07 de febrer de 2021
07.02.2021
Diari de Girona

La tarda de glòria d'«El Nardo», el torero d'Olot

La recent desaparició de Joaquim Soy tanca una etapa memorable en la història de la tauromàquia a la capital de la Garrotxa

07.02.2021 | 15:11
«El Nardo», preparant-se just abans de torejar a la plaça d'Olot.

Joaquim Soy, «El Nardo», va morir fa uns dies, però ja havia tocat la glòria amb les mans dècades enrere, la tarda remota en què va poder torejar per primera vegada: «Arreplego un capot que hi havia per allà penjat i salto a l'arena amb una felicitat que no em cabia al pit. Vaig començar maldestre, però al cap de poc, el món era meu i jo n'era el centre, ben bé el centre. Vaig canviar la capa per una muleta que m'allargaven i vaig començar a torejar. La glòria. Si hi ha alguna cosa superior als béns que en aquesta terra podem trobar, és això. La pura glòria». Natàlia Molero Lloret, l'escriptora gironina tan prematurament desapareguda l'any 2015, va posar en boca del torero aquestes paraules en la seva novel·la Nardo. Un torero d'Olot (CCG Edicions, 2005), plantejada com unes memòries en primera persona d'un home que va passar mil-i-una penalitats al llarg de la vida però que des de petit va tenir un únic somni: ser torero. Per això aquella tarda va tocar la glòria, encara que el primer animal que va torejar fos una vaqueta petita, d'un any més o menys, que un grup d'empresaris havien portat a una cursa a porta tancada.

Joaquim Soy, en plena actuació.

«Era una molt bona persona, que va passar molta misèria i que tenia des de petit aquesta passió pels toros», recordava dimarts Rosa Porta, una veïna d'Olot que va tractar força Joaquim Soy perquè «era molt amic del meu pare, que era fotògraf, i venia molt a casa. Hi havia tanta relació que va ser el meu padrí de boda». A partir del 1958, quan es va casar, Rosa Porta se'n va anar a viure a Barcelona, i va perdre una mica el contacte amb Soy i Olot en general. Però recorda, d'abans del trasllat, una persona «molt amant de la natura, carinyosa i amable, molt sensible». I atribueix aquella afició per l'excursionisme i el contacte amb l'entorn natural al molt temps que Soy va passar de jove a la muntanya, cuidant bestiar, una de les múltiples activitats que va desenvolupar per guanyar-se la vida.

Joaquim Soy Espuña va morir el 30 de gener als 96 anys (havia nascut el 28 d'agost 1924). Els seus pares, que van tenir onze fills, s'havien canviat sovint de casa a Olot, fins que es van establir a la zona de Les Estires, prop de la plaça de braus. Va ser allà on Joaquim Soy, quan encara era un nen, va descobrir que volia ser torero. Com explicava en una entrevista publicada el 2006 al Dominical del Diari de Girona, des de casa seva es veien les parets de la plaça de braus: «Estava plena de gent i tenia molt de moviment. Llavors va sonar un pasdoble preciós. I unes mules engalanades arrossegaven un brau. Vaig sentir una cosa tan bonica! No vaig poder-hi entrar. Tenia sis anys i m'agafava a les faldilles de les senyores. Era com els astronautes que veuen la galàxia més preciosa. Potser és un disbarat. Per a mi, va ser això».

«El Nardo», entrant a matar.

Aquella revelació el va portar a convèncer la mainada que jugava amb ell al carrer a simular curses de braus en les quals ell era sempre el torero, és clar. I també el portava molt sovint a la terrasa del cafè Novetats del Passeig d'en Blay, a escoltar les tertúlies taurines que s'hi acostumaven a fer. En aquell temps, Soy tenia sis o set anys i ja havia començat a treballar venent cacauets, avellanes i xufles, perquè a casa seva hi havia molta necessitat. I a Olot hi havia una gran afició als toros i molta cultura taurina, no debades la plaça de la ciutat és la més antiga de Catalunya (va ser construïda el 1858, impulsada per 36 accionistes i amb capacitat per a 3.000 espectadors), i els espectacles taurins hi estan documentats des de l'any 1636.

Però encara trigaria molt, a poder complir el seu somni. La guerra i les penúries econòmiques de la postguerra el van tenir molts anys sobrevivint en masos de muntanya, fent feines diverses, tenint cura de bestiar i amb un estat de salut precari. Però poc a poc les coses li van anar millor, va començar a exercir de tractant de bestiar, i això li va donar l'oportunitat de relacionar-se amb propietaris que tenien vaquetes. I van ser aquests contactes els que afavoririen aquella primera actuació privada, a mitjans de la dècada de 1950, que el va acabar de decidir a intentar ser torero. Encara que llavors ja havia deixat de vendre bestiar i es dedicava de ple a la jardineria, un altre dels múltiples oficis que va aprendre per ell mateix i que també acabaria resultant determinant en la seva carrera taurina: quan el 23 d'octubre del 1955 va tenir l'oportunitat de torejar en un primer festival a la plaça d'Olot (amb vaquetes, això sí) va triar com a nom artístic «El Nardo», unes flors que en aquell temps «estaven molt de moda. (...) En posaves un parell o tres en una habitació i quan entraves semblava que hi havien vessat un flascó de perfum», va escriure Natàlia Molero a la seva novel·la.

