14 de febrer de 2021
14.02.2021
Diari de Girona

La vida a Girona sota les bombes

L'historiador local Jaume Prat difon a través de les xarxes socials testimonis de gironins que van viure els bombardejos de les tropes franquistes durant la seva ofensiva al final de la Guerra Civil

14.02.2021 | 20:51
Detall del bombardeig sobre la zona del carrer de la Rutlla el 20 d'abril de 1938.

Fèiem una vida normal, anàvem pel carrer i jugàvem, però quan sentíem les sirenes... (...) Et juro que encara ara sembla que les senti!». Amparo Ribugent tenia sis anys en els últims temps de la Guerra Civil, però moltes dècades després recordava amb claredat l'efecte que provocaven en la ciutadania, i especialment en la mainada, les sirenes que avisaven de l'arribada dels avions que venien a bombardejar la ciutat de Girona. El d'Amparo Ribugent és un dels testimonis que l'historiador local Jaume Prat i el cineasta Quim Paredes van incloure en el seu documental Amagats sota terra, de l'any 2013, en el qual reunien les vivències d'una trentena de persones que tenien entre 4 i 21 anys durant els bombardejos que va patir Girona durant la Guerra Civil. Uns bombardejos que, de fet, es van intensificar les setmanes anteriors al 4 de febrer del 1939, la data en què les tropes franquistes van fer la seva entrada a la ciutat en l'ofensiva que els acabaria donant la victòria.

Amagats sota terra (que es pot veure de manera gratuïta a través d'Internet, a l'enllaç https://vimeo.com/400231384) dura una hora i vint minuts, però el material que Prat i Paredes van recollir per elaborar-lo era molt més extens. «De cada testimoni en teníem més o menys dues hores de gravació», explicava aquesta setmana Jaume Prat. I decidits a no deixar perdre aquestes vivències, van investigar els fets que els havien relatat els entrevistats, per confirmar-ne la veracitat, i els van començar a transcriure, amb l'objectiu de transformar-los en un llibre, a l'estil de dos treballs de recerca previs de Jaume Prat, Sumaríssim d'urgència 1643. La Guerra Civil dels germans Clarà (i Piñol), i Bombes sobre Girona, aquest segon amb Jordi Pericot.

Però el llibre es va acabar quedant al calaix: «Hi vam treballar, vam fer la recerca, vam començar a transcriure testimonis, el vam arribar a maquetar, però finalment no vam trobar editorial, i això que el vam presentar a totes les del país. I tampoc cap institució no s'hi va mostrar interessada, de manera que el llibre encara no existeix».

Dibuix de Domènec Fita amb un esquema de la situació del refugi iniciat i mai acabat del pati de la Casa d'Assistència i Ensenyament (Hospici, actual casa de Cultura) de Girona.

Ja fa uns anys que aquell projecte va quedar aturat, però el material encara hi és, i des de fa uns dies, coincidint precisament amb els 82 anys de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat, Jaume Prat n'està compartint fragments a través de les xarxes socials, en concret a través del seu perfil a Facebook, i també del de Gent per la Cultura. Es tracta de fragments d'alguns capítols d'aquell llibre (n'hi ha un per cada persona entrevistada, que tenen edats, ideologies i ocupacions diverses), amb episodis que Prat i Paredes troben especialment significatius, i il·lustrats amb imatges que hi estan relacionades (com les que es reprodueixen en aquest reportatge).

Amparo Ribugent, per exemple, recordava que «...fèiem una vida normal, anàvem pel carrer i jugàvem, però quan sentíem les sirenes... Sobretot recordo les sirenes que indicaven el perill de bombardeig sobre Girona, tocava la sirena de can Benetti, que era una fàbrica o taller que hi havia a la carretera de Barcelona, i la de can Grober, i, tot seguit, anàvem a refugiar-nos en una trinxera que hi havia davant mateix de la popular Casa Teixidor (La Punxa). La gent marxàvem tots de les cases i anàvem allà, on hi havia un refugi fet com si fos d'un paleta, com una trinxera, ens ficàvem allà dintre amb un pal a la boca i, quan feia un rato que havien passat els avions, sortíem i anàvem cap a casa. També recordo uns avions als que la gent anomenava 'les paves' que em penso que eren italians, però no tinc clar si aquests només passaven pel cel gironí o també llançaven bombes».

El periodista Emili Casademont, que va ser col·laborador de Diari de Girona, explicava també uns fets relacionats amb les alarmes d'atacs aeris, i protagonitzats pel seu avi matern: «Durant una d'aquelles alarmes, va quedar-se a casa guardant-la perquè ningú l'assaltés i amb això, ell que no tenia gens de por, va veure que per la part del jardí del darrere un home saltava amb una pistola amb la intenció d'anar a robar, i el meu avi, que el va veure a través del vidre, es va aixecar i li va dir: 'Ep! Ja és tenir barra això, mira que ...', i l'altre, no sé perquè, que li podia haver disparat un tret, no?, es veu que es va espantar i va fugir corrents. Poca estona després en va veure uns altres amb una boina vermella, va sortir al jardí i els va dir: 'Ep! I vosaltres de qui sou?' I aquests li van contestar: '¡Somos de Franco!'; i el meu avi els va respondre: 'Ah! Doncs, ¡Viva Franco!'. Com que era d'Acció Catòlica va estar ben vist pels 'nous', pels invasors que diguéssim, que li van aconsellar que posés una paper a la porta d'entrada amb un '¡Viva Franco!' amb les lletres ben grosses, i així ho va fer, va posar un cartell que deia 'Visca en Franco', en català!, i no els va passar res. En canvi, en moltes d'altres cases varen entrar primer uns, els que fugien, i després els altres, els que acabaven d'arribar; entraven, feien el que volien i ho destrossaven tot per robar tot el que podien ..., i tot plegat».

