"El meu avi era mestre, i feia classes sense fer servir cap llibre. I quan el veia pensava que allò era exactament el que jo volia fer». I ho ha fet, certament, durant anys i anys, durant moltes dècades. El germà Guillermo (nom de religiós de Laurentino Fernández) és un històric i emblemàtic mestre de La Salle a Girona (on s'hi va estar 33 anys i va impulsar a mitjans de la dècada de 1950 el futbol federat) i a Santa Coloma de Farners (on entre moltes activitats va crear el conjunt de flautes Sons de Farners). Divendres 12 de març compleix cent anys, i ho fa amb una salut i unes ganes de fer coses envejables. I amb el cap claríssim. «Hombre, Petit, claro que me acuerdo», responia dimecres passat a la trucada del periodista, just abans d'iniciar una conversa de més d'una hora durant la qual no pararia de proporcionar dates exactes, noms i cognoms, anècdotes detallades... Només lamenta que aquesta any, per culpa de les precaucions necessàries a causa de la pandèmia del coronavirus (per això l'entrevista és telefònica), ha hagut de limitar la seva activitat i no es pot relacionar amb els alumnes, ni anar a la sala de professors... Tot i això, continua anant a comprar el paper als quatre religiosos de La Salle que conviuen al centre, llegeix, escriu, passeja i fa tot allò que pot. Bé, tot allò que li deixen fer, perquè és segur que ell faria molt més, tot i ser el germà de La Salle de més edat que hi ha en tot Espanya.
Laurentino Fernández va néixer el 12 de març del 1921 a Los Barrios de Nistoso, un petit nucli del municipi de Vilagatón (627 habitants en l'actualitat), situat al nord d'Astorga, a la província de Lleó. Seria el gran dels sis fills (tres nois i tres noies) que van tenir Andrés i Marta, dedicats a les feines del camp i que regentaven també una petita botiga de queviures. «El meu pare era fi i elegant, i els diumenges i festius anava a vendre amb un cavall pels pobles de la zona: oli, cigrons, sucre, una mica de iode... El que es podia». Ell també ajudava a casa: «Vaig arribar a fer de pastor d'un ramat que teníem».
Però va anar igualment a escola, i va ser precisament aquí on trobaria la seva vocació: «L'escola del poble era molt especial perquè el mestre era el meu avi Eusebio i va ser amb ell quan em va picar el cuquet de l'ensenyament. Ell no utilitzava llibres per fer classe, i jo pensava ´vull ser com el meu avi'». A més, aviat coneixeria la manera de fer dels germans de La Salle, i això acabaria de marcar la seva vida: «Els germans van tenir molta influència a Astorga, i de fet encara hi ha comunitat. Jo sabia que hi eren, aquests mestres, i els volia conèixer, i com que el meu pare hi anava sovint els dimarts, que era el dia de mercat, l'acompanyava. Així vaig poder tractar amb algun d'aquells germans fins que vaig decidir que volia ser com ells».
Per poder ser com ells, Laurentino Fernández havia de passar un procés de formació que el portaria molt lluny de casa seva i per primer cop a les comarques gironines: «El 8 de setembre del 1934 vaig sortir d'Astorga amb quatre o cinc joves més de la zona i vam viatjar fins a Fortianell, a Fortià, on vam arribar l'11 de setembre. Tres dies de viatge perquè en aquell temps els trens anaven com anaven, i s'havien de fer transbords, etc.». A Fortià els germans de la Salle havien reconvertit en centre de formació de novicis l'antiga granja-escola de Fortianell, fundada l'any 1849 per un grup d'hisendats gironins. I allà va ser on el futur germà Guillermo va començar a preparar-se per exercir de docent i de religiós: «D'entre 13 i 15 anys érem 27 nois».
Aquesta formació va quedar interrompuda per l'esclat de la Guerra civil: «Els del comitè revolucionari de Fortià van venir per incautar-se de la finca, i li van dir al director del centre, que era francès, com tots els germans que hi havia, que ells podien marxar però que la mainada ens hi havíem de quedar. Però el nostre director va dir que no, que ell com a ciutadà francès tenia dret a demanar la protecció del seu Govern. Va fer les gestions pertinents a Figueres i el 6 d'agost del 1936 els 27 nois que érem al Fortianell, i els germans de la Salle, marxàvem en autobús cap a França»
El grup es va instal·lar en una casa de formació de La Salle prop de Béziers. «Ens hi vam estar fins a principis de gener del 1938, quan vam tornar a Espanya i vam anar a Bujedo, molt a prop de Miranda de Ebro, a la província de Burgos, en una altra casa de formació de La Salle on també hi havia nois més grans i la majoria ja portàvem l'hàbit». Només li quedava una última fase, en el seu procés per esdevenir el germà Guillermo, que també transcorreria a Catalunya: «Jo i deu companys més que ja havíem fet la fase de principiants ens vam incorporar el 26 de juliol del 1939 a Cambrils per enllestir la formació religiosa i docent».
A partir de llavors començaria la trajectòria com a mestre del germà Guillermo, sempre també a Catalunya: «El 16 de gener del 1940 vaig arribar a l'escola de La Salle a la Seu d'Urgell, on m'esperava una classe amb 82 nens d'entre 8 i 10 deu anys... En aquell temps només hi teníem tres classes i érem quatre germans per a 150 alumnes. Jo m'encarregava d'ensenyar a llegir i a escriure als més joves, altres feien geografia i aritmètica als més grans... Fèiem tot el que convenia, perquè era una altra època». Amb el temps, Guillermo s'acabaria especialitzant en les classes de francès, encara que també faria activitats musicals, esportives i impartiria comptabilitat.
Després de quatre anys a la Seu d'Urgell va anar a Barcelona i el 1947 va arribar al col·legi Sant Narcís, que era el nom que tenia llavors La Salle a Girona; s'hi estaria 33 anys, fins al 1980: «Quan vaig arribar érem 8 o 9 germans i hi havia cinc o sis classes, començant pels més petits del germà Tomàs». A Girona, el germà Guillermo va començar a desenvolupar una àmplia activitat més enllà de les classes: participava en excursions i sortides amb els alumnes; feia catequesi els diumenges a les anomenades barraques de Rio, a l'actual zona de Sant Ponç; potenciava l'activitat musical implicant-se en Els Pastorets i altres funcions; i sobretot va ser l'impulsor del futbol federat. «Al principi de ser aquí, entre La Salle i les casernes, on ara hi ha el parc del Migdia, no hi havia res construït, només terrenys, i jo li deia al director, el germà Pedro Regalado, que en podríem comprar algun per fer-hi un camp de futbol de veritat, per no haver de jugar al pati. ´Tú estás loco, Guillermo', em deia». El camp arribaria, molts més anys més tard i a Fornells de la Selva, com a culminació d'un procés que portaria primer La Salle a jugar en camps d'altres equips, entre els quals el mateix Girona FC, fins a bastir un club esportiu amb nombrosos equips en les diferents categories de l'anomenat futbol-base.
La seva dedicació al futbol (acompanyava els equips de la Salle allà on anessin, seguia els entrenaments, parlava amb jugadors, entrenadors i rivals...) el va fer una persona molt popular a Girona més enllà de l'àmbit docent. I això que no es va aficionar a aquest esport fins que ja feia de mestre a La Salle Condal, a Barcelona: «Jugàvem de tant en tant, amb la sotana i tot, però em va agradar molt i anava a veure molts partits de juvenils, amb dos germans més, pels barris de Barcelona; i alguna vegada ens colàvem fins i tot a les Corts».| L'últim | El més llegit |