Amb les orelles, la cua i la pota que va tallar a un jònec la seva gran tarda, l'any 1960.

«El Nardo» va triomfar del tot, aquell dia: «Semblava que la plaça cauria a terra dels xisclets i els aplaudiments. El meu nom retrunyia fort: 'Nardo, Nardo, Nardo'. Com si sortís del ventre del volcà Montsacopa. Quina impressió tan forta sentir que el teu nom és un bruel immens que neix de la terra», posava l'escriptora en boca del torero.

En els anys posteriors, Joaquim Soy va torejar unes poques vegades més, sobretot vaquetes, però la seva popularitat va anar creixent fins el punt que era saludat pel carrer i el públic l'acompanyava en massa de l'hotel a la plaça, i a la sortida del recinte. L'èxit més esclatant el va obtenir l'any 1960, quan en la seva primera cursa de jònecs «vaig tallar les orelles, la cua i la pota, que ja no es concedeix, però a mi el toro em va fer una ferida de dotze punts rere la meva orella... Malgrat això vas er el dia més feliç de la meva vida», relatava Joaquim Soy l'any 1987. De fet, Tarda de glòria és el títol que «El Nardo» va posar al seu llibre de memòries, a la portada del qual apareix fotografiat aquella tarda memorable amb les orelles, la cua i la pota del toro a les mans.

Joaquim Soy a casa seva, l'any 2006, davant d'alguns dels records de l'etapa de torero. Meritxell Masó

Un any més tard, Soy torejaria per última vegada, tancant així una carrera curta però intensa, que a més deixa com a testimonis la presència d'«El Nardo» en dos volums de la gran enciclopèdia taurina espanyola, El Cossío, i un pasdoble que li va escriure Joan Casulà i que es va fer molt popular: «Entre rosas y azucenas / en Olot nació un torero. / Son sus pasos primorosos / dados con garbo y salero. / El Nardo / tiene por nombre / Torero de gran valor», deien els primers versos.

Malgrat haver deixat de torejar, Soy va mantenir sempre la relació amb el món taurí d'Olot: va col·leccionar cartells i documentació diversa i durant molts anys va ser assessor de la plaça de braus. També es va mostrar crític amb l'Ajuntament quan l'any 2000 va començar a plantejar la possibilitat de prohibir les curses de braus a la plaça de la ciutat. I és que a Olot, tot i que se'n feien poques, actuacions de toreros com Jesulín de Ubrique, El Cordobés, Ortega Cano o Francisco Rivera Ordóñez van portar milers de persones al recinte en el tombant entre els segles XX i XXI. Però Olot es va quedar senne toros el 2006, el mateix any que Natàlia Molero publicava Nardo. Cinc anys després, Joaquim Soy i la seva dona, Maria Rosa Soler, donaven a l'Ajuntament el seu amplíssim arxiu taurí.

Joaquim Soy i la seva dona, Maria Rosa Soler, fent una donació de material taurí a l'Ajuntament d'Olot, l'any 2011. Xavier Valeri

En l'epíleg del llibre de Natàlia Molero, que porta per títol «Per què vaig apoderar 'El Nardo'», Ramon Alentorn Rossell resumeix de manera molt gràfica la trajectòria taurina de Joaquim Soy, i la repercussió que va tenir a Olot: «'El Nardo' va torejar en públic en vuit ocasions, tres de les quals varen ésser amb vestit de llums. No estava el que en l'argot professional se'n diria placejat, però sí és cert que dintre de les seves possibilitats sempre va respondre amb dignitat a lo que s'esperava d'ell. Això el públic ho premiava. En poc temps es va convertir en una mena de celebritat local, se li varen rendir homenatges, i li varen compondre un pasdoble que encara avui s'interpreta en la majoria de festes populars locals i que tothom coneix. A Olot doncs va gaudir d'un veritable èxit que molts toreros professionals modestos d'arreu no han pogut ni somniar i avui ningú els recorda per res».

Amb Natàlia Molero, el 2006, en una presentació del llibre «Nardo».

En el mateix escrit, Alentorn apunta la que per a ell és la clau d'aquest èxit de Joaquim Soy: «Des que comença a torejar, 'El Nardo' té un gran amor propi, i el públic, que té un sisè sentit, de seguida ho nota. Aquesta és la clau del seu èxit; mai va fracassar a la seva plaça d'Olot perquè sempre va sortir determinat a 'abans passar per la infermeria que fer el ridícul'. Això últim mai de la vida, a cap preu».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook