En el nomenclàtor dels carrers de Blanes hi tenim un seguit de vies dedicades a figures «tocades» per la Guerra Civil, el franquisme i l'exili: Lluís Companys, Antoni Rovira i Virgili, Federico García Lorca, Josep Tarradellas, Antonio Machado, Josep Trueta, el cardenal Francesc Vidal i Barraquer, Josep Irla, Pablo Picasso... però no hi hem sabut trobar Joan Pujadas i Carola.
¿Qui era i quina va ser la trajectòria humana i vital d'aquest blanenc, considerat un heroi de la Resistència francesa contra l'ocupació alemanya durant el segon conflicte mundial i mort discretament el 1990 a Aubenas, localitat d'uns 11.000 habitants situada departament de l'Ardeche, a la regió de Rhône-Alpes (sud-est de l'hexàgon).
Havia nascut a Blanes el 13 de maig de 1914, on va treballar com a mecànic. Als 16 anys es va afiliar al sindicat CNT i ben aviat ja era militant de la FAI. Tota la seva vida es va mantenir fidel a les seves idees anarquistes, posició que li suposaria maldecaps i enfrontaments amb altres formacions d'esquerres, especialment amb els comunistes.
El juliol de 1936 (tenia 22 anys) ja forma part de les unitats anarquistes que lluiten en el front d'Aragó, a Belchite, on assoleix el càrrec de comissari de brigada i el 1937 comanda una milícia d'un miler d'homes la majoria procedent del món treballador.
LA RATERA D'ALACANT
Després de la caiguda de Catalunya, el 27 de març de 1939, els comandaments comunistes ordenaren a Pujadas que es traslladés a Alacant, on podria embarcar per anar a Oran, a Algèria. Però a Alacant no hi havia cap vaixell per en Pujadas (ni per a molts d'altres). L'avantguarda italiana envolta el port alacantí i el comissari blanenc destrueix la seva documentació i com a soldat ras és enviat al camp d'Albatea.
«En recuerdo de los seres humanos que sufrieron y murieron por un mundo más justo y más libre. Campo de Albatea. Mayo 1939 - 1995. C.N.T - A.I.T»
Aquest és el text que es pot llegir en un espai proper a l'estació ferroviària del municipi alacantí de San Isidro, on entre l'octubre de 1937 i el mateix mes de 1939 va funcionar el Camp de Treball d'Albatea, creat pel govern de la República amb una capacitat prevista per a tres mil interns. Amb la victòria franquista aquell equipament va multiplicar per deu el nombre de presoners. La situació va esdevenir crítica i el mes d'abril de 1939 hi moren 139 reclusos. Les causes: defalliment alimentari, malalties diverses i per l'eufemisme de l'època, «desconegudes». Es coneixen diverses foses comunes en aquells entorns, encara avui per excavar. Mig any després de finalitzar la guerra, el camp va ser clausurat.
En aquest entorn, Joan Pujadas connecta amb el moviment llibertari que funciona entre els interns i que li facilita una «perfecta documentació falsa». Era perfecta pel que feia als impresos emprats que un talp anarquista aconseguia a Madrid, però era falsa pel que corresponia a la identitat del titular.
El blanenc havia de ser jutjat o «depurat» a València. Però allà, l'empresa Frutería Levantina, creada per Esteve Pallarès i dedicada formalment al transport de fruita arreu de la península, li va facilitar el viatge fins a Girona i d'allà a la frontera que, evidentment de forma també clandestina, creuaria. Els francesos el varen «acollir» en el camp de concentració de Sant Cebrià.
MECÀNIC, BOSQUETÀ... RESISTENT
Sempre com a «soldat ras», Pujadas no tenia excessius problemes per tenir feina del seu ofici. L'esclat de la Segona Guerra Mundial, el setembre de 1939, va facilitar que el mecànic de Blanes fos contractat a la fàbrica de motors d'aviació Marius Anguenot.
L'ofensiva alemanya de maig de 1940 precipitaria el trasllat de la dita indústria a la regió de l'Ardeche, concretament a Aubenas, però la ràpida desfeta de l'exèrcit francès faria que la reinstal·lació no es portés a terme.
Joan Pujadas no té feina, però té «papers», la Carte du Travail del tot legal i que li permeté accedir a successives ocupacions temporals fins que fou contractat de forma estable com a bosquetà i carboner, metre vivia en un pis del número 17 del carrer Pasteur. A Aubenas, aleshores una discreta localitat de poc més de cinc mil habitants, coneix a Germaine Roland, i s'enamoren. Un amor que perduraria per sempre.
Els diumenges, el lloc de trobada dels refugiats republicans espanyols en aquella part de l'Ardeche era el bar Du Siècle. La majoria dels que s'hi aplegaven pertanyien als Grups de Treballadors Estrangers que el règim col·laboracionista del mariscal Pétain havia organitzat per tal de disposar de mà d'obra barata, en substitució dels milions de presoners de guerra francesos en camps alemanys. També cal dir que fins a les acaballes de 1942, la regió no va ser ocupada i formava part de l'anomenada Zona Lliure.
És en aquell moment quan s'organitzaren grups de resistents i en Joan Pujadas en formà part ben aviat, amb el nom de guerra Jean l'espagnol. L'estructura resistent estava coordinada amb el MUR (Moviments Units de la Resistència) que s'integren en l'AS (Armée Secréte) i, a partir de l'any 1943, incrementaren les seves accions contra l'ocupant de forma coordinada amb el comandament aliat amb seu a Londres.
