15 de novembre de 2020
15.11.2020
Diari de Girona

El mural ocult de Domènec Fita

L'artista va pintar l'any 1949 un fresc de grans dimensions a la capella de l'antic Hospici de Girona, avui Casa de Cultura; l'obra va ser amagada rere una paret quan l'espai va ser reconvertit el 1991 en l'auditori Josep Viader

15.11.2020 | 16:00
El mural que Domènec Fita va pintar l'any 1949 per al baptisteri de la capella de l'Hospici.

Una pintura mural de Domènec Fita de quatre metres i mig d'alçada i prop de quatre d'amplada fa gairebé trenta anys que és oculta rere una paret a l'Auditori Josep Viader de la Casa de Cultura de Girona. L'obra de l'artista gironí desaparegut aquesta setmana als 93 anys va ser pintada l'any 1949 al baptisteri de l'antiga capella de la Casa de la Misericòrdia (entrant a mà dreta), i mostra el bateig de Jesucrist en un paisatge que Fita va adaptar al dels voltants de Girona. Aquest temple va ser reconvertit l'any 1991 en un auditori i durant els treballs de reforma a càrrec de la Diputació, responsable de la Casa de Cultura, es va decidir tapiar la pintura de Fita perquè no es considerava oportú que quedés a la vista ni es volia destruir-la ni córrer el risc que es fes malbé en un possible trasllat. I des de llavors ningú més no l'ha tornat a veure. Al seu emplaçament, és clar, perquè se'n conserva almenys una imatge.

Aquesta reproducció es troba a la pàgina 20 de la publicació Fita art religiós (editada per la Diputació de Girona el 1996). L'artista hi explica sobre el mural que «tenia contactes amb l'arquitecte de la Diputació Joaquim Masramon, i amb motiu de la refeta de l'església de la Casa de la Misericòrdia i de l'Hospital vaig fer estudis i maquetes per a una possible pintura mural. El tema s'exposa en una composició clara i precisa. Al centre, el baptisme de Crist; a l'esquerra, el sacerdot i l'escolà, com a representants actuals del ministeri sacerdotal que exercien, com Sant Joan amb Jesús; i al costat dret, la padrina portant la criatura i la mare, formant junts l'altre grup de poble i feligresia. A dalt, l'Esperit Sant en forma de colom». En el mateix escrit, Fita també detalla en quin entorn situa l'escena: «Vaig imaginar el paisatge del fons als voltants de Girona –la Creueta– per on passa l'Onyar. És un paisatge molt senzill, amb les cases de pagès, els pins, les canyes... Vaig sortir a fer-ne dibuixos, per entendre aquesta representació ambiental. Pel que fa a les línies compositives, estaven pensades per ordenar i valorar el conjunt».

Sota l'arcada, al fons, la paret amb la qual es va tapar l'any 1991 la pintura; al seu darrere encara hi ha el mural. Marc Martí

Domènec Fita (1927-2020) va tenir una relació molt estreta amb l'Hospici de Girona (també anomenat Casa de la Misericòrdia), edifici que actualment ocupa la Casa de Cultura. Abandonat quan era un nadó en un tren entre Barcelona i Girona, en arribar a la ciutat el van portar a l'Hospici. Va estar fins als cinc anys amb una dida a Santa Pau i després el van tornar a l'Hospici, on va viure la resta de la seva infància i l'adolescència, fins que a la dècada de 1940 iniciaria els seus estudis artístics que el conduirien a una brillant i prolífica trajectòria creativa. Però sempre consideraria aquell edifici com a casa seva.

És a l'Hospici on Fita va ser retratat amb cinc anys fent figuretes de fang durant una visita del president de la Generalitat Francesc Macià, el 1932. I també és aquí on viu els bombardejos de la guerra, i la gana de la postguerra, que relataria a Jaume Prat i Quim Paredes per al documental Amagats sota terra: «Ens va fer fins i tot un dibuix del refugi antiaeri que volien fer a l'hospici», diu Prat.

Domènec Fita, a la dreta, fent figuretes de fang a l'Hospici de Girona, l'any 1932, durant una visita del President de la Generalitat, Francesc Macià.

Per això no és estrany que pintés aquell mural del 1949, o que fes un baix-relleu dedicat al bisbe Tomàs de Lorenzana que encara es pot veure a l'entrada de l'edifici, o que construís també unes espectaculars làmpades de vidre per al forat de l'escala principal, fins que la decisió de muntar-hi un ascensor va enviar-les al magatzem.

Un magatzem diferent, improvisat rere una paret, va ser el que es va trobar per al mural de Domènec Fita quan el 1991 es va decidir fer aquella reforma a la capella, que va dirigir l'arquitecte de la Diputació, Josep Maria Fina: «La pintura estava situada en una mena d'absis o capella –comentava divendres–, i el cert és que no hi pintava gaire res, en un auditori. Però per respecte a l'obra, i per si algun dia es decidia que calia recuperar-la, vam decidir protegir-la amb un envà de manera que la resta de la intervenció no l'afectés».

Les làmpades dissenyades per Fita que durant molts anys ocupaven el forat de l'escala principal de la Casa de Cultura; van ser retirades per instal·lar-hi un ascensor i es conserven en un magatzem.

Aquella reforma es va executar amb una certa pressa per poder-la inaugurar abans de les eleccions municipals del 26 de maig del 1991, en les quals Joaquim Nadal va revalidar a Girona la majoria absoluta per al PSC per davant de la candidatura de CiU que liderava Josep Arnau, en aquell moment president de la Diputació. Arnau també recorda el vincle estret de la Corporació amb Fita: «Hi vam col·laborar molt i ell se sentia com a casa, a la Casa de Cultura». Segons Arnau, l'edifici necessitava un auditori, l'espai de la capella era l'adequat i es va consultar amb Fita la decisió de tapiar el mural. I hi va estar d'acord. La premsa de l'època no recull cap explicació dels responsables polítics i tècnics de les obres, si és que n'hi va haver, sobre la decisió de tapiar l'obra de Fita. De fet, no hi ha cap referència al mural en les informacions prèvies ni posteriors a aquella inauguració del 22 de maig del 1991, diada de Santa Rita, patrona dels funcionaris.

Baix-relleu obra de Fita, en homenatge al bisbe Tomàs de Lorenzana, que es conserva a l'entrada de la Casa de Cultura de Girona. Marc Martí

L'arquitecte Kim Bover, patró de la Fundació Fita, explica que a l'entitat, sobre aquest mural, «hi ha opinions diverses: hi ha qui diu que s'hauria de recuperar, i d'altres pensen que no val la pena. En tot cas, la Casa de Cultura necessita una reforma important i em sembla que l'actual arquitecte és sensible a l'obra de Fita, i partidari de recuperar les coses importants». Sobre el valor artístic del mural, Bover defensa que «es tracta d'una obra de joventut en una època en la qual la religiositat era l'única alternativa per a molts artistes, que fent un mural en una església podien pintar un fresc, i paisatges, etc.». A més, afegeix que «aquest treball, i d'altres, reforçaven el vincle que Fita sempre va tenir amb aquest edifici», en el qual va començar a crear figures com es pot comprovar en la seva foto durant la visita de Macià – «ja s'hi veu que té l'habilitat de modelar la forma i el volum»–, i on ara té la seu la Fundació Fita, que vetlla pel seu llegat.

Xavier Montal, actual arquitecte de la Diputació, coneix l'existència del mural, però assegura que no l'ha vist mai: «Sembla que està tapiat». Segons ell, no se li ha plantejat mai la possibilitat de recuperar-lo, encara que considera que «no implicaria cap afectació greu al funcionament de l'auditori. En tot cas –afegeix–, no tinc cap poder decisori en aquesta matèria».

Domènec Fita en la inauguració d'una exposició seva a la Casa de Cultura, l'any 2012. Marc Martí

La decisió l'haurien de prendre, és clar, els responsables polítics de la Diputació. I encara no n'han parlat. El vicepresident responsable de l'àrea de cultura, Albert Piñeira, confirmava divendres que la Corporació coneix l'existència del mural, però que encara no s'ha plantejat què se'n farà en el futur: «Sincerament, encara no n'hem comentat res, ni en un sentit ni en un altre. La mort de Fita és molt recent i el que toca ara és valorar la seva trajectòria com un dels grans artistes que ha donat la demarcació de Girona, amb una ingent obra amb més de 14.000 peces catalogades. Va produir molt, va produir fins al final, i fins al final va demostrar la seva tenacitat, la seva vitalitat». Segons Piñeira, «la Diputació és hereva d'aquest llegat, perquè Fita estava molt lligat a la Casa de Cultura en concret i a la Diputació en general. 'Torno a casa', deia sempre que venia a la Casa de Cultura». És precisament per aquest vincle que Piñeira no descarta que en el futur s'obri un «període de reflexió» sobre la possible recuperació del mural: «Se n'haurà de parlar amb calma, i en tot cas escoltant sempre la Fundació Fita, els tècnics de Cultura de la Diputació i la seva esposa, és clar. Però ara mateix el que toca es recordar-lo com a persona i com a artista».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook