La primera inundació documentada a la ciutat de Girona data de l'any 1193, i des de llavors se n'han produït prop de 150, la majoria de les quals entre setembre i desembre, encara que el mes d'octubre és el que històricament n'ha registrat més, amb 37. Aquestes dades estan extretes del llibre Les inundacions a Girona (2006), d'Anna Ribas Palom, que inclou un apartat destinat a rememorar els principals aiguats que ha viscut la ciutat, bona part de la qual ha estat durant segles víctima propiciatòria dels desbordaments dels rius que travessen el casc urbà. I va ser precisament el mes d'octubre d'ara fa cinquanta anys, concretament els dies 11 i 12, quan es va produir l'última gran inundació a Girona, que va provocar greus pèrdues materials i econòmiques, encara que no de vides humanes, com havia passat en anteriors episodis. Les mesures que es van adaptar l'any 1970, ja al final del franquisme i amb una opinió pública força més sensibilitzada sobre els problemes de la ciutat i sense tanta por a exposar les seves queixes a les autoritats, han afavorit que des de llavors no s'hagin produït grans aiguats a la ciutat, encara que els temporals de pluges han continuat generant destrosses en altres indrets de la demarcació, i fins i tot a Girona, com va passar amb el Gloria, però ja de manera més localitzada en zones molt concretes de la ciutat.
«Gerona ha vivido una noche trágica, una noche que permanecerá por mucho tiempo en el recurdo de sus habitantes, los cuales esperan que una vez para siempre se ponga remedio a estos tan temidos desbordamientos, que tantos daños materiales vienen ocasionando a la población». Aquest paràgraf tancava la crònica que Narcís Planas va escriure a Los Sitios el 13 d'octubre de 1970, en la qual detallava els fets que s'havien anat produint a la ciutat durant els moments àlgids de la inundació. «Gerona, inundada», «Se ha renovado el azote ciudadano, con la secuela de daños incalculables», «Las aguas de los cuatro ríos asolaron la capital durante el fin de semana», «Fuerza excepcional de la corriente y una altura de las aguas jamás alcanzada», eren els titulars i destacats que es podien llegir a la portada del diari d'aquell dia, amb diverses fotografies de Narcís Sans que mostraven la ciutat inundada durant la matinada i imatges diürnes de les destrosses que la inundació havia provocat al centre de la ciutat, i dels primers treballs de valoració i reparació dels danys.
Inundació en tres fases
En aquella ocasió, la inundació es va dividir de fet en tres fases, com explica Anna Ribas al seu llibre: «El desbordament des rius Onyar, Güell, Galligants i la riera Maçana, com a conseqüència directa de les intenses precipitacions de caràcter torrencial que van caure sobre la ciutat i, en general, totes les comarques gironines, durant els dies 11 i 12 d'octubre de 1970, ocasionaren la que ha estat considerada fins ara la inundació més catastròfica de Girona en el segle XX». I això que aquesta vegada «el Ter no es va desbordar (en aquest any ja havia entrat en funcionament la presa de Susqueda, la qual va realitzar amb èxit l'efecte laminador de l'avinguda, embassant 60.000.000.000 m3 d'aigua). En canvi, l'Onyar i el Güell, tot i que ja es trobaven canalitzats, van ésser els principals causants d'una inundació que va afectar més de tres quartes parts del casc urbà i que va arribar a assolir uns nivells d'alçada d'aigua que oscil·laven entre els 0,20m i els 1,80m d'altura en determinats punts».
La primera inundació es va produir al vespre del dia 11, diumenge, i va afectar ja algunes zones del Barri Vell, com ara el carrer Ciutadans, on ja hi havia un pam d'aigua. La segona inundació es produeix el mateix dia 11, ja a la nit, amb el desbordament del Güell, el Marroc i la Maçana a causa de les pluges a Vilablareix i Salt. Les obres de construcció de l'AP-7 van afavorir que la inundació afectés també el barri de Sant Narcís de Girona, i d'aquí arribés per la carretera Barcelona i la de Santa Eugènia fins al centre de la ciutat, però ara per l'altra banda. I finalment la tercera inundació es produeix ja la matinada del 12 d'octubre, quan es desborda l'Onyar al carrer del Carme i sobrepassa el pont de l'Alferes Huarte i la plataforma de la plaça Catalunya (entre 70 i 80 centímetres per sobre). Aquest últim episodi va afectar sobretot el carrer del Carme, Joan Maragall, Albereda i la plaça de Catalunya, que no es van veure lliures d'aigua fins a les sis del matí.
