08 de desembre de 2020
08.12.2020
Diari de Girona

De Begur al món

Nacho Rovira viu des de fa 25 anys a Sa Riera, encara que havia visitat la localitat de manera habitual des que era petit; una malaltia el va obligar a deixar la seva feina d'advocat amb despatx a Barcelona i Girona, i des de llavors es dedica a viatjar per tot el planeta i a explicar-ho en un blog

08.12.2020 | 18:15
Nacho Rovira al cim de l'Asahi-Dake (2.290 metres), la muntanya més alta de l'illa japonesa d'Hokkaido.

«Sempre m'han agradat els viatges, les aventures... Quan era petit fingia que em feia mal la panxa per no anar a l'escola i quedar-me al llit a llegir novel·les d'Emilio Salgari». Nascut a Barcelona l'any 1958, Nacho Rovira en fa més de vint-i-cinc que té la seva residència a Begur, en una casa a Sa Riera que havien comprat molt temps abans els seus pares per estiuejar-hi i passar-hi temporades. I de fet Nacho Rovira fa com ells, hi passa temporades: «Visc aquí quan no visc al món. És la meva llar, aquesta casa de Sa Riera, encara que per a mi la llar no és un lloc on viure, sinó un lloc al qual tornar». I és que després que una malaltia l'obligués a deixar la seva feina com a advocat, Nacho Rovira dedica el seu temps sobretot a viatjar per tot el món: «Passo una mitjana de nou mesos a l'any de viatge, i els altres tres els passo a Begur, descansant i 'passant la ITV' amb els metges i renovant el material per poder continuar viatjant». A més de viatjar, Nacho Rovira explica els seus viatges, i d'aquesta manera satisfà la seva altra gran passió, l'escriptura: al blog Alas y viento hi publica textos i imatges que relaten les seves vivències als indrets més remots del planeta (ha visitat més de setanta països), i també als més propers. Begur, per exemple.

Nacho Rovira amb un noi de la zona de prop del llac Inle, a Myanmar.

Els pares de Nacho Rovira i la resta de la família Ribera-Rovira tenien diverses indústries metal·lúrgiques, entre les quals una fàbrica de coberts: «Per això a Begur ens deien els Culleretes, o els de Can Culleretes», recorda ell. La relació de la seva família amb la Costa Brava va començar a Llafranc, el lloc que el seu pare va començar a visitar per descansar i per pescar. I va ser precisament per la seva relació amb pescadors que es va acabar comprant una casa a Begur, a Sa Riera: «Era una casa situada al racó de Sa Riera, al costat dels pescadors, que quan hi havia llevantada el mar gairebé hi entrava a dintre». Mentre condicionaven aquella casa per anar-hi a viure, els seus pares s'allotjaven a la Fonda Plaja de Begur, «i em fa il·lusió pensar que em van fer allà, perquè pocs mesos després d'haver nascut ja em portaven a la nova casa», explica Nacho Rovira, que té un germà i una germana força més grans (11 i 9 anys més grans, respectivament).

Un kalashnikov recolzat a la paret d'un allotjament a les muntanyes Semien d'Etiòpia.

Aquella casa la van tenir un temps, fins que la van canviar per una altra a l'altra banda de Sa Riera, al nord, i no tan a prop del mar: «Des d'aquesta casa on sóc ara puc veure aquella primera», diu Nacho Rovira, que des de llavors sempre hi ha viscut: «Encara que estudiés a Barcelona o que hi treballés, o que viatgés, sempre he passat aquí un mínim de 180 dies a l'any, i fa 25 anys, quan en tenia 39, vaig decidir fixar aquí la meva residència». Va ser, més o menys, per l'època en la qual es va haver de replantejar la seva activitat professional i, de retruc, la seva vida.

Nacho Rovira havia estudiat Dret a Barcelona i es va dedicar durant trenta anys a l'exercici de l'advocacia, amb despatx a Barcelona i Girona i acords amb advocats de Madrid. «Jo estava especialitzat en dret mercantil i assessoria d'empreses, tot i que al despatx teníem professionals d'altres àmbits», apunta. «Vaig arribar a tenir un bon despatx», assegura satisfet.

