Fernando Lacaba: «A Girona costa molt que la màquina de la justícia funcioni»

Què queda i què ha canviat d'aquell Fernando Lacaba que el 1983 va començar a exercir de jutge?

Quan un comença tot és nou. Jo vaig arribar a Catalunya el 1983, amb una societat que no tenia res a veure amb la d'ara. Em recordo com un noi molt jove que feia cara de nen, i de fet quan vaig arribar al jutjat de Granollers la Guàrdia civil que hi havia a les portes no es creia que jo fos el jutge nou, perquè no semblava que tingués l'edat... No en queda res, d'aquell noi, l'experiència m'ho ha donat tot.

Les expectatives o il·lusions que tenia, s'han complert?

Déu n'hi do! Crec que sí, he fet una carrera que està prou bé. Tinc companys que no han arribat a presidents d'audiència, i alguns que s'han jubilat fins i tot en jutjats de primera instància. Jo he passat per tots els vessants jurídics i ja si parlem de la presidència de l'Audiència de Girona, sóc l'únic que hi haurà estat vint anys, i no n'hi haurà cap més, perquè s'ha canviat la llei i ja no es permet.

El balanç és positiu?

Sí, en general és positiu. I ara per acabar aquesta carrera podia optar pel Tribunal Suprem o pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i m'estimo més estar al TSJC que no a Madrid: havent fet tota la carrera a Catalunya, tenir l'oportunitat d'acabar-la al Tribunal Superior de Catalunya, que és aquí el Tribunal de Cassació, per a mi suposa posar-li un un fermall d'or.

Ha tingut ocasions per sortir de Catalunya i anar a exercir en algun altre indret i no ho ha fet mai. Per què?

Primer perquè la meva dona és catalana, de Girona, encara que ens vam conèixer casualment a Saragossa, i per tant vaig decidir estar aquí. De fet, no n'he sortit mai: hi vaig entrar l'1 de març del 1983, que prenia possessió al jutjat de districte número dos de Granollers, i fins ara. En aquests 38 anys he passat per tots els estaments judicials, però sempre a Catalunya.

Vostè explica que a Catalunya sempre ha trobat moltes vacants, però això vol dir que sempre hi falten jutges, i això és un problema per a la Justícia: hi ha places sense cobrir, substituts que triguen a fer-se càrrec d'un jutjat i que després marxen, etc...

Catalunya té una plantilla de 822 jutges i sempre hi ha hagut entre un 35% i un 40% de vacants.

Per què?

Perquè hi ha moltes places, i hi coincideixen diversos factors: la vida és més cara a Catalunya que en altres llocs i la qüestió de l'idioma també hi influeix. Però sobretot és per la quantitat i la qualitat dels afers judicials que hi ha. Sempre ha estat una comunitat rica, amb un teixit social i industrial molt important, amb una gent treballadora que va per feina i que quan va al jutjat hi va per temes importants. Si hi afegim que tenim un dret civil propi, el català, amb un Codi Civil exclusiu d'aquí, que implica que el jutge que ve de fora l'ha d'aprendre perquè l'ha d'aplicar, també hi pot haver influït. I potser últimament s'hi podria afegir el procés independentista, encara que segons un estudi elaborat des del TSJC no arribava al 3% els jutges que havien volgut marxar per aquest tema. Sobretot és el nivell de vida, la quantitat i qualitat dels assumptes, un dret civil propi i una llengua pròpia. Es litiga molt, aquí, perquè també hi ha un col·lectiu d'advocats molt important.

Agrada més ser advocat que no pas jutge...

A Catalunya, sí. Aquí els que feien dret no ho feien per la vocació de fer-se jutges, sinó per ser advocats, perquè hi havia oportunitats de treballar. Ara és molt més complicat perquè n'hi ha molts, i molts d'ells, tot i estar donats d'alta, no estan exercint.

Ha progressat l'ús de la llengua catalana en els organismes judicials?