Narcís Planas, a Los Sitios, relatava els mateixos fets amb testimonis personals: «El desastre supera en mucho al ocurrido en 1940 con el Ter, según nos han contado personas que fueron testigos de la riada de aquel año. Aquello fue realmente terrible, pero en esta ocasión el balance supera al de entonces en muchos y muy variados aspectos». La seva crònica detallava l'aspecte del centre urbà aquella matinada: «La altura de las aguas en la Plaza España (avui del Vi) superaba el metro y medio. También ocurría lo mismo en la Platería, Quatre Cantons y comiezos de la Rambla. Los comercios habían sido asaltados por las turbulentas aguas que ocasionaban serios y múltiples desperfectos. Para colmo, el agua salta por encima de la Plaza Catalunya y arrastra los múltiples vehículos allí estacionados, ante la desesperación de sus propietarios, los cuales no pueden impedir que la corriente vaya, paulatinamente, cubriendo sus coches. Algo realmente electrizante».
A mesura que avançava la nit, la situació es feia més tensa: «Eran ya las tres de la madrugada y el caudal del Onyar continuaba subiendo. En aquel tramo de la ciudad, sólo desde la Farmacia Murtra hasta e! final de la Rambla y, por supuesto, el Puente Isabel II permanecían sin tomar contacto con el agua. La Rambla Verdaguer era un lago que subía constantemente de nivel hasta enlazar con el agua estancada en la Subida Puente Isabel II. Temíamos entonces por nuestra integridad de seguir aumentando el nivel. Pero, a partir de las tres y media o cuatro -no podemos precisarlo exctamente- la 'subida' se estacionó para ir descendiendo paulatinamente. Habían transcurrido horas de angustia. Gerona estaba convertida en un completo barrizal».
Les imatges que es conserven dels dies posteriors confirmen que el fang s'havia apoderat dels carrers de Girona, de l'interior de les botigues i indústries, dels portals de les cases... Al marge d'altres destrosses causades per la força de les aigües (murs enderrocats, vehicles bolcats, acumulacions de troncs, etc.), molts comerciants van haver de passar hores i hores netejant els seus negocis i els productes que hi tenien, que en alguns casos després estenien perquè s'assequessin.
Recollint informació proporcionada el 1971 pel Govern civil de Girona, Anna Ribas Palom detalla a Les inundacions a Girona els danys que va provocar aquell aiguat a la ciutat de Girona: «No es coneix de l'existència de cap víctima humana però sí d'uns 2.000 damnificats i unes pèrdues econòmiques que sobrepassaren els 500 milions de pessetes [en un altre apartat del llibre, en canvi, redueix aquesta xifra a 128 milions]. Els sectors més afectats foren la indústria (la major part de les grans indústries de la ciutat i més de 2.500 petits empresaris), el comerç (amb 2.000 comerciants afectats, amb unes pèrdues que s'elevaren a 85 milions de pessetes), i els serveis públics (jardins, aigua potable, escoles, serveis telefònic, hospital de Santa Caterina, Llar d'Infants, Casa de Cultura, etc.) per valor de 14.150.000 pessetes. També es produïren importants desperfectes als habitatges i edificis de la zona inundada (1.500.000 pessetes), les vies de comunicació, els murs de contenció de l'Onyar i els gabions del Güell, a més d'uns 500 vehicles danyats».
Però no només la ciutat de Girona es va veure afectada a les comarques gironines per aquell temporal de precipitacions. Les intenses pluges van provocar inundacions en diverses localitats situades en el curs del Ter, com ara Ripoll o Camprodon, i altres rius com el Fluvià van fer destrosses a Torroella de Montgrí, Sant Pere Pescador i l'Armentera, o el Daró a la Bisbal i altres punts del seu recorregut. En el seu llibre, Ribas inclou dades, també procedents del Govern civil de Girona, i del mateix 1971, de les afectacions que les inundacions van provocar en el conjunt de la província, l'import de les quals va ser valorat en un total de 600 milions de pessetes: prop de 105 milions en l'agricultura; prop de 271 en la indústria; gairebé 100 en comerç i serveis; 57 en serveis públics; prop de 50 en vies de comunicació de l'Estat i de la Diputació; 19 en obres hidràuliques; i dos milions i mig en habitatges i immobles.