«VIGILAR, RESISTIR, UNIR-SE»
Aquell Jean l'espagnol que mai renunciaria a les seves conviccions anarquistes sempre acceptava, però, integrar-se en els grups resistents que comandava qualsevol voluntari, i en cap cas els demanava quines eren les seves idees polítiques per afegir-s'hi. Justament, gràcies a aquesta actitud se li va encomanar que es fes càrrec d'una brigada autònoma de Guerrilleros españoles, al departament del Gard. El seu lema era: «Vigilar, resistir, unir-se».
La brigada d'en Pujadas, entre altres missions, s'ocupava de la recollida dels enviaments en paracaigudes amb armes i aprovisionaments en una zona situada a més de 1.500 metres d'altitud. Les operacions es feien de nit i enmig de la neu i el mal temps, i entre aquells equips de recuperació foren nombroses les baixes per congelació.
En aquestes accions coordinades entre els grups resistents de l'Ardeche i el Gard, va demostrar les seves dots i eficàcia, especialment a partir del 6 de juny de 1944, arrel del desembarcament aliat a Normandia. Les forces alemanyes que hi eren traslladades per resistir patien l'acció dels homes d'en Pujadas i la seva 19a Brigada. A les acaballes del mes d'agost d'aquell any i a mig alliberar la regió del Rhône-Alpes, els guerrillers espanyols foren enviats al sud de França per participar en una operació militar encara avui molt criticada.
ENVAIR LA VALL D'ARAN
L'ampli moviment de la Resistència francesa era una veritable sopa de lletres dels diferents grups, tendències polítiques i territorials. El Partit Comunista era un «primer actor» amb el suport armat dels FTPF (Franc Tireurs Partisans Français). A la seva ombra, el Partit Comunista d'Espanya (PCE) pretenia protagonitzar una acció d'alliberament del país planificada a les acaballes d'octubre i batejada amb el pompós nom de Reconquista de España: comprenia creuar la frontera per la vall aranesa, ocupar Viella i des d'allí, proclamar, de nou, la República.
Les forces invasores s'havien organitzat inicialment amb tres «Divisions». La 99 a Tolosa, la 102 a Pau i la 204 a Foix. La realitat, sempre tossuda, mostrava unes unitats molt febles, tant en nombre d'homes com en armament. A Joan Pujades li van encomanar una brigada de la 204 Divisió, formada majoritàriament per llibertaris i sindicalistes. Ben aviat les tensions polítiques viscudes en les files republicanes durant el conflicte civil, especialment entre anarquistes i comunistes, es repetirien en aquell moment i provocarien la destitució del líder de Blanes. Aleshores fou l'encarregat d'organitzar un grup de sabotatge (avui en diríem comandos) que tindria com a primera missió un pont en l'accés nord de la Seu d'Urgell.
En Pujadas hi va enviar un escamot de reconeixement i es va adonar que l'objectiu estava envoltat de forces franquistes ben armades i va ordenar la retirada per salvaguardar la vida dels seus homes. Aquesta decisió li suposaria un nou enfrontament amb els comandaments del PCE. Finalment, aquella pretesa Reconquista va ser un fracàs total, i llavors el nostre protagonista va retornar a l'Ardeche , on va seguir combatent els alemanys fins al final de la guerra; i el març de 1945 es va dissoldre el grup que comandava.
«El meu pare, en finalitzar la guerra, va fer tres coses: tornar a Aubenas per casar-se amb la nostra mare, recuperar la seva feina com a bosquetà i refusar la Legió d'Honor a proposta del govern francès, car considerava que s'havia limitat a complir el seu deure», explica madame Marie Françoise Vahe-Pujadas Carola, la filla d'en Jean l'espagnol, que ens ha atès amb gran amabilitat i una certa emoció.
D'AUBENAS A BLANES
La família de l'esposa de Pujadas regentava el Cafè de la Rotonde (avui desaparegut), en el centre ville, lloc de trobada i reunió de molta gent: des de periodistes de Le Dauphiné Liberé fins a militants del PCF, i s'hi feien celebracions i festes: «Tot molt francès, certament, però no va oblidar mai Blanes i el mar, i en un moment determinat, quan el meu germà i jo ja érem grans, van anar a viure a una petita localitat de la costa mediterrània propera a Marsella».
L'any 1977 va tenir una gran satisfacció en rebre un comunicat del govern espanyol, que l'amnistiava de qualsevol cas relacionat amb la seva militància anarquista. Així ho descriu la seva filla: «El seu anarquisme era conceptual. Ens va educar amb aquest esperit. Ens deia: Tingueu les creences que vulgueu, o cap, voteu a qui vulgueu, o no voteu. Sigueu lliures».
A la seva mort, el 30 de novembre de 1990, va voler que les seves cendres fossin espargides en aigües de Blanes. Amb l'ajut de les autoritats de Palamós que coneixia la família es van embarcar i arribats a la vista de Blanes, compliren la serva la darrera voluntat. «En arribar a l'aigua, la cendra semblava bullir. En Joan Pujadas i Carola havia tornat a casa. Per cert, després de mig segle de viure i conviure a França, no va perdre mai el seu accent català que he reviscut en aquesta nostra conversa».
Madane Germaine Roland, vídua de Pujadas Carola, viu a la residència Le Tiger's House-L'Albatros, a la localitat de Miramas, en el moment d'escriure aquest text.
