«Vull viure entre herbes, /vull cuidar el meu hort. / M'ensiborno amb l'esperit de llibertat / sembla, sembla un antic somni dolç d'amor / d'un vell morrut hippiós, grenyut, sarnós, / escarràs, geniüt». La veu inconfusible d'Adrià Puntí cantava aquestes paraules a ritme de reggae en l'arrencada de La catximba i els rostolls d'Angelina, el senzill del disc Raons de pes, el primer de la banda gironina Umpah-Pah, que la discogràfica Salseta Discos va publicar el 3 d'abril del 1991, n'acaba de fer trenta anys. Aquell tema (inspirat en un cannabis de la Vall de Sant Daniel) va ser, amb el suport d'un videoclip impagable gravat a Jamaica, un èxit rotund des del primer moment i encara que Umpah-Pah no era un grup de reggae (el seu estil resultaria tan inclassificable com el seu líder i cantant) es va convertir en un autèntic himne generacional que encara avui remou emocions.

Agafant el nom del personatge d'una sèrie de còmics (Umpah-Pah, el pell roja) dels mateixos creadors d'Astèrix (Albert Uderzo i René Goscinny), Adrià Puntí (veu, harmònica i guitarra acústica), Pau Marquès (guitarra), Marc Marquès (bateria), Joan Solà Morales (baix), Jordi Gimbernat (guitarra) i Francesc Terrades (teclats) van crear el grup a Girona a finals de la dècada de 1980, i es van donar a conèixer el 1989 quan van guanyar un concurs a la ciutat. Poc després editarien una maqueta, Tomahawk, que com havia passat també amb la primera maqueta de Sopa de Cabra va circular molt pels ambients nocturns i musicals de Girona.

Les dues bandes van coincidir el mes d'abril del 1990, quan Umpah-Pah van ser els teloners d'un recordat concert de Sopa de Cabra a les antigues casernes. Va ser llavors quan la discogràfica Salseta Discos els va escoltar i va decidir fitxar-los. Raons de pes va ser enregistrat a principis del 1991 i veia la llum el 3 d'abril amb un total de deu cançons, cinc de les quals ja apareixien a Tomahawk.

«Nosaltres busquem un estil propi a partir de les nombroses ofertes musicals que hem rebut al llarg de la nostra vida. No ens agrada que ens posin etiquetes». Adrià Puntí mirava d'explicar amb aquestes paraules que Umpah-Pah aspirava a tenir un «so propi», lluny de classificacions, i que per això en directe tant podien interpretar, al marge dels temes propis, peces de Bob Dylan, de Van Morrison o de Led Zeppelin. De fet, Raons de pes era una autèntica galeria de l'eclecticisme, entre el reggae canònic de La catximba i el rock de la cançó que donava títol a l'àlbum, passant per l'intimisme de Nina ensucrada o el blues de La monja ´Boccati di Cardinale'.

En una època en la qual la música pop i rock catalana vivia una situació d'efervescència, Umpah-Pah va saber construir un llenguatge propi basat en la solvència musical dels seus integrants, la varietat estilística del seu repertori, unes lletres desarmants, i la magnètica capacitat de lideratge del seu cantant, Adrià Puntí. De fet, Puntí va continuar la seva carrera en solitari quan Umpah-Pah va decidir dissoldre's el 1996, després d'una trajectòria més que notable i més discos enregistrats: Bamboo Avenue (1992); Borinots (1993); Bordell (1994); Triquiñuelas al óleo (1994) i La columna de Simeón (1996).

L'any 2009, el grup va ser objecte d'un homenatge en ocasió del vintè aniversari de la seva formació amb una exposició fotogràfica a la Diputació de Girona i l'edició del disc Més raons de pes. El tribut a Umpah-Pah, en el qual artistes com Bunbury, Iván Ferreiro, Amparanoia, Shuarma o Gossos versionaven temes de la banda gironina.

El periodista musical Albert Puig va dedicar el passat febrer una emissió del seu programa Delicatessen, d'iCat FM, a Raons de pes, un disc que qualificava d'«extraordinari» i «imprescindible en una discoteca mínimament decent». Per a Puig, Umpah-Pah va ser «una banda que amb una carrera curta, perquè després va començar la carrera en solitari d'Adrià Puntí, va deixar uns àlbums espectaculars».

També li ha dedicat un reportatge la revista Enderrock en el seu últim número, en el qual Joaquim Vilarnau descriu Raons de pes com «un clàssic de culte de l'escena catalana».

I a les xarxes socials, el periodista Antoni Vidal Ribera explicava que «el disc va tenir una bona rebuda. Se'n van vendre unes 15.000 còpies de l'època, moltes menys que d'altres coetanis com Sopa, Sau, Sangtraït o Els Pets. ´Per sort o per desgràcia som introvertits', va dir en Puntí. L'etiqueta de grup de culte se'ls va quedar de per vida».