Però durant una etapa de molta feina, amb força estrès, se li van aguditzar els símptomes de la síndrome de Cluster-TIC que pateix: «Tens unes migranyes molt fortes, et fa mal la cara, fins al punt que resulta insuportable», descriu. Va haver d'abaixar el ritme, i durant els anys següents va intentar mantenir-ho: «Vaig estar un temps que mirava de fer cas als metges i treballava menys, perquè si ho feia amb intensitat dos o tres dies seguits ja em posava malament... Vaig intentar trampejar-ho durant uns quants anys, però era molt difícil i ho vaig deixar».

Sa Pa, al Vietnam.

Deixar la feina implicava també canviar de vida. Durant uns anys (en els quals tenia parella) es va dedicar a la pastisseria, però al final va optar per aquella passió que de nen el mantenia al llit, enganxat als llibres de Salgari, viatjar, i que fins llavors havia anat alimentant amb viatges més convencionals, més turístics . «Més que tenir molts diners, el principal requisit per viatjar molt és no tenir hipoteques: tenir els fills grans, no tenir parella, no tenir lligams forts ni responsabilitats». En el seu cas es compleixen aquests requisits, i si bé és cert que de sempre ha viatjat pel món, i en ocasions acompanyat (pel seu fill, per exemple), els últims anys es dedica a fer llargs periples de diversos mesos de durada que després explica amb textos i fotografies al seu blog: «Si estic més de tres mesos seguits aquí ja em poso de mal humor... I ara amb la pandèmia, imagina't...», apunta.

La volta al món en tres etapes


El coronavirus de fet ha interferit en el projecte viatger que actualment té en marxa Nacho Rovira: fer la volta al món en tres etapes (que segurament per culpa de la Covid en seran quatre). «La primera etapa va arrencar a Londres i em va portar durant gairebé un any per tot Europa fins al Transsiberià, i després al Japó, Vietnam, Laos, Cambodja, Myanmar, Tailàndia, Filipines, Austràlia i Nova Zelanda. A la segona etapa que vaig iniciar a Turquia, vaig recórrer durant quatre mesos Àfrica de nord a sud, fins a Sud-àfrica, passant entre d'altres països per Etiòpia, Kènia, Tanzània, Moçambic i Madagascar. De Sud-àfrica, com que estava molt cansat perquè viatjar per l'Àfrica és molt dur, me'n vaig anar al sud de l'Argentina, a reposar amb uns amics que hi tinc. I després vaig començar a pujar per Brasil i Colòmbia fins a l'Equador, on em trobava quan va començar a posar-se complicat el tema del coronavirus. Per tant vaig viatjar a Portugal, i quan ja s'havia declarat l'estat d'alarma del mes de març a Espanya vaig aconseguir finalment arribar a Begur».

Baralla de galls a Timbac, un poble de muntanya a Filipines.

Des de llavors és aquí preparant una tercera etapa que preveia iniciar el 15 de març proper, però que potser haurà d'ajornar al juny, per les condicions meteorològiques dels indrets que vol visitar, la qual cosa l'obligaria a dividir-la en dues etapes: «Vull recórrer Amèrica central, passant per Nicaragua i Guatemala, i llavors anar a Mèxic, als Estats Units i fer-hi la ruta 66, al Canadà i des d'allà travessar l'oce`s fins a Islàndia, Noruega i cap a casa».

A l'hora de preparar aquests viatges, «em faig un guió aproximat en funció de le meves preferències, i buscant informació en la bibliografia que tinc, o a Google. Però les coses van variant durant el viatge, encara que més o menys han d'anar quadrant, sobretot per la qüestió del clima». Una de les coses que més li agraden a Nacho Rovira quan viatja és conèixer les zones de muntanya, i és per això que el clima és tan important. I també ho és per poder demanar autoritzacions per accedir a llocs concrets, als quals l'afluència està limitada, com el Machu Pichu.

Un àpat a Etiòpia.

En qualsevol cas, es defineix com un «motxiler absolut» a l'hora de viatjar, que amb un equipatge de deu quilos de pes com màxim es passa fora de casa nou mesos a l'any: «Sé perfectament què puc portar i què no, i accepto que perdo confort. Però és la meva manera de viatjar. Em vesteixo a capes, porto roba interior tèrmica, uns pantalons, un paravents, un parell de polars, una mica de necesser i els elements tecnològics bàsics: endoll, cable, bateria de telèfon extra per si faig trekking...».

Nacho Rovira dona encara més detalls d'una manera de viatjar que en el seu últim periple va fer, per exemple, que dormís al mateix llit només cinc dies seguits com a màxim: «Tinc un pressupost limitadíssim i camino molt, unes cinc hores al dia, a més de viatjar força en autobús i transports locals. I per moure't així no pots anar molt carregat, per això també descarto l'opció de dur tenda i sac de dormir, que si em calen puc llogar. Però hi ha opcions d'allotjament molt econòmiques arreu del món».

