Enric Ansesa, tots els colors del negre

El negre ha estat, per tant, el color dominant en les quatre exposicions que durant els últims mesos han repassat a Girona la trajectòria artística d'Enric Ansesa, en una iniciativa única en la qual hi han participat la Casa de Cultura, el Bòlit, el Museu d'Història i el Museu d'Art. «El comissari de les exposicions, Toni Álvarez, creu que hi havia un buit d'informació sobre mi i va promoure aquest projecte, que ha xocat amb la pandèmia i ha patit moltes alteracions. A més a Girona no hi havia cap espai prou gran per fer-ho tot, i es va optar per organitzar quatre exposicions». Les limitacions als desplaçaments, els tancaments d'activitats culturals i altres mesures restrictives a causa del coronavirus han estat entrebancs per a una proposta que es va poder veure de manera embrionària l'any passat a Barcelona, al museu Can Framis de la Fundació Vila Casas, i que durant aquesta setmana encara manté oberta una de les exposicions gironines: Camins, al Museu d'Art, que mostra el procés creatiu d'Ansesa (Fets/Facts al Bòlit_St Nicolau estava dedicada al seu treball més recent; Persistències, a la Casa de Cultura, repassava la seva trajectòria amb obres sobretot de gran format; i Senyals, al Museu d'Història, explorava el seu vincle amb la ciutat de Girona).

UN BON ARTISTA DE GIRONA

En el catàleg conjunt editat per a les quatre exposicions, el comissari Toni Álvarez de Arana defensa que hi havia molts motius, per fer-les: «Tenir cura del territori, defensar el patrimoni artístic gironí, assenyalar més de cinquanta anys de treball per la cultura a la nostra ciutat, mostrar als més joves el sentit de l'art abstracte per així entendre millor tot el que es fa avui dia...». Segons ell, però, en destaquen dos, de motius: «És un bon artista i és de Girona. Parlar d'ell és anomenar un dels referents plàstics de l'art català actual. El seu és un treball absolutament personal que el situa al marge de la majoria de companys de professió i que el fa fàcilment identificable per l'espectador a l'hora de plantar-se al davant d'una de les seves obres». En aquest sentit, Álvarez de Arana remarca una de les eleccions més determinants en la carrera d'Ansesa: «Aquest gironí de soca-rel, nascut a Sant Daniel el 1945, va abraçar el negre i l'abstracció a mitjans dels anys setanta i no ha parat fins a convertir-los en senyal identitari del seu treball. Gairebé podríem parlar d'apropiació d'aquest color».

Enric Ansesa va ser fill únic (el pare era farmacèutic, la mare s'encarregava de la casa) i es va educar a les Carmelites, als Maristes i a l'Institut de la Força. Recorda de l'estada a l'escola de les vedrunes una anècdota que, segons ell, «ja em va fer veure llavors el problema del país. Després del primer dia, vaig arribar a casa i els vaig dir que les monges no sabien parlar, perquè de la taula en deien mesa, i de la cadira, silla. Això és el primer que vaig aprendre», conclou, rient.

Les circumstàncies familiars tindrien a veure amb la seva dedicació a l'art, encara que d'una manera particular per a l'època: «El meu pare va marxar de casa, vaig ser dels primers nens que van haver de viure una separació familiar». Aquesta circumstància, insisteix, «no era molt freqüent a l'època, i menys en una ciutat petita i tancada com ho era Girona, i em va anar creant molta pressió: preguntes constants sobre el pare, comentaris, etc., que se'm van fer insuportables fins el punt que vaig abandonar l'institut abans d'acabar els estudis».

L'alternativa va ser passar-se moltes hores amb el seu oncle Agustí Gironella, un reconegut pintor d'aquarel·les: «Jo sempre havia tingut un interès per les coses artístiques, encara que la veritat, estava més interessat per la física i la filosofia, que a més tenen lligams. I vaig acabar pintant, que potser és una suma de les dues, la filosofia i la física, amb una mica de química». Amb el seu oncle es va iniciar en el món de l'art (encara que d'una manera d'entendre l'art que no li acabava de fer el pes: «vaig trigar temps a poder fer allò que volia») i va poder disposar d'un estudi propi al carrer de l'Àngel. També en aquella època es va iniciar en l'escultura (una pràctica que tampoc no ha deixat mai) fent recobriments metàl·lics per a peces de fang i investigant possibilitats creatives. I també es formava de manera teòrica: «A Girona em trobava força aïllat i anava sovint a veure el meu pare a Barcelona, que per les seves relacions em proporcionava molta informació artística en forma de llibres i catàlegs procedents sobretot dels Estats Units».

Poc a poc, però, va anar ampliant el seu cercle de relacions a Girona, amb un grup de persones inquietes com ell des del punt de vista artístic, i també social i polític. «Al principi em trobava sobretot amb amics que ja tenia, com Pep Colomer i Damià Escuder, i més tard també amb artistes com Francesc Torres Monsó, Isidre Vicens, Domènec Fita, Eduard Vila i Fàbrega, i també alguns més joves, com Jaume Faixó».

Enric Ansesa recorda haver parlat molt, aquells anys, sobre els moviments artístics i socials de l'època: «Pep Colomer tenia molta inquietud pel moviment modern, i empalmàvem converses molt interessants, mentre que Damià Escuder era més avançat, estava ja interessat en la contracultura...». Tota aquella activitat d'intercanvi cultural i ideològic es va incrementar quan Enric Ansesa va traslladar el seu estudi al Pont de Pedra, al pis de dalt de l'edifici que té a la planta baixa l'emblemàtica botiga Casa Boué: «Va ser una mena de centre de trobada, aquell estudi, per a unes relacions que giraven al voltant de la pintura i l'art, però que tenien cada cop més relació amb la situació política del país».

Tot plegat va eclosionar l'any 1976, amb la creació de l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (ADAG), un col·lectiu que malgrat haver existit només durant un any i mig, va generar una gran quantitat d'iniciatives reivindicatives i solidàries en els primers mesos després de la mort del dictador Franco. Un homenatge a Carles Rahola, la campanya «Salvem la Devesa», accions durant els primers 11 de setembre després de la dictadura, exposicions i performances, van ser algunes activitats de l'ADAG que, entre el març del 1976 i l'abril del 1978 «es va convertir en un dels principals grups del país que, des del camp de l'art, va impulsar una agosarada línia d'acció a favor dels drets democràtics i les llibertats nacionals», segons escrivia l'historiador de l'art Narcís Selles en un article a Revista de Girona.

Enric Ansesa reivindica aquell col·lectiu, i la feina que va fer: «Crec que té molt d'interès i no hi ha hagut prou ressò de la recerca de Selles». Per a ell, «l'ADAG no només va ser un moviment artístic i polític que apostava per la implicació ciutadana i la recuperació de la cultura popular sinó que també va ser precursor del que serien els moviments verds o ecologistes i també hi van tenir un paper destacat algunes dones». Recorda un article d'Arnau Puig en el qual s'assegurava que «l'ADAG havia comportat l'homologació del món cultural de Girona. Aquella ciutat levítica, gris, d'olor de resclosit, l'Ajuntament de Quim Nadal l'ordena per primera vegada i la posa en el mapa. Però en aquest procés l'ADAG hi té un paper destacat, de la mateixa manera que des d'aquell moment el moviment artístic a Girona ha deixat de ser important com a motor d'iniciatives i ha donat pas a un món cultural més lligat a l'espectacle».

Al marge del component artístic, Enric Ansesa va connectar de seguida amb el vessant social i polític de l'ADAG: «Vaig tenir consciència política i social molt aviat perquè de manera innata sempre he estat rebel, encara que també dialogant». I defensa que malgrat les ideologies diferents i les procedències diverses dels integrants del col·lectiu, aquest va funcionar bé gràcies a la disciplina. «Marquès, Bosch Martí, Fàbrega, Escuder, Ansesa, Carreras, Crehuet... per citar-ne alguns, sovint teníem idees diferents, però després del debat pertinent quedava tot molt homologat davant dels objectius que es buscaven».

És en l'etapa de l'ADAG que Ansesa incorpora el negre a la seva obra, i també hi comencen a fer-s'hi presents alguns elements que no l'abandonaran mai: creus, cal·ligrafies, punts i sutures són algunes d'aquestes «marques de la casa» d'una trajectòria lligada sempre a l'abstracció que molt aviat va començar a agafar volada i que s'ha traduït en una infinitat d'exposicions individuals i col·lectives en nombrosos països europeus i als Estats Units, estades a Itàlia i Nova York, presència en destacades col·leccions públiques i privades, etc. L'artista ha mantingut una relació molt estreta amb la seva ciutat, i per exemple va crear amb el també pintor Jaume Faixó (Girona, 1952-1998) la nova imatge de les cases de l'Onyar (rehabilitades a la dècada de 1980 amb la intervenció dels arquitectes Fuses i Viader), va dissenyar cartells de Fires, de Setmana Santa, d'activitats esportives i socials, etc. També ha escrit sobre art, ha participat en publicacions diverses i en homenatges i activitats solidàries, etc.

En algunes de les seves últimes creacions ha incorporat noves tecnologies, com es va poder veure a l'exposició Fets/Facts, que també tenia una forta càrrega social i política (contra la violència policial de l'1-O, l'explotació de la migració i el control social): «Fins i tot aquestes últimes coses que he fet no deixen de ser punts sobre negre, el que passa és que ara cadascun d'aquests punts té vida pròpia perquè és un led, i això obre tot un nou món».

Malgrat això, defensa que «jo bàsicament sóc un pintor. Un conceptual que pinta, que va dir el crític Francesc Miralles, però és que entenc que l'art i la cultura són bàsicament concepte, tot el que no és concepte és una altra cosa, en pots dir artesania, habilitat... El concepte és allò que et fa anar més enllà d'on ets, i a vegades t'ensenya que potser no tens límit, perquè el pensament no en té».