En aquella ocasió, però, les autoritats van reaccionar. La crònica de Narcís Planas ja deixava clar que la indignació ciutadana per la repetició d'aquests episodis es va manifestar des del primer moment, i el cert és que els responsables polítics van activar de seguida mesures per mirar d'evitar-los en el futur i per ajudar els damnificats amb crèdits, subvencions a fons perdut, moratòries en el pagament d'impostos, etc. «Ens trobàvem en el tardofranquisme, i ja hi havia coses que es podien dir amb més llibertat», recorda el també periodista Josep Víctor Gay, que va informar igualment per a Los Sitios d'aquell aiguat. Segons ell, la celeritat a l'hora d'adoptar mesures també va tenir a veure també amb la creixent importància del turisme a les comarques gironines: «La gent identificava Girona amb la Costa Brava, i no es podia donar aquesta mala imatge. A més, l'administració tenia llavors més diners que en èpoques anteriors, i podia afrontar segons quins projectes».
Sau-Susqueda-El Pasteral
Seguint un pla especial hidràulic de protecció de la ciutat davant de les inundacions, dissenyat el 1971 per l'enginyer Josep Maria Llansó de Vinyals, es van executar diverses obres com ara l'aprofundiment del llit de l'Onyar al seu pas pel centre de Girona, i el reforçament dels murs laterals; el desviament del curs final del riu Galligants; el transvasament del Güell a la riera del Marroc; o el desviament de la riera Maçana al Ter, enlloc de al Güell. Malgrat això, Ignasi de Ribot, que va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Girona a finals de 1970 i que en seria alcalde entre 1972 i 1979 recorda que «la solució al problema de les inundacions a Girona va venir de l'entrada en servei del sistema Sau-Susqueda-El Pasteral».
És el mateix que opina Anna Ribas: «En el cas del Ter, la construcció a mitjans dels anys seixanta del sistema d'embassaments Sau-Susqueda-el Pasteral ha demostrat en reiterades ocasions la seva eficàcia en la laminació de les crescudes d'aquest riu».
També hi coincideix Josep Víctor Gay: «A Girona es van fer diverses actuacions que van resoldre alguns problemes que hi havia al Güell i a l'Onyar, encara que el que va ser definitiu va ser l'entrada en servei del sistema Sau-Susqueda-El Pasteral». Gay va viure aquell aiguat del 1970 en una casa a la Garrotxa, una comarca que també es va veure afectada pel temporal de pluja, encara que amb menys intensitat que altres indrets de les comarques gironines. «Las gentes, com es natural, temían lo peor. Se recordaba la gran riada del año cuarenta, que dejó tan trágica secuela en todas las cuencas fluvialses gerundenses», escrivia en un article titulat «La tormenta, desde una casa de campo».
El periodista gironí recorda entre les actuacions impulsades per lluitar contra les inundacions «el desviament del Güell, la canalització del tram urbà de l'Onyar, i la construcció d'un espigó a l'indret on l'Onyar desaigua al Ter, que per a mi va ser la més efectiva perquè impedia que en cas de crescuda superior del Ter la seva aigua es desviés cap amunt pel curs de l'Onyar, la qual cosa causava greus danys al centre de Girona, perquè l'aigua entrava per les clavegueres». Després de l'aiguat del 1970 també es va plantejar la possibilitat de construir una presa de laminació a la zona de la Creueta (més tard se n'estudiaria una altra a Fornells), per acabar de controlar el cabal de l'Onyar en cas de crescuda, però el projecte es va acabar descartant: «Hi va haver certa especulació urbanística i no es va acabar fent», recorda Gay, que afegeix que «per construir-la s'haurien d'haver inundat uns terrenys on ara hi ha naus industrials».
En tot cas, les diverses actuacions que es van executar en aquells primers anys de la dècada de 1970 han servit perquè no es tornessin a registrar a la ciutat de Girona grans inundacions com les històriques del 1552, 1617, 1678, 1732, 1763, 1843, 1861, 1919, 1940 i 1962, anys en què es van viure aiguats especialment catastròfics. És cert que s'han produït alguns episodis concrets, com el del temporal Gloria o la inundació de l'agost del 2005, causada sobretot perquè la combinació d'una pluja intensa i d'una forta pedregada va tapar els embornals, però lluny dels gravíssims efectes de dècades i segles anteriors. Malgrat això, Anna Ribas apunta al seu llibre que «si bé d'ençà d'inicis de la dècada de 1970 no ha tingut lloc cap altre gran episodi d'inundació no podem pensar, ni molt menys, que Girona no en pot tornar a patir cap més. No només per l'important nombre de persones i béns exposats a aquest risc que continua havent-hi, sinó també perquè els previsibles efectes del canvi climàtic en freqüència i magnitud d'aquest tipus d'episodis extrems apunten a una intensificació de les inundacions a la Mediterrània».
