A la planta més elevada del Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera hi ha un ampli espai dedicat a l'exposició d'una vuitantena de dibuixos que mostren persones estirades a terra, aparentment malaltes, en un entorn desolat; també hi ha mainada amb ulls enormes, ferida i fins i tot morta, gent gran que s'agafa el cap amb les mans, dependències destartalades... Són les escenes que va dibuixar Josep Narro durant la seva estada en diversos dels camps de concentració que les autoritats franceses van improvisar l'any 1939 per confinar els exiliats republicans espanyols que travessaven la frontera. Nascut a Barcelona el 17 de desembre de 1902, Narro ja era un reconegut il·lustrador quan el febrer del 39 va marxar cap a l'exili fugint de les tropes de Franco; dos anys més tard tornaria a la seva ciutat amb una carpeta plena de dibuixos que va conservar de manera molt discreta, tant que ben poca gent en coneixia l'existència fins que el 2014 una part d'aquest llegat va ser exposat al Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera, al qual havia estat cedit per la família d'un amic i col·laborador seu a qui Narro l'havia regalat abans de marxar a Mèxic, on va residir des del 1952 fins a la seva mort, el 31 de març del 1996, aquesta setmana n'ha fet 25 anys.
Format en Belles Arts i amb un ampli bagatge cultural, Josep Narro va començar a treballar com a il·lustrador l'any 1924 a l'editorial Gràfiques Seix Barral Germans. En els anys posteriors comença a rebre reconeixements per la seva trajectòria professional, de manera a la dècada de 1930 ja és un dels dibuixants més ben valorats de Catalunya, i comença a treballar per a l'Editorial Joventut, especialitzant-se en la il·lustració de literatura per a joves.
Josep Narro, que sempre havia estat una persona d'esquerres, radicalitza la seva postura ideològica a partir de l'esclat de la guerra i comença a col·laborar amb publicacions del bàndol republicà. Fins que el febrer del 1939 ha de marxar a l'exili. Durant dos anys passa pels camps de concentració d'Argelers, Haras (Perpinyà), Barcarès i Agde; i deixa constància en els seus dibuixos de les duríssimes condicions de vida en aquests recintes, de la misèria, el dolor i la mort que afrontaven els exiliats.
Al cap de dos anys, però, va poder tornar a Barcelona i va recuperar la feina a l'Editorial Joventut. Durant deu anys, continua incrementant el seu prestigi com a dibuixant però el 1952 decideix marxar de Barcelona i se'n va a viure a Mèxic, encara que sense perdre el vincle amb Catalunya, perquè a més de treballar per a diverses editorials mexicanes, ho faria també per a empreses barcelonines. També va col·laborar amb la premsa de l'exili, sobretot, amb el Butlletí d'Informació dels Països Catalans que editava Josep M. Murià.
Josep Narro es va instal·lar a Guadalajara i es va casar amb Aurora Monroy (que va morir el 2003), amb qui va tenir tres fills, Jaime, Ana i Jorge. Tots tres van viatjar el 2014 per assistir al MUME a la inauguració de l'exposició dedicada al seu pare, i per visitar els camps de concentració on havia estat tancat, i que sempre va mantenir en la memòria: "Per descomptat que recordava, fins al menor detall, la seva estada a Argelers. I parlava (encara que només amb mi) d'aquells dies", explica Jorge Narro Monroy, filòsof i politòleg de 64 anys, professor universitari jubilat recentment.
En conversa via correu electrònic des de Mèxic, el fill menor de Josep Narro comentava sobre l'estada del seu pare en aquest país que "no va tenir gaire dificultats per refer-hi la seva vida. Va arribar aquí amb feina -que va mantenir gairebé fins al final de la seva vida laboral, ja molt més gran- per a editorials catalanes: Joventut, Nauta, i en menor mesura Seix Barral..., i al mateix temps va treballar -menys- per a editorials mexicanes. Tant no va tenir excessius problemes que, el 1961, vivint ja a Mèxic, va guanyar el premi Lazarillo (convocat llavors per l'Institut Nacional del Llibre Espanyol i, des del 1986, per l'Organització Internacional per al Llibre Juvenil i el Ministeri d'Educació i Cultura) pel seu treball d'il·lustració al Robinson Crusoe d'editorial Joventut".
