Alguns noms de la vida de Joaquim Nadal

En el pròleg del seu nou treball, Nadal explica que en les seves habituals col·laboracions en premsa, que tracten temes molt diversos, «molt sovint parlo de persones sempre per impuls d'algun fet concret: una efemèride commemorativa, un homenatge, un premi o reconeixement, la publicació d'un llibre, la vida o la mort. He explicat els perfils d'homes i de dones que deixen petjada i he mirat sempre de descobrir-ne els aspectes més rellevants de la seva personalitat, del seu caràcter i de la seva pròpia presència física. Homes i dones, vides d'homes i dones, en el seu entorn, en el seu context precís».

Bona part dels articles que apareixen a Noms d'una vida ja han estat publicats, doncs, a Diari de Girona (Nadal hi col·labora quinzenalment) i a El Punt Avui, dedicats a personatges com Manel Nadal Oller, Miquel Santaló, Jaume Camprodon, Enric Marquès, Fidel Aguilar, Mela Muter, Mercè Huerta, Paco Torres Monsó, Xavier Montsalvatge, Jaume Ministral, Lluís Maria de Puig... Però n'hi ha que es mantenien inèdits, com el dedicat a la seva mare, o que havien aparegut en altres publicacions. En aquest reportatge es reprodueixen paràgrafs d'alguns d'aquests darrers articles, que donen idea de la varietat i la diversitat de personatges que formen part de «la vida» de Joaquim Nadal.

Montserrat Farreras (mare de Joaquim Nadal, 1923): «La mare i un grup reduït de noies de Girona van anar en la immediata postguerra a Barcelona a estudiar la carrera de Lletres en l'especialitat d'Història, que la mare va acabar l'any 1945 amb Premi Extraordinari de Llicenciatura (títol de l'11 de juny de 1945). Un cop casats, els pares van tenir dotze fills (vuit nois i quatre noies), i un company de carrera, Enric Mirambell, molts anys més tard va dedicar a la mare un article titulat ´Dotze tesis doctorals'. Es referia al fet que havia abandonat l'inici d'una tesi doctoral sobre el comtat d'Empúries per dedicar-se a la família. Malgrat tot, des d'un bon començament, va tenir clar que volia exercir a la docència i va ser professora de les Carmelites i va acabar l'any1971 iniciant l'experiència del COU-La Salle-Carmelites fins que va decidir deixar-ho després de més de vint-i-cinc anys de docència de secundària»(...) Era d'una curiositat insaciable i ja de gran va fer els cursos d'anglès de l'Escola Oficial d'Idiomes de Girona i l'any 1997 rebia el Certificat d'aptitud en anglès, una prova que la seva dedicació preferent a les activitats vinculades a Club Rocabruna, de l'Opus Dei, no la distreien de la seva voluntat ferma de formar-se constantment (...) ».

Ermessenda de Carsassona (972-1085) (El Món d'Ahir, 2020): «Trenca el tòpic de la dona medieval sotmesa i reprimida, però en un cert sentit potser és també l'excepció que confirma la regla. En els grans llinatges es reservava a la dona la principal funció de donar descendència i amb el dot que aportava acreixia el patrimoni i afavoria les aliances entre famílies amb vocació d'ampliar dominis, si s'esqueia. El paper de la dona era generalment subsidiari i subordinat. Però en el cas d'Ermessenda els fets i els documents ens mostren una participació plena en el govern dels comtats, primer en cogovern amb el marit, després amb funcions de govern directes i exclusives en la minoria d'edat dels seus fills i net, i, en la majoria d'edat des esmentats, compatint responsabilitats i exhibint drets i patrimoni propi. En molt bona mesura, Ermessenda va ser la baula de la continuïtat comtal en els moments de risc material o de fragmentació patrimonial».

Joan Busquets (sacerdot i historiador, 1934-2018): (Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, 2019):«Coincideixen de forma inseparable en la persona de Mn. Joan Busquets la seva dimensió religiosa, la seva vocació sacerdotal i la seva condició d'historiador (...) L'obra d'historiador acredita una professionalitat i un coneixement del segle XVII català forjat en una època en què els estudis sobre aquest període de la història de Cataynya no abundaven. Rigorós, metòdic, sistemàtic, fidel a les fonts, compromès, Mn. Joan Busquets va irradiar el seu treball més enllà dels temes de les seves recerques bàsiques i ha fet contribucions determinats al coneixement de l'Església contemporània, de les seves institucions i els seus protagonistes principals».

Modest Prats (sacerdot i filòleg, 1936-2014) (Serra d'Or, juny de 2014): «En Modest va ser des de sempre una persona compromesa activament amb la justícia, amb la igualtat, amb les llibertats individuals i col·lectives, amb la democràcia, amb la llengua catalana, amb Catalunya. Actiu contra la pena de mort, a favor de l'amnistia, compromès sempre en el seus escrits i en el seus sermons per situar la dictadura i el feixisme al peu dels cavalls dels arguments de la raó i també de l'evangeli. Més d'una vegada li va costar topades amb les autoritats (...) Xerraire, rialler, fumador, potent, impecable, implacable, amic de molts amics, culte, italianitzant, traductor, professor, sacerdot, Modest Prats ens deixa a tots el testimoni de la paraula viva, les paraules d'una vida. La vida d'en Modest ha estat sempre la vida de les seves paraules».

Lluís Pericot (historiador i arqueòleg, 1899-1978): (ressenya del llibre de Francisco Gracia Alonso Lluís Pericot, un prehistoriador entre dos épocas a BSCEH (2018)): «Va esdevenir un prehistoriador i arqueòleg de prestigi internacionals sense renunciar mai a les seves arrels gironines. Molts gironins l'havien conegut i podien explicar les seves vinculacions familiars amb Torroella de Montgrí, Begur on passava els estius i la mateixa ciutat de Girona. També és conegut el fet que en diversos moments de la seva vida d'arqueòleg i prehistoriador va excavar a les coves de Serinyà, a les del Montgrí, a Ullastret i al poblat ibèric de Castell a Palamós (...). Però aquesta visió massa local no fa justícia a la dimensió universal del personatge. El més rellevant, però, de la seva trajectòria és que va salvar la fractura provocada per la Guerra Civil Espanyola i fidel al mestratge de Pere Bosch Gimpera va interpretar sempre a Espanya els plantejaments acadèmics i de política universitària del seu mestre. Pont i baula entre dues èpoques, als ulls d'alguns seria titllat de tou i condescendent amb el franquisme mentre que als ulls de molts d'altres l'actitud de Pericot evitaria el buit, la liquidació d'una herència cultural i acadèmica i situaria sense solució de continuïtat l'escola catalana en el mapa espanyol i internacional».

Sebastià Salellas (advocat i polític, 1948-2008) (Publicat en versió resumida al llibre Sebastià Salellas: advocat i activista. L'esquerra que va sobreviure a la Transició (2018)): «En Tià era socialista i catalanista; radical i revolucionari; heterodox i pragmàtic; vitalista i hedonista; cristià i ecumènic; coherent i contradictori; vehement i analític. Podria seguir a la recerca de més adjectius que s'escaiguessin a la personalitat polifacètica d'en Tià, però em sembla que amb aquests aparellaments n'hi ha ben bé prou per perfilar una personalitat».

Miquel de Palol (escriptor, 1885-1965) (Pròleg al llibre Miquel de Palol i Felip. Obra poètica completa, 2016): «Vet aquí el difícil equilibri, l'equació imperfecta, entre els inicis de Miquel de Palol en el decadentisme la potència modernista radical, la domesticació noucentista només tangencialment tocada, l'activisme polític des del republicanisme, i el silenci i la rebel·lió interior que, des d'un exili de fet, estableixen el pont entre l'afirmació patriòtica de ´Salve' i la lamentació esqueixada i mordaç de l'´Oda a Girona'».

Joaquim de Camps i Arboix (jurista, historiador i polític, 1894-1975) (Presentació del llibre Joaquim de Camps i Arboix, un intel·lectual en temps convulsos, de Giovanni Catini, 2015): «Personatge clau de la vida social, intel·lectual i política de la Girona dels anys vint i trenta. Redactor en cap d'El Gironès, adscrit a la Lliga Regionalista, regidor de l'Ajuntament de Girona el 1920 (en una candidatura regionalista-republicana conjunta per demolir el caciquisme), suspès el 1923, restituït el 1930, militant d'Acció Catalana (1923-1932), militant d'ERC, regidor i cap de l'oposició el 1934, alcalde l'octubre de 1934, alcalde el 1936 (agost-octubre), president del Grup Excursionista i Esportiu Gironí (1930), redactor en cap de Vibració (1932), canceller del consolat d'Espanya a Perpinyà (novembre de 1936), exiliat a França i Argentina. Quan va tornar el 1949 no va creure que hi haguessin condicions per tornar a Girona. Es dibuixa així una biografia en dues parts, amb un abans i un després. Una etapa d'activisme gironí en la política, un parèntesi d'exili, una etapa d'intel·lectual a Barcelona després».

Joaquim Botet i Sisó (arqueòleg, numismàtic, historiador i polític, 1846-1917) (Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, 2018): «De Botet s'ha dit que era un home d'ordre, un home de bé, intel·ligent, ponderat, generós, apassionat, creient, fervent, treballador, tenaç, enginyós (...) Les biografies que la premsa catalana li dedicà es repeteixen entre l'any 1906, potser per remarcar el punt d'inflexió entre la política i la història i l'any 1917, amb motiu del seu traspàs. En un cas i altre, però, els articles no escatimen arguments per situar Botet com un historiador solvent, pragmàtic i positivista i com un precursor del catalanisme polític».

Josep Maria Gironella (escriptor, 1917-2003) (Conferències de l'any del centenari a Darnius i Girona; text publicat a Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 2020): «La situació d'oblit, la pèrdua de la memòria ciutadana, l'allunyament inevitable, els silencis reiterats, la sensació de viure en un temps que ja no era el seu, els llibres, que eren el somni de la seva redempció i que es corresponien ja a un altre temps, no van acabar de fer feliç Gironella en els darrers anys de la seva vida. Però per molt que el seu temps ja fos un altre i que fos un error estratègic l'intent de crear un premi de novel·la a Girona per obres només en castellà, hem de concloure que ni que només fos per l'edició de les ´Xilografies Gironines'; per la reiteració del nom de Girona a Los cipreses creen en Dios i en graus diversos a les quatre novel·les del cicle de la guerra; per la pel·lícula Amor adolescente; per la recuperació de Girona a la novel·la El apocalipsis; per haver estimat i sacsejat la ciutat amb ànims d'estimular-ne la vida cultural i col·lectiva, Girona està i estarà en deute amb Josep Maria Gironella i Pous i ha de tenir una cura extrema dels xiprers que formen el nucli vegetal del carrer que porta el seu nom, i que l'Ajuntament li va voler dedicar per fer-ne perpètua memòria».

Jordi Nadal Oller (economista i historiador, 1929-2020) (Ressenya del llibre de Jordi Nadal Oller La Hispano-Suiza. Esplendor y ruina de una empresa legendaria per a la revista Política&Prosa, maig de 2020): «(....) Aquest llibre és una nova fita en l'extensa producció intel·lectual de Jordi Nadal. Un itinerari amb diferents moments culminants, autèntics cimals, referents indiscutibles, al costat d'aportacions singulars com aquesta que converteixen amb gran facilitat l'estudi de cas en la clau per a una interpretació més global. (...) Hi ha en aquest llibre, com en tots els altres, un ´estil Jordi Nadal', una manera de fer, una metodologia perquisitiva, una interrogació extrema dels documents i de les fonts, una minuciositat radical en el seguiment dels episodis que s'encadenen i sobretot una brillant capacitat de transcendir la més estricta factualitat per a servir-nos el marc d'una interpretació interpel·lant d'una nova oportunitat perduda de disposar d'uan indústria potent i competitiva a nivell mundial».

Enric Mirambell (historiador, bibliotecari i cronista oficial de la ciutat de Girona, 1922-2020) (Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, 2020): «Ha estat una presència gironina durant noranta-set anys i ha estat testimoni privilegiat d'una transformació física, espiritual i social de la ciutat. Ha tingut una vida plena i ha donat mostres de vitalitat i de memòria prodigiosa durant prop d'un segle. Ha escrit centenars d'articles, ha donat conferències, ha col·laborat en llibres diversos, ha publicat llibres de la seva especialitat i ha deixat una petjada profunda en el camp de la docència i sobretot en el camp dels arxius, de les biblioteques i de la Casa de Cultura de Girona (...) Els centenars d'articles dedicats a Girona a la seva pàgina dominical al Diari de Girona traspuen un coneixement, una identificació, una capacitat d'observació, una memòria visual que els converteixen en visions plàstiques, en articles costumistes de la vida i del canvi de la vida, els costums i la fesomia de la ciutat al llarg del segle XX».