Mey Rahola, la troballa de l'any

Aquesta recerca sobre la vida i l'obra de Mey Rahola l'han fet el seu besnét, Lluís Bertran Xirau, investigador en l'àmbit de la musicologia, i la fotògrafa Roser Martínez Garcia: «Som amics de tota la vida i va ser precisament ella, quan cursava un màster a la UPF, qui va decidir dedicar un treball a dones fotògrafes. Jo recordava que a casa havia escoltat que la meva besàvia feia fotografies, li vaig comentar, i de seguida s'hi va interessar». Començava un treball que s'ha allargat més de deu anys (l'han desenvolupat en paral·lel a la seva activitat professional) i que ha permès redescobrir una pionera en la introducció de la modernitat a la fotografia, que a la dècada de 1930 ja guanyava concursos i participava en exposicions, i que després de la Guerra civil, a més de preservar la seva dedicació a la fotografia artística, va mantenir la seva família a l'exili, a França, treballant precisament de fotògrafa. I malgrat tot aquest bagatge, fins aquest 2020 era pràcticament una desconeguda. Bertran i Martínez, però, l'han posat d'actualitat i han començat a mostrar una selecció del miler d'imatges captades per Mey Rahola (entre còpies d'època i negatius) que han pogut recuperar després de visitar els diversos familiars de la fotògrafa entre els quals s'havia anat repartint aquest llegat.

Lluís Bertran explica que a l'hora d'iniciar la recerca sobre Mey Rahola «partíem pràcticament de zero, només sabia que el meu avi havia comentat a vegades que la besàvia feia fotos i sabia que a la casa pairal de la família a Cadaqués hi havia fotografies penjades a les parets, la qual cosa em semblava força natural». La primera gran font d'informació la van trobar en Maria Teresa Xirau Rahola, l'única dels tres fills de Mey Rahola i Joaquim Xirau que continuava viva l'any 2011, quan arrenca la investigació. «El meu avi, pare de la meva mare, era un seu germà», apunta Bertran, que afegeix que «Maria Teresa ens va permetre estirar el fil d'una memòria familiar que no coneixíem, i anar reconstruint el context vital i estètic de la Mey».

Que en realitat es deia María de los Remedios «Mey» Rahola de Falgàs i va néixer a Lleó el 25 de març de 1897. Era la gran dels set fills de l'enginyer de Cadaqués Francisco Rahola Puignau, dedicat al sector del ferrocarril, i de Consuelo de Falgàs i de Pouplana, procedent d'una família de la petita noblesa empordanesa. Com expliquen Bertran i Martínez, «la feina del pare els havia dut a establir-se a diverses ciutats castellanes, tot i que passaven els estius a Cadaqués. Mey es va formar a Madrid, on va estudiar la carrera de piano. El seu pare, aficionat a la fotografia, va transmetre aquesta afició a tres de les seves filles, la Mey i les bessones Pilar i Amparo. Després de la desaparició prematura del pare (1917), Mey es va casar, el 1921, amb el destacat jurista i polític progressista figuerenc Josep Xirau Palau. La carrera universitària d'ell els va dur a residir a Sevilla, a Berna, a Roma i, finalment, a Barcelona. A la capital catalana, un cop passada la primera infància dels seus tres fills, Mey es va interessar per la fotografia i va aprendre la tècnica del revelatge amb el seu cunyat Joan Xirau Palau, farmacèutic, amic de joventut de Salvador Dalí i fotògraf aficionat».

Lluís Bertran confessa que quan van iniciar la recerca estava convençut que «la trajectòria fotogràfica de la meva besàvia es limitava a l'àmbit familiar, però ens vam trobar amb la sorpresa que era una fotògrafa que firmava les seves fotos, que tenia un arxiu de negatius, que havia guanyat premis, que havia fet exposicions, que havia publicat... A mesura que sabíem més coses ens adonàvem que estàvem davant d'una cosa excepcional, perquè de dones fotògrafes a la dècada de 1930 n'hi ha unes quantes, però amb projecció i reconeixement públic, i que practiquessin una fotografia moderna que incorporava els nous llenguatges de les avantguardes, el que es feia a Europa, i que a més se n'hagi conservat l'arxiu, que normalment és la baula feble, és realment excepcional, un cas únic».

