiment havien preparat a l'efecte. Les fotografies que Pablito i Narcís Sans van fer d'aquella jornada evidencien el rebombori que la presència d'una de les grans dames de la cançó francesa, que va morir el passat 23 de setembre als 93 anys, va provocar aquell dijous d'estiu de fa mig segle a Platja d'Aro.

«La voz de oro de la canción francesa», com l'anunciava la publicitat de l'actuació a Paladium, ja era el 1969 una estrella reconeguda arreu. Nascuda el 7 de febrer del 1927 a Montpeller, es va convertir en una de les figures claus de la bohèmia en el París de la postguerra i es va relacionar amb escriptors i artistes com Jean-Paul Sartre, Boris Vian, Albert Camus o Miles Davis. Batejada per la premsa com «la musa dels existencialistes», es va fer famosa per temes com Si tu t'imagines, La Javanaise i Déshabillez-moi (van compondre per a ella autors com Raymond Queneau, Jacques Prévert o Serge Gainsbourg), a més de participar com a actriu en diverses pel·lícules i treballar amb cineastes com Jean Cocteau, Jean Renoir, John Huston, Henry King, Otto Preminger... Va allargar la seva carrera, de gairebé set dècades, fins el 2015, quan va iniciar una gira de comiat amb el títol de Merci!, que va haver d'abandonar el març de 2016 per un vessament cerebral.

A Platja d'Aro, vestida de negre com de costum, i amb el seu serrell característic, va protagonitzar un recital memorable que el cronista de Los Sitios resumia d'aquesta manera el diumenge següent, 20 de juliol: «Abarrotado de público, que siguió con verdadero entusiasmo, y otro tanto de melancolía, la actuación de la gran actriz, el 'Paladium' dio la oportunidad de que el público español, la Costa Brava entera, obtuviera un aire internacionalista, cosmopolita, en un verdadero 'show' de emoción y artisticidad. Con su acaramelada voz, profunda y sincera; sensible como su letra y de verdadero impacto emocional; poética y lírica, Juliette Greco cautivó al gran público de la Costa Brava. Entre la oscuridad de la noche, sumida en lo más profundo de su corazón, entre las emociones de su pensamiento, sus canciones daban al espectador un halo de humanidad y sensibilidad poco usadas, y casi imposible encontrarlas en las canciones 'pop' de hoy en día. El 'gran París', sus viejos baluartes, sus oscuras callejuelas, las grandes avenidas y los barrios bajos... todo París, toda Francia, todo el mundo, en la emotiva y efectiva voz de Juliette Greco, una verdadera estrella de la canción mundial de todos los tiempos».

Després de l'actuació, i abans de seure a la taula des de la qual va atendre els seguidors que la volien saludar (alguns dels quals de manera molt efusiva), Juliette Gréco va explicar a la premsa que actuava a Platja d'Aro per la seva amistat amb un dels directors del club Paladium, Jean Verges, també responsable de locals nocturns a París i gairebé veí de la cantant a la capital francesa. Quan li van demanar pel secret del seu èxit, en canvi, no va ser tan explícita: «Pues... un secreto simplemente (nos dice con voz ingenua e irónica)», postil·lava el cronista.