En algunes coses sí i en altres no gaire. És cert que tota la tramitació dels afers sí que es fa en català perquè el sistema informàtic amb el qual treballem el posa la Generalitat, i que el català també està molt més present en el món de l'advocacia, sobretot a Girona, però en el nombre de sentències que es dicten en català, no, en això no hem avançat.

Vostè ha escrit sovint en premsa sobre temes diversos relacionats amb la justícia...

Efectivament, he aprofitat per escriure quan es produïa una notícia, perquè sabia que la gent no ho acabava d'entendre. Ja porto molts anys aquí, parlo amb la gent pel carrer, i veig que algunes coses costen. I és quan començo a escriure per mirar de fer una mica de pedagogia judicial.

És una manera d'acostar la judicatura a la ciutadania...

M'he adonat que la gent hi ha coses que no les entenen, i a més moltes vegades des del món periodístic es venen coses que no es corresponen ben bé amb la realitat, manca una mica de rigor sobretot en temes jurídics. Per això en aquests casos m'agrada fer algun article des del punt de vista pedagògic. Ho faig perquè m'agrada i perquè m'interessa donar transparència a la Justícia. No he estat mai un jutge de despatx, sense contacte amb la societat. Al contrari, la porta del meu despatx sempre ha estat oberta, i de fet quan parles amb el ciutadà és quan t'adones de les mancances que tenim.

Quines mancances, per exemple?

Sempre m'ha afectat molt l'endarreriment dels assumptes, els temes que queden aturats... I sovint et trobes amb situacions que no estan justificades, assumptes que han quedat endarrerits perquè un funcionari està de baixa, o perquè un jutge no ha resolt, perquè s'han quedat fins i tot traspaperats, o perquè la mateixa part no ha aportat tot allò que el jutjat li reclamava... Quan hi ha un endarreriment hi contribueix tot l'aparell judicial. Aquest és un dels problemes que he intentat resoldre com a president de l'Audiència, però costa molt a Girona que la màquina de la justícia funcioni perquè hi ha hagut moltes mobilitats, molts canvis de personal judicial...

El cas més mediàtic i amb més transcendència d'aquests anys ha estat amb tota seguretat el del segrest de Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d'Olot. Si allò ja va ser complicat de gestionar, com ho hauria estat, avui, amb xarxes socials, més televisions, més immediatesa...?

Sí, ha estat el cas més important que he tingut i de fet ja va ser molt complicat, perquè amb el cas d'Olot van començar els judicis paral·lels televisius. És veritat que era una època on no hi havia costum d'organitzar un tema judicial amb tants mitjans de comunicació, recordo que n'hi havia més de 200 acreditats, entre càmeres, fotògrafs, redactors, i tot això ho vam haver de muntar nosaltres, perquè ni tan sols hi havia cap de premsa al Tribunal Superior de Justícia... Avui jo crec que hauria estat molt més complicat de controlar, perquè les xarxes van plenes, perquè hi ha un munt de programes, d'opinadors que saben de tot...

I ara marxa de Girona quan acaba de dictar una sentència pionera que crea controvèrsia, en la qual dóna la raó a una pizzeria que reclamava a l'asseguradora una indemnització pel temps que havia hagut de tancar per culpa de la pandèmia...

Sí, és veritat. Ja era conscient que podia tenir repercussió. Primer he de dir que encara que sigui una sentència de l'Audiència l'he dictat jo tot sol, no és d'un tribunal, perquè la llei diu que fins a una determinada quantia els recursos d'apel·lació els resol un magistrat únic. Què vull dir, amb això? Que potser quan se'n dicti una altra de la mateixa classe altres magistrats potser opinen el contrari. Jo vaig entendre que una de les raons per les quals el negoci agafava una pòlissa d'aquesta mena era perquè li garantien que si durant sis mesos estava aturat i el negoci no generava, estaria cobert. L'asseguradora diu que el negoci ha estat aturat perquè l'ha obligat l'Estat en funció de la legislació per la Covid... Però això no apareixia en la pòlissa. Jo apuntava en la sentència que pot ser una mena d'avís a navegants, i que en les properes pòlisses potser s'haurien de contemplar aquest tipus de situacions.

Quina serà la seva feina, al TSJC? Va destinat a la sala civil i penal, oi?

Efectivament. Des del vessant civil, com a Tribunal Superior català, dictem els recursos de cassació en matèria de Dret Civil català. És a dir, l'aplicació i la interpretació del Dret Civil català es fa a través del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que és una mena de Tribunal Suprem a Catalunya; els afers de Dret civil català s'acaben a Catalunya. I en el vessant penal, som els magistrats encarregats de la instrucció i enjudiciament de causes contra aforats, és a dir si cometen un delicte diputats del Parlament de Catalunya o membres del Govern de la Generalitat. Podem ser instructors de les causes, i si no has estat instructor et pot tocar després l'enjudiciament. Per tant, en les denúncies, querelles, i investigacions penals contra diputats al Parlament o membres del Govern de Catalunya ens toca a nosaltres la instrucció i enjudiciament.

Els tocaria per exemple el cas de Laura Borràs, si finalment és processada?

Per exemple. No sé com està l'afer, però sí que ens podria tocar perquè ha estat elegida diputada al Parlament...

Té l'espina clavada de no haver estat elegit president del Tribunal Superior de Justícia de Cataluya quan s'hi va presentar, el 2015?

No. Jo sabia que en el moment que ho vaig demanar era molt complicat. Era a finals de 2015, ja hi havia rumors de tot el tema del referèndum unilateral, i s'havia fet la consulta del 9-N de 2014 amb Artur Mas de president,... Per tant aquell nomenament del president del TSJC era fins i tot més important que nomenar un ministre de Justícia. Els tres candidats que hi aspiràvem, que érem Jesús María Barrientos, que va ser l'elegit, Miguel Ángel Jimeno, que llavors era el president del TSJC i ara dirigeix l'Oficina Antifrau, i jo mateix, vam presentar el nostre programa davant dels vint vocals del Consell General, i ja es veia que allò era important. Però bé, jo ja coneixia les dinàmiques que hi ha en aquestes situacions i no tinc cap espina clavada.

Llegint informacions sobre aquella elecció, es veu que els suports de cada candidat tenien a veure amb la seva adscripció ideològica en funció de la seva pertinença a una o altra associació de jutges: n'hi ha de conservadores, de moderades, de progressistes... Està massa polititzada, la justícia?

Hi una aparença de que la justícia està molt polititzada, i fins i tot ara que es parla de la reforma del Consell General del Poder Judicial, en comptes de parlar de vocals es parla de jutges, i hi ha vocals que no són jutges. En tot cas, sí que és cert que hi ha l'aparença que la Justícia pot estar polititzada, però després en la realitat, en el dia a dia, en el dictat de sentències, no ho està en absolut. M'han preguntat sovint si mai m'han pressionat, si m'ha trucat algun polític per algun tema, i la resposta és que no, i ho dic de veritat. No m'ha trucat mai ningú quan he posat una sentència. Això no vol dir que no hagi parlat amb polítics per temes governatius, per temes del jutjat, etc. Es pot donar l'aparença que la Justícia està polititzada perquè és cert que hi ha vocals del Consell General del Poder Judicial cert que es diu que els tria el PSOE, o el PP, però els vocals del Poder Judicial no posen sentències, i dels vint vocals del Poder Judicial dotze són jutges i vuit són juristes, advocats, catedràtics... Per tant s'ha de saber distingir el que és el Poder Judicial i el que és cada jutge en el seu despatx, quan posa una sentència, que està tot sol, i la dicta segons la llei i la seva consciència. Punt. I això és revisable a través dels recursos. I no hi ha cap mena d'interferència política.

Però sí que hi és, el discurs que acusa la justícia d'estar polititzada...

Sí, perquè aquests discursos moltes vegades van bé per a segons quins partits polítics, o per finalitats electorals. Per afers que moltes vegades no tenen a veure amb nosaltres, per temes que es porten a l'Audiència Nacional... Resumint, la justícia té l'aparença que pot estar polititzada, però realment no ho està

I la política, està judicialitzada?

Massa. No es pot pretendre que les baralles i les discrepàncies polítiques es resolguin als tribunals. Els tribunals resolem controvèrsies jurídiques. A vegades es fa un ús poc adient de l'administració de justícia, es poden posar denúncies i querelles molt alegrement. Jo sempre he sostingut que segons quin tipus de querelles haurien d'estar sotmeses a una caució de tipus econòmic, és a dir, si vostè vol posar una querella contra aquesta persona ha de dipositar una determinada quantitat, i si es veu que la querella no té cap sentit, o que té una finalitat que no té res a veure amb la Justícia, i això queda en un no res, vostè perdrà aquests diners. Mentre la denúncia i la querella siguin gratis, s'afavoreix aquesta mena de denúncies falses que busquen una finalitat que no té res a veure amb la justícia, sinó que és només política.

Es busca el titular i la foto a la premsa...

No es pot estigmatitzar una persona perquè li hagin posat una querella o una denúncia perquè pot ser infundada.

Des de l'independentisme s'ha acusat la Justícia d'actuar amb motivacions polítiques...

Quan un jutge o un tribunal rep una denúncia l'ha d'admetre si és fundada, i després la llei l'obliga a investigar, estigui relacionada amb el procés independentista o amb el veí del costat. Si la Fiscalia General de l'Estat en aquest cas va interposar una querella, l'obligació de la Justícia era actuar. Punt. Com en qualsevol altre afer. Si hi ha matèria passa a judici i si no hi ha res a fer, s'arxiva. Sigui el que sigui.

La Justícia també ha rebut crítiques des de diversos sectors en el cas Pablo Hasél. La llibertat d'expressió ha de tenir límits?

Clar que n'ha de tenir, tots els drets en tenen, sempre. Tothom sap, sense ser advocat, que els límits d'un dret estan quan afectes una tercera persona. El cas de Hasél és un exemple clar de despistar la ciutadania, o de donar la impressió que en aquest país no hi ha llibertat d'expressió. No és cert. En aquest país hi ha molta llibertat d'expressió. El Tribunal Constitucional precisament ha estat sempre molt obert a la llibertat d'expressió. Però clar que ha de tenir límits: l'honor, la intimitat de les persones... No es pot dir qualsevol cosa. El Codi Penal recull la injúria, la calúmnia, la incitació al delicte, etc... Si Hasél ha entrat a la presó no ho ha fet per la llibertat d'expressió, ni per cantar lletres, ha entrat per acumulació de condemnes.

Un dels temes que segurament ha evolucionat més en els 20 anys que vostè porta de president de l'Audiència de Girona és la consideració social i judicial de la violència masclista...

Tot això ja estava al Codi Penal; nosaltres no parlàvem de violència masclista, però sí que hi havia un delicte que era el de parricidi, que penava la mort d'un membre de la parella. I les lesions a la parella també estaven contemplades... Jo crec que probablement hagués estat suficient amb la creació d'un agreujant específic, però clar, tot això de la violència de gènere ha provocat també un munt de denúncies i ha portat fins i tot a la creació de jutjats específics, quan aquests temes estaven resolts també dins de l'àmbit de la família.

El jurat popular ha vingut per quedar-se»

Ha comentat la seva preocupació per l'endarreriment dels casos judicials. Hi ha alguns jutjats gironins on la situació és més greu que en d'altres. Hi ha perspectives de solució del problema? Sempre hem tingut allò que anomenem punts vermells, que són tres: Blanes, Santa Coloma de Farners i Figueres. Són uns partits judicials molt grans, que a l'estiu acullen un munt de gent. El de Figueres té seixanta jutjats de pau, és el que en té més, amb municipis com Roses, Empuriabrava, etc. i una frontera molt complicada, i tot plegat provoca molta feina. Com passa a Blanes, que agafa Lloret de Mar, i això a l'estiu s'omple de persones de tots els països, que fan molt complicada la tasca no només policial sinó també judicial. S'ha solucionat? No gaire, em fa la impressió. Blanes continua tenint un retard molt important, Figueres també, i a Santa Coloma de Farners, tot i que només hi ha quatre jutjats, curiosament en els últims temps els jutges titulars arriben i marxen de quatre en quatre, i això significa que quan marxen has de posar personal substitut perquè facin la feina. Però fins que el jutge substitut es posa al dia necessita un temps.

La pandèmia ho ha complicat més?

Totalment. La pandèmia ho ha complicat moltíssim, perquè de moment es va paralitzar tot, i de fet moltes denúncies i assumptes encara ho estan. Continuen paralitzades totes les presentacions de concursos, per exemple, però a partir que aquesta moratòria s'aixequi, començaran a entrar-ne, i també acomiadaments, reclamacions d'ERES, recursos contra les denúncies posades per la policia, etc... La pandèmia suposarà un abans i un després per a l'administració de justícia.

Encara serà pitjor, la cosa?

Sobretot en determinades jurisdiccions, que quedaran molt ressentides. La del contenciós-administratiu, la social, el mercantil de Girona, l'allau que hi pot haver... Hi ha hagut una incidència en tots els afers que han quedat aturats i que s'han anat posant en marxa de mica en mica, però és que n'hi ha molts que estan esperant.

I arribaran a més els afers que tenen a veure amb la pandèmia...

Sí, i hi hem d'afegir que en la marxa de la justícia també hi ha influït tota la qüestió del treball telemàtic, al qual no estàvem acostumats, i que en unes coses ha funcionat millor que en unes altres. Per exemple en tema penal no ha funcionat el judici telemàtic, perquè el judici penal ha de ser presencial, el jutge ha de veure la persona jutjada, el testimoni... No el pots tenir en una habitació, i veure'l per un monitor, perquè no saps si al costat hi ha algú que li diu què ha de respondre, o que l'amenaça...

Judicis amb jurat popular imagino que telemàticament tampoc no se n'hauran fet?

No, cap. I en altres àmbits s'ha anat fent. La Generalitat va posar mitjans i s'ha anat funcionant, alguna vegada es penjaven, però en fi, tot i així hem anat fent. Però en tot cas ha suposat una paralització de la Justícia important, que es veurà agreujada quan s'aixequi la moratòria. Crec que hi haurà un munt d'afers nous...

Parlant del jurat popular, quin balanç en fa? Ha vingut per quedar-se?

Ha vingut per quedar-se, crec. Jo vaig tenir la sort de fer el primer judici amb jurat popular de Girona. I també es va fer aquí una prova pilot, abans que es publiqués la llei del jurat, amb un judici d'una noia que havia estat assassinada, esquarterada i les seves restes llençades a la incineradora de Campdorà, i que la cosa va sortir bastant bé: el tribunal popular va coincidir amb nosaltres. En general, quan al ciutadà li toca formar part d'un jurat popular no vol ser-hi, vol marxar. És normal. Diu, escolti, jo no estic preparat per a això, per a això hi ha vostè... Però una vegada que es queda s'ho pren molt seriosament. I a més el ciutadà que passa per aquí surt amb una imatge diferent de l'administració de justícia. Aquella persona que entrava sent crítica, sortia dient ara entenc tota la feina que fan. El que sí que crec és que s'han de treure determinats delictes de l'àmbit del jurat, per exemple els de funcionaris, com les prevaricacions, etc., Tot i que com a filosofia pugui estar molt bé, són delictes molt difícils d'investigar i complicats de demostrar.