En un text que van redactar per l'exposició d'imatges de Mey Rahola a l'edició d'aquest any del festival InCadaqués, Bertran i Martínez explicaven que «Mey Rahola va començar a fer fotografies entorn de 1930. (...) De seguida, però, la seva obra va transcendir l'àmbit de l'afició domèstica i s'orientà decididament cap a la projecció pública. El 1935, va exposar fotografies almenys en dues ocasions: a la gran exposició del concurs fotogràfic Catalunya 1934, organitzat pel diari El Día Gráfico i al III Saló Internacional d'Art Fotogràfic de Barcelona com a fotògrafa no adscrita a cap organització (fou l'única dona espanyola del Saló). El mateix any, va publicar també un petit reportatge a la revista femenina Claror. La seva obra va ser, ben aviat, reconeguda amb alguns premis: tres premis del concurs Catalunya 1934, on fou l'única dona premiada. El març de 1936, rebé la medalla de plata del XII Concurs Anyal de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, pocs mesos després de la seva incorporació com a sòcia. Va exposar una sèrie de fotografies a la seu d'aquesta institució i, més tard, al IV Saló Internacional d'Art Fotogràfic, just abans del cop d'estat militar. Les revistes especialitzades li van dedicar comentaris elogiosos (...). Durant la guerra, va aconseguir enviar cinc fotografies de tema cadaquesenc a l'exposició solidària organitzada pel Casal Català de Buenos Aires i el Foto Club Argentino que va tenir lloc a Buenos Aires i a Rosario els mesos de setembre i octubre de 1937». En aquesta primera fase de la seva activitat fotogràfica, Mey Rahola va comptar amb el suport del seu amic i mentor Antoni Campañà, nascut a Arbúcies i un dels grans fotògrafs de l'època), amb qui fins i tot va arribar a fer un reportatge fotogràfic per Espanya durant la primavera de 1936.

La guerra va estroncar la carrera artística de Mey Rahola i la va portar a l'exili a França amb el seu marit i els seus tres fills: els Xirau estaven estretament vinculats amb els partits republicans, catalanistes i d'esquerres. Instal·lats a Lió, «la difícil situació econòmica de la família obligà Mey a professionalitzar-se com a fotògrafa. Va treballar com a assistent en un estudi de fotògraf. Més tard, ajudada per Raymond Thuilier, va recórrer els pobles de la regió fent fotografies d'identitat. El seu laboratori era el minúscul apartament familiar de Lió: revelava a la cuina, de nit, i feia retrats per encàrrec al menjador. Acabada la guerra, Josep Xirau va començar a treballar a la UNESCO i Mey va abandonar l'activitat professional».

Que abandonés l'activitat professional no vol dir que deixés la fotografia: va continuar practicant-la tant a França com a Catalunya i Espanya, perquè com que no estava tan significada políticament com el seu marit, des del 1946 acostumava a creuar la frontera (sola o amb els seus fills) per recuperar primer la casa pairal de la família del seu marit a Cadaqués i després per passar-hi temporades o per viatjar a altres indrets. Molt aficionada a la vela (activitat en la qual va ser igualment una pionera), també navegaria per la Costa Brava i viatjaria amb el seu marit pel litoral francès i a països com Itàlia i Algèria, a més de fer estades a l'hotel que la seva filla regentava als Alps. Mey Rahola va morir d'un ictus l'agost de 1959, amb 62 anys. Segons Lluís Bertran, «mai no va deixar de fer fotografies com a aficionada. La numeració de la seva col·lecció de negatius, iniciada el 1945, s'apropava a la xifra de 3.000 al final de la seva vida».

En la recerca que els va portar a contactar amb els parents vius de Mey Rahola (bona part dels quals viuen a França, on es van quedar dos dels seus fills), Bertran i Martínez han recuperat, obrint caixes i calaixos, unes 600 còpies d'època, més de 300 negatius i cinc àlbums: «La part més valuosa d'aquest conjunt són clarament les còpies d'època d'abans de la guerra. Teníem poca esperança de trobar-lo, perquè es van haver d'exiliar, i té un valor excepcional».

Bertran apunta, sobre la seva etapa francesa, que «Mey Rahola canvia la seva manera de fer fotografia perquè entra en contacte amb un altre ambient cultural en el qual predomina el que es coneix com humanisme francès, una fotografia de carrer, molt temàtica, de vida quotidiana, molt menys artística i més autèntica en comparació amb la dels anys 30, més de saló, més de composició...». La gràcia, segons ell, és que Rahola fa fotos d'aquest nou estil a l'Espanya de la postguerra: «Cap dona espanyola ni catalana hauria pogut fer llavors fotografies amb aquesta llibertat, que aquí no arribaria fins molts anys més tard».

Un cop enllestit el gruix de la recerca, Bertran i Martínez van entrar en contacte amb la fundació Photographic Social Vision, per mirar de donar-la a conèixer. I la col·laboració ha començat a donar fuits aquest 2020: l'obra de Mey Rahola s'ha presentat en públic en diversos actes i s'ha pogut veure en certamens com el festival InCadaqués, la Fira Art Photo BCN i una exposició al Museu de l'Empordà (veure pàgina 5). A més, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) ha adquirit set obres seves, i segurament li dedicarà una exposició l'any 2022; i n'hi ha d'altres en estudi en altres llocs. Fins i tot l'Ajuntament de Figueres estudia posar el nom de Mey Rahola a un carrer.