La proliferació d'atacs sobre la ciutat de Girona va provocar que a la ciutat s'habilitessin diferents sistemes de seguretat i refugis antiaeris per mirar de protegir-hi la població. L'artista Domènec Fita recordava en la seva conversa amb Prat i Paredes la construcció d'un d'aquests refugis al pati de l'Hospici, i fins i tot els en va dibuixar un esquema: «En Domènec recorda que a mitjans de l'any 1938, al pati de l'Hospici (actual Casa de Cultura), entre els patis dels nens i les nenes, davant mateix de les casetes-taller de lampisteria, sastreria, sabateria i fusteria que discorrien paralel·les al carrer Nou, s'iniciaren les obres d'excavació d'una gran rasa d'uns 40x10 metres. 'Després també es va fer un refugi davant dels tallers que agafava els dos patis, hi van fer un sot, bueno, un forat enorme i van arribar a fer-hi també fonamentació però no va arribar-se a cobrir perquè, després, la guerra es va veure ..., diguéssim, que ja estava perduda i això ho van deixar. Nosaltres hi jugàvem. Jo recordo que aquí hi havia terra i aquí també, doncs jugàvem a tirar terroses d'un costat a l'altre. Era bastant fondo, uns dos metres i mig més o menys. El forat només va servir per fer guerra de terroses i per banyar-m'hi!'. Val a dir que, aquest curiós i desconegut refugi inacabat va ser projectat per l'arquitecte Josep Claret i aprovat, el mes de març de 1938, pel Consell Municipal gironí i, al contrari del que podia deduir-se per la seva ubicació, no estava destinat a protegir els residents de l'edifici sinó als veïns de la zona i als treballadors de la veïna fàbrica Grober. Acabada la guerra el gran forat fou immediatament colgat de terra per tal de refer l'espai d'esbarjo dels nens i nenes. (...)».

La fàbrica Grober cremada, el mes de febrer del 1939.

La Grober és la protagonista d'un altre episodi, relatat per Catalina Roig. Com escriu Jaume Prat, «el que més impactà a la Catalina dels darrers dies de guerra va ser l'incendi de la fàbrica Grober per part de les desballestades tropes republicanes, comandades per Enrique Líster, durant la seva agònica retirada en direcció cap a França. 'Durant la retirada van cremar la Grober, llavors varem estar un temps que no podíem anar a treballar. La fàbrica cremada era una ruïna, només varen quedar les quatre parets diem de fora del carrer Nou i del carrer de la Indústria que em dèiem; tot el dintre, sí, tot, tot va anar a terra, tot, tot. Era impressionant veure aquella fàbrica tant gran cremada!' Segons dades de l'època, durant el seu desenrunament van retirar-s'hi més de 5.000 m?3; de materials».

Més colpidor encara resulta el testimoni de Dolors Sànchez, també relacionat amb l'entrada de les tropes franquistes a Girona: «(...) Just acabada la guerra, la Dolors es traslladà, amb la seva família, a viure en la planta baixa del número 35 del carrer del Carme de Girona i és d'aquí on guarda uns dels més terrorífics records de la seva infantesa: 'De tant en tant, a les 5 del matí, per davant de casa meva, passaven camions carregats amb presoners que portaven a afusellar al cementiri i el meu germà petit i jo ens tapàvem completament, cap i tot, amb els llençols i les mantes del llit per no sentir el soroll dels vehicles i els crits dels seus ocupants que, de vegades, també cantaven himnes i consignes...'».

La presentació del documental «Amagats sota terra», de Jaume Prat i Quim Paredes.

Dolors Sànchez també recordava haver jugat en els primers anys de la postguerra en construccions creades per la defensa durant els combats: «Entre 1940 i 1942 la Dolors fou alumna de les Escoles del carrer del Carme (anomenat Grup Escolar Prat de la Riba durant la guerra). En aquesta escola, la Dolors i les seves companyes, es feren tips de jugar al voltant d'unes estranyes rases en forma de zig-zag obertes al terra del pati sense que mai sabessin que allò eren les restes d'un inacabat refugi-trinxera projectat per l'arquitecte Claret a finals de l'any 1937. (...)».

També recordava les trinxeres l'artista Francesc Torres-Monsó, que en va arribar a dibuixar unes que havia conegut per a Prat i Paredes. Forma part d'aquella recerca i també, per tant, del llibre inacabat amb aquests, i molt més, testimonis.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit