30 de octubre de 2020
30.10.2020
Diari de Girona

Francesc Torralba: «Hem anat esborrant el dol de les nostres vides»

Aquest diumenge és Tots Sants, un dia en què molts ciutadans visiten els cementiris per recordar els qui ja no hi són, encara que la mort continua sent un tabú i el dol una experiència que no sabem com tractar; el professor Francesc Torralba en parla a «Paraules de consol», un llibre nascut arran de la pandèmia.

31.10.2020 | 00:51
Francesc Torralba

No ho tenia previst, però la pandèmia va situar el filòsof Francesc Torralba (Barcelona, 1967) davant la necessitat de fer un llibre sobre la mort i el dol en un moment en què la presència en el discurs públic de les víctimes del virus ha posat el tema de la fi de la vida sobre la taula. El resultat és Paraules de consol (Angle Editorial), un text que proposa dedicar un temps a reflexionar sobre aquestes qüestions.

El maleït virus ens ha trastocat.

El llibre neix en veure el trencament que significa veure molta gent que mor sola, en centres geriàtrics, aïllades de les seves persones properes. Vaig voler escriure un text sobre afrontar el dol en aquestes circumstàncies úniques.

Què vol explicar?

Subratllo el valor no tant de les paraules sinó de l'actitud, la receptivitat davant de l'altre, l'escolta activa perquè l'altre pugui buidar la ràbia, la indignació. Cal que siguem un receptacle de l'altre: a vegades diem paraules boniques que són pures formulacions que no connecten. Per això, a vegades és millor callar.

És un tema complicat d'afrontar?

És un tabú. En vaig parlar fa dotze anys en el llibre Planta cara a la mort. Ara, a causa de la pandèmia, la mort està en el centre de l'huracà mediàtic, i això ens causa un xoc perquè mirem d'evadir-la.

Per què la mort és un tema tabú a les societats occidentals?

Perquè no tenim control. Creiem que la ciència i la tecnologia ens donen control, però això és un mite. Tot i el desenvolupament científic, tecnològic i farmacològic, la finitud se'ns imposa.

Ens hi hem posat d'esquena?

Ens hem quedat sense grans relats, grans construccions sobre el que ens passa, com la Divina Comèdia o els vedes hindús. Som fills d'una cultura hipercrítica que s'ha quedat sense grans relats, i això ens angoixa. I som una cultura molt immediatista: el que queda lluny ho posposem. Pensem en com arribar a finals de mes o com pagar l'escola dels nens... I quan arriba, la mort ens destarota, i ens indignem... però és l'única certesa que tenim! En altres cultures africanes, asiàtiques, americanes... la mort forma part de la vida quotidiana. Tenen aquests relats i se'ls creuen, i saben què els espera.

Ens cal pausa, però la societat rema en una direcció totalment oposada?

Vivim en la societat de la hiperacceleració, de neoliberalisme global, i la velocitat és el factor clau per competir. Una velocitat que força tots els ritmes naturals. El que compta és el benefici: el món és dels més ràpids, és el neodarwinisme de la velocitat. Si no corres, un altre t'avança.

Un ritme que topa amb fets com passejar, llegir, pregar, contemplar...?

Moltes pràctiques demanen temps, i les hem deixat de banda. La conversa demana temps. Això que fem tu i jo demana que tu facis la pregunta, jo respongui de forma argumentada... Passejar, pensar, educar els fills... són coses en les quals has de reflexionar. Però a la societat de la hiperacceleració és difícil produir pensament..

La pandèmia ha fet molt present la mort en el discurs mediàtic però potser l'hem visualitzat poc?

Cert, i amb més de 35.000 morts hi hauria d'haver més consciència del que està passant i com hem d'actuar. La pandèmia ha tocat les persones de forma desigual. Qui ha viscut la mort d'una persona propera o ha estat quaranta dies a la UCI, hi ha un abans i un després. Però moltes altres persones han vist infermeres saturades, polítics canviant de parer i científics que donen males notícies. La mort d'un ésser estimat ens altera, però la mort de l'altre és la d'algú anònim, i no se'ns eriça ni un pèl. És important que els mitjans facin la narració de la vida, no només de les xifres. Avui n'han mort 276, demà 169, l'altre 421... Darrere les xifres hi ha històries. Cal que ens sensibilitzem.

En sabem, de fer el dol?

No, l'hem anat esborrant de la nostra vida: el vestit negre, el silenci, el plany, les formes clàssiques de donar el condol... Per això, en el llibre intento descriure alguns bàlsams, com la pregària, la conversa, el passeig... Hem de mirar com fer-ho.

El dol per superar la mort?

No hem de parlar de superació, prefereixo parlar d'assumpció, acceptació. Que poden venir després de la negació, la ràbia, la indignació, fins i tot la resignació. Quan assumeixes la realitat, tens el record i pots continuar endavant.

La importància de girar full.

L'absència fa que no vegis qui tens al costat, és molt difícil girar full. Et corca per dins. T'hi quedes atrapat. Però, fins i tot per respecte als altres, cal no quedar-se ancorat: els fills creixen, arriben els nets... Ens passa també en altres àmbits: ens quedem aferrats a un càrrec, a un moment de la vida... Ens hem d'acomiadar a temps. L'altre se'n va i no volem deixar-lo marxar, això és terrible. Pensem en aquells que s'aferren a la joventut, vesteixen com els joves, s'estiren la pell, i fan el ridícul, perquè els joves no l'acceptaran com un dels seus. Cal entendre en quina etapa estàs vivint. Un director general es jubila... de cop i volta s'acaba. Si t'aferres a això, no veus que se t'obren altres possibilitats, pots ajudar la filla que té un nen petit, fer el Camí de Santiago o anar a ajudar al Banc d'Aliments. Cal saber assumir que s'ha acabat. Si no saps posar el punt final, aniràs com una ànima en pena.

La pandèmia ens canviarà?

N'hi havia que ja pensàvem el 2008 que la crisi ens despertaria com a societat. Ho farà aquesta? És massa d'hora per saber-ho. Hi haurà gent per a qui significarà un abans i un després. Em pregunto quantes crisis hem de passar per canviar d'estil de vida. Ens ve una crisi ecològica monumental. A Barcelona, moren cada any més de mil persones per culpa de la contaminació. És a dir, tres al dia... això és una barbaritat. La Covid ens hauria de conscienciar de la necessitat de viure d'una altra manera. Perquè fer-ho pensant sempre en el benefici és insostenible.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit