12 de octubre de 2020
12.10.2020
Diari de Girona

Silvia Congost: «La solitud és sana, el que és tòxic és l'aïllament social»

«Descobreix el plaer d'estar amb tu mateix», proposa el subtítol del nou treball, «A soles», de la reconeguda psicòloga Silvia Congost en el qual, després de constatar que a les persones en general els costa estar soles, reivindica els valors de la solitud i proposa eines per sentir-se a gust malgrat no trobar-se acompanyat.

12.10.2020 | 13:30
Silvia Congost

No sabem estar sols. Ens costa, ens pesa, ens molesta, i la majoria de persones intentem esquivar-ho». La psicòloga Silvia Congost (Girona, 1977) escriu aquestes paraules en la introducció del seu últim llibre, A soles. Descobreix el plaer d'estar amb tu mateix, que acaba de traduir al català Angle Editorial. En aquest treball, Congost constata d'entrada aquella por a la solitud habitual en el comú de les persones, n'intenta determinar les causes (algunes de les quals tenen a veure amb la mateixa evolució humana i la seguretat que proporcionava el grup en temps molt reculats, i d'altres amb l'educació i el concepte de triomf social) i alerta dels seus riscos: «La solitud és sovint una important font d'ansietat, obsessió i depressions i, en conseqüència, ens porta a conductes molt perjudicials per a nosaltres i per als altres». A partir d'aquí , Congost defensa la necessitat d'estar sols en determinats moments i proposa eines per aconseguir-ho i obtenir-ne el màxim profit possible: «A soles és un viatge de tornada a la vida, a l'essència, a la veritat. És una reconnexió amb el nostre ésser, més enllà de tota la superficialitat que ens envolta. És comprendre que l'harmonia del nostre entorn és un reflex de l'harmonia interna que habita en cada persona i va més enllà de les nostres pors, judicis o creences», escriu en la introducció del llibre. Amb consulta a Girona (i també a Barcelona, Madrid i València, ciutats en les quals es troba repartit el seu equip) i una una enorme presència a les xarxes socials, on els seus seguidors són multitud, Silvia Congost, llicenciada en psicologia per la Universitat de Girona, està especialitzada en autoestima, dependència emocional i conflictes de parella (de fet aquest és l'origen del seu treball sobre la solitud i ella mateixa explica que va haver de superar una relació tòxica de dependència emocional). Abans de A soles havia publicat els llibres Autoestima automática, Cuando amar demasiado es depender o Si duele, no es amor. A més, pronuncia conferències que acostumaven (abans de la Covid, és clar) a ser massives, intervé en espais televisius, organitza tallers i grups d'autoestima...

Per què té tan mala fama, la solitud?

Perquè l'associem a estar i sentir-nos abandonats, a no tenir ningú que cobreixi les dosis d'amor i de connexió que tanta falta ens fan, ja que són dues necessitats bàsiques per tots els éssers humans. També, perquè sentim que estar sense parella està mal vist, que ens criticaran i pensaran que som imperfectes i desgraciats... Quan en realitat, aprendre a estar bé sol no té res a veure amb això...

Vostè en posa exemples: ens fa cosa demanar en un restaurant taula per a una persona, anar sols al cinema, ser l'únic sense parella en una trobada... Naixem així o és la societat la que ens incorpora el missatge?

Hi ha una part biològica que fa que tinguem tendència a buscar la companyia. Som éssers socials i realment ho necessitem. Però és cert que la societat ens educa i ens transmet la idea de «quan tinguis parella i formis una família, seràs feliç, hauràs aconseguit l'objectiu que tots desitgem i tots somiem...» I és clar que la realitat no és aquesta...

De fet, en una societat sembla que el més lògic sigui ser un ésser social, relacionar-se amb els altres...

Exacte, això és una necessitat bàsica. Si no ens relacionem, podem arribar a embogir o a patir malalties degeneratives amb més facilitat. Molts estudis ho corroboren. Però que necessitem relacionar-nos amb els altres no vol dir que necessitem tenir una parella per ser feliços... Aquí està la creença errònia que tant ens fa patir.

Som més éssers socials o éssers gregaris?

Sabem fer-nos valer en societat, o ens deixem portar? La majoria de les persones, malauradament, es deixen portar. És el més fàcil. Si no portes la contrària, no crees un enfrontament i tot seguirà amb més harmonia. Ningú s'enfadarà amb tu i estaràs més tranquil. Però hauríem d'aprendre moltes vegades a fer-nos preguntes, a analitzar si allò que fem té sentit per nosaltres, si ens fa sentir bé o si en realitat faríem alguna cosa d'una altra manera.

A l'escola, el nen solitari és gairebé un paradigma del nen amb problemes... És així? Per què aquest estigma?

Molts cops és així, però per ignorància. Està clar que pot haver-hi algun cas que sigui un indicador d'un problema, però també pot ser un nen més introvertit, que funciona d'una altra manera i està desenvolupant unes capacitats que el dia de demà, quan maduri, és possible que el facin ser molt més especial o talentós que la resta.

En canvi, en la joventut l'aposta per la solitud s'associa més a la rebel·lia, a la voluntat de construir un camí propi... Per què aquest canvi de visió?

L'adolescència és una època de molts canvis per la persona. Canvis hormonals, d'imatge personal, d'autoestima... És normal que molts adolescents sentin la necessitat de retirar-se, però també és molt important que tot i que s'apartin d'algunes persones (com els pares) mantinguin el contacte amb els iguals, els amics o aquells amb qui se senten compresos i identificats. Ja s'aniran obrint i madurant quan sigui el moment.

És fàcil aconseguir l'equilibri entre la vida social i l'espai propi... Hi ha algun secret?

La clau està en tenir clar que les dues àrees son imprescindibles. Que no hem de deixar-ne cap de les dues oblidada ja que si no, amb el temps, això ens anirà passant factura. Hem de cultivar les dues i si ens costa, ens hi hem d'esforçar.

Quan arriba una edat, sembla que s'espera de tothom que trobi parella i creï una família... Però hi ha qui no ho vol fer, o qui no ho pot fer... En quina manera pot afectar aquestes persones la pressió social?

La pressió social ens afectarà més o menys en funció de la importància que nosaltres li donem o de com sigui la nostra autoestima. Si nosaltres no volem tenir parella o fills i sentim que no som normals o que estem fent una elecció errònia, ens sentirem jutjats amb més facilitat. Si no podem tenir fills i per aquest motiu ens sentim menys que els altres, tenim un problema molt greu d'autoestima. Són diferents formes de vida. Quan en tries una, tens una sèrie d'avantatges i et perds unes experiències concretes. Tot té la seva cara i la seva creu. L'important és ser capaç d'acceptar allò que no depèn de tu i no pots canviar i prendre-t'ho amb una actitud positiva i madura, i ser també madurs i sentir-nos segurs amb les decisions i eleccions que anem prenent.

Acabem triant parella o amics pel què diran?

De vegades sí. Aquesta pressió ens pot condicionar d'una manera increïble.

Molta gent que se separa o es divorcia, encara que això sigui fruit d'una relació molt dolenta, consideren la solitud una etapa transitòria cap a una altra relació...

Sí, i no passa res. De fet, jo crec que a tots ens agrada més estar acompanyats que sols. Podem tenir clar que volem estar en parella, però l'important és que si durant un període no en tenim, això no ens porti a sentir-nos desesperats ni a quedar-nos amb la primera persona que es fixi en nosaltres. Hem d'aprendre a gaudir i estar a gust a cada etapa.

També hi ha persones que opten voluntàriament per la solitud... En molt casos pot ser una decisió personal molt raonada, però en d'altres també pot ser senyal d'algun problema personal per relacionar-se, no?

Sí, hi ha persones que tenen dificultats a l'hora de relacionar-se amb els altres, i tancar-se és la opció més fàcil per a ells. Amb la que menys s'han d'esforçar. Però l'aïllament no és mai sa i cal que posin de la seva part per canviar-ho.

Què ens pot aporta la solitud?

Ens ajuda a connectar amb nosaltres, a quedar-nos en silenci per escoltar el que ens diu el cos i el que ens vol mostrar la vida. Només si et pares i et queden en silenci, permets que aflori allò que necessita ser atès...

És sana?

Molt, el que és tòxic és l'aïllament social.

Sabem relacionar-nos amb nosaltres mateixos? Escoltar-nos, saber què volem, actuar en conseqüència?

En general no. Ens costen els canvis i els intentem evitar sempre. Busquem la zona de confort perquè allò ja ho coneixem i és més còmode. Quan et quedes sol i t'escoltes, pot ser que vegis coses que no t'agradin i que t'adonis que has de fer quelcom, que has de canviar.... I com que això no ve de gust, preferim omplir la nostra agenda d'activitats i obligacions i que així no ens quedi temps per nosaltres mateixos...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook