«Era una bona persona, però el seu aspecte impressionava, i a la mainada fins i tot ens feia por». A la Bisbal encara hi ha qui recorda Josep «Joe» Plaja (1900-1982) assegut al Bar Capri, convertit en centre d'atenció de les tertúlies dels adults per la seva habilitat per a la conversa i per les vivències que explicava, i al mateix temps una figura d'aspecte temible per a la mainada per la seva cara cremada i les seves mans deformes i amb els dits amputats, testimoni de la tragèdia que va marcar la seva vida: Josep Plaja va ser als Estats Units el secretari i professor d'anglès del músic argentí Carlos Gardel, i es convertiria en un dels tres únics supervivents de l'accident d'aviació que l'any 1935 li va costar la vida al mític intèrpret de tangos.

Josep Plaja serà ara objecte d'un homenatge a la Bisbal, la seva localitat natal, que ha estat organitzat coincidint amb el 120è aniversari del seu naixement. El programa d'actes previst per als dies 23, 24 i 25 d'octubre inclou una conferència de Xavier Febrés, actuacions musicals a càrrec dels germans Genís i Aleix Bou (familiars de Plaja) i la cantautora Clàudia Cabero, la descoberta d'una placa commemorativa, l'estrena del documental Joe, el secretari de Carlos Gardel, d'Ernest Bou (produït per Marina Puig), i la projecció de la pel·lícula Cuesta abajo (1934), protagonitzada per Carlos Gardel i amb l'aparició de Josep Plaja, que hi imita un guitarrista.

Marina Puig ja va publicar l'any 2010 a Revista de Girona l'ampli reportatge «El secretari de Carlos Gardel», en el qual repassava de manera detallada la biografia de Josep Plaja. Hi explicava, per exemple, que va néixer a la Bisbal el 26 d'octubre del 1900, i que era un dels tres fills (dos nois i una noia) de Doru Plaja i Lluïsa Gasch, una parella molt elegant que havia tingut a la dècada de 1910 una botiga de roba a la localitat, encara que no els va acabar de funcionar i es dedicarien a altres negocis. Josep Plaja va fer a Barcelona estudis de comptabilitat, però quan tot just tenia 19 anys va voler provar fortuna als Estats Units amb el seu germà Enric. I van marxar cap a Nova York.

Banca, suro, còctels i cinema

Un cop a les Amèriques, Enric Plaja es va sentir atret pel món dels automòbils i es va traslladar a Califòrnia, on s'acabaria dedicant a la compra-venda de vehicles. Josep Plaja, en canvi, «es va quedar a Nova York, no va tenir tanta sort i va haver de treballar en oficis ben diversos: primer com a empleat de banca, aprofitant els seus estudis; després, com a importador de suro i com a mosso de llimonada -que 'és aquell cambrer que només serveix licors', precisava en Joe-. Aquesta experiència explica el fet que en Joe fos un gran aficionat als còctels i que a la seva tornada a la Bisbal aconseguís fomentar la cultura del combinat de licors com a aperitiu. Ell va fer popular el 'laboral', barreja de Campari i ginebra, batejat amb aquest nom perquè segons ell era ideal per als dies feiners; es reservava les altres combinacions més sofisticades, com el Manhattan, per als dies de festa».

Però allò que realment li agradava a Josep Plaja, un jove ben plantat, segons testimonis de l'època i les imatges que se'n conserven, era el cinema. I va tenir l'oportunitat d'entrar en aquest món quan un amic seu li va proposar treballar de traductor a Éxito Corporación Inc., una empresa subsidiària de la Paramount de la qual Carlos Gardel, amb una creixent fama internacional i més presència al cinema, era el principal accionista. La feina de Plaja, que segons Puig consistia inicialment en la traducció de textos diversos, va anar derivant cap a la d'intèrpret de Carlos Gardel i Alfredo Le Pera (lletrista d'alguns dels seus tangos més coneguts i també guionista de les seves pel·lícules) amb el personal tècnic de l'estudi cinematogràfic, que no coneixia el castellà.

Aquest vincle també li va servir a Josep Plaja per tenir una (mínima) carrera cinematogràfica: apareixia a la pel·lícula Cuesta abajo (1934), al costat de Gardel, imitant algú que tocava la guitarra, i també a El día que me quieras (1935), on va haver de suplir l'actor que interpretava un mestre de ball, que no va anar a rodar.

«Josep Plaja s'havia guanyat la confiança de Gardel -escrivia Marina Puig-, era el seu professor particular d'anglès, es preocupava dels seus assumptes financers, i en més d'una ocasió li va haver de treure les castanyes del foc. Com que parlava correctament anglès, era molt culte i coneixia bé el món de les finances, el cantant i compositor el va contractar com a secretari, i a partir d'aquí en Joe va ser conegut sempre més com 'el secretari d'en Carlos Gardel'».

Amb la voluntat de reforçar el seu paper com a estrella internacional, Carlos Gardel va demostrar una decidida voluntat de millorar el seu anglès, i es feia acompanyar arreu per Josep Plaja. És per això que Joe formava part del seguici que acompanyava el cantant argentí en la que seria la seva última gira, que va començar el 29 de març en un moll de Brooklyn. Després de dos mesos d'actuacions amb molt èxit (Gardel era molt popular i movia multituds de seguidors) a Veneçuela, Puerto, Rico, Curaçao i dues ciutats de Colòmbia, Medellín i Bogotá, la gira havia de continuar amb una tercera cita en aquest país, a Cali, i seguir després cap a Panamà i Cuba, amb retorn previst a Nova York a principis de juliol.

Tot això ho explicava Josep Plaja als seus pares en una carta datada el 15 de juny del 1935, però abans de poder-la llegir ja s'havien assabentat per la ràdio que Carlos Gardel havia mort en un accident d'aviació en el trajecte entre Medellín i Cali. El que no sabien llavors, i encara van trigar a conèixer, és que Josep Plaja era un dels pocs supervivents del sinistre, tot i que havia patit cremades molt greus.

L'accident es va produir el 24 de juny del 1935, quan l'avió de Gardel, Plaja i altres integrants del seu seguici es va desviar quan feia la maniobra d'enlairament de l'aeroport de Medellín i va xocar amb un altre avió que esperava també per marxar. El xoc va provocar una enorme explosió (els dos aparells, un amb tretze persones a bord, i l'altre amb set, acabaven de carregar combustible) i va provocar la mort instantània de quinze persones i ferides molt greus a les cinc restants, dues de les quals moririen en les jornades posteriors.

Un testimoni descrivia l'accident amb aquestes paraules que va recollir Simon Collier en el seu llibre The Life, Music, and Times of Carlos Gardel (1968): «El xoc violent, aterridor... ens va deixar a tots paralitzats, incapaços de concebre com a veritable el que estàvem presenciant... Al xoc li va sobrevenir la flamarada... Després hi va haver alguns segons de silenci, el terror va paralitzar tothom. Transcorreguts aquests instants, vam córrer cap al punt on es trobaven les dues màquines lligades en una sola flamarada... El primer que vaig fer va ser dirigir-me cap a on es trobaven tres passatgers que la violència del xoc havia llançat a alguns metres; pel costat contrari en van sortir dos més, tant aquests com aquells amb les seves robes incendiades... gairebé tots s'agafaven el cap i la cara, potser pel mal de les terribles cremades, ja que estaven sense cabells, amb la pell torrada i gairebé no s'hi veien... (...) Enmig de tot aquest quadre de paüra i angoixa, el que més impressionava era el silenci». La família de Josep Plaja va viure en la incertesa sobre què li havia passat fins que un cablegrama els va fer saber que continua viu, encara que amb greus ferides.

Inicialment, Plaja va ser portat a un hospital de Medellín. El seu germà Enric hi va viatjar des de Los Angeles per ser al seu costat. I des d'allà va escriure a la família: «Podeu estar tranquils, pares i família, que en Pep es posarà bé [...]; sino com abans, considerin tot el dolent que hauria pogut passar [...]. En Pep es va cremar de la cara, mans i cames. La cara, menys la vista, que irà més a poc a poc, estarà cicatritzada de seguida. Les mans és el més delicat. Dintre d'una altra setmana se sabrà del cert. La dreta a més de cremar-se es va ferir una mica al lluitar per sortir de l'avió. El cos d'ell està perfectament bé, car va poder treure's l'americana, que es cremava, a temps. Quin infern era allò! [...] Més val no parlar-ne [...] Quan en Pep estigui bé anirem junts a Hollywood per a reposar una temporada [...], i quan es trobi del tot bé, vindrà amb vostès a la Bisbal. Té moltes ganes d'estar amb vostès i diu que no es preocupin, que irà tot bé [...]».

Gairebé sis mesos després de l'accident, el 8 de desembre del 1935, el diari gironí L'Autonomista informava de la lentitd de la recuperació: «El bisbalenc senyor Josep Plaja, que viatjava en el mateix avió que fa uns mesos va caure incendiat a Medellin (Colòmbia) i en el qual va trobar la mort el conegut actor cinematogràfic Carles Gardel i moltes altres persones, continua encara a la clínica i les lesions a la vista han millorat notablement. Una cremada a la mà no està encara cicatritzada, però en tot plegat s'observa un curs favorable i els metges són optimistes respecte un restabliment total».

Aquell optimisme, però, no era del tot real. Al Medical Center de Nova York, Josep Plaja va ser sotmès a una trentena d'intervencions quirúrgiques i a una hospitalització de cinc anys que va fer sencera als EUA perquè havia esclatat la Guerra civil espanyola i no semblava el millor moment per al retorn, que no es produiria fins el 1942. Durant aquella estada a l'hospital nord-americà, segons Marina Puig, Josep Plaja «va haver d'adquirir una gran força interior per acceptar un rostre completament desfigurat, uns monyons en lloc de mans i un cos ple de cremades, unes marques que li havien de recordar per sempre més l'accident que li havia estroncat una prometedora carrera professional i una ufanosa joventut». Tot i això, afegia, no va perdre mai el sentit de l'humor, «i preguntava: 'Quin nas voleu que em posin? Ja que me l'han de fer nou, almenys que pugui escollir com qui el vull tenir', i a continuació esmentava una llarga llista d'artistes». Aquest llarg i intens contacte amb el sistema mèdic dels Estats Units també li va despertar una gran admiració per aquest país, de la qual faria gala un cop retornat a la Bisbal, l'any 1942.

Un home molt instruït

Josep Plava va mantenir el contacte amb les persones dels Estats Units amb les quals s'havia relacionat, i hi va establir una intensa relació epistolar. També mirava d'aprofitar qualsevol ocasió per practicar l'anglès. I es va convertir en tot un personatge a la seva localitat natal. Puig explicava que «la vida d'en Joe a la Bisbal adquirí molt aviat un caràcter rutinari, lluny de les aventures viscudes com a secretari de Gardel. Treballava d'escrivent en el negoci familiar de l'arròs, on portava una acurada comptabilitat. Habitualment menjava a can Salleras o en alguna altra fonda, i passava llargues estones al bar Capri, xarrupant un whisky, fumant amb broquet i conversant infatigablement amb els seus companys de tertúlia. Plaja va elevar el nivell cultural de les xerrades al Capri, les va enriquir posant sobre la taula nous temes d'interès. A la Bisbal tothom el recorda com un home molt instruït».

Alfonso Jordán, per exemple, nascut a Rupià i que ha dirigit hotels de luxe a tot el món, rememorava en un reportatge publicat l'any 2008 en aquest Dominical la influència de Josep Plaja en la seva carrera professional. La família de Jordán s'havia traslladat a la Bisbal i ell treballava els caps de setmana al bar Capri: «Plaja havia tornat a la Bisbal a retirar-se i jo li preparava l'aperitiu. Em va acabar agafant afecte, em va ensenyar algunes nocions d'anglès i em va parlar de La Gavina, un hostal molt important, em deia, on jo havia de treballar. I de fet va parlar amb els responsables de l'hostal i als 15 anys hi vaig entrar». Amb el temps, Alfonso Jordán dirigiria La Gavina en dues etapes.

Marina Puig detallava també a Revista de Girona com eren els estius de Plaja, un cop a casa: «Anava a Llafranc, on tradicionalment estiuejava la família, i es banyava mostrant sense complexos el seu cos cremat. Malgrat el que li havia passat, en Joe no es planyia i volia ser tan autònom com podia: es rentava sol, menjava sol, amb l'ajuda d'uns maneguins que li lligaven a l'empelt del dit gros per aguantar els coberts, i que també li servien per sostenir la ploma estilogràfica per escriure, amb una excel·lent cal·ligrafia. La Balbina, una minyona, anava cada matí a ajudar-lo a vestir-se, perquè en Joe, molt presumit -segurament ho havia heretat dels seus pares-, era una persona elegant a qui agradava vestir impecablement».

El que més li va costar va ser rememorar en públic l'accident que li va canviar la vida i en el qual va morir Gardel. I això que van ser nombrosos els periodistes que li van demanar entrevistar-lo per parlar-ne. Però ell ho defugia, no volia afavorir el sensacionalisme, ni el morbo. Malgrat això, el juny de 1969 va concedir una entrevista sobre aquest tema al periodista gironí Jaume Sureda Prat, que el diari Los Sitios va publicar el dia 21 amb el títol: «Después de 34 años de silencio. El que fuera secretario de Carlos Gardel cuenta cómo ocurrió el trágico accidente de Medellín». En l'entrevista, Plaja explicava com havia conegut Gardel, com havien treballat plegats, i com havien estat els dies i els moments anteriors de l'accident. També hi negava els rumors que asseguraven que Gardel continuava viu, amb el rostre desfigurat, amagat en algun indret: «No hay derecho a jugar con la muerte de los hombres», deia.

Sureda el descrivia com «una persona cultísima, de porte distinguido y una entereza ejemplar. Tiene una prodigiosa memoria y cuando habla de Gardel lo hace sin nostalgias histéricas, acepta las cosas tal como son y de vez en cuando, como queriéndose evadir de la tragedia, nos narra alguna pícara aventura, muy propia de la edad que él tenía en aquel entonces, treinta y cuatro años, y de la fama del idolatrado Gardel».

Uns anys més tard, el 1981, Plaja tornava a acceptar parlar amb un periodista, en aquest cas l'argentí Esteban Peicovich, que el 25 de juny de 1981 va publicar a la revista del seu país Gente el reportatge titulat: «Yo vi como moría Carlos Gardel». Va ser l'última aparició mediàtica de Josep «Joe» Plaja abans de la seva mort, a la Bisbal, el 9 de setembre del 1982. Uns dies més tard, Jaume Sureda Prat escrivia a Los Sitios de Girona que «Plaja siempre me decía que no le gustaba recordar tragedias y que a lo sumo, algún día escribiría sus memorias (no creo que lo haya hecho)».