Modernitat i capacitat d'adaptació són els dos trets que més destaca Lluís Bertran de la trajectòria artística de Mey Rahola, que sempre va mantenir el vicle amb Cadaqués, on acostumava a passar llargues temporades als estius: «Cadaqués és l'únic lloc fix de tota la seva vida, l'únic que es manté malgrat els canvis, i que sempre és present en la seva obra. De fet, com que hi venia a l'estiu, i tenia més temps, hi experimenta molt i hi fa fotos molt, probablement sigui una de les primeres fotògrafes modernes de Cadaqués».

L'art de les dones de l'Empordà

Una exposició a Figueres reuneix més d'un centenar d'obres creades entre 1830 i 1969 per dones vinculades amb l'Alt Empordà i reivindica la persistent presència femenina en la creació artística a la comarca

Mey Rahola és una de les protagonistes de l'exposició Pintar, crear, viure. Dones artistes de l'Alt Empordà, que mostra al Museu de l'Empordà, a Figueres, més d'un centenar d'obres creades per una trentena de dones nascudes o establertes a l'Alt Empordà entre 1830 i 1969.

L'exposició, fruit d'una investigació de dos anys, respon a «l'aposta del Museu de l'Empordà per recuperar les dones artistes de l'Alt Empordà», en paraules de la comissària, Cristina Massanés. Segons ella, «hem estat buscant les dones que van tenir una mínima projecció pública o zero projecció pública, però vinculades a la creació artística». Massanés es declara molt satisfeta per la recuperació d'aquest patrimoni artístic que en alguns casos ha hagut de ser restaurat, en una prova més que l'obra de moltes d'aquestes dones no havia estat prou valorada: «les peces estaven tancades en espais sense les condicions adequades, tant en museus com en domicilis».

La mostra, inaugurada l'octubre passat, s'havia de clausurar a principis d'aquest mes de gener, però s'ha prorrogat fins el 21 de març a causa dels efectes de la pandèmia, que ha reduït de manera molt important el nombre de visitants. I no perquè no hi hagi ganes de veure-la, segons comentava dimecres el director del Museu de l'Empordà, Eduard Bech: «Hi ha moltes persones de fora de Figueres, directors i directors de museu, que ens han dit que han rebut el catàleg i que tenen moltes ganes de venir, però que no poden fer-ho per culpa de les restriccions imposades per la pandèmia». Per satisfer aquesta demanda, el Museu ha posat a disposició dels interessats, d'una banda, una visita virtual a l'exposició, i a més ha decidit prorrogar la seva obertura dos mesos i mig per mirar de rebre més visitants de manera física.

De fet, Bech es mostra molt content amb la resposta que està tenint la mostra: «des del punt de vista qualitatiu estem encantats de la vida, perquè hem portat públics nous, l'ha visitat molta gent jove, i han fet comentaris molt positius a les xarxes socials. Des del punt de vista quantitatiu és on anem coixos, perquè si bé estem satisfets del nombre de visitants en la situació en què ens trobem, no té ni punt de comparació amb altres exposicions que hem fet».

D'aquesta manera, el Museu de l'Empordà continuarà exhibint fins el 21 de març l'obra d'aquestes 31 artistes empordaneses o vinculades amb l'Empordà, que es presenta sense seguir cap criteri cronològic ni estilístic, sinó en set àmbits a partir de conceptes relacionats amb el feminisme i els estudis de gènere, en els qual es van repartint les pintures, dibuixos, escultures, fotografies i objectes de disseny industrial. Entre les creadores presents a l'exposició n'hi ha de reconegudes com Ángeles Santos, Esther Boix, Mercè Huerta o Caterina Albert (de la qual es mostra una faceta menys coneguda de pintora i escultora sense el pseudònim de Víctor Català); d'altres que són menys conegudes però que van tenir una certa projecció, com Rosa Genís, Roser Vilà o Remei Martínez Marí; i algunes l'obra de les quals es reivindica per primer cop com Carme Escursell, Rosa Soler o Carme Roget. També hi ha artistes de projecció internacional com Mary Callery, Parvine Curie o Rita Donagh.

Hi ha tres creadores que Cristina Massanés destaca per sobre de les altres per la novetat que suposa la seva presència a Pintar, crear, viure. Dones artistes de l'Alt Empordà: Pilar Nouvilas, «una pintora de Castelló d'Empúries de la qual es coneixia l'existència però mai se n'havia pogut mostrar cap obra»; la figuerenca Paulina Buxó, nascuda al 1835, la primera fotògrafa documentada a l'estat espanyol i que també va ser compositora, pianista, poetessa i religiosa; i Mey Rahola, «una dona molt vinculada a Cadaqués que ens ha deixat un llegat fotogràfic d'una modernitat sorprenent i que ens fa molt contents poder mostrar per primera vegada obra seva», apuntava la comissària en la presentació de l'exposició./ALFONS PETIT