L'illa d'Olkhon, a Rússia.

L'objectiu dels seus viatges, assegura, és conèixer llocs i persones, però més el primer que el segon, per això no busca de manera específica relacionar-se amb les persones que es va trobant, encara que ho acaba fent i de fet al seu blog hi ha nombrosos escrits on en parla. «Quan arribo a un lloc i m'instal·lo a l'alberg em poso a escriure el meu blog o a organitzar fotos, sopo i me'n vaig a dormir, que l'endemà s'ha de matinar per caminar».

Quan se li demana per què viatja, respon sincer que «no t'ho sé dir del cert. Viatjo perquè conec cultures i indrets, i sobretot perquè vivint aventures i superant obstacles creixo, sento que creixo». És per això que no ha trobat cap lloc al qual no vulgui tornar, encara que sí en té alguns de preferits: «El Japó, l'Argentina, Mali, el Nepal... Les muntanyes del Nepal atreuen molt tots els muntanyencs».

El Kilimanjaro vist des de Moshi, a Tanzània.

Durant tots aquests viatges, Nacho Rovira n'ha viscut de tots colors, coses bones i dolentes: «Cada dia quan em desperto és com un dia de Reis, no sé quins regals tindré, o si tindré carbó. He estat en casaments de diversos indrets del món que semblaven trets d'una pel·lícula, al Brasil vaig estar a punt de trepitjar una serp verinosa, em vaig trobar convertit en el convidat d'honor d'una cerimònia a Indonèsia, em vaig quedar a un pas de fer el cim del Kilimanjaro perquè estava esgotat...».

Un grup de veïns a la localitat de muntanya d'El Cocuy, a Colòmbia.

De tot plegat en deixa testimoni escrit i gràfic a Alas y Viento, el blog personal que va posar en marxa el 2012 i que actualitza amb nous posts dues vegades per setmana, els dimarts i els dijous. «Tinc unes 1.500 visites per post i no només hi parlo dels meus viatges, sinó també de coses que passen a Begur, de consells per a viatgers, de recomanacions, dels meus gustos personals en àmbits diferents...». Nacho Rovira afegeix que «de sempre m'ha agradat molt escriure i ara gràcies a aquest blog puc recordar tot allò que he anat vivint. I a més veig que motiva a la gent que el llegeix, que pregunta, i s'interessa, i això m'agrada molt».




«La màscara té a veure amb tot»

Una màscara mexicana que li va regalar la seva mare va inaugurar fa més de quaranta anys la col·lecció de màscares de Nacho Rovira, una selecció de les quals s'exposa fins a mitjans de gener a la seu dels Amics de la UNESCO de Barcelona (encara que per les restriccions derivades de la padèmia es podria allargar). «Sempre m'han agradat molt les màscares, i no sé exactament per què; els meus amics diuen que potser té a veure amb el fet d'haver nascut el 2 de novembre, Dia dels Difunts, i potser és cert que d'aquí em ve aquesta atracció per allò espiritual. Però al marge d'això, la màscara té a veure amb tot; la festa, els carnavals, els rituals, la religió, les llegendes, els mites, la geografia, la història, l'art, la cultura, l'educció... D'aquí el seu gran interès, i de fet hi ha institucions que s'han mostrat interessades en la meva col·lecció per poder fer algun projecte amb màscares».


Rangda, màscara de Bali, Indonèsia.

Aquesta col·lecció està formada per setanta peces catalogades –«en tinc més, però són obres menors»– procedents d'arreu del món, encara que «probablement Itàlia, Mèxic i Indonèsia són els països més potents en matèria de màscares».

Nacho Rovira, que ha estat convidat a participar en certàmens internacionals sobre la màscara, la considera «un art i un instrument al mateix temps, i extremadament ric en tots dos sentits. La incògnita que et proporciona la màscara en ocasions fa aflorar el teu jo més íntim, i això obre les portes a un món fascinant. No conec res que estigui tan lligat a l'ésser humà, en la seva complexitat, com la màscara. Amb una màscara pots parlar de tot, i encara que no hi entenguis, quan et poses al davant d'una màscara segur que et diu alguna cosa, ja sigui relacionada amb la bellesa, la repulsió, la inquietud...»./A.P.B.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit