El 19 de maig de 2018 lluïa un sol radiant a Windsor. Des de molt aviat, la policia havia tallat al trànsit als carrers i milers de persones s'instal·laven a les voreres per veure passar els nuvis. Enric i Meghan Markle van rebre una gran ovació quan, acabats de casar, es van passejar amb cotxe de cavalls entre la multitud. Unes noces reials perfectes. «El dia en què la monarquia abraça el futur multicultural de la Gran Bretanya», pregonava el Daily Mail, que es deixava anar. Els ducs de Sussex «reflecteixen veritablement a la Gran Bretanya moderna». «Les persones birracials -prosseguia el tabloide ultraconservador- són el grup ètnic que més ràpidament creix al país, però poden a vegades sentir-se marginades i incompreses. Tenir algú com Meghan parlant d'aquests assumptes pot ser el que fa falta». Segurament feia falta, però quan finalment Meghan ha parlat de «aquests assumptes», l'últim que ha rebut de la família reial o de la premsa com el Mail són enhorabones i missatges d'agraïment.
La brutalitat i rapidesa de la ruptura entre els Sussex amb la institució monàrquica ha estat un reflex dels temps que corren. La interpretació de l'entrevista d'Oprah Winfrey ha mostrat la bretxa generacional a l'hora de valorar el que s'hi ha dit. Un «així és, si així us sembla», perquè cadascú ha tret les conclusions que ha volgut.
Els defensors de la parella han vist confirmades les sospites de racisme, d'incomprensió amb els problemes de salut mental i la incapacitat de la monarquia britànica d'acollir als que arriben nous a la Firma, com ja va passar amb la princesa Diana. Però també s'han sentit validats els qui recelaven de les intencions premeditades d'una estrella menor de la televisió americana; una arribista, van pensar, i no han donat crèdit a les seves acusacions de racisme i maltractament psicològic contra la família reial.
Els sondejos han mostrat que en el primer grup hi ha la majoria dels nord-americans i molts dels joves al Regne Unit. En el segon, els britànics d'una certa edat, nostàlgics del passat, aferrats a l'exemple inamovible d'una sobirana que ja ha complert 94 anys i en porta 70 al tron.
A Amèrica han lloat a Meghan, Michelle Obama, Hillary Clinton i fins i tot el president Joe Biden. Els assumptes als quals ha al·ludit la duquessa transcendeixen la seva experiència personal i traumes, reals o fingits. El setmanari britànic The Economist apunta al fet que potser la més danyada amb l'entrevista no sigui la monarquia sinó «la reputació britànica de societat liberal, tolerant amb la diversitat racial».
Les acusacions arriben en un moment de confrontació al Regne Unit, amb la revisió crítica del passat imperial o la relació de grans personatges històrics amb l'esclavitud. En els últims anys s'han derrocat estàtues i es qüestiona l'origen colonial d'antiguitats guardades als museus.
L'historiador britànic Simon Schama, professor de la Universitat de Columbia, creu que «tot és un assumpte de crisi d'identitat». Schama ha parlat al New Yorker de la polarització soferta amb el Brexit i de com la unitat del Regne Unit es veu amenaçada per la possibilitat d'un referèndum d'independència a Escòcia. «Hi ha una mena de neurosi nacional, que normalment aplacaria la monarquia. Però la monarquia està atrapada, mirant de fer dues coses contradictòries -assenyala Schama-. Per a calmar una crisi nacional ha de ser una institució intemporal, però per a la gent jove britànica en particular ha de ser una institució del nostre temps».
En un sondeig d'Opinium publicat pel dominical The Observer, el 46% dels consultats creu que la família reial ha estat racista «en els últims anys». La majoria, un 55%, pensa que el Regne Unit ha de continuar sent una monarquia, però aquesta acceptació ha caigut 6 punts des del novembre de 2019.
Una vegada passada el primer devessall de reaccions al talk-show d'Oprah Winfrey, comença a haver-hi consens que -de moment-la Corona britànica no trontolla. La institució, anteriorment, ja havia salvat altres paperetes iguals o pitjors.
Aquests dies es compara exageradament l'espantada d'Enric i Meghan amb l'abdicació el 1936 d'Eduard VIII per Wallis Simpson. Aquell va ser un terratrèmol que va trastocar la línia de successió al tron, una cosa que ara no està en qüestió. El mateix casament d'Isabel II va suscitar tensions en haver triat per espòs a algú massa pròxim a l'Alemanya d'Hitler. Les germanes del duc d'Edimburg estaven casades amb alts oficials nazis. Fa 25 anys, les revelacions d'adulteri de Diana de Gal·les i la volcànica reacció popular després de la seva mort van posar contra les cordes als Windsor. Els britànics van qüestionar la reacció de la reina Isabel II i la reputació del príncep Carles, la popularitat del qual mai ha estat excessiva, va quedar destruïda.
L'última dècada havia discorregut en relativa calma. Guillem i Kate Middleton han resultat ser una parella molt avorrida, que s'ha emmotllat a les exigències de la institució i a la consigna de rentar els draps bruts a casa. L'escàndol va retornar amb l'entrevista fallida del príncep Andreu a la BBC, sobre la seva relació amb el pederasta americà Jeffrey Epstein. Qui ha tingut fama de playboy des dels seus anys universitaris, quan va travar amistat amb Ghislaine Maxwell -inculpada en la xarxa de tràfic de noies menors d'edat-, nega haver mantingut relacions sexuals amb una de les menors del cas. L'FBI encara mira d'interrogar el fill d'Isabel II, que ha estat apartat de totes les tasques oficials de la família reial.
Malgrat les crisis, la monarquia britànica ha mantingut la popularitat dècada rere dècada gràcies a la figura de la reina. No obstant això, quan desaparegui, és de preveure que les coses seran molt diferents. L'anacronisme de la institució es qüestionarà amb més vigor, com s'està qüestionant en altres països. De cara a un futur pròxim, el no haver sabut, o no haver volgut, trobar un espai en la família reial per a Meghan pot haver estat una oportunitat perduda.
