D'aquella mítica Figueres republicana dominada pels taulells dels botiguers hem passat a una ciutat amb menys botiguers i més franquiciats, amb menys burgesos compromesos i més rendistes, sota el control democràtic i socialitzat d'una majoria de la ciutadania». És una de les moltes frases amb substància que Joan Armangué Ribas (Figueres, 1953) ha escrit en el seu llibre Històries d'alcalde (Figueres, 1995-2007), que ha publicat Editorial Gavarres i que reuneix un bon grapat de vivències dels dotze anys que va ocupar l'alcaldia de la ciutat. «Són unes històries que vindiquen un llegat, no són un balanç de l'acció de govern però li donen significat -escriu en la presentació-. Hi trobareu autocrítica, com no podia ser d'una altra manera. Tampoc hi falta la crítica des del respecte a les persones. Són unes històries políticament incorrectes perquè no pretenen minimitzar les accions, els fets, les coses i els comportaments viscuts en la meva etapa d'alcalde, ni tampoc són per quedar bé davant de tothom. Explico aquestes històries tal com les penso i sento. Exposo la meva part de veritat, encara que aquesta pugui resultar incòmoda per alguns, sobretot, pels grups de pressió als quals vaig combatre amb força en la defensa del bé comú».

Armangué explica en el llibre que els seus primers contactes amb el socialisme català els va tenir a través d'Esteve Ripoll, flequer de Castelló d'Empúries (n'acabaria sent l'alcalde), i que va començar a militar al PSC el 1979. Va ser elegir regidor per primer cop el 1983, en una llista que encapçalava Emili Pallach, i que malgrat haver guanyat les eleccions no va governar per culpa del pacte entre la CiU de Marià Lorca, que va ser alcalde, i Aliança Popular. Van haver de passar 12 anys perquè el PSC accedís al govern de Figueres, encara que en minoria, una situació que condicionaria la feina d'Armangué: «És coneguda la famosa frase del polític italià Giulio Andreotti: ´Estar al govern desgasta, sí, però desgasta més estar a l'oposició'. Hi estic d'acord, però jo afegeixo que encara desgasta més governar en minoria».

De fet, en la presentació d'Històries d'alcalde, el periodista Alfons Gumbau, que va ser cap de gabinet de Joan Armangué entre 1997 i 2007, apunta que «va arribar a l'alcaldia en el moment propici. En els dotze anys anteriors (...) s'havia fet el més elemental: equipaments bàsics i una renovació d'imatge i estructures... Però poques polítiques definides: ni urbanístiques ni d'habitatge. Ni educatives, i encara menys culturals. Tampoc socials, ni per als barris. Econòmicament, eren temps de relatives vaques grasses que emmagriren a partir de la crisi de 2008». Malgrat això, Gumbau també assenyala que «governar no va ser fàcil. El pas de Joan Armangué per l'alcaldia va quedar condicionat i desdibuixat per factors aliens al seu treball i va ser menystingut -i encara ara ho és ara- des d'algunes postures sectàries. Un d'aquests factors, en l'àmbit municipal, va ser la manca de majoria -absoluta o còmoda- en cap dels tres mandats, cosa que el va tenir sempre en mans d'altres socis que -lícitament, o no- sovint demostraren més interessos -de tota classe- que lleialtats».

Armangué dedica el capítol «Una difícil governança» a relatar el convuls panorama polític que es va viure a la ciutat durant aquells anys (un panorama convuls que, de fet, s'ha anat repetint amb insistència), que el va portar fins i tot a pactar el 2000 amb els tres regidors de PP («sense aquest pacte, per posar uns exemples, projectes com la Rambla i el Parc Bosc haurien quedat encallats novament»). En aquest capítol, Armangué també fa autocrítica sobre algunes decisions: «Reconec que per la meva part va ser un error no fer un esforç per fer possible un govern d'esquerres amb catorze regidors». Encara que també té «floretes» per a dirigents d'altres forces, com ara Francesc Canet, d'ERC, per a qui «la prioritat era el repartiment de cadires», o Santi Vila, de CiU, que l'acabaria succeint a l'alcaldia el 2007: «Els interessos polítics de Santi Vila implicaven combinar els acords puntuals amb una fora oposició».

Vila i Canet són dos dels moltíssims noms que apareixen en el llibre, al costat dels principals responsables polítics i socials de Figueres, i també de destacades personalitats catalanes, espanyoles i internacionals. Per exemple, Joaquim Nadal, «el millor alcalde de Girona i el millor Conseller de Política Territorial i Obres Públiques -incloent-hi els de Territori i Sostenbilitat- per a la ciutat de Figueres». En el capítol que li dedica, Armangué també es refereix a la sempre polèmica comparació entre Girona i Figueres: «Girona ha estat una capital poc generosa, tant amb el seu entorn metropolità com amb la resta de la demarcació», escriu, després d'haver apuntat que «la seva dinàmica urbanística, social, cultural i social es reforça pel model radial del territori de tots els Governs de la Generalitat, juntament amb la complicitat, també, de sectors econòmics comarcals, sobretot empordanesos, que han aposta més per Girona capital que per la capital de l'Empordà. Això també passa quan des d'una intel·lectualitat figuerenca dita progressista s'ha dedicat a enaltir Girona i a tractar amb gasiveria Figueres i els seus governants».

Davant d'això, la reforma de la Rambla i l'acord per a l'arribada del TAV ala ciutat se situen entre les principals fites que destaca Armangué dels seus anys de govern, al costat de realitzacions menys espectaculars però igualment importants: «La configuració dels nous barris figuerencs durant el tardofranquisme va ser el resultat d'un urbanisme especulatiu que es tradueix en greus mancances de zones verdes i espais lliures, de serveis, d'equipaments... L'urbanisme dels ajuntaments democràtics, basat en un creixement més ordenat i racional, va començar a posar un nou ordre a l'espai urbà. Però fins a l'any 1995 l'actuació municipal va ser poc generosa a refer les desfetes urbanístiques, a resoldre els dèficits generats a l'etapa anterior. La cohesió social i el reequilibri territorial van ser un dels eixos bàsics de l'acció de govern».