Malgrat això, Jorge Narro creu que el seu pare "mai es va sentir bé a Mèxic. I no perquè aquest país l'hagués maltractat (encara que certament tampoc el va consentir perquè aquí no hi havia la tradició i la indústria editorial que va deixar a Espanya), sinó perquè mai va deixar de ser un exiliat. Mai va canviar de terra, mai es va arrelar... Va viure fins a l'últim dia mirant cap a Espanya. I, no obstant això, mai va voler tornar. Ni tan sols mort Franco, perquè llavors ja era molt vell per viatjar".
A la memòria del seu pare, i dels que com ell es van haver d'exiliar, va dedicar Jorge Narro les breus paraules que va pronunciar el 2014 en la inauguració de l'exposició de Josep Narro al MUME de la Jonquera (un museu que qualifica de "petit però bonic, amb molt bona curadoria i museografia"): "Pertanyo a una generació que va heretar una guerra perduda i un país que no és seu. Derrotats i apàtrides, tenim, però, avantatges: mentre els victoriosos s'apoltronen i engreixen, nosaltres seguim lluitant i mantenim el tall; en tant que els que ens van deixar sense país no veuen més enllà del seu, a nosaltres no ens limita una frontera. Però -tot és ambivalent- no deixa de ser trist: batallar eternament, no tenir arrel en una terra. Per això no parlo avui català -com donaria no sé què per fer-ho-. Josep Narro i Celorrio (o José Narro) se'n va anar de Catalunya deu anys després d'haver-hi tornat des de tres camps de concentració, Argelers sobretot. Va viure els següents 40 anys i escaig a Mèxic, mirant cap aquí. I malparlant contra Franco... Però entre la nostàlgia (mai assumida, per cert) i l'odi al dictador (i a tota classe de dictadura), va poder créixer l'arbre de la seva obra: milers de vinyetes, de caràtules, de gravats 'al boix', de dibuixos i de dissenys de llibres. Va aprofundir i especialitzar la seva feina com a il·lustrador editorial... encara que va perdre les possibilitats objectives de mantenir la seva vocació de litògraf: a Mèxic no hi havia gravadors i impremtes com a Barcelona". Sobre l'exposició de dibuixos del seu pare, Jorge Narro va dir que "el que avui s'inaugura és un tros de l'enorme i diversa obra de Narro, un tros de la primera meitat de la seva vida. Un tros d'un episodi que mai va oblidar, potser -dic jo- perquè anticipava el segon i definitiu exili. Aquí estem la filla i els dos fills de Josep Narro. Feliços per una exposició que ret homenatge al nostre pare. Tristos per Argelers, Barcarès i Agde -els terribles camps de concentració- i per l'exili. Feliços, tristos i, sobretot, agraïts"
Miquel Serrano, historiador i conservador del MUME, assegura que el de Josep Narro "és dels fons més interessants que tenim al museu, tant pel testimoni, com per la seva qualitat artística com pel fet que és molt poc conegut, perquè es tracta d'un material que ell va deixar a Barcelona abans de marxar a Mèxic". En aquest sentit, Serrano afegia que "ben poca gent coneixia l'existència d'aquests dibuixos, que no es va fer públics fins a l'exposició temporal que li vam dedicar el 2014. Va ser una mena de presentació en societat d'aquest fons, més o menys la meitat del qual s'ha incorporat a la nostra exposició permanent". Com a exemple de la repercussió que va tenir aquella mostra del 2014, Serrano diu que "ens han demanat obra de Narro des del Museu Reina Sofía de Madrid, per a una exposició el 2016 sobre l'art de postguerra, i també a Figueres, per a una mostra sobre art i exili".
