Antoni Campañà (Arbúcies, 1906- Sant Cugat del Vallès, 1989) va fer centenars i centenars de fotografies de la Guerra civil, imatges captades sobretot a Barcelona però també a les comarques gironines i en altres indrets de Catalunya que mostren la mobilització popular en els dies posteriors al cop d'estat de Franco, la crema d'esglésies, la preparació dels combatents, la tensió social, les destrosses causades pels bombardejos, els rostres del dolor i la misèria que va generar el conflicte... Un retrat completíssim d'aquells tres anys que en canvi no va voler mostrar mai: va tancar els negatius i les poques còpies que n'havia fet en una capsa i no en va parlar a ningú, ni tan sols a les persones més properes, a la seva família. I va continuar amb la seva activitat com a fotògraf, en la qual ja havia destacat abans de la guerra, per la qualitat artística dels seus treballs, i que en canvi va orientar després cap a la fotografia esportiva i comercial. No va ser fins el 2018, gairebé 30 anys després de la seva mort, que la família va trobar al garatge de la seva casa de Sant Cugat del Vallès aquella capsa amb més de cinc mil negatius d'escenes dels anys de la guerra, una petita part dels quals va veure la llum l'any 2019 en el llibre La capsa vermella (Comanegra) amb edició de Plàcid Garcia-Planas, Arnau González i Vilalta i David Ramos, i que ara protagonitza l'exposició La guerra infinita, inaugurada ara al Museu Nacional d'Art de Cataluya (MNAC), on es podrà visitar el fins 18 de juliol (precisament).

Tant la publicació de La capsa vermella, un fotògraf que es va iniciar molt jove en aquesta disciplina, i que ho va fer a la seva comarca natal, la Selva. En un reportatge pubicat el febrer de l'any passat a Tot Sant Cugat, basat en una entrevista a Maria Rosa Campañà (Barcelona, 1934), la filla gran d'Antoni Campañà, s'explicava per què el seu pare havia nascut a Arbúcies, i com havien estat els seus inicis en la fotografia: «Els seus avantpassats, per part de pare, eren contractistes d'obra pública. El seu rebesavi, Antonio Campañà Llivi, va construir el pont del tren de Barcelona a Mataró, mentre que el seu avi, Antonio Campañà Piera, va ser l'encarregat de fer la carretera d'Arbúcies. Fent aquesta obra, es van traslladar a viure a Arbúcies, i d'aquí que el seu pare, el fotògraf Antonio Campañà, nasqués a Arbúcies, on també va aprendre fotografia. ´Anaven al balneari de Sant Hilari Sacalm i hi havia un senyor que feia retrats a la gent que hi anaven a prendre les aigües, i el meu pare li va dir a l'avi que ell no seria contractista, que volia ser fotògraf, i va parlar amb el senyor Garriga que li va ensenyar fotografia'», recordava Maria Rosa Campañà en aquell escrit.

Antoni Campañà i Bandranas va començar a fer fotografies el 1914, amb només vuit anys, i quan tot just en tenia 16 ja treballava per a l'agència fotogràfica Cosmos, de Barcelona. Aviat entraria a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya i a finals de la dècada de 1920 fa les seves primeres fotografies artístiques experimentals.

La seva passió per la fotografia el porta el 1933 a aprofitar el seu viatge de noces amb Maria Capella (amb qui va tenir cinc fills, el més petit dels quals va morir el 1943, amb només cinc anys) per anar a estudiar amb W. Zielke a l'Escola de Fotografia de l'estat de Baviera, a Munic. El mateix any obre la botiga fotogràfica Boada i Campañà, al carrer Tallers de Barcelona, i la seva fotografia Tracció de sang obté nombrosos premis en concursos internacionals. Una altra imatge seva, Afició, seria portada el març del 1934 de la revista American Photography.

En els mesos previs a l'esclat de la guerra és ja un fotògraf reconegut, que col·labora amb publicacions diverses i segons The American Annual of Photography és el primer fotògraf espanyol i 25è del món en fotografies acceptades i premiades en salons internacionals. A més, actua de mentor de fotògrafs més joves que li demanen assessorament, com ara Mey Rahola, molt vinculada amb Figueres i Cadaqués, amb qui va fer un reportatge fotogràfic per Espanya durant la primavera de 1936.

La guerra posa un punt i a part a la trajectòria pública d'Antoni Campañà, encara que el seu llegat fotogràfic evidencia que van ser mesos molt intensos, per a ell, que no va deixar de fotografiar tot allò que estava passant. «Les milicianes, els refugiats que arriben de Màlaga a Barcelona el gener del 1937, les runes després dels bombardeigs, els menjadors populars, l'enterrament de Durruti o l'exhibició de les mòmies de les monges de les Saleses al passeig de Sant Joan van estar sota el seu objectiu -expliquen els responsables de l'exposició-. Campañà recull escenes de la vida diària, entre allò quotidià i la violència de la guerra, i finalment, al 1939, la retirada de l'exèrcit republicà i les desfilades franquistes. És en aquest moment quan el fotògraf opta per tancar la guerra en una capsa per intentar començar de nou, malgrat el context».

En aquesta nova etapa posterior al conflicte, Campañà reprendrà l'activitat fotogràfica i ho farà en part gràcies a les coneixences prèvies, com la de José Ortiz Echagüe, per a qui havia treballat a Galería. Revista internacional de fotografía artística. Quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona, Antoni Campañà va emprendre el camí de l'exili. Però a l'alçada de Vic va canviar d'idea, va tornar i es va lliurar al quarter del Bruc, on va coincidir amb Ortiz Echagüe -apassionat per la fotografia però sobretot enginyer militar fundador de l'aeronàutica CASA i, més endavant, de la SEAT-. La trobada seria decisiva per treure-li del damunt qualsevol imputació delictiva per part del nou règim, i així va esquivar les represàlies, encara que el 1941no va rebre permís per inscriure's alRegistre Oficial de Periodistes.

En els anys següents, Campañà, entre d'altres activitats, obre botiga fotogràfica pròpia a la rambla de Catalunya de Barcelona (que gestionarà amb l'ajuda de la família), publica fotografies en llibres i revistes diverses, és un dels fundadors del setmanari esportiu Dicen, impulsa el segell de postals turístiques CYP (Campañà y Puig Farran), fa fotografia publicitària per a l'empresa SEAT (que dirigia precisament Ortiz Echagüe), és el fotògraf oficial de la construcció del Camp Nou, realitza el 1961 la primera portada en color de La Vanguardia, etc.

L'any 1989 se li va dedicar una exposició monogràfica a la Fundació Caixa de Barcelona i la comissària, Marta Gili, va escriure que va Campañà «fotografià amb amargor i tristesa la Guerra Civil Espanyola, i aquest mateix sentiment li impedeix de donar profusa difusió a les seves imatges, que es mantenen la majoria, encara avui, inèdites en els seus arxius». Antoni Campañà moria aquell mateix 1989 a Sant Cugat del Vallès; haurien de passar gairebé tres dècades abans no aparegués el tresor que ara es mostra al MNAC en aquell garatge.